El que distingeix el nostre partit
La degeneració de 'programma comunista' i la nostra batalla
La fisonomia del procés degeneratiu del Nou Curs (1972-1982)
Le Prolétaire/il Comunista: punta de llança de la degeneració revisionista del nou curs
El que distingeix el nostre partit
La línia que va de Marx a Lenin, a la fundació de la Internacional Comunista i del Partit Comunista d'Italia (Livorno 1921); la lluita de l'Esquerra Comunista contra la degeneració de l'Internacional, contra la teoria del "socialisme en un sol país" i la contrarrevolució estalinista; el refús dels Fronts Populars i dels Blocs de la Resistència; la dura obra de restauració de la doctrina i de l'òrgan revolucionaris, en contacte amb la classe obrera, fora del politiqueig personal i electoralesc.
La web es demostra massa sovint com un factor altament desorganitzador en la mesura en la que per als treballadors i militants que s'acosten a les posicions del marxisme i de l'Esquerra Comunista es fa impossible distingir el grà de la palla enmig de tot el soroll que es genera i que fa virtualment indistingibles entre si els diversos grups i grupets que es presenten a la galeria. A part de la possibilitat de que la pàgina sigui controlada, intervinguda i clausurada.
En aquest sentit no creiem que sigui la nostra funció participar en una estèril carrera “estètica” amb la que s'enmascara la falta absoluta de contingut programàtic comunista de tantes organitzacions ni tampoc inundar una web amb montanyes de textos als que se'ns suposaria una buida adhesió, completament desvinculada de la lluita material pel comunisme.
“La vida del partit s'ha d'integrar a tot arreu, sempre i sense excepcions, en un esforç incessant per enpeltar-se en la vida de les masses, i també en les seves manifestacions influïdes per directrius contraposades a les nostres. (...) En moltes regions el partit té ara darrera seu una notable activitat en aquest sentit, si bé cada cop més haurà d'afrontar dificultats greus i forces contràries, superiors almenys estadísticament. És important establir que, fins i tot on aquesta feina no ha arribat encara a una apreciable preparació, es refusa la posició per la qual el petit partit es redueixi a cercles tancats sense lligams amb l'exterior, o limitats a buscar adhesions només en el món de les opinions, que per al marxista és un món fals sempre que no sigui tractat com a superestructura del món dels conflictes econòmics. Seria erroni que el partit subdividís els seus agrupamients locals en compartiments tancats que fossin actius només en un dels camps de la teoria, d'estudi, de investigació històrica, de propaganda, de proselitisme i d'activitats sindicals, que en l'esperit de la nostra teoria i de la nostra història són absolutament inseparables, i en principi accessibles a tots i cadascun dels companys.”(Tesis de Nàpols - 1965)
Nosaltres considerem que res pot substituir l'estudi col·lectiu dels textos del marxisme i la discusió dels temes fonamentals del curs de l'imperialisme en contacte directe amb els militants organitzats en el Partit i amb les vicissituts de la lluita física de la classe obrera cap a la seva reorganització.
Mantenim aquest punt de contacte per facilitar la referència de companys i simpatitzants però estem absolutament allunyats de la pretensió de presentar una imatge completa del contingut i fisonomia de la nostra activitat que es desenvolupa necessàriament en múltiples àmbits i aspectes que una web no pot recollir.
Animem als treballadors i simpatitzants que llegeixin aquestes línies a contrastar atentament les posicions que s'exposen en aquesta pàgina amb les clàssiques posicions del marxisme mantingudes per Marx, Engels, Lenin i l'Esquerra Comunista, defensora del marxisme integral desde 1881, i a tenir-les no com l'opinió d'un o diversos “individus” sinó com a balanços dinàmics de xocs ocorreguts entre forces reals de notable grandesa i extensió. A tots vosaltres, us animem a contactar amb el Partit per demanar més material, per conèixerr i entendre les nostra activitat militant i per organitzar-vos en la lluita per abatre el monstre capitalista.
Els fonaments de la doctrina són els principis del materialisme històric i del comunisme crític de Marx y Engels, enunciats en El Manifest dels Comunistes, en El Capital i en les altres obres fonamentals, base de la constitució de l'Internacional Comunista el 1919, del Partit Comunista d'Itàlia el 1921, i continguts en els punts del programa del partit publicat a «Battaglia Comunista», nº 1 de 1951 y tornat a publicar diverses vegades a «Il Programma Comunista».
Es transcriu aquí el text del programa:
El Partit Comunista Internacional està constituït sobre la base dels següents principis, establerts a Livorno el 1921 a la fundació del Partit Comunista d'Itàlia (Secció de l'Internacional Comunista).
1.– En l'actual règim social capitalista es desenvolupa una contradicció sempre creixent entre les forces productives i les relacions de producció, donant lloc a l'antítesis d'interessos i a la lluita de classes entre el proletariat i la burgesia dominant.
2.– Les actuals relacions de producció estan protegides pel poder de l'Estat burgès que, independentment de la forma del sistema representatiu i de l'ús de la democràcia electiva, constitueix l'òrgan per la defensa dels interessos de la classe capitalista.
3.– El proletariat no pot trencar ni modificar el sistema de les relacions capitalistes de producció, de les que deriva la seva explotació, sense la destrucció violenta del poder burgès.
4.– L'òrgan indispensable de la lluita revolucionària del proletariat és el partit de classe. El partit comunista, reunint dins d'ell la part més avançada i decidida del proletariat, unifica els esforços de les masses treballadores dirigint-les des de les lluites per interessos de grup i per resultats contingents, a la lluita general per l'emancipació revolucionària del proletariat. El partit té el deure de difondre entre les masses la teoria revolucionària, d'organitzar els mitjans materials d'acció, de dirigir a la massa treballadora en el desenvolupament de la lluita assegurant la continuitat històrica i la unitat internacional del moviment.
5.– Després del derrocament del poder capitalista, el proletariat no podrà organitzar-se en classe dominant més que amb la destrucció del vell aparell estatal i la instauració de la seva pròpia dictadura, és a dir, privant de tot dret i de tota funció política la classe burgesa i els seus individus mentre sobrevisquin socialment, i basant els òrgans del nou règim únicament sobre la classe productora. El partit comunista, la característica programàtica del qual consisteix en aquesta realització fonamental, representa, organitza i dirigeix unitariament la dictadura proletària. La necessària defensa de l'Estat proletari contra totes les temptatives contrarrevolucionàries només pot ser assegurada privant la burgesia i tots els partits hostils a la dictadura proletària, de tot mitjà d'agitació i de propaganda política, i amb l'organització armada del proletariat per a refusar els atacs interns i externs.
6.– Només la força de l'Estat proletari podrà aplicar sistemàticament totes les successives mesures d'intervenció en les relaciones de l'economia social, amb les quals s'efectuarà la substitució del sistema capitalista per la gestió col·lectiva de la producció i de la distribució.
7.– Com a resultat d'aquesta transformació econòmica i les conseqüents transformacions de totes les activitats de la vida social, anirà eliminant-se la necesitat de l'Estat polític, l'engranatge del qual es reduirà progressivament a l'administració racional de les activitats humanes.
** ** ** ** **
La posició del partit davant de la situació del món capitalista i del moviment obrer després de la segona guerra mundial es fondmenta en els punts següents:
8.– En el curs de la primera meitat del s.XX, el sistema social capitalista ha anat desenvolupant-se, en el terreny econòmic, amb l'introducció dels sindicats patronals amb fins monopolistes i les temptatives de controlar i dirigir la producció i els intercanvis segons plans centrals, fins a la gestió estatal de sectors sencers de la producció; en el terreny polític, amb l'augment del potencial policial i militar de l'Estat i el totalitarisme governamental. Tots aquests no són nous tipus d'organització social amb caràcter de transició entre capitalisme i socialisme, ni menys encara un retorn a règims polítics preburgesos; al contrari, són formes precises de gestió encara més directa i exclusiva del poder i de l'Estat per part de les forces més desenvolupades del capital.
Aquest procés exclou les interpretacions pacifistes, evolucionistes i progressives del devenir del règim burgès, i confirma la previsió de la concentració i de la disposició antagònica de les forces de classe. Per a que les energies revolucionàries del proletariat puguin reforçar-se i concentrar-se amb potencial corresponent a l'enemic de classe, el proletariat ha de refusar, com a reivindicació seva i com a mitjà d'agitació, el retorn il·lusori al liberalisme democràtic i a l'exigència de garanties legals, i ha de liquidar històricament el mètode de les aliances amb fins transitoris del partit revolucionari de classe, tant amb partits burgesos i de la classe mitja com amb partits pseudo–obrers amb programa reformista.
9.– Les guerres imperialistes mundiales demostren que la crisi de disgregació del capitalisme és inevitable, amb l'obertura decisiva del període en que la seva expansió no exalta més l'increment de las forces productives, sinó que condiciona la seva acumulació a una destrucció repetida i creixent. Aquestes guerres han comportat crisis profundes i reiterades en l'organització mundial dels treballadors, havent pogut les classes dominants imposar-los la solidaritat nacional i militar amb un o l'altre dels costats bel·ligerants. L'única alternativa històrica que s'ha d'oposar a aquesta situació és la de tornar a encendre la lluita de classe a l'interior fins a arribar a la guerra civil de les masses treballadores per a derrocar el poder de tots els Estats burgesos i de les coalicions mondials, amb la reconstitució del partit comunista internacional com a força autònoma de cara a tots els poders polítics i militars organitzats.
10.– L'Estat proletari, tenint en compte que el seu aparell és un mitjà i una arma de lluita en el període històric de transició, no extreu la seva força organitzativa de cànons constitucionals i d'esquemes representatius. El màxim exemple històric de organización ha estat fins avui el dels Consells de Treballadors, aparegut durant la revolució russa d'Octubre de 1917, en el període de l'organització armada de la classe obrera sota la sola guia del partit bolxevic, de la conquesta totalitària del poder, de la dissolució de l'Assemblea Constituent, de la lluita per a refusar els atacs exteriors dels governs burgesos, i per aixafar a l'interior la revelió de les classes derrotades, de les classes mitges i petit burgeses, i dels partits oportunistes, aliats infalibles de la contrarrevolució en les seves fases decisives.
11.– La defensa del règim proletari, contra els perills de degeneració ínsits en els possibles fracassos i replegaments de l'obra de transformació econòmica i social, l'execució integral de la qual no és concebible en els límits d'un sol país, pot ser assegurada per una continua coordinació de la política de l'Estat obrer, amb la lluita unitària internacional del proletariat de cada país contra la pròpia burgesia i el seu aparell estatal i militar, lluita incessant en qualsevol situació de pau o de guerra, i mitjançant el control polític i programàtic del partit comunista mundial sobre els aparells de l'Estat en què la classe obrera ha conquerit el poder.
La degeneració de 'programma comunista' i la nostra batalla
Al nº1 de “El Comunista” (nova edició), de maig de 1983, amb el qual repreníem la publicació de la revista del Partit en castellà, publiquem unes modestes però suficients notes amb el títol “La degeneració de programma comunista i la nostra batalla” que resumeixen les causes històriques d'aquesta degeneració, les principals manifestacions externes del procés i la nostra decisió (en el cas de la secció espanyola, al gener de 1982) de trencar amb la disciplina formal d'una organització que ja no representava el fil històric del Partit. Aquestes notes no van ser una elaboració “local” de la secció espanyola, sinó que havien estat publicades pels companys de la secció de Schio el febrer de 1983 com a part de l’esforç internacional de mantenir la continuïtat del Partit fora de l’organització formal degenerada.
Havíem estat expulsats pel denominat "Nou Curs" primer substancialment – com havien estat expulsats els plantejaments de l'Esquerra en general per l’anomenat nou curs – i, per això, vam decidir trencar la disciplina formal que pels marxistes no significa res si no està vinculada a la continuïtat de la línia i a la unitat de doctrina-programa-tàctica.
No es va fer esperar massa la confirmació ulterior que la direcció d'aquella organització formal no representava ja el fil històric del Partit. Aquella direcció contra la degeneració de la qual havíem mantingut la nostra batalla, va anar esclatant successivament en trossos uns mesos després: a l'octubre de 1982 (quan van trencar sobre bases sempre més activistes El-Oumami, Proletarier i el centre parisenc); al juny de 1983 quan es dóna curs al “debat intern” obertament democràtic i una part de la redacció es fa a un costat; al gener de 1984 quan aquesta última part va recuperar als tribunals la revista i l'altra part va començar a publicar “Combat”; el 1985 quan de “Combat” es segrega “il Comunista” i es fusiona amb “le Prolétaire”.
És important notar que el nostre nº1 de maig de 1983 és anterior a la picabaralla pel control de “il programma comunista” a partir de juny de 1983 entre les diferents variants del nou curs que no s'havien declarat obertament liquidacionistes de l'envoltori formal del Partit i les descriu a totes elles.
LA DEGENERACIÓ DE PROGRAMMA COMUNISTA I LA NOSTRA BATALLA
[El Comunista nº1 - maig 1983]
Amb aquestes modestes notes tractarem d'explicar a tots aquells que ens coneixien com a secció del Partit Comunista Internacional perquè s'ha arribat a la ruptura entre l'organització Programma comunista i nosaltres. Van dirigides sobretot a aquells que han seguit la nostra activitat i ens han vist intervenir en les lluites de la zona amb continuïtat, sense faciloneries i efímers entusiasmes; que potser ens han criticat pel que podia semblar un presumpte sectarisme de les nostres posicions polítiques i sindicals (però per l'estat actual de “programma comunista” es veu on es pot arribar fins i tot amb la mínima concessió respecte a posicions per nosaltres irrenunciables), però no ha pogut acusar-nos mai de falta de coherència en el nostre treball sempre lligat al fil roig que va des de Marx a Lenin i a les posicions de l'Esquerra Comunista Italiana.
Tal ruptura no ha estat improvisada, sinó que és la inevitable conclusió d'un afanyat procés, d'almenys dos anys, que no ens ha vist passius, tancats a la torre d'ivori d'una presumpta integritat política (hauria estat una posició antimarxista), molt per contra, ens ha vist conduir en primera fila una batalla tant dins com fora de l'organització per intentar torçar encara que fos amb les nostres limitades forces, les línies de tendència que s'allunyaven cada vegada més del rumb classista que sempre havia estat patrimoni de la nostra organització. D'altra banda, érem conscients, tant de la impossibilitat de fer girar en sec al conjunt del Partit, on ja aquestes tendències havien establert profundes arrels (excepte potser el cas remot d'un canvi dràstic de la situació externa amb una represa generalitzada de la lluita de classe), com de la necessitat, no obstant això, de “reblar els claus” i d’assentar les bases perquè no es dispersessin les forces que s'oposaven al “nou curs”.
La degeneració de “Programma Comunista” no ha esdevingut d'improvís (com, d'altra banda, cap partit comunista ha degenerat mai d'avui a demà; els crèdits de guerra votats el 1914 per la socialdemocràcia alemanya no han estat només la traïció d'un nucli de dirigents corromputs, sinó el producte de forces materials operants des de feia anys, que havien aconseguit buidar, en una situació de relativa pau social, al partit de tota voluntat i possibilitat de lluita, integrant-lo en el sistema parlamentari burgès, encara que sobre el paper quedessin altisonants declaracions de principi). La degeneració de “programma” no ha estat, per tant, obra d'una fantomàtica “banda dels quatre” sinó del procés tremend d'una contrarevolució que dura ja més de 50 anys i ha permès la infiltració en la nostra organització, que era l'única que havia aconseguit, des de 1945 fins avui, conservar intacte el patrimoni programàtic i tàctic del marxisme, de tendències veleitàries i empíriques (encara que inicialment només tendències i a més emmascarades sota la vestidura d'una formal disciplina cap als principis).
D'aquest procés s'han salvat poques “illes”, on hi ha hagut majorment la possibilitat de realitzar un constant treball a l'interior de la classe obrera, l'existència d'una xarxa de simpatitzants lligats al partit sobre precises posicions programàtiques i sobre els intraspassables límits tàctics que es deriven d’aquestes, i sobretot la fusió entre la vella guàrdia de l'esquerra i les noves generacions; no hi ha hagut salts en el fil del temps: els joves han après dels vells, no només l'ABC del marxisme, sinó un mètode i el sentit de la militància, no ha existit en el moment en què arribaven al centre del partit les primeres indicacions desentonants, ni una diàspora de companys, advertits del canvi de rumb, ni la resolució, aleshores equivocada (perquè a priori no es podia excloure l'encara remota possibilitat d'una inversió de tendència), de sortir de l'organització. La qüestió, per altra banda, havia estat esculpida a les tesis de Lyon de 1926.
“Sent absurd i estèril a més de perillosíssim, pretendre que el P. i la Internacional estiguin misteriosament assegurats contra tota recaiguda en l'oportunisme, que poden dependre de mutacions de la situació com del joc dels residus de les traïcions socialdemòcrates, en la resolució dels nostres problemes, s'ha d'admetre que tota diferenciació d'opinió no reduïble a casos de consciència o derrotisme personal pot desenvolupar-se en una útil funció de preservació del Partit, i del proletariat en general de perills greus, si aquests s'accentuessin, la diferenciació prendria inevitablement però útilment la forma fraccional, i això podria conduir a escissions no per l'infantil motiu d'una falta d'energia repressiva per part dels dirigents, sinó només en la maleïda hipòtesi de l'enfonsament del P., i de la seva submissió a influències contrarevolucionàries… En la situació actual en el COMINTERN no es delinea la constitució d'una oposició internacional d'esquerra; però , si continués el desenvolupament dels factors desfavorables mencionats, la formació d'una tal oposició serà al mateix temps una necessitat revolucionària i un reflex espontani de la situació”.
En tals ocasions vam expressar, per tant, sense treball “subterrani” que no pertany a la nostra tradició, tots els nostres dubtes respecte les tendències innovadores circulants ja sigui en el centre com en la perifèria del partit, denunciant l'estat de crisi.
En efecte, el partit des de l'inici dels anys 70 travessa un estat de crisi intermitent. Quines són les causes? La crisi del sistema capitalista, s'agreuja cada any més, creix la desocupació, augmenten els acomiadaments, disminueixen els salaris, empitjoren les condicions de vida dels proletaris i broten focus de guerra en cada part del globus mentre la guerra comercial s'aguditza cada vegada més. A aquesta crisi econòmica no correspon, no obstant això, una represa de la lluita de classe i fins i tot si esporàdicament esclaten flamerades de ràbia obrera, el proletariat de les grans metròpolis dóna poquíssims signes de represa.
L'oportunisme, que ha desarmat tant material com ideològicament el proletariat en la 1ª postguerra, conserva encara la seva influència disgregadora i desmoralitzadora sobre la classe obrera.
Dos són els elements a tenir en consideració: CORBA ECONÒMICA: crisi capitalista en ascens i CORBA SOCIAL: (o de represa del moviment de classe) aixafada o directament en descens.
Es tractarà, per tant, i no serà certament fàcil, de no deixar-se portar per l'ànsia de superar el retard (que subjectivament no es pot superar!!) entre aquestes dues corbes, ni a major raó imputar a causes subjectives aquest retard, sinó, per contra, ser encara més ferris enfront d'aquesta situació desfavorable defensant les posicions de sempre, esmolant les armes de la crítica, reblant els límits inderogables de la rosa de les eventualitats tàctiques ja traçades en grans línies per aquest cicle històric; treball sens dubte pesat en quant no es veuen encara ni tan sols els prolegòmens de la gran onada revolucionària, però necessari i inderogable per poder arribar amb un partit encara que sigui petit, però revolucionari, a la cita històrica de la coincidència de les dues corbes.
A l'interior de “Programma comunista” se sent cada vegada més sovint parlar de retard de fase, d'hàbits vells i inveterats a oblidar, de nou cicle històric que ha agafat insuficientment preparat el partit i en conseqüència de la necessitat de superar el “retard” (és a dir, de superar amb la voluntat el retard entre corba econòmica i corba social).
Atès que la classe obrera està “amorfa”, s'individualitzen com a sectors preferencials d'intervenció els estudiants, aturats, inquilins, dones, joves, subproletaris (que efectivament poden ser els que més es ressenteixen de la crisi, però no posseeixen cap homogeneïtat de classe precisament perquè no són classe) identificant-los com els estrats més sensibles del proletariat, des d'on la lluita pot estendre's involucrant la classe obrera (mentre que el procés és tot el contrari, és a dir, les semi-classes són arrossegades per la classe obrera en lluita). En la mateixa òptica es tendeix a sobrevalorar les lluites del proletariat i de l'ala esquerra de la burgesia tercermundista, i es considera que el gran sobresalt contra el sistema capitalista pugui partir de la perifèria. Al mateix temps i conseqüentment, es comença a dilatar perillosament la rosa d'eventualitats tàctiques d'intervenció del partit en el proletariat, per superar el presumpte retard. El 1951 les “Tesis característiques” del partit deien: “Per accelerar la represa de classe no existeixen receptes a punt. Per fer escoltar als proletaris la veu de classe no existeixen maniobres ni expedients, que com a tals no farien aparèixer el partit com és veritablement, sinó com una desfiguració de la seva funció, en deteriorament i perjudici de l'efectiva represa del moviment revolucionari, que es basa sobre la maduresa real dels fets i de la corresponent adequació del partit, habilitat en això només per la seva inflexibilitat doctrinària i política”.
Es projecta de fet en una situació d'èxtasi la possibilitat del “front únic” i es despatxa com a tal l'acord entre grups polítics amb una influència limitada sobre limitadíssims grups obrers. Es dóna una possible patent de classe a sectors del moviment pacifista (que representen una de les expressions de la ideologia burgesa i contrarevolucionària tendent al desarmament del proletariat).
Es comença trencant amb el mètode del centralisme orgànic usant l'arma de l'expulsió per eliminar les posicions de crítica que cada vegada més nombroses s'aixequen contra les tendències desviacionistes. S'arriba finalment, a nivell internacional no només a recolzar, sinó també a buscar un lligam amb una organització de sempre denunciada com a burgesa com l’OLP.
Enfront d'aquesta “escalation”, on al final l'eclecticisme en matèria tàctica s'ha traduït en el renegar de posicions de principi, on no era més possible, sota pena de posar-se a la saga, romandre en tal organització, hem rebutjat l'acceptació de la disciplina formal, perquè una altra disciplina no caporalesca ens ha guiat sempre. Hem mantingut els llaços amb els expulsats (i ho hem reivindicat obertament), hem estrenyit els llaços amb altres companys (Espanya, Itàlia en particular, però no només) que com nosaltres s'oposaven a la “degringolade” (tombarella) del partit. En l'activitat per la ruptura hem reivindicat, una vegada més, el mètode adoptat des de sempre pels comunistes per arribar a una escissió que fos orgànica i no voluntarista, clara i no fruit de suggestions del moment, en una batalla que ha estat sempre oberta i no clandestina.
Sempre ens ha guiat el reclam a la nostra tradició, als nostres principis, al nostre mètode, l'adhesió al treball que es va reafirmar en el partit des de 1952.
Continuarem sobre aquesta via de l'Esquerra amb tots aquells companys que treballen per la reafirmació integral del programa comunista.
La fisonomia del procés degeneratiu del Nou Curs (1972-1982)
LA FISONOMIA DEL PROCÉS DEGENERATIU DEL NOU CURS (1972-1982)
Un balanç de la degeneració de “il Programma Comunista” entre 1972 i 1982
Coincidint amb la digitalització del nostre arxiu, tenim la intenció d'iniciar en aquest número i següents un aprofundiment i desenvolupament del balanç del que va ser el procés degeneratiu conegut internament com a nou curs i la nostra lluita (que no va ser l'única) contra aquest procés revisionista, en defensa de la continuïtat del programa comunista dins del vell Partit.
Per centrar la qüestió, no és l'objectiu immediat d'aquest treball criticar els posicionaments actuals de la publicació “il Programma comunista”, sense perjudici d'afrontar aquest tema més limitat en el futur. Igualment, afrontarem la crítica del paper que van jugar llavors aquesta i altres organitzacions actuals que es reclamen del Partit[1], com a resultat col·lateral d'aquest treball, en la mesura en què estigui en relació amb el procés degeneratiu que estudiem.
Quan parlem de fer un balanç de la degeneració de “il Programma comunista” ens referim al procés viscut en els anys setanta i inicis dels vuitanta dins del Partit reconstituït després de la segona guerra mundial sobre la base de la continuïtat del programa comunista i de les lliçons tretes de la degeneració de la Internacional Comunista i de la lluita de l'Esquerra comunista italiana en el seu si, l'òrgan principal del qual va ser la revista “il Programma Comunista”, com ho havia estat abans “Battaglia Comunista” i “Prometeo”, revistes on estan publicats els nostres textos fonamentals.
Com en el cas de la Internacional comunista, als anys 70, una sèrie de desviacions tàctiques es van anar transformant en desviacions programàtiques i van portar a una sèrie de desviacions organitzatives per imposar el nou curs al conjunt de l'organització que reaccionava contra aquestes desviacions, fins portar a una sèrie de ruptures internes, que van prendre forma d'expulsions i escissions, que es van generalitzar a inicis dels 80.
El tema és complex i requereix una no menyspreable extensió per poder exposar adequadament els diferents punts de xoc entre la corrent (o, en realitat, corrents) que des de la direcció del Partit volia sotmetre a revisió les seves bases teòriques programàtiques i tàctiques, d'una banda, i, d'altra banda, la corrent (en realitat, també corrents) que va lluitar contra aquesta degeneració des d'un aïllament relatiu imposat per les circumstàncies.
Davant aquest problema és notori que l'actual publicació de “il Programma Comunista” va decidir córrer un espès vel com si res hagués passat[2] i que, per contra, “le Prolétaire/il Comunista” des de llavors ha anat regurgitant pretesos “balanços” en els quals defensen l'actuació del Centre de llavors (la seva pròpia actuació), contradient-se a si mateixos a cada pas, canviant la versió dels fets i mudant la pell diverses vegades en el procés; tot amb l'objectiu de sepultar sota una muntanya de terra les seves posicions i actuació de llavors.
Tots dos fragments, provinents del centre degenerat de llavors, tenen en comú que circumscriuen la crisi degenerativa a partir d'octubre de 1982 a França i de juny de 1983 a Itàlia. És a dir, tots dos reivindiquen la línia tàctica, programàtica i organitzativa que ells van imposar al Partit des de 1972 i situen la crisi en el moment en el qual ells van ser desplaçats de les seves posicions dirigents (encara que com és notori els actuals responsables de “le Prolétaire/il Comunista” van legalitzar “Combat” i controlaven la seva caixa econòmica), després d'haver realitzat tot el treball de destrucció interna de les posicions de l'Esquerra.
El bubó que va esclatar a finals del 1982 i que va anar esclatant seqüencialment en el posterior període de canibalisme entre els qui havien imposat al Partit la seva línia interclassista i activista, es va anar preparant en un procés que va començar molt abans.
En aquest número només podrem esbossar els temes que s'aprofundiran més endavant, sent l'objectiu principal presentar una descripció sintètica però prou detallada de la fisonomia del nou curs, de com es va manifestar externament el procés degeneratiu.
Les crisis precedents
La crisi a la qual ens referim no és l'única crisi que ha sofert el Partit formal reconstituït després de la segona guerra mundial. Unes altres, l'estudi de les quals és fins i tot més important, són tant la ruptura amb l'activisme damenià que es va fer amb el control de Battaglia Comunista i Prometeo el 1952 (avui “Tendència Comunista Internacionalista”) com la doble ruptura que van representar les Tesis de 1965-66 contra la desviació místico-idealista (que va donar lloc a la revista “Invariance”) i contra la desviació activista que volia reintroduir el centralisme democràtic en el Partit (que va donar lloc a “Rivoluzione Comunista”).
En la lluita contra aquestes desviacions, el Partit va produir materials teòrics fonamentals, reblant la continuïtat del programa comunista, sortint reforçat en el seu bagatge teòric, tàctic i programàtic. Les “Tesis característiques” (1951), les “Consideracions sobre l'activitat orgànica del Partit quan la situació és històricament desfavorable” (1965), les “Tesis de Nàpols” (1965) i les “Tesis de Milà” (1966) condensen – juntament amb altres textos – les bases fonamentals del Partit, en completa continuïtat amb les “Tesis de la Fracció Comunista Abstencionista” (1920), les “Tesis sobre la tàctica del Partit Comunista, de Roma” (1922), les “Tesis sobre la tàctica presentades en el IV Congrés de la IC” (1922) i les “Tesis de Lyon” (1926).
No es pot dir el mateix de la ruptura[3] de 1973 amb els “florentins” que avui publiquen “il Partito comunista”. Les posicions defensades llavors i dutes a terme en l’organització pel que fa a la tàctica sindical eren errònies[4] i constituïen una desviació de l'anàlisi feta pel Partit sobre la naturalesa de les grans organitzacions sindicals en la dinàmica d'integració en l'Estat. Però les posicions dels qui es van mantenir i incorporar a la direcció del Partit eren igualment confuses, oscil·lants i incorrectes, com es va anar manifestant posteriorment. Així, quan analitzem les desviacions tàctiques i més concretament la qüestió sindical, veurem que les “tesine sindacali”[5] de 1972 (publicades com “il partito di fronte alla questione sindacale" a “il programma comunista” nº3/1972) contenen posicions espontaneistes i anti-sindicals que suposen una revisió dels plantejaments del Partit i que estan en la base dels errors tàctics posteriors. Tornarem sobre aquest tema en un altre número per tractar-lo amb la profunditat que requereix, però gran part dels errors i derives tàctiques que veurem a continuació i que es van desenvolupar durant els anys setanta es deriven de la cerca de substitutius i succedanis de l'obvi aspecte central que té la intervenció en el pla sindical en la nostra tàctica i en els textos del Partit[6].
És important observar que en les crisis de 1952 i 1964, el Partit va ser acusat d'immobilisme, d’“attesista” o “attendista” [7], de no ser suficientment polític. Aquesta és exactament la mateixa acusació que des de mitjans dels ’70 i inicis dels ’80, llençava la direcció degenerada del Partit contra les seccions que es van oposar al nou curs. En 1952 i 1964 el Partit va rebutjar les desviacions activistes. En 1972-82, s'havien girat les tornes i era l'activisme el que dirigia l'organització i consumava la destrucció de la línia històrica del Partit des de dins.
Les causes de la degeneració
Diguem des de l'inici que les causes de les successives crisis del Partit formal, així com del procés degeneratiu l'estudi del qual ens proposem no poden buscar-se en individus ni corrents específiques. Encara que haurem de seguir el paper que van jugar els uns i els altres per mostrar el desenvolupament del procés degeneratiu, no seran mai els actes d’aquest o aquell individu els que expliquin les causes de la degeneració.
La causa última de la degeneració i del procés que va conduir a ella va ser el pes de la prolongació de la contrarevolució iniciada el 1926, els efectes de la qual encara pesen en gran mesura. Sempre hem dit que “el partit no pot no ressentir-se dels caràcters de la situació real que el circumda” (Consideracions de 1965) i el pes de la prolongació d'una situació històricament desfavorable es va fer sentir, malgrat comptar el Partit amb els instruments de navegació necessaris a les Tesis de Nàpols i Milà.
A tot això hem de sumar, com a factor accelerador del desenllaç, a finals dels setanta:
- Els últims esbufecs dels moviments revolucionaris democràtico-burgesos a les colònies (etapa considerada essencialment tancada pel Partit en tota l'àrea afroasiàtica ja el 1964[8]), esbufecs que s'estenen fins a 1975 (amb la derrota dels EEUU a Vietnam i la independència formal de Timor Oriental, Moçambic, Angola i del Sàhara Occidental respecte al que quedava de les “metròpolis” europees), amb la reverberació corresponent en l'aigua bullent de la petita burgesia i, especialment, els estudiants.
- L'entrada massiva de militants provinents de l'onada del maig del 68 i d'altres organitzacions (engolits sense possibilitat de digestió), activament buscada pels centres parisenc i milanès i els altres exponents del nou curs per substituir, reemplaçar o desplaçar a la militància existent que s'oposava al canvi de rumb que s'estava imposant al Partit.
- Una incomprensió (o oblit interessat) de les previsions i condicionants del Partit en relació amb la potencialitat de la crisi de 1975, que va portar a intentar recuperar el retard entre la corba econòmica i la corba social, acusant al Partit d'un suposat “retard” en el “canvi de fase”.
Aquests últims factors van generar un context d'impaciència i tràfec, una valoració de “moment decisiu” al qual es va acabar sacrificant tot, que va ser el catalitzador de tota una sèrie d'errors previs consistents en una deriva de l'organització en un sentit activista, movimentista, democràtic i nacionalista, “descobrint” nous terrenys “pràctics” i “noves armes” (il programma comunista, nº20, 1982).
La lluita contra el nou curs
A “il Comunista” nº33, de 1992, els hereus del nou curs (“le Prolétaire”/”il Comunista”, exCombat) narren ells mateixos la resistència prèvia oferta pel conjunt dels militants del Partit de múltiples seccions que s'oposaven a la revisió dels plantejaments del Partit, de la línia teòrica, programàtica i tàctica de l'Esquerra Comunista, és a dir, que s'oposaven al nou curs representat llavors – juntament amb uns altres – per l'actual redacció de “il Comunista” (exCombat).
“Per aquesta part dels companys, cada decisió presa fora del que i com "ja s'havia fet" anteriorment, cada interès per qüestions en el camp de la crítica política i teòrica que no havien estat abordades i resoltes amb tesis i punts ferms anteriorment (pel partit actual o pel Partit Comunista d'Itàlia en els anys vint), adquiria l'aparença d'un perill o fins i tot d'un intent de desviar al partit i invalidar la seva capacitat teòrica i política.
Contra aquesta visió -que mica en mica es va anar caracteritzant com una defensa a ultrança del que, no tant l'esquerra comunista com a corrent política, sinó de l'esquerra italiana en particular i sobretot de la persona d'Amadeo Bordiga, havia dit i fet, sense comprendre realment la profunda lliçó de les batalles de classe dutes a terme per l'esquerra comunista- es va desenvolupar una lluita política interna, duta a terme en particular pel Centre mitjançant l'esforç per replantejar els problemes de l'avui i les diferències de la situació històrica sense perdre el fil d'aquelles batalles de classe. Aquesta circular de març de 1976, com les anteriors i posteriors, forma part d'aquesta lluita política interna. (…) Des d'aquest punt de vista, aquesta circular marca un punt a favor, si es pot dir així, en la lluita tant contra el conservadorisme de partit desgraciadament ben arrelat en l'organització, com contra aquesta arrogància teòrica barrejada amb un desig verbal però immobilisme pràctic característic de l’antidialèctica lligada a una visió mística del partit, de les lluites de classes, del proletariat i el seu moviment, de la revolució, del comunisme.” (Premessa alla circolare de 1976, publicat a “il Comunista”, nº33, 1992, pàg. 9)[9].
Als militants i seccions a França i Itàlia que s'oposaven a aquesta revisió dels principis i de la tàctica del Partit se'ls etiquetava amb el qualificatiu “attendista”. En aquestes seccions que resistien a la pressió maniobrista i disciplinària de la direcció del nou curs, no s'havia trencat la transmissió de “la flama al llarg de l'històric «fil del temps»” i els joves militants van aprendre dels vells militants no només l'ABC del marxisme, sinó un mètode i el sentit de la militància, la vella guàrdia havia transmès “una consigna incorrupta i potent a una jove guàrdia”[10].
La secció espanyola estava formada per obrers que havien emigrat a les fàbriques d'Alemanya i allà havien conegut a vells militants italians del Partit que també havien emigrat ja fos per la persecució dels estalinistes com per motius econòmics. Allà van conèixer, van treballar i van militar al costat d'una vella guàrdia de la qual van poder aprendre una consigna incorrupta que des d'aquell moment van defensar amb ungles i dents contra qualsevol desviació, renovació o actualització de la línia del marxisme i de la Sinistra. Com en les seccions que es van anar oposant al nou curs aquests companys van aprendre un mètode i el sentit de la militància, en un moment en què el nou curs començava a manifestar-se en la direcció de l'organització formal.
Aquests companys van tornar a l'Estat espanyol per desenvolupar una acció de Partit que anava des de la publicació de la revista “El Comunista” (des de 1974), la traducció de textos del Partit, l'estudi i la formació de simpatitzants i militants, el seguiment de la premsa burgesa i del desenvolupament de l'economia capitalista, al caliu de la intervenció en les lluites de la classe obrera, d'ocupats i aturats. En el cas de la secció espanyola, davant la impossibilitat de resoldre la papereta amb la qualificació d’“attendista” (falsament aplicada a uns altres) donada l'òbvia intensitat de la nostra activitat en el pla sindical, el centre bicèfal (París-Milà) va encunyar la qualificació de “sindicalistes i genèricament teoricistes”.
Aquesta era la manera del nou curs de dir que nosaltres no renunciàvem a l'estudi dels textos fonamentals i al fet que aquests fossin la base de la formació de simpatitzants i militants així com la guia exclusiva de tota la nostra actuació, al mateix temps que desenvolupàvem la nostra activitat en el si de la classe obrera (de la qual formaven part tots els membres de la secció, la majoria dels quals havien conegut al Partit en contacte amb companys italians en l'emigració, a les fàbriques d'Alemanya[11]), en comptes dels organismes interclassistes o en els comitès de front únic polític on volia que es fes el nou curs.
Va haver de ser dur pels emissaris de les diferents corrents del centre degenerat, en la nostra secció i en d’altres que es van oposar al nou curs, veure a companys obrers portant endavant no les tàctiques innovadores del nou curs sinó la tàctica del Partit històric, de la línia de l'Esquerra Comunista, i no poder engatusar-los amb mètodes d'intel·lectualisme barat perquè aquests obrers mantenien l'hàbit de l'estudi individual i col·lectiu i coneixien els textos fonamentals del Partit millor que els enviats del centre. D'aquí, l’encunyament de la doble etiqueta de “sindicalistes i genèricament teoricistes” que alguns[12] continuen rumiant com a “explicació” per a consum intern i extern sobre la nostra existència.
Una panoràmica de la fisonomia del nou curs
Pel lector que no hagi viscut el procés degeneratiu que estudiem, pot ser útil fer una panoràmica sense ànim d'exhaustivitat de la fisonomia del nou curs seguint la premsa de l'organització. Atès que algunes organitzacions actuals, com “le Prolétaire”/“il Comunista” (exCombat), per tractar d'encobrir el seu paper al nou curs des de la direcció mateixa del Partit, repeteixen fins a la sacietat que el canvi de rumb es va situar a l'octubre de 1982 (França) o fins i tot al juny de 1983 (a Itàlia), retrocedirem una mica més per tenir una perspectiva més àmplia.
El 1972 es publiquen les “tesine sindacali”. Redactades per qui serà després expulsada per la direcció del nou curs han estat sempre reivindicades pel nou curs, atès que en aquest tema hi havia identitat de posicions entre ells. En aquestes “tesine” es diu dels organismes intermedis que: “aquestes organitzacions poden no ser els sindicats. En la perspectiva d'un canvi brusc cap a l'assalt revolucionari, no seran els sindicats”[13]. Això representava la restitució del damenisme[14] en la qüestió sindical, la negació de les posicions de sempre del Partit contingudes a “Partit revolucionari i acció econòmica” (1951) i a les “Tesis característiques” (1951). En aquest mateix text, parlant dels grups d'obrers combatius que s'organitzen fora del sindicalisme integrat per lluitar contra la patronal es diu: “però reconeixent el símptoma d'una instintiva reacció proletària contra l'estat d'impotència al qual els sindicats redueixen les seves lluites i organitzacions [el Partit] ha de trobar en això un motiu per inculcar, a un estrat encara que sigui molt reduït dels explotats la consciència que els seus esforços, per generosos que siguin, estan condemnats a romandre estèrils si la classe no troba en si mateixa la força per dur a terme un viratge polític total per dirigir-se cap a l'assalt directe i general del poder capitalista” [15]. La funció del Partit no seria ja “preveure les formes i encoratjar l’aparició de les organitzacions amb objectius econòmics per la lluita immediata” (Tesis característiques, 1951) sinó convèncer als proletaris combatius de l'esterilitat (sic) dels seus esforços si la classe no troba “en si mateixa” (pot haver-hi una eliminació més basta de la funció del Partit?) ni més ni menys que “la força per dur a terme un viratge polític total per dirigir-se cap a l'assalt directe i general del poder capitalista”. Fins i tot el més espontaneista dels espontaneistes es queda com un mer aprenent d'espontaneista davant aquests autèntics campions de l'espontaneisme!
El 1974 es llença la consigna del Front Unit Proletari arribant a fer propostes formals a altres grups polítics[16].
També el 1974 es crida a la participació en el referèndum sobre el divorci afirmant “els proletaris votaran amb tota la raó contra l'abrogació de la llei existent”, afegint “millor una engruna que res” (il programma comunista, nº7/1974, pàg. 2)[17], posició que es defensa als números 9 i 10 d'aquest any. De manera similar es qualifica de “gest de solidaritat elemental” (Le Prolétaire, nº184/1974, pàg. 3) la participació en el referèndum sobre la immigració a Suïssa.
El 1976 a la circular del 26 de març el centre degenerat teoritzava la intervenció en organismes interclassistes per defensar els “interessos immediats comuns” (sic) dels “proletaris i no proletaris” (sic): “EL SEGON CAS (Organitzacions de base interclassista) inclou aquelles organitzacions de base no proletària en les quals es debaten qüestions o es defensen interessos als quals la classe obrera no és ni pot ser indiferent: comitès de dones, comitès de soldats, comitès d'inquilins, comitès escolars, etc. Amb les reserves considerades en el cas anterior, podem i hem d'incorporar-nos a ells, bé simplement per exposar les nostres posicions, encara que sigui per un sol dia i davant un sol proletari, bé per dur a terme una acció més o menys continuada, no posant com a condició prèvia a la nostra participació que la pròpia organització adopti objectius de classe als quals en principi és aliena i refractària, però defensant enèrgicament en les seves files 1) que els interessos immediats comuns al soldat, a la dona, etc., proletaris i no proletaris, només poden ser defensats eficaçment en conjunció amb la lluita de classe proletària; 2) que la solució final als problemes que acuiten a aquest estrat social està en el socialisme, i només en el socialisme; 3) que en tots dos casos, el solc en el qual cal moure's és el mateix que el de la classe revolucionària per excel·lència, el proletariat” [18]. Aquests eren els nous “organismes intermedis” interclassistes (ja no òrgans de lluita immediata de tipus sindical) als quals havien obert la porta les “tesine sindacali” i en el pantà interclassista del qual el nou curs volia forçar que es s’enfonsessin els militants comunistes, sota pena de ser considerats “attendistas”.
Davant l'oposició de les seccions del Partit contra aquest plantejament interclassista que xocava amb tota la línia del Partit (i de la lluita de l'Esquerra per la separació primer de l'oportunisme i contra la degeneració de la III Internacional després) que veta expressament l'actuació del Partit en organismes interclassistes[19], la direcció degenerada del nou curs teoritzava: “que les decisions preses a nivell central a vegades donen lloc a perplexitat i incerteses, és un fet que ha de donar-se per descomptat i del qual no hi ha motiu d'alarma sempre que es tingui el valor i la fermesa de reconèixer-ho.” [20]. Aquesta és una altra innovació contra les posicions de sempre. Per contra, l'Esquerra havia defensat al IV Congrés de la Internacional Comunista que una organització política “basada en l'adhesió voluntària de tots els seus membres, només respon a les exigències de l'acció centralitzada quan els seus components coneixen i accepten el conjunt dels mètodes que poden ser ordenats pel centre per ser aplicats a les diferents situacions” i que “el prestigi i l'autoritat del centre, que no disposa de sancions materials, sinó que es val de paràmetres que pertanyen al domini dels factors psicològics, exigeixen de manera absoluta claredat, decisió i continuïtat en les proclamacions programàtiques i en els mètodes de lluita” [21] . La direcció del nou curs estava en ple procés de dinamitar la claredat, precisió i continuïtat de les nostres posicions tàctiques, únic lloc on l'Esquerra ha considerat que “resideix l'única garantia de poder constituir un centre de l'efectiva acció unitària del proletariat internacional.”. L’Esquerra reclama: “coneixen i accepten el conjunt dels mètodes que poden ser ordenats”, “claredat, decisió i continuïtat” però el centre degenerat del nou curs teoritza: “perplexitat i incerteses”.
Al novembre de 1977 se signa un comunicat conjunt del Partit amb organitzacions maoistes en la lluita dels albergs de Sonacotra[22] i, més endavant, a l'abril de 1978 s'arriba a fer convocatòries amb aquestes mateixes organitzacions i amb el Partit Socialista Francès (PS) i el Partit Socialista Unificat (PSU).
El 1978 es reivindica el dret de vot dels treballadors immigrants: “Aquest és el sentit de la nostra exigència d'abolició de tota discriminació en matèria de drets polítics (i, per tant, també en el dret de vot) entre treballadors de diferents nacionalitats.” (le Prolétaire, nº262, 1978, pàg.2).
El 1979 tenim la creació artificial del “Comitato Nazionale contro i Licenzamienti” (CNCL) sobre la base de deu (sí, 10) acomiadats de la FIAT (“il programma comunista”, nº22/1979, pàg. 6), en un acte d'activisme sindical que acaba en un òrgan en el qual no hi ha participació obrera real sinó només una comparsa de militants de diferents organitzacions polítiques, que serveix en realitat de plataforma de front únic polític combinat amb un autèntic i buit activisme sindical.
Al desembre de 1981, el nou curs des de “le Prolétaire” recuperava el front únic polític (vetat per les nostres tesis) rebatejat com a “front de classe” (“le Prolétaire” nº349/1981, pàg. 3) incloent tot tipus d'acords possibles amb altres partits.
Tenim també la creació del RIPRA (comitè Riposte à la Répression en Algérie) el 1981 i reunions com la mantinguda el 22-05-1982 amb l'objectiu de “crear un col·lectiu unitari contra la repressió a Algèria” en la qual participaven des del Comitè de Defensa dels Drets Culturals a Algèria i l'Associació Sindical dels Estudiants Algerians a França fins a una sèrie d'altres organitzacions qualificades pel propi El-Oumami[23] com a petitburgeses. Tot i el caràcter infructuós de la reunió, El-Oumami proposa la “base mínima sobre la qual podem plantejar-nos la col·laboració amb altres forces que tinguin un programa i una ideologia diferents als nostres” (El-Oumami, nº26, pàg. 4)[24].
És a dir, mentre als militants comunistes que feien activitat sindical se'ls repetia fins a la sacietat que havien de seguir encotillats en la camisa de força del sindicalisme integrat o considerar estèrils els seus esforços, la direcció del Partit a Itàlia i França es dedicava a crear artificialment comitès activistes de front únic polític, com el CNCL, el RIPRA i el Comitè de Solidaritat Líban-Palestina (“Le Prolétaire”, nº363 de 1982, pàg. 2). El que és clar és què volia el nou curs que existís i, en canvi, què no volien que arribés a néixer.
El 1980 el nou curs havia defensat ja la “solidaritat amb els detinguts polítics irlandesos”, definits literalment com a “heroics rebels irlandesos” (“il programma comunista”,nº23,1980,pàg.5).
El 1981 es defineix “els encaputxats del 23 de gener” com “l’honor del proletariat veneçolà” considerant “un resultat per si mateix notable el de mantenir viva la flama de la revolta de classe”. (“il programma comunista”, nº6/1981, pàg.6).
Seguint a l’any 1981, es publica un article sobre les “Lluites al menjador universitari de Florència”. Es tracta potser de la lluita dels treballadors d'aquest menjador? No! És la lluita perquè continuïn menjant allà a preu reduït “figures exestudiants o ‘poc estudioses’” que “no estan en regla amb els exàmens” (“il programma comunista”, nº12/1981, pàg. 6).
En aquest mateix nº12/1981, a la mateixa pàgina es troba en un requadre el següent: “AVÍS: Informem als simpatitzants i lectors de la zona d’Ivrea que no utilitzin l’adreça publicada fins ara com a punt de contacte amb el partit. Aquesta adreça ha estat suprimida a conseqüència d'un desacord polític que s'ha desenvolupat en el si de les posicions defensades aquests últims anys pel nostre quinzenal, en particular al terreny de les lluites immediates."
El que no es diu és que els companys de la secció d’Ivrea havien estat expulsats anti-orgànicament. Aquesta pàgina il·lustra d'un mode molt expressiu l'essència del nou curs. D'una banda, eren expulsats[25] etiquetant-los com suposadament “attendistas” els militants del Partit el grup de fàbrica dels quals a la Olivetti era respectat entre els obrers i el més important del Partit, que defensaven la continuïtat del programa comunista enfront dels innovadors activistes del nou curs. Per l'altre, la “lluita” dels estudiants hippies per menjar subvencionadament era enaltida com el no-va-més de la lluita proletària.
El 1981 el “Partit” participa al “Convegno nazionale contro la repressione” (Trobada nacional contra la repressió) on “secunda tota iniciativa de coordinar-se en una acció de defensa immediata contra la repressió” i “compartim la plataforma de la Coordinadora milanesa, com s'ha exposat al principi d'aquest debat, és a dir, un organisme en el qual són presents diferents línies polítiques, amb el ben entès que totes estiguin dins del front de classe” (“il programma comunista, nº13/1981)[26].
Al següent passatge de la Circular d'octubre de 1981, publicada a “il programma comunista” nº19/1981, se sintetitza bé el nucli del revisionisme tàctic del nou curs: “Els joves, els immigrants, els sense sostre, les víctimes de la repressió, els presos polítics, són avui, juntament amb els aturats en general, les patrulles d'avantguarda d'una guerra de classes (…).” (El curs del capitalisme mundial i els eixos fonamentals d'intervenció del Partit, Circular d'octubre de 1981, il programma com.” nº19/1981, pàg. 2)[27].
Entrant a l’any 1982, el nou curs publica als òrgans de premsa de l'organització: "La tirania de l'espai ens ha impedit oferir una imatge del moviment d'ocupació de les cases de Berlín en el moment en què, durant la primavera, va assolir l'apogeu del seu vigor, entrellaçant-se amb moviments com els de lluita contra la repressió, en defensa dels presos polítics, contra els preparatius de guerra, etc., i permetent així als companys intervenir en un terreny cada vegada menys espuri des del punt de vista de la classe". (...)
És aquí on s'obre pel partit un terreny fèrtil d'agitació, al qual ofereixen també condicions objectivament favorables pel seu desenvolupament aquests 'espais lliures' de vida col·lectiva, d'intercanvi d'experiències de lluita i de discussió de problemes socials i polítics més amplis que els estrictament lligats a la contingència, que a Berlín s'han convertit les 'cases ocupades'." (“il programa comunista”, nº 3/1982, p. 6).
Durant el 1982, la direcció degenerada del nou curs descobreix també una “qüestió juvenil” (“il programma comunista”, nº9/1982), “la capacitat d'interrogar-se sobre el camí recorregut” (il programma comunista, nº10/1982) i que “Els comunistes per aquest motiu han d'intentar dirigir ells la reivindicació nacional dels proletaris palestins” (“il programma comunista”, nº19/1982).
A la revista “le Prolétaire“, nº362 de juny de 1982, s’afirma “una possibilitat de lligar la lluita antinuclear amb la lluita obrera” i en el pla de l’“antimilitarisme” posa d'exemple que “militants de diverses organitzacions van participar en l'organització d'aquesta iniciativa” organitzada pel nou curs. A “Le Prolétaire”, nº363 de 1982, pàg. 2, el nou curs declarava “és essencial no partir de la crítica a l'OLP”. El número 27 de setembre de 1982 d’El-Oumami va posar en portada la consigna "Palestine Vaincra !".
I això ens situa en el moment immediatament anterior al fet que tota aquesta INFECCIÓ activista i interclassista acumulada per la pròpia direcció de l'organització esclatés. Per una descripció succinta del desenvolupament posterior a l'esclat d'aquest bubó, veure l’article de “El Comunista” nº72: “le Prolétaire/il Comunista: punta de llança de la degeneració revisionista del nou curs”.
Incís: la posició de sempre del Partit
Totes aquestes manifestacions que il·lustren la fisonomia del procés degeneratiu conegut com el nou curs són completament antitètiques amb les de l'Esquerra, les del Partit:
“10.- L'acceleració del procés es deriva, a més que de les profundes causes socials de les crisis històriques, de l'obra de proselitisme i propaganda amb els reduïts mitjans disponibles. El partit EXCLOU ABSOLUTAMENT que es pugui estimular el procés amb recursos, maniobres o expedients que es recolzin en aquells grups, quadres i jerarquies que usurpen el nom de proletaris, socialistes i comunistes. Aquests mitjans, que van conformar la tàctica de la Tercera Internacional, l'endemà de la desaparició de Lenin de la vida política, no van produir un altre efecte que el de la disgregació del Comintern, com a teoria organitzativa i força operant del moviment, deixant sempre algun esquinçall de partit sobre la via de l’"expedientisme tàctic". Aquests mètodes són represos i revaloritzats pel moviment trotskista i per la IV Internacional, considerant-los erròniament com a mètodes comunistes.
Per accelerar el nou ascens de classe NO EXISTEIXEN RECEPTES a punt. Per fer escoltar als proletaris la veu de classe no existeixen maniobres i expedients, que com a tals no farien aparèixer el partit tal com és veritablement, sinó una desfiguració de la seva funció, en detriment i perjudici de l'efectiva represa del moviment revolucionari, que es basa en la real maduresa dels fets i de la corresponent adequació del partit, habilitat en això només per la seva INFLEXIBILITAT doctrinària i política.
L'Esquerra italiana ha combatut sempre l’expedientisme per romandre sempre a flote, denunciant-lo com una desviació de principi que no té res a veure amb el determinisme marxista.
El partit, sobre la línia d'experiències passades, S'ABSTÉ, doncs, d'enviar o d'acceptar invitacions, cartes obertes o consignes d'agitació per formar comitès, fronts i acords mixtos amb qualsevol moviment i organització política.” (Tesis característiques, 1951).
“En la base de la relació entre militant i partit hi ha un compromís; nosaltres tenim d'aquest compromís una concepció que, per deslliurar-nos de l'antipàtic terme contractual, podem definir simplement com a dialèctica. La relació és doble, constitueix un doble flux en sentits contraris, del centre a la base i de la base al centre; si l'acció dirigida des del centre respon a la bona funcionalitat d'aquesta relació dialèctica, li respondran llavors les sanes reaccions de la base.
El problema de la famosa disciplina consisteix, per consegüent, en posar als militants de base un sistema de límits que sigui l'intel·ligent reflex dels LÍMITS posats a l'acció dels dirigents. Per això hem sostingut sempre que aquests NO HAN DE TENIR LA FACULTAT, en els viratges importants de la conjuntura política, DE DESCOBRIR, INVENTAR I PROPINAR PRETESOS NOUS PRINCIPIS, NOVES FÓRMULES, NOVES NORMES PER L'ACCIÓ DEL PARTIT.
És en la història d'aquests COPS DE SORPRESA on es compendia la història vergonyosa de les traïcions de l'OPORTUNISME.” (Força, violència i dictadura en la lluita de classe, 1947).
“6. No sent, doncs, concebibles retorns abruptes de les masses a una organització útil d'atac revolucionari, el millor resultat que pot donar el temps que ha de venir és la REPROPOSICIÓ dels veritables objectius i reivindicacions proletàries i comunistes, i la reafirmació de la lliçó que és DERROTISME tota improvisació tàctica que canvia de situació en situació pretenent explotar d'elles dades inesperades.
7. L'estúpid actualisme-activisme que adapta gestos i moviments a les dades immediates d'avui, veritable existencialisme de partit, ha de ser substituït per la reconstrucció del sòlid pont que uneix el passat al futur i les grans línies del qual el partit es dicta a si mateix d'una vegada per sempre, PROHIBINT als gregaris però SOBRETOT ALS DIRIGENTS la cerca tendenciosa i el DESCOBRIMENT DE ‘NOVES VIES’.” (Teoria i acció, Reunió de Forlì, desembre 1952).
Per a la direcció degenerada del Partit del nou curs entre 1972 i 1982, els LÍMITS de la unitat de doctrina-programa-tàctica eren incòmodes perquè no els deixava “descobrir” ni utilitzar “noves armes” ni “ampliar la seva visió”, ni “replantejar els problemes de l'avui” i, per això, van propinar noves normes d'acció al Partit davant les quals van voler doblegar-lo i van emprendre una “lluita política interna” contra les seccions i militants que defensaven a ultrança aquests límits.
El reflex organitzatiu de la degeneració
A l'organització formal, el nou curs havia instaurat de manera general un funcionament en realitat federalista en el qual els diferents “Centres” italià i francès, així com les publicacions, funcionaven autònomament i contradient-se mútuament.
S'havia arribat també a la creació de l'editorial Iskra per publicar textos fonamentals del Partit amb un nom d'autor, malgrat ser textos de Partit i en contra de l'expressa voluntat d'un conegut company: “No vull que es mercadegi amb el nom de Bordiga, esquer estúpid per cert per als qui el posen i els que mosseguen l'ham, i estic segur que no es farà ni tan sols després de la meva mort. Qui no entengui per què, és que no ha entès una línia de tots els textos i història de l'Esquerra. Penso en la data de la mort amb serenitat i deixo als supersticiosos els conjurs. No temo a morir, però que tot el moviment “s’idiotitzi” commemorant-me, a això sí. Encara que he decidit no deixar testament de cap tipus, m'obligueu a pensar en les mesures que puc prendre per evitar aquesta “súper idiotesa”. Disposo que qualsevol pugui utilitzar els textos gratuïtament amb la condició que no aparegui en ells el nom de Bordiga. Un problema de pràctica burgesa i de pràctica comunista. Si tots vosaltres fóssiu realment madurs, potser no tindria aquesta preocupació: però veig punts febles. Si violo els drets de la Història, d'ella ric per sobre de tot.” (Carta de 16 de novembre de 1962)[28].
El nou curs va introduir també la teorització de la normalitat del debat democràtic i de la lluita política interna, la qual cosa és la destrucció del centralisme orgànic que té com a premissa l'homogeneïtat política. Aquests conceptes es van introduir en els anys anteriors a 1982, es van portar a l'extrem caricaturesc als números que van de juliol de 1983 a gener de 1984 de “il programma comunista”, es van prosseguir a “Combat” i han estat reiteradament reivindicats per “il Comunista” (exCombat) que encara no aconsegueix entendre o simula no entendre per què aquesta lluita política interna i la seva actuació des de la direcció degenerada del Partit havia de conduir necessàriament al que va conduir: a la revisió de totes les bases del Partit.
Lògicament, no pot haver-hi homogeneïtat política quan es parteix de que els textos fonamentals del Partit són insuficients per enfocar l'activitat del Partit. La direcció del nou curs necessitava alliberar-se dels textos fonamentals: “(…) però seria suïcida voler eludir-les, bé amb el pretext que són difícils, bé amb el que n'hi ha prou amb consultar el paràgraf d'un text (d'altra banda, sovint dedicat a la qüestió ben distinta -i preliminar- de restablir les bases fonamentals de la teoria com a guia de l'acció en el sentit més general del terme) per tenir-les ben resoltes.” (Circular de 1974, publicada en “il Comunista”, nº33, 1992, pàg. 8)[29].
La direcció del nou curs va veure en l'onada de nous militants procedents del maig del ’68 i d'organitzacions esquerranoses de tota mena un mecanisme perfectament alineat amb els seus objectius polítics. Aquest augment d'efectius tenia com a funció desplaçar a la militància que s'estava oposant al nou curs per al que el Centre degenerat va disposar també un canvi de rumb en els mètodes de formació de simpatitzants i militants.
Al juny de 1981 es publica un article titulat “Per un partit de combat revolucionari” (una anticipació bastant explícita del que seria “Combat”, obra del “Director responsable” d'aquell moment de “il programma comunista”, després de “Combat” i finalment “Redactor cap” de “il Comunista”) en el qual es parla de “forjar” un nou tipus de militant que “s'entusiasma per totes les lluites que esclaten no importa on, fins i tot en el lloc més remot del planeta” i “és el que en tots els episodis d'una lluita que abraça tots els continents, i en totes les fases d'aquest moviment multiforme, actua amb la certesa mateixa de la victòria com si la revolució fos pròxima o es desenvolupés sota la nostra mirada” (“il programma comunista”, juny, nº11/1981, pàg. 3)[30].
En aquest sentit, la circular del BCI[31] dirigida a tot el Partit relativa al “Treball amb els simpatitzants i integració de nous militants” (de juny de 1981, que a nosaltres ens va arribar gairebé al novembre) va ser un punt de no retorn per a la secció espanyola. En aquesta circular es dissenya el procés de formació del “nou” tipus de militant del nou curs, trencant el mètode de formació de simpatitzants i militants que s'havia seguit fins llavors en el Partit, imposant una acceleració dels temps, establint com a lectura substitutiva dels textos del marxisme les “biografies de militants com la història de Big Bill o Mamà Jones, experiències de lluita com Domitilia o fins i tot més simplement notícies o novel·les que despertin a la lluita”. La circular de juny de 1981 del centre degenerat admet: “Els companys se sorprendran sens dubte davant el fet que els textos clàssics que hem utilitzat fins aquí per la formació teòrica dels simpatitzants hagin gairebé desaparegut de l'arsenal del material corrent proposat” afirmant que “els grups d'obrers assimilaran molt més eficaçment les posicions per mitjà de respostes ben categòriques que per mitjà d'extenses lectures” i culminant amb “Pot dir-se d'una manera general que els textos clàssics que utilitzem avui són necessàriament textos obligatoris per companys que tenen un hàbit d'orientar als seus companys i enquadrar a altres militants, però de cap manera són un estudi imperatiu de tot militant”. Aquest era el Partit de militants activistes formats en la ignorància que estava imposant el nou curs, en contra del mètode de formació política del Partit i per trencar la defensa a ultrança de les posicions de l'Esquerra comunista italiana i del marxisme: un partit el nou ciment del qual era la disciplina per la disciplina de l'activisme, en el qual el marxisme estaria reservat per als “quadres” per poder-lo adulterar i deformar sense trobar resistència en la base militant del Partit.
Això era la culminació degenerativa en el pla organitzatiu (anàleg a la “bolxevització” en el procés degeneratiu de la 3ª Internacional) que lògicament havia d'acabar de portar a l'exasperació de la disciplina per la disciplina i al verí de la democràcia interna. Era la destrucció del centralisme orgànic, la premissa del qual és l'homogeneïtat política[32], la unitat de doctrina-programa-tàctica, la doctrina immutable, l'estable orientació i la continuïtat de l'acció del Partit.
Aquesta labor de destrucció de la unitat doctrina-programa-tàctica era la que estava duent a terme el nou curs des de la direcció de l'organització, direcció que no tenia una altra cosa que oferir a part de “perplexitat i incerteses” [33]. Això es va combinar, com no podia ser d'una altra forma, amb l'aplicació de mesures de “seguretat” absurdes (que després no seguien els mateixos que les imposaven) per justificar la compartimentació i bloqueig dels contactes entre grups i seccions del Partit, cosa que van patir els militants tant en l'emigració a Alemanya com després dins d'Espanya i com ho van patir els companys a Itàlia i França. És difícil descriure la sensació dels militants espanyols veient a una representant de l'UCI (ufficio centrale italiano, centre italià) permetent-se donar lliçons de clandestinitat mentre portava una pamela com a barret en un barri proletari de barraques de Madrid. Molt simptomàticament, aquesta representant del centre italià que venia a imposar la disciplina del nou curs als militants obrers del Partit va acabar sent regidora pels “verds” a Ivrea i una abanderada de la “causa kurda”.
Menció a part mereix l'exigència de legalització de la revista “El Comunista” que volia imposar el centre italià i parisenc i que vam rebutjar des de mitjans de 1979. Aquesta exigència de legalització de la revista va anar sent requerida cada vegada amb major intensitat pel Centre; el mateix centre els trossos del qual van despatxar-se entre ells maniobres de legalització de noves revistes, de recuperació legal d'unes altres, d'escarafalls hipòcrites sobre aquest tema entre els uns i els altres. “El Comunista” no va ser legalitzat mai i segueix sense estar legalitzat, sense que això hagi suposat cap límit a la seva difusió. Darrere de l'exigència de la legalització hi havia només una qüestió de control i propietat.
En el transcurs dels anys, en les cartes del centre es van fent valoracions cada vegada més contradictòries sobre el desenvolupament de la secció espanyola, segons la camisa fictícia en la qual convingués encotillar artificialment les posicions dels qui resistien contra el nou curs. A més, aquestes cartes estaven basades al seu torn en els informes del “secretari” de la secció, imposat pel Centre per les úniques qualitats de no conèixer els textos del Partit i, sobretot, de no haver estat en contacte amb els vells companys italians a l'emigració a Alemanya. Així, es realitzava per part del centre un autèntic treball fraccional per modificar els mètodes de treball i eliminar als qui defensaven la continuïtat de les posicions del Partit. Com a part del treball fraccional i liquidador de la direcció del nou curs, a mitjans de desembre de 1981, el centre va comunicar des de París una “alarma” consistent en què hi hauria un cop d'estat a Espanya, que havien rebut informacions fidedignes d'una ambaixada estrangera a París. Això es va comunicar a última hora amb la instrucció que es “netegessin” les cases de material i es transmetés l'ordre també als simpatitzants. Després, quan evidentment no es va produir cap cop d'estat, es van justificar dient que havia estat una ordre i que s'havia d'haver complert. Aquesta actuació tenia com a únic objectiu liquidar la secció espanyola, eliminar material polític i la correspondència que posava en evidència les contradiccions de la direcció del Partit.
Aquesta actuació va ser realitzada pels mateixos i té un paral·lel evident amb l'acció completament conscient a França del centre liquidacionista que a l'octubre de 1982 es va quedar amb els fons i l'arxiu del Partit per impedir la seva continuació i la decisió no menys conscient de recórrer totes les llibreries a Alemanya per assegurar-se de la retirada del material del Partit, perquè no quedés ni rastre de l'Esquerra. Aquest és el “centre” dels liquidadors del Partit i de l'Esquerra que ens acusava de “sindicalistes” i ”culturalistes” a la circular del BCI del 12/2/82 amb la qual van intentar explicar la segons ells “mini-crisi” de la secció espanyola. Aquesta suposada “mini-crisi” va significar que el grup de companys lligat a la defensa de la continuïtat del programa comunista vam reprendre la publicació de la revista del Partit “El Comunista” des de maig de 1983 mentre que els pocs que van quedar en la línia del nou curs van desaparèixer gairebé immediatament en esclatar successivament en trossos el seu referent internacional degenerat.
La nostra ruptura amb el nou curs
A la pàg.11 del nº1 de “El Comunista” (nova edició), de maig de 1983, amb la qual repreníem la publicació de la revista del Partit en castellà, vam publicar unes modestes però suficients notes amb el títol “La degeneració de programma comunista i la nostra batalla” que resumeixen les causes històriques d'aquesta degeneració, les principals manifestacions externes del procés i la nostra decisió (al gener de 1982) de trencar amb la disciplina formal d'una organització que ja no representava el fil històric del Partit.
Aquestes notes no van ser una elaboració “local” de la secció espanyola, sinó que havien estat publicades pels companys de la secció de Schio al febrer de 1983 com a part de l'esforç internacional de mantenir la continuïtat del Partit fora de l'organització formal degenerada.
Havíem estat expulsats primer substancialment – com havien estat expulsats els plantejaments de l'Esquerra en general – i, per això, al gener de 1982 vam decidir trencar la disciplina formal amb una organització que no representava ja més el Partit, la qual cosa no va impedir a la direcció pretendre la nostra “expulsió” formal en un acte disciplinari en el buit. Com estableixen les Tesis del nostre Partit: “(…) aquelles centrals internacionals i nacionals estaven sobre la via de la desviació i de la traïció; segons la teoria de sempre de l'Esquerra, és aquesta la condició que ha de treure-los tot dret a obtenir, en nom d'una disciplina hipòcrita, la cega obediència de la base.” (Tesis de Nàpols, 1965).
Altres seccions oposades al nou curs també van trencar amb l'organització degenerada els mesos següents (Schio, Torre Annunziata, Benevento-Ariano, etc). El centre degenerat havia expulsat anti-orgànicament la primavera de 1981 les seccions de Torí, Ivrea i Sud de França que s'havien oposat al nou curs.
No es va fer esperar massa la confirmació ulterior que la direcció d'aquesta organització formal no representava ja el fil històric. Aquesta direcció contra la degeneració de la qual havíem mantingut la nostra batalla, va anar esclatant successivament en trossos uns mesos després a l'octubre de 1982, al juny de 1983 quan es dóna curs al “debat intern” obertament democràtic i una part de la redacció es fa a un costat, al gener de 1984 quan aquesta última part va recuperar als tribunals la revista i l'altra part va començar a publicar “Combat”, el 1985 quan de “Combat” es va separar “il Comunista” i es va fusionar amb “le Prolétaire”.
És important notar que el nostre nº1 de maig de 1983 és anterior a la baralla pel control de “il programma comunista” a partir de juny de 1983 entre les diferents variants del nou curs. Allà reafirmem la nostra intenció de continuar el fil històric del Partit, reclamant els principis i el mètode de treball reafirmat en el Partit des de 1952, juntament amb tots aquells companys que treballen per la reafirmació integral del programa comunista.
Següents passos
En els següents números de la revista aprofundirem en aspectes específics del nou curs i de la nostra lluita contra aquest i en el desenvolupament i límits del contacte i manteniment de l'organització juntament amb les seccions expulsades o escindides a Itàlia en oposició al nou curs, així com el desenvolupament dels contactes i posterior organització conjunta amb altres companys a nivell internacional.
[1] Sobre el procés de canibalisme entre les diferents corrents activistes que van compartir i es van disputar la direcció de “il programma comunista” i especialment la trajectòria i el paper jugat per part d'una d'elles (l'actual “il Comunista”, sortit de “Combat”), veure l'article publicat a la revista “El Comunista” nº72, titulat: “le Prolétaire/il Comunista: punta de llança de la degeneració revisionista del nou curs”.
[2] En el primer número de "Il Programma Comunista" de 1984, l'article "Reprenent el camí" comença dient: "Els militants que han reprès a les seves mans el fil del "Programma Comunista" desgraciadament trencat als números 7-10 de 1983,(…)”. Això evidència que només consideraven incorrectes, fora de línia, els números 7-10 de 1983, reivindicant tot el que va succeir abans. La qual cosa era lògica perquè havien estat ells els que ho havien fet juntament amb els que van publicar “Combat” primer i després “il Comunista”/”Le Prolétaire” i també amb aquells que van decidir ser coherents amb la seva activitat real i havien tractat de dissoldre l'embolcall formal.
[3] Es va tractar en realitat d'una expulsió anti-orgànica de les seccions toscanes que va anticipar els mètodes que es generalitzarien després.
[4] Les posicions errònies es van començar a insinuar el 1965 i van desembocar en la reivindicació d'un suposat caràcter “de classe” de la C.G.I.L. i en la formació de “comitès de defensa del sindicat de classe” en el seu interior a partir de 1970. Això xocava frontalment amb la caracterització de la C.G.I.L. realitzada pel Partit després de la seva reconstitució per part del Comitato de Liberazione Nazionale (Comitè d'Alliberament Nacional). El Partit havia caracteritzat a la C.G.I.L. (amb la “i” d’Itàlia, a diferència de la C.G.L. dels anys 20) afirmant que: “no pot dissimular que ni tan sols la confederació que queda amb els socialcomunistes de Nenni i Togliatti es basa en l’autonomia de classe. No és una organització roja, és també una organització tricolor COSIDA AMB EL MODEL DE MUSSOLINI.” (Les escissions sindicals a Itàlia, 1949).
[5] Conegudes així dins del Partit, com a “petites” tesis.
[6] Davant el procés d'integració sindical iniciat pel feixisme i mantingut després de la segona guerra mundial, el Partit havia establert que “En les diverses fases de la trajectòria burgesa (revolucionària, reformista, contrarevolucionària), la dinàmica de l’acció sindical va patir profunds canvis (interdicció, tolerància, submissió); però això no treu que sigui orgànicament indispensable tenir entre la massa dels proletaris i la minoria enquadrada en el partit un altre estrat d’organitzacions que siguin políticament neutres per principi, però constitucionalment accessibles només als obrers, i que organismes d’aquest gènere han de ressorgir en la fase en que la revolució s’apropa.” (Teoria i acció en la doctrina marxista, 1951).
Per això, les Tesis Característiques del nostre Partit, després de deixar assentat que “7. El partit no adopta mai el mètode de formar organitzacions econòmiques parcials que comprenen només treballadors que accepten els principis i la direcció del partit comunista”, imposen una tasca als militants i al Partit mateix: “(…) És tasca del partit, en els períodes desfavorables i de passivitat de la classe proletària, preveure les formes i encoratjar l’aparició de les organitzacions amb objectius econòmics per la lluita immediata, les quals podran inclús assumir aspectes totalment nous en el futur, després dels tipus ben coneguts de corporació, sindicat d’indústria, consell d’empresa, etc. (...)”. (Tesis Característiques, 1951); atès que “en tota perspectiva de tot moviment revolucionari general no poden no estar presents aquests factors fonamentals: 1) un ampli i nombrós proletariat d’assalariats purs, 2) un gran moviment d’associacions amb contingut econòmic que abraci una part imponent del proletariat; 3) un fort partit de classe, revolucionari, en el que militi una minoria dels treballadors, però al qual el desenvolupament de la lluita hagi permès contraposar vàlidament i extensa la seva influència en el moviment sindical a la de la classe i del poder burgés.“ (Teoria i acció en la doctrina marxista, Partit revolucionari i acció econòmica, 1951) i atès que el“(…) empresonament efectiu de tota organització sindical en les articulacions del poder de classe burgès” és un “resultat (…) fonamental per la defensa i la conservació del règim capitalista, precisament perquè la influència i l’ús de les organitzacions associacionistes sindicals són un estadi indispensable per tot moviment revolucionari dirigit pel partit comunista.” (Teoria i acció en la doctrina marxista, Partit revolucionari i acció econòmica, 1951).
[7] De “attesa” o “attendere”, que significa “espera” o “esperar” en italià, en el sentit d’estar “a l’espera”, no de “tenir esperança”.
[8] “«A Europa de l'Est i Àsia, l'era de les revolucions democràtico-burgeses no va començar fins a 1905. Les revolucions a Rússia, Pèrsia, Turquia, la Xina, les guerres als Balcans. Balcans, aquesta és la cadena d'esdeveniments mundials de la nostra era en el nostre Orient ». Avui, [1964, ndr] aquesta fase ha acabat igualment per tota l'àrea afroasiàtica. A tot arreu, al final de la Segona Guerra Mundial, es van crear Estats nacionals més o menys «independents», més o menys «populars», que promouen més o menys «radicalment» l'acumulació de capital.” (Tesis sobre la qüestió xinesa, reunió general de Marsella, il Programma Comunista n.23/1964).
[9] “Allo stesso modo, una forte resistenza con le parole e coi fatti veniva offerta da questi compagni ad ogni tentativo di intervento fuori dalle fabbriche - sulle questioni della casa, femminile, della repressione, ecc. - e di intervento nelle stesse fabbriche e sul terreno propriamente sindacale che non si facesse ridurre ad una stretta dipendenza dai tempi e dai modi dettati dalle strutture sindacali ufficiali.
Per questa parte di compagni ogni decisione presa al di fuori di quanto e di come era « già stato fatto » in precedenza, ogni interesse per problematiche che investivano il terreno della critica politica e teorica non affrontate e risolte con tesi e punti fermi in precedenza (dal partito attuale o dal partito comunista d'Italia negli anni Venti), assumeva l'aspetto del pericolo o addirittura del tentativo di portare il partito fuori dalla sua rotta e di inficiarne la capacità teorica e politica.
Contro una visione di tal genere - che andò via via caratterizzandosi come difesa ad oltranza di quanto, non tanto la sinistra comunista come corrente politica, ma di quella italiana in particolare e soprattutto della persona Amadeo Bordiga, aveva detto scritto fatto, senza comprendere in realtà la lezione profonde delle battaglie di classe condotte dalla sinistra comunista - si sviluppò una lotta politica interna condotta in particolare dal Centro attraverso lo sforzo di reinquadrare i problemi dell'oggi e le differenze di situazione storica senza perdere il filo conduttore di quelle battaglie di classe.
Questa circolare del marzo 1976, alla pari di altre precedenti e di successive, fa parte di questa lotta politica interna. (…)
Da questo punto di vista, questa circolare segna un punto a favore, se così ci si può esprimere, alla lotta sia contro il conservatorismo di partito ben radicato purtroppo nell'organizzazione, sia contro quell'arroganza teorica mescolata ad un velleitarismo verbale ma pratico immobilismo caratteristici degli antidialettici legati ad una visione mistica del partito, della lotta di classe, del proletariato e del suo movimento, della rivoluzione, del comunismo.”” (Premessa alla circolare de 1976, pubblicato en “il Comunista”, nº33, 1992, pag. 9).
[10] Consideracions sobre l’activitat orgànica del partit quan la situació és històricament desfavorable, 1965.
[11] Veure a la revista “El Comunista” nº65, “Una consigna incorrupta per sobre de les generacions «dels morts, dels vius i dels per néixer»”.
[12] Com l'epígon de “le Proletáire/il Comunista” en espanyol (nº23 de juliol de 2021) que, a més de reivindicar la formació del PSOE com “una fita del marxisme a Espanya” (sic), reivindicava aquesta artificiosa caracterització realitzada per part del centre parisenc, feta tan sols deu (10) mesos abans que aquest centre parisenc abandonés l'organització pretenent a més la seva dissolució internacional. Tornarem en un altre lloc sobre aquest punt.
[13] “Queste organizzazioni possono anche non essere i sindacati - e non lo saranno nella prospettiva di una brusca svolta nel senso dell'assalto rivoluzionario (…)” (“il programma comunista” nº3/1972)
[14] Carta d’O. Damen: “En tal fase d'avanç o de conquesta del poder, el reagrupament de les forces del proletariat no esperarà que es repeteixi la pràctica tradicional del sindicat, sinó que tindrà lloc a través de nous organismes de masses (…)”
[15] “(…) ma, riconoscendovi il sintomo di una istintiva reazione proletaria allo stato di impotenza al quale i sindacati riducono le sue lotte e rivendicazioni, deve trarne motivo per inculcare in uno strato sia pure esile di sfruttati la coscienza di come i loro sforzi, per quanto generosi, siano condannati a rimanere sterili se la classe non trova in sé la forza di provocare e compiere una inversione completa di rotta politica in direzione dell'attacco diretto e generale al potere capitalistico.” (“il programma comunista” nº3/1972)
[16] Bastarà recordar un dels tants textos en els quals l'Esquerra i el Partit s'oposen al front únic polític: “Per a la qüestió tàctica basta recordar que el front únic va néixer proposat com a mètode per “arruïnar” als partits socialistes, i deixar als seus dirigents i estats majors privats de les masses que els seguien i havien de passar amb nosaltres. L'evolució d'aquesta tàctica ha confirmat que ella contenia el perill de conduir a una traïció i a un abandó de les bases classistes i revolucionàries del nostre programa.” (Tesis de Nàpols, 1965).
[17]“(…) i proletari voteranno a giusta ragione contre l'abrogazione della legge esistente, (…) meglio una briciola che nulla (…).” (il programma comunista, nº7/1974, pàg. 2)
[18] “NEL SECONDO CASO (Organismi a base interclassista) rientrano quegli organismi a base non soltanto proletaria in cui tuttavia si dibattono questioni o si difendono interessi ai quali la classe operaia non è e non può essere indifferente: comitati di donne, di soldati, di inquilini, della scuola ecc. Con le riserve considerate nel caso precedente, possiamo e dobbiamo entrarvi sia semplicemente per propagandare le nostre posizioni, fosse pure per un solo giorno e di fronte ad un solo proletario, sia per svolgervi un'azione più o meno continuativa, non ponendo come pregiudiziale alla nostra partecipazione la adozione da parte dello stesso organismo di obiettivi di classe ai quali esso è per origine estraneo e refrattario, ma sostenendo energicamente nel suo seno: 1) che gli interessi immediati comuni al soldato, alla donna ecc. proletari e non proletari si difendono efficacemente solo se si agisce in collegamento con la lotta proletaria di classe; 2) che la soluzione finale dei problemi assillanti quel certo strato sociale risiede nel socialismo e solo in esso; 3) che in entrambi i casi il solco su cui ci si deve muovere è il medesimo della classe per eccellenza rivoluzionaria, il proletariato.” (Circular de la direcció, de 26 de març de 1976, republicada i reivindicada per “il Comunista” al número 34-35).
[19] “4.- (…) Sobretot, el partit desenvolupa la seva activitat de propaganda i d’atracció entre les masses proletàries, especialment en les circumstàncies en les quals aquestes es posen en moviment per reaccionar contra les condicions que el capitalisme els hi ha creat, i en el si dels organismes que els proletaris formen per protegir els seus interessos immediats.
5.- Els comunistes penetren, doncs, en les cooperatives proletàries, en els sindicats, en els consells d’empresa, constituint en ells grups d’obrers comunistes; procurant conquerir allà la majoria i els càrrecs directius, per obtenir que la massa de proletaris enquadrada en aquestes associacions subordini la seva pròpia acció a les més altes finalitats polítiques i revolucionàries de la lluita pel comunisme.
6.- El partit comunista, per contra, es manté fora de totes les institucions i associacions en les que proletaris i burgesos participen amb el mateix títol o, pitjor encara, la direcció i patrocini de la qual pertany als burgesos (societats de socors mutus, de beneficència, escoles de cultura, universitats populars, associacions maçòniques, etc.) i procura apartar als proletaris d’aquestes, combatent la seva acció i la seva influència.” (Tesis de la Fracció Comunista Abstencionista, 1920).
[20] “che le decisioni prese centralmente suscitino a volte perplessità e incertezze, è un fatto che deve considerarsi scontato è di cui non v'è ragione di allarmarsi purché si abbia il coraggio e la fermezza di guardarlo in faccia.” (Circular de la direcció, del 26 de març de 1976, republicada i reivindicada per “il Comunista” als números 34-35).
[21] “Per eliminar els perills oportunistes i les crisis disciplinàries la Internacional Comunista ha de basar la centralització organitzativa en la claredat i la precisió de les resolucions tàctiques, i en l'exacta definició dels mètodes a aplicar. Una organització política, és a dir, basada en l'adhesió voluntària de tots els seus membres, només respon a les exigències de l'acció centralitzada quan els seus components coneixen i accepten el conjunt dels mètodes que poden ser ordenats pel centre per ser aplicats en les diferents situacions.
El prestigi i l'autoritat del centre, que no disposa de sancions materials, sinó que es val de paràmetres que pertanyen al domini dels factors psicològics, exigeixen de manera absoluta claredat, decisió i continuïtat en les proclamacions programàtiques i en els mètodes de lluita. En això resideix l'única garantia de poder constituir un centre de l'efectiva acció unitària del proletariat internacional.
Una organització sòlida solament neix de l'estabilitat de les seves normes organitzatives; assegurant a cadascun la seva aplicació imparcial, aquesta redueix al mínim les rebel·lions i les desercions. Els estatuts organitzatius, tant com la ideologia i les normes tàctiques, han de donar una impressió d'unitat i de continuïtat.
Per aquestes consideracions, basades en una rica experiència, el pas del període de construcció de la Internacional dels partits comunistes al de l'acció del Partit Comunista Internacional fa necessària l'eliminació de normes organitzatives totalment anormals.” (Tàctica de la internacional comunista en el projecte de tesis presentat pel PC d'Itàlia al IV Congrés Mundial, Moscou 1922).
[22] Inicialment SONACOTRAL (SOciété NAtionale de COnstruction de logements pour les TRAvailleurs ALgériens) va passar a denominar-se SONACOTRA després de la independència d'Algèria.
[23] Òrgan de la secció algeriana, epicentre de la degeneració nacionalista de l'organització formal.
[24] “base minimale que nous pourrons envisager de travailler en commun avec d’autres forces qui ont un programme et une idéologie différent des nôtres”
[25] Expulsats amb l'excusa de “fraccionisme” per haver mantingut una reunió amb uns companys del Sud de França davant la greu deriva del Partit. Independentment que no podem solidaritzar-nos amb el desenvolupament posterior d'una part d'aquestes seccions, l'acusació de “fraccionisme” per haver mantingut una reunió va ser un mer pretext i l'expulsió per aquest motiu és completament infundada. Aquesta actuació de la direcció del Partit és digna de la pitjor expressió de la degeneració de la Internacional i d'un Togliatti de la pitjor mena. Efectivament, la direcció del Partit havia caigut en mans de l'activisme interclassista i les seccions que reaccionaven contra això eren expulsades amb l'acusació (falsa) d'un “fraccionisme”, utilitzant els mateixos mètodes que la Internacional degenerada: “es va abusar greument de l'espectre de “fraccionisme” i la constant amenaça d'expulsió d'una corrent, acusada artificialment de preparar una escissió amb la sola fi de fer prevaler els perillosos errors centristes en la política del partit.” (Tesis de Nàpols, 1965). Al centre degenerat de llavors se li pot recordar que, en la seva batalla contra la degeneració de la Internacional, l'Esquerra ha defensat sempre que: “És absurd i estèril, i a més molt perillós, pretendre que el partit i la Internacional estiguin assegurats misteriosament contra tota recaiguda o tendència a la recaiguda en l’oportunisme. Aquests efectes poden dependre tant de canvis de la situació com del joc dels romanents de les tradicions socialdemòcrates. En la resolució dels nostres problemes s’ha d’admetre, llavors, que tota diferència d’opinió, que no pugui reduir-se a casos de consciència o derrotisme personal, pot desenvolupar-se útilment per preservar de greus perills el partit i el proletariat en general. Si aquests perills s’accentuessin, la diferenciació assumiria inevitablement, encara que útilment, la forma del fraccionisme; això podria conduir a escissions, però no per l’infantil motiu d’una falta d’energia repressiva per part dels dirigents, sinó només en el cas que es verifiqués la maleïda hipòtesi del fracàs del partit i del seu sotmetiment a influències contrarevolucionàries.” (Tesis de Lyon, 1926).
[26] “In questo quadro condividiamo la piattaforma del Coordinamento milanese, come esposta all'inizio di questo dibattito, cioè di un organismo in cui siano presenti differenti linee politiche, ben inteso tutte interne al fronte di classe.” (“il programma comunista”, nº13/1981)
[27] “Giovani, immigrati, senza-casa, vittime della repressione, detenuti politici, sono oggi, insieme ai disoccupati in generale, le pattuglie di avanguardia di una guerra di classe.” (“il programma comunista” nº19/1981, pàg. 2)
[28] “Io non voglio che si getti in commercio il nome di Bordiga, stupida esca davvero per chi la porga e chi abbocchi, e sono certo che non si farà nemmeno dopo la mia morte. Chi non capisce il perché, non ha capito un rigo di tutti i testi e la storia della Sinistra. Alla data della morte io penso con serenità e lascio ai superstiziosi gli scongiuri. Non temo di morire, ma che si rincoglionisca tutto il movimento per commemorarmi, questo sì. Sebbene io abbia deciso di non lasciare testamenti di nessun genere, mi costringete a pensare alle misure che posso prendere per impedire tale superputtanata. Dispongo che chiunque possa usufruire gratis dei testi alla condizione che non vi sia il nome Bordiga. Un problema in prassi borghese e in prassi comunista. Se foste tutti maturi davvero, questa preoccupazione potrei non averla: ma scorgo le debolezze. Se violo diritti della Storia, ebbene, di lei soprattutto mi fotto". (Lettera di 16 novembre 1962)
[29] “ma sarebbe un suicidio volerli eludere sia col pretesto che difficili sono, sia con l'altro che basti consultare il capoverso di un testo (d'altronde spesso dedicato alla ben diversa - e preliminare - questione di ristabilire le basi fondamentali della teoria come guida all'azione nel senso più generale del termine) per averli bell'e risolti.” (Circular de 1974, publicada en “il Comunista”, nº33, 1992, pàg. 8)
[30] “si entusiasma per tutte le lotte che scoppiano non importa dove, fosse pure nell'angolo più remoto del pianeta (…) E' colui che in tutti gli episodi di una lotta che abbraccia tutti i continenti, e in tutte le fasi di questo movimento multiforme, agisce con la stessa certezza della vittoria che se la rivoluzione fosse vicina o si svolgesse sotto i nostri occhi.” (“il programma comunista”, juny, nº11/1981, pàg. 3)
[31] BCI, Bureau Centrale Internazionale
[32]“Al primer rebatem que la unitat i la centralització real -reivindicada per nosaltres més que per cap altre - en l'acció i en el mode d'organitzar-se del Partit és el PRODUCTE, el punt d'arribada, no la causa i el punt de partida, DE LA UNITAT I CENTRALITZACIÓ DE LA DOCTRINA, DEL PROGRAMA I DEL SISTEMA DE LES NORMES TÀCTIQUES: inútil buscar aquelles si falten aquestes; pitjor que inútil, destructiu i mortífer. Nosaltres som centralistes (i és aquest, si es vol, el nostre únic principi organitzatiu) no perquè reconeguem vàlid en si i de per si mateix el centralisme, no perquè el deduïm d'una idea eterna o d'un esquema abstracte, sinó perquè és únic el fi al qual tendim i única la direcció en què ens movem en l'espai (internacionalment) i en el temps (per sobre de les generacions “dels morts, dels vius i dels per néixer”); som centralistes per la força de la invariància d'una DOCTRINA IMMUTABLE, que ni individus ni grups estan en disposició de mutar; i de la CONTINUÏTAT DE LA NOSTRA ACCIÓ en el flux i reflux de les contingències històriques, enfront de tots els obstacles amb que està sembrat el camí de la classe obrera.
El nostre centralisme és el mode de ser d'un Partit, que no és un exèrcit, encara que té una rigorosa disciplina, com no és una escola encara que s'ensenya, sinó que és una força històrica real, definida per la seva ESTABLE ORIENTACIÓ en la llarga guerra entre les classes. És entorn d'aquest inescindible i duríssim nucli, doctrina-programa-tàctica, possessió col·lectiva i impersonal del moviment, com es cristal·litza la nostra organització, i el que la manté unida no és el fuet del “centre organitzador”, sinó el fil únic i uniforme que lliga a “dirigents” i “base”, “centre” i “perifèria”, comprometent-se en l'observació i en la defensa d'un sistema de fins i de mitjans, cap dels quals és separable de l'altre.
En aquesta vida real del Partit Comunista -no de qualsevol partit, sinó només i precisament d'ell, com a comunista tant de fet com de nom- el trencaclosques que molesta al demòcrata burgès-, qui decideix?: la “direcció” o la “base”?, els molts o els pocs? qui “mana” i qui “obeeix”?- es dissol definitivament per si mateix: és el cos unitari del Partit, el que emboca i segueix el seu camí; i en ell, com en les paraules d'un fosc soldat anivellador, “ningú mana i tots són manats”, la qual cosa no vol dir que no hi hagi ordres sinó que aquestes s'adapten amb la forma natural de moure's i d'actuar del Partit, qualsevol qui sigui el qui les doni. Però trenqueu aquesta unitat de doctrina-programa-tàctica, i tot s'enfonsa, no deixant més que un... punt de control i de comandament en un extrem, maniobrant a les masses de militants, com el general -suposat “geni” estratègic- mou als soldadets, suposats pobres ximples, tal vegada fent-los passar amb armes i bagatges al camp enemic, o com el cap d'estació maniobra els seus trens, potser fent-los xocar l'un contra l'altre; i una il·limitada plaça d'armes per a tota maniobra possible, a l'altre extrem. Trenqueu aquesta unitat, i lògica i històricament es justifica l'estalinisme, com a lògica i històricament justificada arriba la ruïnosa subordinació d'un Partit com el nostre, que té per primera tasca la d'assegurar “la continuïtat històrica i la unitat internacional del moviment” (punt 4 del Programa de Livorno, 1921), al mecanisme fals i mentider de la “consulta democràtica”. Trenqueu-la i haureu destruït el Partit de classe.” (La continuïtat d'acció del partit sobre el fil de la tradició de l'Esquerra, 1966).
[33] “che le decisioni prese centralmente suscitino a volte per- plessità e incertezze, è un fatto che deve considerarsi scontato è di cui non v'è ragione di allarmarsi purché si abbia il coraggio e la fermezza di guardarlo in faccia.” (Circular de la direcció, de 26 de març de 1976, republicada i reivindicada per “il Comunista” en el número 34-35).
Le Prolétaire/il Comunista: punta de llança de la degeneració revisionista del nou curs
“LE PROLÉTAIRE”/”IL COMUNISTA”: PUNTA DE LLANÇA DE LA DEGENERACIÓ OPORTUNISTA
Esquema de treball
La motivació immediata d'aquest treball és un article de 1989 republicat per “le Prolétaire”/”il Comunista” a finals de l’any 2023 sobre la qüestió nacional palestina i un altre article publicat pel seu epígon en castellà, “El Proletario”, que critica una presa de posició internacionalista difosa i distribuïda pel nostre Partit a l'octubre de 2023.
En la mesura en que és l'enèsima ocasió en que l'epígon en castellà de “le Prolétaire”/”il Comunista” es dedica a tergiversar les nostres posicions i orígens, el desenvolupament d'aquest treball ens portarà a un camp més ampli, que seguirà la següent estructura: començarem per caracteritzar a “le Prolétaire”/”il Comunista” i fer evident la seva història, seguirem amb la caracterització del seu oportunisme específic en la qüestió nacional i acabarem recorrent la crítica que fan de les nostres posicions de Partit per mostrar com les seves posicions van ser i són les del nou curs revisionista.
La degeneració de “il programma comunista”
A la pàg.11 del nº1 de “El Comunista” (nova edició), de maig de 1983, amb el qual repreníem la publicació de la revista del Partit en castellà, publiquem unes modestes però suficients notes amb el títol “La degeneració de programma comunista i la nostra batalla” que resumeixen les causes històriques d'aquesta degeneració, les principals manifestacions externes del procés i la nostra decisió (al gener de 1982) de trencar amb la disciplina formal d'una organització que ja no representava el fil històric del Partit. Aquestes notes no van ser una elaboració “local” de la secció espanyola, sinó que havien estat publicades pels companys de la secció de Schio el febrer de 1983 com a part de l’esforç internacional de mantenir la continuïtat del Partit fora de l’organització formal degenerada.
Havíem estat expulsats primer substancialment – com havien estat expulsats els plantejaments de l'Esquerra en general per l’anomenat nou curs – i, per això, vam decidir trencar la disciplina formal que pels marxistes no significa res si no està vinculada a la continuïtat de la línia i a la unitat de doctrina-programa-tàctica; el que no va impedir a la direcció pretendre la nostra “expulsió” formal en un acte disciplinari en el buit.
No es va fer esperar massa la confirmació ulterior que la direcció d'aquella organització formal no representava ja el fil històric del Partit. Aquella direcció contra la degeneració de la qual havíem mantingut la nostra batalla, va anar esclatant successivament en trossos uns mesos després: a l'octubre de 1982 (quan van trencar sobre bases sempre més activistes El-Oumami, Proletarier i el centre parisenc del Partit, el mateix que uns mesos abans actuava disciplinàriament contra nosaltres); al juny de 1983 quan es dóna curs al “debat intern” obertament democràtic i una part de la redacció es fa a un costat; al gener de 1984 quan aquesta última part (que havia estat desplaçada en la pràctica bastant abans de juny de 1983) va recuperar als tribunals la revista i l'altra part va començar a publicar “Combat”; el 1985 quan de “Combat” es segrega “il Comunista” i es fusiona amb “le Prolétaire”.
És important notar que el nostre nº1 de maig de 1983 és anterior a la baralla pel control de “il programma comunista” a partir de juny de 1983 entre les diferents variants del nou curs que no s'havien declarat obertament liquidacionistes de l'envoltori formal del Partit i les descriu a totes elles.
De l'últim tros sortit de l’hiperactivisme de “Combat” i recombinat amb “le Prolétaire” és de qui ens hem d'ocupar avui.
Comencem per recordar sintèticament de qui estem parlant, per qui no ho sàpiga.
“le Prolétaire”/”il Comunista” i el nou curs
Han estat sempre reiterats els esforços de “le Prolétaire”/”il Comunista” per dissimular els seus orígens i reescriure el seu paper en la degeneració del Partit durant els anys 70 que va anar intensificant-se fins la ruptura en trossos del centre ja degenerat en 1982-83, intentant difuminar amb els seus “balanços” el rastre del seu paper real en aquesta crisi degenerativa. Per això és important parlar clar sobre la seva gènesi i orígens reals, encara que haguem de limitar-nos aquí a unes poques indicacions.
Les actuals redaccions de “le Prolétaire”/”il Comunista” provenen, amb completa continuïtat, d'aquest fang movimentista, activista, revisionista i nacionalista del nou curs amb el qual van inundar el Partit Comunista Internacional d'activisme, interclassisme i democratisme, expulsant i aïllant als que s'oposaven a aquesta línia revisionista, fins que finalment van anar esclatant ells mateixos successivament en trossos a finals del 1982 i anys posteriors.
Contra aquest nou curs van reaccionar diverses seccions a França i a Itàlia i el gruix de la secció espanyola que va reprendre la publicació de la revista “El Comunista”, des de maig de 1983, amb l'indicatiu “nova edició” per distingir-lo clarament del període precedent en el qual s'entremesclen articles correctes amb desviacions importants la publicació dels quals venia imposada des de Milà o París.
En el pròxim número de la revista publicarem unes notes addicionals sobre aquest procés degeneratiu i la nostra batalla (que no va ser l'única) contra aquest procés per il·lustrar el seu desenvolupament, com es van anar modificant la línia, els mètodes i posicions del Partit des de la direcció, en contra de la resistència oposada per part de la vella militància en defensa de la continuïtat del programa comunista, fins que van aconseguir trencar-lo; és a dir, quina fisonomia va tenir el nou curs.
El recorregut de “le Prolétaire”/”il Comunista”
A França, es pot observar fàcilment fullejant els números de “le Prolétaire” dels anys 1983 i 1984 (i els immediatament anteriors i posteriors), com, després de l'abandonament del Centre de París (emportant-se l’arxiu i els fons, tractant de liquidar el Partit fins als seus fonaments, cosa que també tractarem en el seu lloc), el grup que va assumir la publicació de “le Prolétaire” va continuar immers completament en el marasme movimentista en el qual els va abandonar orfes l'ex-Centre parisenc el 1982. No es tracta d'un dels grups que van combatre el nou curs o que estaven oposats a la deriva dels Centres parisenc o milanès, sinó d'un grup solidari amb aquesta deriva del Centre a la qual li va seguir donant continuïtat, aconseguint fins i tot empitjorar-la com veurem més endavant, al crit de “Palestina vencerà” i “A baix l'Estat sionista d'Israel” (Le Prolétarie, nº374, setembre de 1983, pàg. 7).
A Itàlia, el grup que actualment publica “il Comunista” formava part del Centre italià durant els anys anteriors a 1983 i és corresponsable de la deriva del nou curs en tot el període anterior. És, a més i en particular, qui va permetre la publicació legal dels números més nauseabunds de “il Programma Comunista” (a partir de juliol de 1983) i que després va crear “Combat”, d'una banda, i, per una altra, la primera sèrie de “il Comunista”. Perquè el lector pugui seguir el rastre, malgrat el temps que ha passat des de llavors, pot comprovar que el nom de l'actual “Redattore-capo” i titular del compte dels girs postals de “il Comunista” (R.d.P.) apareix com “Direttore responsabile” de “il Programma Comunista” a partir del nº13/1981 (després de l'anunci de l'expulsió de la secció d’Ivrea) juntament amb el que havia estat i va continuar sent després “Redattore-capo” d'aquella capçalera (B.M., avui mort). Es pot observar que en el número nº8/1983 desapareix el segon i es manté solament l'actual “Redattore-capo” de “il Comunista” en funcions de “Direttore responsabile” de “il Programma Comunista”. Aquesta situació dura en els números 9 i nº10 de 1983, publicats sota la responsabilitat de l'actual “Redattore-capo” de “il Comunista” incloent el nº11 de 1984, on finalment s'anuncia que el periòdic es publicarà a partir d'aquell moment amb el nom de “Combat”.
És conegut que el grup que actualment controla la capçalera de “il Programma Comunista” va aconseguir recuperar-la mitjançant els tribunals burgesos, error polític profund que ha servit des de llavors d'autèntic talismà expiatori a l'actual grup de “il Comunista” per amagar darrera d'aquesta pantalla la seva responsabilitat en tot el procés anterior, en el període de juliol de 1983 a gener de 1984 i en la legalització posterior de “Combat”.
Efectivament, el lector tornarà a trobar puntualment a l'actual “Redattore-capo” de “il Comunista” com “Direttore-responsabile” i responsable del compte dels girs postals de la nova publicació de l’hiperactivisme movimentista anomenada “Combat” el subtítol del qual era “periòdic pel partit comunista internacional”, no ja òrgan del partit comunista internacional. L’adreça de contacte de “Combat” i la de “il Comunista”, segregat el 1985 de “Combat”, és la mateixa. També es manté el compte per fer els girs postals, sempre a nom de R.d.P. La continuïtat organitzativa és completa: mateixa adreça física de contacte, mateix compte pels diners, mateix director responsable. També trobarà l'atent lector el nom de l'actual “Direttore responsabile” de “il Comunista” en funcions anàlogues a la primera sèrie de “il Comunista”, que tampoc es presenta com a òrgan del Partit.
Fins aquí hem pogut seguir la línia “il programma comunista” => “il programma comunista” (centralisme democràtic explícit) => “Combat” => “il Comunista”, en els seus responsables legals. Vegem ara aquesta mateixa línia en els seus posicionaments polítics.
En “il Comunista”, nº175 (i en El Proletario nº28, però no en “le Prolétaire”) apareix publicat un article titulat “40 anys de la reconstitució del Partit de classe”, article trampós on n'hi hagi, on intenten treure’s de sobre la responsabilitat dels seus actes i situar el nou curs a partir de juny de 1983 quan ells portaven anys practicant-lo des de la direcció i van participar-hi igualment fins i tot després de juny de 1983. Però el rastre es pot seguir i DESEMMASCARAR a qui intenta retrocedir sobre els seus passos per esborrar-lo.
En aquest article, malgrat que en realitat reivindiquen la seva actuació dins del que segons ells mateixos és “el que quedava del Partit a Itàlia (Combat)” (il Comunista, nº175, El Proletario nº28), s'excusen dient que en realitat ells no compartien les posicions de les publicacions que legalitzaven:
“De fet, els camarades que formalment eren els «propietaris comercials» i els «redactors responsables» del periòdic del partit [estan parlant d'ells mateixos, ndr] no sempre compartien necessàriament les posicions del partit. Això s'aplica als números de Il programma comunista del 7 de juliol de 1983 a l'11 de gener de 1984, així com al posterior «Combat» de febrer a desembre de 1984 (capçalera la direcció de la qual mai vam compartir).” (il Comunista, nº175, El Proletario nº28). Van legalitzar la revista Combat que ni es presenta com a revista del Partit sinó pel Partit (en coherència amb la seva posició liquidacionista), eren titulars del compte on es rebien les aportacions, consideren encara avui a Combat com “el que quedava del Partit” … però li expliquen al món que mai ho van compartir!
Creiem que “il Comunista” (exCombat) se’n riu dels seus lectors o creu de veritat que s'empassaran qualsevol cosa. Però, fins i tot si aconseguissin convèncer algú, ¿com es podria qualificar algú que es presta a ser la peça clau de la publicació legal d'una de les pitjors sèries de tergiversacions i falsificacions de la Sinistra i del marxisme?
A més, “il Comunista” no se’n deu recordar que en el seu nº1 de 1985 (amb l'indicatiu “Anno III/Nuova serie” per indicar la seva continuïtat amb la primera sèrie) afirmaven a la pàg. 29 en el seu article titulat “Perchè il comunista” (Perquè “il Comunista”): “Després de la lluita comuna contra el liquidacionisme movimentista i el persistent esperisme [ndr. “attendista” en italià, derivat de “attendere”, estar a l'espera] (com està documentat en el "programma comunista" d'octubre del 82 a juny del 83, després continuat en part en el mateix periòdic i més tard en "combat"), i l'intent comú de reaccionar davant la crisi acceptant el desafiament llançat pels esdeveniments fora i dintre de l'organització, la secció "italiana" es va escindir.” [1]
Advertim al lector que no doni per certs sense més els fets descrits per “le Prolétaire”/“il Comunista” (exCombat) en aquesta o altres cites seves que haurem de portar a col·lació. El que s'ha dit no treu el valor que sí que poden tenir, per definir-los a ells mateixos, les seves pròpies manifestacions.
El 1985 definien com una lluita i un intent comuns el període d'octubre del 82 a juny del 83 de “il Programma Comunista”, continuat després en el mateix periòdic i en Combat, sortint d'aquesta organització només una vegada transcorregut un any. El 2023 diuen que no van compartir mai la direcció d'aquestes publicacions, legalitzades per ells mateixos. O pitjor “no compartien necessàriament sempre”, formulació ambigua i retorçada que permet alterar, modular i ajustar selectivament i segons convingui el passat quan sigui oportú.
En aquell mateix nº1 de 1985 (Anno III/Nuova serie) van publicar un article titulat “A che cosa ci richiamiamo” (A què ens reclamem) en el qual, després de citar el contingut clàssic de “El que distingeix al nostre Partit” que encapçala les publicacions de Partit des de 1952 (i que, dit sigui de pas, ells van modificar en les seves a partir de 2005 amb un altre redactat), afegeixen el següent: "La línia – afegim amb més energia i en referència a la crisi que ha sacsejat recentment al partit – que va des de la lluita per ENTRAR EN CONTACTE AMB ELS MOVIMENTS SOCIALS i la classe i contribuir al renaixement d'una corrent de classe independent del col·laboracionisme fins a la batalla contra el liquidacionisme antipartit ja sigui esperista, acadèmic o movimentista i contingentista". (il Comunista, nº1 de 1985, Anno III/Nuova serie, pàgina 3)[2].
Per entendre millor la significació d'aquesta declaració afegida “amb més energia”, hem de seguir el rastre per remuntar-nos una mica enrere en el temps. En “il Comunista”, nº2 de 1985, Anno III/Nuova serie, pàg. 21, es pot llegir la següent afirmació relativa a la seva determinació de fer un balanç de la crisi del Partit: “Aquest treball va començar ja a l'octubre del 82, amb la preparació de la reunió general de Milà, els resultats immediats de la qual poden llegir-se en el número 20 del 29 d'octubre del 82 de "programma comunista", i en els números següents.” (“il Comunista”, nº2 de 1985, Anno III/Nuova serie, pàg. 21)[3].
Doncs bé, llegim el número de “il programma comunista” en qüestió i més concretament “Le questioni poste dalla crisi nel nostro partito nel rapporto del centro italiano alla riunione di Milano del 17 ottobre 1982” (Les qüestions plantejades per la crisi del nostre partit en l'informe del centre italià a la reunió de Milà del 17 d'octubre de 1982), indicat per “il Comunista” com a referència de l'inici del seu treball polític.
En aquest moment acabava d’anar-se’n formalment del Partit la secció algeriana, l'alemanya, part de la francesa incloent el seu Centre, considerant que l'Esquerra tenia un vici d'origen que impedia al Partit participar en els “moviments socials” en els quals ells volien participar i, de fet, participaven.
En aquell article/informe, l'actual redacció de “il Comunista” (exCombat), al costat d'uns altres, escrivia: “¿Com s'ha desenvolupat aquesta crisi que veu contraposats a companys que parteixen de la mateixa exigència, la intervenció en les contradiccions socials sota la guia d'una línia tàctica lligada als nostres principis polítics i tàctics?” (il programma comunista, nº20/1982, pàg. 2)[4].
És veritablement simptomàtica la manera fins i tot candorosa en que es fa aquesta pregunta “il Comunista”, perdó, volem dir el Centre milanès de llavors. Els que abandonaven el Partit i intentaven liquidar-lo formalment en el procés eren els seus companys, estaven d'acord amb ells, portaven anys liquidant la línia del Partit des de dins i submergint-lo en el pantà de l'interclassisme, però volien anar més ràpid i els destorbava l'envoltori, no van voler esperar.
La resposta que dóna el Centre a la seva pròpia pregunta és: “Sens dubte, això es degué a un retard en la resolució d'aquest problema, que es va manifestar de forma diferenciada a escala internacional” (il programma comunista, nº20/1982, pàg. 2)[5].
Nosaltres pensàvem llavors i continuem pensant avui juntament amb tants companys del Partit que es van oposar al nou curs que la solució de la nostra actuació tàctica estava resolta en les Tesis i en la resta de textos fonamentals del Partit. Però aquests límits tàctics eren massa “estrets” pel nou curs:
“En efecte, la nostra activitat d'intervenció en les lluites, des de fa anys, s'ha limitat al pla de les reivindicacions sindicals. Això és molt cert. Però aquest terreny, els problemes que plantejava, la seva evident estretor, ens van fer reconèixer la necessitat d'ampliar la nostra visió, ens van fer descobrir tots els altres terrenys "pràctics", i aquests terrenys - la qüestió de la dona, l'habitatge, l'antimilitarisme, la repressió i qualsevol altra manifestació de les contradiccions socials - ens van donar noves armes i major seguretat per abordar la lluita reivindicativa sindical pròpiament dita.” (il programma comunista, nº20/1982, pàg. 5)[6].
Estem davant el nou curs, una línia revisionista respecte a les posicions prèvies de l'Esquerra i respecte a l'actuació prèvia del Partit, que admet haver “ampliat la seva visió” i “descobert” nous terrenys “pràctics” i “noves armes” però que entén que la revisió ha de fer-se més a poc a poc i sobretot més camufladament, sense renunciar a l'envoltori formal del Partit.
Conclouen: “Per això, fins i tot comprenent les "exigències" de tot aquell que ens parli de "moviment social", fins i tot compartint el judici que estem davant un moment decisiu de la nostra història, traiem la conclusió contrària a la liquidadora: de la nostra història passada, dels nostres errors, a més del bagatge doctrinal que mai hem vist com un receptari, traiem l'aliment per avançar amb decisió.” (il programma comunista, nº20/1982, pàg. 5)[7].
Així doncs, reiterant la seva identitat pel que fa a la participació en els “moviments socials”, moguts per una “pressa” producte d'una avaluació incorrecta de la situació històrica que portava a sacrificar tot per superar el “retard”, el nou curs reivindica la llibertat respecte al bagatge doctrinal (això és el que significa en la seva boca la frase, la doctrina no és un receptari) i quan parla d'errors no es refereix a la intervenció en els moviments interclassistes sinó a no haver-ho fet abans…
És encara més expressiu el document intern previ a l'article, l'acta de la reunió del 17.10.1982 estesa pel Centre degenerat de llavors, en la qual es pot llegir “1) Definir el sentit de la ruptura. No entre part endarrerida i avançada, sinó entre comp. que són conscients d'una sèrie d'exigències (des del programa al p. d'acció rev.). La divergència de fons entre ells: per fer-lo trencar o continuar. UCI [ndr. Ufficio Centrale Italiano, el centre italià] dividida, però responsabilitat de qui subscriu i d’E. [ndr. actual “Redattore capo” de “il Comunista” (exCombat), llavors part del centre degenerat] de seguir endavant, encara que sigui com a “administradors de la fallida”.
2) Distinció entre les posicions de El Oumami i dels altres comp. El Oumami fa una sèrie de crítiques que a nosaltres ens semblen justificades i ens llença un desafiament que hem decidit acceptar. El problema de l'organització int.al: falta d'un veritable programa d'acció polític.” (Acta de la reunió del 17.10.1982)[8].
Tornant al número 20 en el que es va publicar l'article/informe al qual es va traslladar el contingut d'aquesta acta, es dóna veu als liquidacionistes formals reproduint àmpliament el discurs que va fer en la reunió el seu representant. Si la pregunta que hem vist més amunt és fins i tot candorosa, la resposta de qui se n’està anant és tan crua com significativa: “Jo no accepto el discurs de la direcció que entona el mea culpa” (il programma comunista, nº20/1982, pàg. 5)[9].
Els liquidacionistes que abandonaven formalment el Partit a l'octubre de 1982 i els que es quedaven en la seva direcció compartien el “descobriment” de les “exigències” del “moviment social” i de les seves “noves armes”, només discrepaven entre liquidar l'envoltori formal del Partit o mantenir-lo.
Però dins del Partit hi havia també una forta oposició – sobretot de les seccions amb més presència obrera del Partit, encara que no solament i en cap cas des d'un punt de vista obrerista – contra aquest canvi de rumb que s'havia operat liquidant internament durant els anys anteriors la tradició de l'Esquerra, encara que el ritme de la liquidació deixés insatisfets als més precipitats entre els revisionistes del nou curs.
Des d'una perspectiva oposada, les seccions del Sud de França, Torí i Ivrea havien estat expulsades anti-orgànicament la primavera de l'any anterior, 1981, per la seva oposició al nou curs. En defensa de la continuïtat de les posicions de l'Esquerra, el gruix de la secció espanyola havia trencat amb els centres degenerats de París i Milà el gener d'aquell any, el 1982. No trigarien a sortir posteriorment de l’organització formal també les seccions de Schio, Benevento-Ariano i Torre Annunziata, considerant que el Partit havia degenerat en l'activisme, com anunciaria “il programma comunista” nº1/1983. Tornarem en altre lloc sobre les vicissituds i dificultats de la tasca de mantenir l’activitat internacional per part de les seccions i militants que s’havien oposat al nou curs, dels diferents camins que van prendre algunes d’aquestes seccions, i de la continuïtat organitzativa que vam mantenir i mantenim amb una part d’aquest companys.
A “il Comunista” nº33, de 1992, els hereus del nou curs narren ells mateixos la resistència prèvia oferta pel conjunt dels militants del Partit de múltiples seccions que s'oposaven a la revisió dels plantejaments del Partit, de la línia teòrica, programàtica i tàctica de l'Esquerra Comunista, és a dir, al nou curs representat llavors – juntament amb uns altres – per l'actual redacció de “il Comunista” (exCombat).
“Per a aquesta part dels companys, cada decisió presa fora del que i com "ja s'havia fet" anteriorment, cada interès per qüestions en el camp de la crítica política i teòrica que no havien estat abordades i resoltes amb tesis i punts ferms anteriorment (pel partit actual o pel Partit Comunista d'Itàlia en els anys vint), adquiria l'aparença d'un perill o fins i tot d'un intent de desviar al partit i invalidar la seva capacitat teòrica i política.
Contra aquesta visió -que mica en mica es va anar caracteritzant com una defensa a ultrança del que, no tant l'esquerra comunista com a corrent política, sinó de l'esquerra italiana en particular i sobretot de la persona d'Amadeo Bordiga, havia dit i fet, sense comprendre realment la profunda lliçó de les batalles de classe dutes a terme per l'esquerra comunista- es va desenvolupar una lluita política interna, duta a terme en particular pel Centre mitjançant l'esforç per replantejar els problemes de l'avui i les diferències de la situació històrica sense perdre el fil d'aquelles batalles de classe.
Aquesta circular de març de 1976, com les anteriors i posteriors, forma part d'aquesta lluita política interna. (…) Des d'aquest punt de vista, aquesta circular marca un punt a favor, si es pot dir així, de la lluita tant contra el conservadorisme de partit desgraciadament ben arrelat en l'organització, com contra aquesta arrogància teòrica barrejada amb un desig verbal però immobilisme pràctic característic de l’antidialèctica lligada a una visió mística del partit, de les lluites de classes, del proletariat i el seu moviment, de la revolució, del comunisme.” (Premessa a la circolare de 1976, publicat en “il Comunista”, nº33, 1992, pàg. 9)[10].
Volem recordar en aquest punt que nosaltres no donem per bona la caracterització que “il Comunista” faci dels fets o dels intervinents, sinó que portem a col·lació la seva descripció en la mesura en que el que diuen en ella els descriu a ells mateixos.
En aquest sentit el lector observarà que “il Comunista” (exCombat) admet, de manera clara, que ells van portar endavant una lluita política interna per “replantejar els problemes de l'avui” (?) contra els vells militants dins del partit, que en aquella lluita contra el “conservadorisme” (!) i la “arrogància teòrica” (!) del Partit, ells van introduir dins del Partit una sèrie de plantejaments tàctics estranys als plantejaments dels textos del Partit però que es van trobar amb una forta resistència que es concretava en una defensa a ultrança de la unitat de doctrina, programa i tàctica que caracteritza a l'Esquerra Comunista italiana.
Aquesta és una de tantes admissions del nou curs d'ahir que avui publica “le Prolétaire”/“il Comunista”, admissió del revisionisme que els actualitzadors i enriquidors van intentar imposar a través de la lluita política interna contra les seccions del Partit que defensaven la continuïtat dels plantejaments del Partit i de l'Esquerra.
Després d'aquest tipus d'admissió, és realment sorprenent que continuïn presentant-se com a continuadors del Partit i que a “il Comunista” nº178 (agost, 2023, pàg. 1) tinguin la cara dura d'afirmar, en un to que ratlla el patetisme i explotant el sobadíssim nom d'un conegut company, per demanar aportacions econòmiques: “Som una organització molt petita, estretament lligada a l'experiència de l'Esquerra Comunista d'Itàlia i al treball de restauració teòrica del marxisme que els companys de l'Esquerra que no van tirar la tovallola i que no es van vendre a l'estalinisme van reprendre, sota la direcció donada per Amadeo Bordiga, tant l'activitat teòrica com la política i organitzativa, reteixint el fil del temps del moviment comunista proletari i revolucionari.” [11]
“le Prolétaire”/”il Comunista” hauria d'afegir, som en realitat els que vam voler destruir aquella experiència i vam combatre amb la lluita política interna als qui la defensaven dins del Partit.
Incís: què “havia dit” el Partit
Enfront del revisionisme del nou curs de “le Prolétaire”/“il Comunista” (exCombat) i la seva lluita política interna contra el “conservadorisme de partit”, reproduïm una sèrie de cites fonamentals que formen part del nucli de la restauració teòrica realitzada pel Partit:
“Ara bé, atès que se'ns imposa últimament ser clars, simples i concisos, com aquells polemistes subministrats en sèrie als «quadres», siguem-ho.
Prenguem nosaltres la part dels DOGMÀTICS, dels TALMÚDICS, també dels ESCOLÀSTICS i fins i tot dels PEDANTS; assumim la defensa d'un marxisme que no crea mai res nou i constitueix una CONSTEL·LACIÓ DE PRECISES TESIS INDESTRUCTIBLES, i ens neguem resoltament unguibus et rostro, a lliurar-lo com a presa a aquests que el volen enriquir, REIVINDICANT-LO RÍGID I POBRE COM HA NASCUT (...).” (Diàleg amb els morts, 1956).
“Mort de l'individualisme
No és possible que el partit proletari de classe es governi a si mateix en la bona direcció revolucionària si no és total la confrontació del material d'agitació amb les BASES ESTABLES i NO MUTANTS de la teoria.
Les qüestions d'acció contingent i de programa futur no són més que dos costats dialèctics del mateix problema, com tantes intervencions de Marx fins a la seva mort, i d’Engels i de Lenin (Tesis d'abril, comitè central d'octubre!) han demostrat.
Aquells homes no van improvisar ni van revelar, sinó que van brandar la brúixola de la nostra acció, de la qual és massa fàcil desviar-se.
Aquesta ensenya clarament el perill, i les nostres qüestions són feliçment plantejades quan es va contra les direccions generals equivocades. Les fórmules i els termes poden ser falsificats per traïdors i per deficients, però EL SEU ÚS ÉS SEMPRE UNA BRÚIXOLA QUAN ÉS CONTINU I CONCORDANT.” (El programa revolucionari de la societat comunista elimina tota forma de propietat del sòl, de les instal·lacions de producció i dels productes del treball, 1958).
“Per tant, el problema de la praxi del partit no és el de saber el futur, que seria poc, ni el de voler el futur, que seria massa, sinó el de ‘CONSERVAR la línia del futur de la seva pròpia classe’.
És clar que, si el moviment no la sap estudiar, indagar i conèixer, ni tan sols estarà en condicions de CONSERVAR-LA. No és menys clar que si el moviment no sap distingir entre la voluntat de les classes constituïdes i enemigues i la seva pròpia, igualment la partida està perduda, i la línia extraviada. El moviment comunista no és qüestió de pura doctrina; no és qüestió de pura voluntat: no obstant això, la falta de doctrina la paralitza, la falta de voluntat la paralitza. I la falta vol dir absorció de doctrines alienes, de voluntats alienes.” (Prometeu, Propietat i capital, Capítol XVII, Utopia, Ciència, Acció, 1952).
“La desinfecció a la qual dediquem el noranta per cent del nostre pobre treball no es completarà més que en un llarg esdevenir i continuarà molt després de nosaltres: és la que combat l'epidèmia de tots els llocs i de tots els temps (a tot arreu i sempre perillosa) dels revisors, actualitzadors, contempladores i innovadors.
És inútil i nociu especificar o personalitzar, i buscar a la llunyania o en el veïnatge al llançador de les bombes bacteriològiques; es tracta d'individualitzar el virus i aplicar-li l'antibiòtic, que tossudament distingim en la continuïtat de la línia, en la fidelitat als principis, en el preferir nou-centes noranta-nou vegades sobre mil la REMASTICACIÓ CATEQUISTA a l'aventura del nou descobriment científic que requereix ales d'àguila, i al qual se sent cridat per destí tot mosquit.
Inquieteu-vos, doncs, els voladors enfurismats, als quals retornem frígidament i poc a poc a la modesta altitud a la qual ens està permès elevar-nos, a nosaltres que ens està prohibit tot heroisme i tot romanç, que ens atenim a la ironia en lloc del lirisme i de tant en tant ens veiem obligats a fer tornar cap enrere als més fogosos: No feu de Fetontes!
Per tant, mentre masses tenen l'histerisme del càlcul sublim, nosaltres els cataloguem a l'altura de l'àbac, i verifiquem si saben comptar amb la punta dels dits.” (El Marxisme dels balbucejants, Battaglia Comunista, núm. 8-1952).
“L'objectiu principal de les nostres discussions – en les quals és indispensable REPETIR CONTÍNUAMENT certs reclams dels «teoremes» fonamentals, i millor si és AMB LES MATEIXES PARAULES I FRASES – és la crítica del DELIRI SOBRE FORMES «IMPREVISTES» i deformitats del capitalisme més modern que obligarien a revisar les bases de la «prospectiva» i per tant del mètode marxista.
Tal falsa posició és fàcilment posada en relació amb el desconeixement, o millor amb el mai haver conegut, les línies essencials de la nostra doctrina, dels seus principis cardinals.” (Ànima del cavall de vapor, Il Programma Comunista núm. 5,1953).
“En la base de la relació entre militant i partit hi ha un compromís; nosaltres tenim d'aquest compromís una concepció que, per a deslliurar-nos de l'antipàtic terme contractual, podem definir simplement com a dialèctica. La relació és doble, constitueix un doble flux en sentits contraris, del centre a la base i de la base al centre; si l'acció dirigida des del centre respon a la bona funcionalitat d'aquesta relació dialèctica, li respondran llavors les sanes reaccions de la base.
El problema de la famosa disciplina consisteix, per consegüent, en posar als militants de base un sistema de límits que sigui l'intel·ligent reflex dels LÍMITS posats a l'acció dels dirigents. Per això hem sostingut sempre que aquests NO HAN DE TENIR LA FACULTAT, en els viratges importants de la conjuntura política, DE DESCOBRIR, INVENTAR I PROPINAR PRETESOS NOUS PRINCIPIS, NOVES FÓRMULES, NOVES NORMES PER A L'ACCIÓ DEL PARTIT.
És en la història d'aquests COPS DE SORPRESA on es compendia la història vergonyosa de les traïcions de l'OPORTUNISME.” (Força, violència i dictadura en la lluita de classe, 1947).
“6. No sent, doncs, concebibles retorns abruptes de les masses a una organització útil d'atac revolucionari, el millor resultat que pot donar el temps que ha de venir és la RE-PROPOSICIÓ dels veritables objectius i reivindicacions proletàries i comunistes, i la reafirmació de la lliçó que és DERROTISME tota improvisació tàctica que canvia de situació en situació pretenent explotar d'elles dades inesperades.
7. L'estúpid actualisme-activisme que adapta gestos i moviments a les dades immediates d'avui, veritable existencialisme de partit, ha de ser substituït per la reconstrucció del sòlid pont que uneix el passat al futur i les grans línies del qual el partit es dicta a si mateix d'una vegada per sempre, PROHIBINT als gregaris però SOBRETOT ALS DIRIGENTS la cerca tendenciosa i el DESCOBRIMENT DE ‘NOVES VIES’.” (Teoria i acció, Reunió de Forlì, desembre 1952).
Aquestes són i no unes altres les indestructibles posicions de l'Esquerra Comunista “italiana” i del Partit.
El nou curs de “il Comunista” (exCombat), reivindicat per ells tants anys després, és l'antítesi i la traïció més completa a aquest plantejament de l'Esquerra. Per la direcció del nou curs, els LÍMITS de la unitat de doctrina-programa-tàctica eren incòmodes perquè no els deixava “descobrir” ni utilitzar “noves armes” ni “ampliar la seva visió”, ni “replantejar els problemes de l'avui” i, per això, van propinar noves normes d'acció al Partit davant les quals van voler doblegar-lo i van emprendre una “lluita política interna” contra les seccions i militants que defensaven a ultrança aquests límits, la continuïtat del que s’“havia dit i fet” fins llavors, la conservació de la línia de classe, del marxisme, de l'Esquerra i del Partit.
Seguint amb el nou curs de “il Comunista”
Tornant al número “re-fundacional” de “il Comunista” (nº1, 1985, Anno III/Nuova serie) es podrà llegir un article titulat “il nostro percorso político” (el nostre recorregut polític) en el qual s'afirma "3) continuïtat del treball d'intervenció en els diversos sectors en els quals actuava el partit (terreny sindical, antimilitarisme, antirepressió, defensa de les condicions de vida i de treball i lluita del proletariat, etc.)" (il Comunista, nº1 de 1985, Anno III/Nuova serie, pàgina 2)[12].
Si després es llegeix en el mateix número l'article “Problemi e prospettive per l’antimilitarismo” (Problemes i perspectives per l'antimilitarisme) s'observa la completa continuïtat dels posicionaments previs del nou curs publicats a “il programma comunista”, “il Comunista” (primera sèrie) i “Combat”, pel que fa als “comitès per la pau” nascuts a partir de la instal·lació d'una base estatunidenca de míssils a Comís (Itàlia). En aquest article “il Comunista” (exCombat), després de cridar a “donar el màxim de continuïtat als organismes i comitès antimilitaristes independents del col·laboracionisme”, a “reteixir els contactes horitzontals (sic) estables” per “sortir al carrer cridant el propi NO ferm i intransigent a la preparació bèl·lica”, afirmen “En aquesta perspectiva els comunistes actuen des de ja al costat de totes les forces que es posin, encara que sigui parcialment, en aquest rumb” (il Comunista, nº1 de 1985, Anno III/Nuova serie, pàg. 3).
No pot ser més estrident l'antítesi d'aquest plantejament movimentista enfront de les posicions marxistes contingudes en “El programa militar de la revolució proletària” (Lenin) i les lliçons contra el Front Únic Polític tretes per la nostra corrent en la lluita contra la degeneració de la Internacional. D'altra banda, no pot ser més evident la identitat de plantejament del nº1 de “il Comunista” amb el nº1 de “Combat” sobre el mateix tema.
En el nº3 de “il Comunista” (exCombat) es pot llegir: “Publiquem aquí dos textos relatius a una activitat que el grup promotor del Centre Social de Croce di Musile (al sandonatese) va iniciar sobre el problema de la nocivitat i dels accidents de treball. Aquest grup de joves està actiu des de principis de 1984 i ha estat especialment actiu en l'obtenció d'un Centre Social, un espai que s'utilitzarà per diverses activitats i iniciatives relacionades amb els problemes dels joves (sic), tant pel que fa al treball com a la vida en general (sic).” (il Comunista, nº3 de 1985, Anno III/Nuova serie, pàgina 7) [13]. La redacció de “il Comunista” (exCombat) prossegueix “Són sens dubte un testimoniatge viu (...) d'una manera de reaccionar tant davant l'aïllament com davant el silenci, una via fecunda pel futur mateix de la lluita proletària" [14]. I, a continuació, publiquen la intervenció i una fulla en la qual es defensa “el dret a la vida, a una vida decent” signat pel “Comitè contra l'explotació i la desocupació” del Basso Piave i, entre parèntesi, “excomitè pel sí”, és a dir, un comitè creat per votar en un referèndum democràtic.
En paral·lel, “le Prolétaire”/”il Comunista” (exCombat), al juny de 1985 publicaven en la seva publicació francesa un article titulat “Immigració: dret de vot” en el qual afirmen: “El dret de vot és un dret polític reconegut als treballadors francesos i hauria de ser un dret de tots els treballadors estrangers. No només el dret a votar, sinó també el dret a ser escollit, sense restricció en quant al tipus d’elecció (local o nacional). Fora d’aquesta posició de principi, només hi ha burla o mascarada.” (“le Prolétaire”, nº383, pàg.1)[15]. Al setembre de 1986 publicaven un article completament movimentista titulat “Nuclear: un front de lluita que concerneix els proletaris” del qual anys després es desdiuen amb la ja coneguda excusa que ells mai van estar d'acord amb la seva pròpia publicació. Al novembre de 1986 “le Prolétaire”/”il Comunista” (exCombat) publicaven a “le Prolétaire” (nº389) un article titulat “Bascos: ja n'hi ha prou de repressió” en solidaritat amb militants patriotes bascos expulsats, cridant a transformar aquesta denúncia en un moviment anti-capitalista (sic).
En fi, podríem omplir pàgines amb més exemples, però hem d'anar concloent aquest apartat per poder passar a la qüestió nacional.
Des de llavors, seguint un mètode típicament oportunista el grup “le Prolétaire”/”il Comunista” ha anat modulant les seves posicions originals, mudant la pell, metamorfosejant-se, recollint cable i mostrant-se més moderat en les seves posicions movimentistes i interclassistes en general, aparentant unes posicions més proletàries.
Tot i així, sempre va traient el cap el plantejament movimentista i interclassista ja sigui amb les “armilles grogues” que “han de servir d'exemple per les futures lluites obreres (sic)” (“le Prolétaire” nº531, 2019) [16] o amb la crida a la “Solidaritat proletària amb Mumia Abu-Jamal i totes les víctimes del terrorisme d'Estat estatunidenc” (“le Prolétaire”, nº541, agost 2021)[17] o com a l'article de premsa sensacionalista barata “Giulia, assassinada per no voler ser propietat d'un home” en el qual es reprodueix un eco mimètic més de la ideologia burgesa que és el feminisme “el fet és que, fins avui, el nombre de dones assassinades per les seves parelles o en la família o simplement per ser dones és de 102... i encara no ha acabat l'any...” (“il Comunista”, nº179, novembre de 2023) [18]. I per descomptat, en la seva pàgina web es manté tot el reguitzell d'articles amb les seves posicions d'abans (que són d'ara i de sempre), llestos per saltar a dalt i a baix, esquerra i dreta, o a banda i banda alhora, segons bufi el vent.
Una de les pitjors característiques de l'oportunisme és la de dir una cosa i la contrària, en un mateix article, en la mateixa revista o en diferents números, en diferents moments, i així ha actuat i actua “le Prolétaire”/”il Comunista”.
Durant tot aquest recorregut i per molts esforços que facin per ocultar el seu rastre i difuminar el seu passat, ells van representar al nou curs, van estar en el costat dels liquidadors de la línia de l'Esquerra, encara que anessin trencant en cadascuna de les etapes amb aquells liquidadors més precipitats que volien treure’s definitivament la màscara i renunciar fins i tot a la denominació del Partit (el 1982 i el 1984), sense deixar de compartir en cap moment amb ells la seva essència: el nou curs.
En l'article trampós en el qual “le Prolétaire”/“il Comunista” es presenta a si mateix com la “reconstitució del Partit de classe” afirmen que: “A França/Suïssa, s'havia format un petit grup amb camarades de París, Estrasburg, Lió i Lausana que continuaven publicant Le Prolétaire (…) els contactes amb l'antic centre de Milà es van mantenir fins al juny de 1983, però els intents de reorganització internacional van ser molt febles i confusos” [19]. Però això no quadra amb la realitat. A la pàgina 14 de “le Prolétaire” nº375 d'octubre de 1983 apareix ressenyada la premsa del “partit” incloent “il programma comunista” i a la pàgina 5 de “le Prolétaire” nº376 de gener de 1984, es reprodueix com a propi l'índex de “il programma comunista” nº10, amb el significatiu primer punt “la capçalera canviarà: la nostra batalla continua” (en referència al fet que el següent número apareixerà com a “Combat”). És llavors, al maig de 1984 i no abans, quan deixa de referenciar-se la revista en italià, davant la impossibilitat de reclamar “Combat” com a revista del Partit atès que ni tan sols es presentava com a tal. Però, a més, en el nº2/1984 de “Combat”, pàg. 8, sí que apareix clarament una referència a “le Prolétaire” com a premsa de la mateixa organització. També apareixen com a tals la revista grega “Kommounistiko programma” i la revista veneçolana “Espartaco”. En “le Prolétaire” nº378 de juliol de 1984 (pàg. 16) es publica una fulla de la mateixa revista veneçolana “Espartaco” lligada a “Combat” i en la pàg. 10 del mateix número es reivindica “Kommounistiko programma”. De fet, quan “le Prolétaire” i “il Comunista” (exCombat) van anunciar la seva fusió formal també ho van fer amb “Kommounistiko programma”, en “il Comunista” nº1/1985 (pàg. 18), encara que dos números després en “il Comunista” nº3-4/1985 (pàg. 46) haguessin de dir que el grup grec s’ho havia “repensat” i no es consideraven un òrgan de partit. En el nº1/1985 de “il Comunista” (pàg. 22) apareix com a premsa pròpia “Espartaco” que encara té l'encapçalament combatista de “pel Partit Comunista Internacional”... Parlarem en un altre lloc de l'evolució d'aquests militants veneçolans i de la seva ruptura amb “Combat” i amb “le Prolétaire”/”il Comunista” (exCombat), però el que no és cert és que la relació entre “le Prolétaire” i el centre degenerat s'interrompés al juny de 1983 i es reprengués en 1985 amb “il Comunista” (exCombat) sinó que la referència recíproca va subsistir en el període del centralisme democràtic descarat a “il Programma comunista” i després dins de “Combat”.
El que es va reconstituir el 1985 amb l'agregat “le Prolétaire”/“il Comunista” no va ser el Partit de classe sinó la punta de llança de la seva degeneració, disfressada del contrari. Coneixem altres exemples, el més notori dels quals és l'estalinisme.
La qüestió nacional segons “Le Prolétaire”/”il Comunista” (exCombat)
El 1989, en una de les seves maniobres de correcció/difuminació del passat, “le Prolétaire”/”il Comunista” va publicar un text titulat “Alguns punts ferms sobre la ‘qüestió palestina’”. Aquest text és el que han tornat a publicar a finals de 2023 a “le Prolétaire” (nº550), “il Comunista” (nº179) i “el Proletario” (nº31).
Aquest article intenta fer marxa enrere respecte d’algunes de les posicions del nou curs defensades llavors per ells mateixos publicades en un article de novembre de 1982 titulat “La lluita nacional de les masses palestines dins del quadre del moviment social a Orient Mitjà” (publicat en el mateix número 20 de 1982 de “il programma comunista” el contingut del qual reivindica “il Comunista” en el seu nº2 de 1985). Però, en la seva rectificació, es manté com veurem el punt clau de la seva traïció al marxisme. En la seva introducció al seu article de 1989, “le Prolétaire”/”il Comunista” afirmava:
"Segons el marxisme, l'orientació correcta, especialment per les zones on la revolució burgesa ja no està a l'ordre del dia (i per tant ja no pot haver-hi dobles revolucions) però on la qüestió nacional no s'ha resolt, és inserir la qüestió nacional i la lluita nacional en la lluita de classes revolucionària" (“le Prolétaire”, nº401, 1989, pàg. 8)[20].
Hem de fer notar que “le Prolétaire”/”il Comunista” (exCombat) no es refereix a la qüestió nacional quan la revolució democràtico-burgesa està encara a l'ordre del dia sinó, expressament, a quan la revolució burgesa i l'adveniment del capitalisme és un fet. En el mateix número de 1989 en el qual “le Prolétaire” manifestava “rectificar” la seva posició sobre el nacionalisme palestí, però mantenia el seu error fonamental, afirmava també referint-se al proletariat iugoslau:
“Seria un cras error assenyalar als proletaris en tals situacions l'única perspectiva de lluita en un terreny purament proletari, llençant en l'oblit aquestes qüestions d'ordre nacional, plantejades per la burgesia i la petita burgesia en el seu únic interès com a classes dominants, però de les quals els proletaris són víctimes d’una o altra manera.” (“le Prolétaire”, nº401, 1989, pàg. 7)[21].
Per contra, és exclusivament en un “terreny purament proletari” que els proletaris de totes les llengües en tots els llocs del món han de donar-se suport mútuament i rebutjar qualsevol divisió, discriminació ni privilegi relatiu entre ells, oposar-se a les maniobres nacionalistes de les burgesies que els volen enquadrar en els seus nacionalismes respectius.
Com de durament va pagar el proletariat iugoslau entre 1990 i 1999 haver seguit el consell de no situar-se “en un terreny purament proletari”, que era el mateix consell que li convenia a l'imperialisme europeu i alemany recentment reunificat.
A pràcticament tots els estats d'Europa hi ha minories nacionals per les quals es plantegen qüestions nacionalistes i si ens traslladem a l’Àfrica veurem un sens fi de grups ètnics tallats per fronteres o enquadrats juntament amb uns altres dins de les mateixes fronteres, etc. És evident que l'aplicació de la tàctica antimarxista propugnada per “le Prolétaire”/”il Comunista” condemna a l'eterna permanència de la “lluita nacional” (és possible que “le Prolétaire”/”il Comunista” pensi que això és diferent de “nacionalisme”, qui sap) com a rèmora insuperable de la lluita proletària.
La posició del marxisme sobre la qüestió nacional en els textos de Partit
Per contra, la posició del marxisme i de l'Esquerra és una altra, que podem recordar sumàriament a continuació:
- “Els obrers no tenen pàtria, no se'ls pot prendre el que no posseeixen.” (Manifest del Partit Comunista, 1848).
- “Què implica aquest requisit absolut del marxisme aplicat al nostre problema? Abans de res, que és necessari distingir estrictament dues èpoques del capitalisme diferents per complet des del punt de vista dels moviments nacionals. D'una banda, és l'època de la fallida del feudalisme i de l'absolutisme, l'època en que es constitueixen la societat democràtica burgesa i el seu Estat, l'època en que els moviments nacionals adquireixen per primera vegada el caràcter de moviments de masses, incorporant d’una o altra manera a totes les classes de la població a la política per mitjà de la premsa, de la seva participació en institucions representatives, etc. D'altra banda, presenciem una època en que els Estats capitalistes tenen ja la seva estructura acabada, un règim constitucional fa molt temps establert i un antagonisme molt desenvolupat entre el proletariat i la burgesia; presenciem una època que pot anomenar-se vigília de l'enfonsament del capitalisme.” (El dret de les nacions a l'autodeterminació, Lenin, 1914).
- “Els interessos de la classe obrera i de la seva lluita contra el capitalisme exigeixen una completa solidaritat i la més estreta unió dels obrers de totes les nacions, exigeixen que es rebutgi la política nacionalista de la burgesia de qualsevol nació. (…) A l'obrer assalariat tant li fa que el seu principal explotador sigui la burgesia russa més que la al·lògena, com la burgesia polonesa més que l'hebrea, etc. A l'obrer assalariat que hagi adquirit consciència dels interessos de la seva classe li són indiferents tant els privilegis estatals dels capitalistes russos com les promeses dels capitalistes polonesos o ucraïnesos d'instaurar el paradís en la terra quan ells gaudeixin de privilegis estatals.” (El dret de les nacions a l'autodeterminació, Lenin, 1914).
- “ÈPOCA IMPERIALISTA I RESIDUS IRREDENTISTES
La supervivència, passada la gran època de les guerres d'independència i de sistematització nacional de caràcter burgès revolucionari, de gran nombre de casos en els quals nacionalitats menors estan menys sotmeses a Estats d'una altra nacionalitat a la mateixa Europa, no és obstacle perquè la Internacional proletària hagi de rebutjar tota justificació de guerres entre Estats per motius d'irredemptisme i hagi de desemmascarar la finalitat imperialista de tota guerra burgesa, convidant als treballadors a sabotejar aquesta guerra en tots els fronts. La incapacitat per dur a terme aquesta línia ha determinat la destrucció de les energies revolucionàries sota les onades d'oportunisme de dues guerres, i la determinarà en una guerra futura si les masses no abandonen a temps la direcció oportunista (socialdemòcrata o del Kominform), amb el resultat que, en tots els casos, el capitalisme sobreviurà a les seves violentes crisis sanguinàries.” (Factors de raça i nació en la Teoria Marxista, 1953). - “La posició marxista és la que un partit proletari no pot en cap cas donar suport a una annexió política forçada; però no consisteix a fer un capítol del programa del partit de la sistematització ex-novo de tots els pobles homogenis en un nou ordenament geopolític dels Estats, aconseguit i mantingut pel consens i sense violència. Aquesta és considerada pels marxistes una utopia inconciliable amb la societat de classe capitalista, encara més que cap altra, mentre que en una societat socialista el problema es planteja sobre altres bases, incloent la distensió i l'extinció de tota violència estatal.” (Estructura econòmica i social de Rússia 1913- 1957).
- “Els marxistes no havien ignorat mai els termes de les “qüestions nacionals”. Les relacions d'organització que es deriven de la concomitància de la raça i de la llengua ocupen el seu lloc entre les formes de producció. La tendència a identificar amb les unitats nacionals els límits de l'organització territorial de l'estat han jugat un paper extremadament important en la formació del capitalisme, i totes les etapes del creixement d'aquest enemic al qual resulta impossible matar en la seva infància, interessen a la revolució en el grau més alt.
Però els marxistes, igual que van establir que els diversos herois nacionals i irredemptistes van tenir la veritable tasca revolucionària d'aconseguir la victòria de la burgesia emprenedora (compresa només la superestructura poètica de les seves empreses), van diagnosticar també que en la fase imperialista de difusió del capitalisme, el principi de nacionalitat es mantenia sempre en candeler per poder-lo agitar amb finalitats de classe burgesa, i sobretot, amb la finalitat de crear confusió en la vigorosa autonomia del moviment obrer, trepitjant-lo descaradament cada vegada que li interessés a les colonitzacions econòmiques burgeses per subjugar una província a la frontera, un espai vital, o un desgraciat poble de color en ultramar.
El prejudici nacional havia de servir, per tant, de barrera contra les iniciatives proletàries de classe, però no posava cap obstacle a les rapinyes imperialistes.
A partir d'una certa data límit, que es pot fixar com a molt tard en 1870, tota subordinació de la batalla proletària a la satisfacció d'objectius nacionals, ètnics o irredemptistes previs, tota constitució de blocs entre treballadors i burgesos del mateix idioma amb vistes a un alliberament nacional, tota formació de partits “socialistes nacionals”, com n'hi va haver a Polònia i a Bohèmia, es van convertir, per tant, en derrotisme pur. (…) Amb el desenvolupament del capitalisme, els blocs estatals es cristal·litzen entorn a centres nacionals determinats, que estaven en formació com a Estats unitaris des d'èpoques pre-burgeses. Però aquest procés no és en les seves línies generals un procés de divisió, sinó d'aglomeració.
La ideologia petit burgesa segons la qual calia esperar a l'alliberament de cada nacionalitat “oprimida” i la solució de tots els problemes d'ètnies que existien al marge dels grans Estats, abans de llançar a Europa reivindicacions de classe, és, per tant, profundament contrarevolucionària. Tots aquests “oprimits” en l'idioma, en la universitat, en les carreres burgeses i, sobretot, en les carreres electorals, aquestes en les quals el tripijoc és el rei, haguessin prohibit eternament la presa de consciència per part dels obrers de l'explotació patronal i de l'opressió social.
Per descomptat la multiplicitat d'idiomes és indubtablement un fet material i tècnic, però és sobretot als burgesos i a les seves cohorts de plumífers als quals irrita sobiranament; els internacionalistes moderns que som nosaltres i els treballadors encorbats sota les empreses negreres del capital no vacil·laran en recordar que la primera vaga va ser la de la torre de Babel. L'obstacle dels idiomes caurà amb les altres infàmies de la moderna Babel capitalista. El que el filisteu burgès troba abans que res bàrbar és que no tothom comprengui a la primera paraula les ordres del patró.”. (El proletariat i Trieste, 1950) - “Totes aquestes lliçons serien útils al moviment de classe dels treballadors si el portessin a assimilar les directrius de la seva acció autònoma, a establir que les classes dominants parlen sempre de llibertat, d'independència i de dret nacional amb finalitats d'opressió social, i que sempre s'ha de rebutjar la seva invitació a col·laborar, en els dos costats i en totes dues llengües. (…) La política proletària a Trieste no pot ser una altra que la fraternitat internacionalista entre treballadors de llengua italiana o eslava, el rebuig a tota ganyota racial o patriòtica. (…)
Després de la desaparició d'Àustria, els treballadors triestins no es van deixar atrapar en el parany d'una oposició nacional. El partit comunista de Livorno va assumir a Trieste la secció política, el periòdic i la Cambra del Treball. Camarades italians i eslaus treballaven allà en perfecte acord. Els mateixos articles, traduïts pel bon Srebrnic, apareixien en les dues edicions, italiana i eslovena. La generosa classe obrera de Trieste, igual que els treballadors agrícoles del camp, vibrava d'entusiasme per la revolució de Lenin, i per idèntics motius. Les maniobres dels Sforza i els Kardely han de provocar als obrers i pagesos julians el mateix fàstic.
Si hi ha hagut divisió i si els treballadors han fet córrer la sang dels seus germans per raons d'odi nacional i a causa del joc polític infame i política venal dels Estats burgesos, dels governs d'Estats de segona fila que no parlen de nació més que per treure-la a subhasta; això ha de ser una vergonya inesborrable pels traïdors del comunisme. És en aquestes franges de trobada entre pobles, en aquestes zones bilingües, on l'internacionalisme proletari ha de donar proves del seu valor, rebutjant les banderes de totes les pàtries a favor de la bandera vermella, l'única bandera de la revolució social.” (El proletariat i Trieste, 1950). - “ En el cor del S.XX no pot haver-hi per Trieste més que un futur internacional, que no pot trobar-se útilment en compromisos polítics i mercantils de les forces burgeses, sinó únicament en la revolució comunista europea, de la qual els treballadors de Trieste i del seu territori hauran de tornar a ser una de les seccions d'assalt. (…)
Tot revolucionari comunista saluda al proletariat triestí a través de la dura successió de fases en les quals els representants dels pitjors capitalismes i dels nacionalismes militaristes més feroços s'han instal·lat obscenament i han celebrat les seves orgies de crueltat, corrupció i explotació.
Esteses sobre la restringida àrea tantes urpes corbes i tants aparells de groller colonialisme de macarra, aquesta no trobarà via de sortida nacional per cap costat, en qualsevol llengua que se la invoqui.
La solució no pot ser més que internacional: però de la mateixa manera que aquesta no pot venir de les friccions i dels conflictes entre estats, tampoc vindrà dels seus fornicaments democràtics, ni de la sòrdida unitat de la servitud europea.
No és una bandera nacional la que desitgem a la torre de San Giusto, sinó l'adveniment de la dictadura proletària europea que, entre un proletariat sorgit de tals i tan doloroses experiències, no podrà deixar de trobar, quan finalment hagi arribat l'hora, als combatents més decidits.” (Factors de raça i nació en la Teoria Marxista, 1953)
L’embolic de “le Prolétaire”/”il Comunista”
Veurem uns quants extractes dels punts de “le Prolétaire”/“il Comunista” de 1989 per comparar-los amb la teoria marxista i els textos fonamentals del Partit. Abans però, llegim la premissa per la republicació del text en italià el 2023, en la qual “il Comunista” és cada cop més explícit: "I no hi ha dubte que els proletaris del país oprimit veuen als proletaris del país opressor com a còmplices de la burgesia estrangera que els oprimeix. Per demostrar que aquesta complicitat no existeix, els proletaris del país opressor han de lluitar contra la seva pròpia burgesia exigint que la població oprimida, inclosos els seus proletaris, tinguin la llibertat d’«autodeterminar-se». (“il Comunista”, nº179, 2023, pàg. 3)[22].
Seguint amb els punts de 1989 (republicats el 2023) que corregien els de 1982, tenim el següent:
“En el sentit que només la dictadura proletària podrà assegurar als palestins, si encara ho desitgen, el dret a organitzar-se en un Estat independent. La qual cosa no exclou, sinó que implica que el Partit s’esforçarà per propagar i donarà suport a la perspectiva oposada, és a dir, la de la lliure unió dels proletaris de diferents nacionalitats també a l’Orient Mitjà en un Estat proletari el més gran possible.” (“El Proletario”, nº31, pàg.5; “il Comunista”, nº179, pàg. 3, “le Prolétaire” nº550, pàg 5).
“(...) els proletaris jueus israelians s’hauran de recolzar en el doble terreny de la lluita contra la discriminació dels proletaris àrabs i palestins en el treball i a la vida social (i per tant contra el confessionalisme de l’Estat jueu) i la defensa del dret de tots els palestins a formar el seu propi Estat independent en la terra de Palestina.” (“El Proletario”, nº31, pàg.6; “il Comunista”, nº179, pàg. 3, Prolétaire” nº550, pàg 6).
Segons “le Prolétaire”/”il Comunista”, el proletariat jueu israelià ha de donar suport a la creació d’un Estat independent propi (!) de tots (!) els palestins en la terra de Palestina (sense concretar extensió, s’entén que incloent el territori ocupat per l’actual Estat d’Israel). Sempre segons “le Prolétaire”/”il Comunista”, el Partit hauria de propagar la perspectiva contrària, però, això sí, la dictadura del proletariat (dirigida pel Partit, s’entén, tractant-se de suposats marxistes continuadors de l’Esquerra) garantirà el contrari del contrari, és a dir, assegurarà “als palestins (sic), si encara ho desitgen, el dret a organitzar-se en un Estat independent”.
Aquest galimaties, en ple capitalisme, és el galimaties de l’oportunista que vol nedar i guardar la roba, simulant haver deixat enrere les posicions del nacionalisme àrab palestí que encara conserva.
La traïció a les posicions marxistes i de l’Esquerra, bestialitat que afirmava el text que “le Prolétaire”/”il Comunista” van simular esmenar amb els punts de 1989 (tornats a republicar el 2023) consistia precisament en donar vida al suport a la reivindicació burgesa de la sistematització estatal (l’“autodeterminació”) fora del marc històric de la revolució democràtico-burgesa, antifeudal o anticolonial. Aquesta traïció al marxisme és precisament del que no es va desdir “le Prolétaire”/”il Comunista” el 1989 i manté encara avui. En definitiva, “le Prolétaire”/”il Comunista” xapoteja en el mateix fang nacionalista i popular de llavors i de sempre.
L’anterior es complementa bé parlant de “les espurnes de consciència de classe que la lluita del poble palestí ha provocat i segueix provocant”, qualificant com a “germans de classe «naturals» del proletariat palestí” a“els proletaris àrabs de tota la regió” en un mal dissimulat nacionalisme àrab, i, al mateix temps que s’admet que el salt al capitalisme ja és un fet, es deixa caure per quan sigui necessari “(…) la persistència de romanents feudals, teocràtics i tribals que mai han estat erradicats per complet.” (“El Proletario”, nº31, pàg.6; “il Comunista”, nº179, pàg. 3; "le Prolétaire" nº550, pàg.6).
L’epígon en castellà de “le Prolétaire”/”il Comunista” ens aclareix la seva posició real
Hi ha coses que “le Prolétaire”/”il Comunista” prefereixen no publicar en italià i en francès… només es publiquen més discretament en castellà a través del seu epígon en aquesta llengua, “el Proletario”. És el cas de l’article titulat “El Comunista nova edició ens parla de Palestina” i que, en l’edició espanyola, acompanya a l’anterior. Aquest dirigeix la seva crítica a una pressa de posició (l’extensió de la qual és un A4 a doble cara) publicada i difosa pel nostre Partit el 22 d’octubre de 2023, després de l’atac de Hamàs i quan s’iniciava l’ofensiva de l’Exercit israelià sobre la franja de Gaza. La nostra fulla es pot trobar en les pàgines 2 i 3 del present número de la nostra revista.
L’epígon en castellà de “le Prolétaire”/”il Comunista” és una mica més maldestre que la seva versió francesa o itàlica, com veurem, i deixa més clara la seva posició real:
“és imprescindible tenir en compte la força històrica amb la que han comptat les masses plebees de la regió, arrancades de les seves terres per l’ocupació israeliana i sotmeses al control i la repressió contínua de les nacions àrabs veïnes, i un jove proletariat que s’ha anat aglutinant tant en els camps de refugiats de Líban i Jordània com a Gaza i Cisjordània. El problema de la guerra entre Israel i Palestina (o entre Israel i Líban, o entre Israel i qualsevol dels actors àrabs involucrats en els conflictes regionals) ha tingut, durant llargues dècades, el transfons de la lluita nacional-REVOLUCIONÀRIA palestina. (…) La liquidació AL MENYS TEMPORAL d’aquesta lluita nacional-REVOLUCIONÀRIA i el fet que la independència nacional palestina EN EL MOMENT ACTUAL sigui quelcom pràcticament irrealitzable A MENYS QUE un canvi brusc en els alineaments imperialistes de la regió la imposin dins de la seva lluita pel repartiment del poder, no permet en cap cas obviar ni la història ja succeïda ni els fortíssims condicionants que aquesta ha deixat i que travessen la situació actual.” (“El Proletario”, nº31, pàg.10).
Les majúscules i negretes les hem posat nosaltres per ressaltar que l’epígon en castellà de “le Prolétaire”/”il Comunista” considera que la lluita palestina ha estat durant dècades nacional-revolucionària. En “il Comunista”nº180 (versió italiana de la mateixa organització) del mateix mes de febrer de 2024, llegim: “La resposta al costat palestí, com sabem, mai ha pres el camí de la revolució nacional-democràtica, com a Algèria, per exemple” (“il Comunista”nº180, febrer 2024, pàg. 9). En què quedem? Durant llargues dècades hi ha hagut una lluita nacional-revolucionària palestina o mai ha pres el camí de la revolució nacional-democràtica? O qualsevol dels punts intermedis i variants que es poden llegir segons el número de la seva revista que s’agafi o inclús segons la pàgina de la mateixa revista? Hi ha alguna manera més oportunista de dir el mateix i el contrari en cada lloc i a tot arreu?
El nou curs en la qüestió nacional palestina
El que “le Prolétaire”/”il Comunista” vol fer passar per la posició de sempre del Partit no és més que un canvi de rumb del nou curs, iniciat a mitjans dels anys 70 del Partit, per convertir-la en una posició nacionalista.
Aquest canvi de rumb va ser incontinentment amplificat entre el 1978 i el 1982, amb la publicació de El-Oumami caracteritzat per les reivindicacions nacional-democràtiques a Algèria i nacionalistes palestines i panarabistes, que en un cicle curt però molt destructiu hauria de posar en evidència la pèrdua completa de nord polític proletari del nou curs i detonar l’explosió de la direcció degenerada del Partit, que es va trencar a trossos, emportant-se per davant també en el procés el cos formal de l’organisme internacional.
Un exemple d’aquest canvi de rumb degenerat és l’article de “Le Prolétaire”, nº363 de 1982 titulat “Remarques sur notre propagande concernant l’OLP dans la situation presente” (Observacions sobre la nostra propaganda en relació amb l’OLP en l’actual situació): “Per desenvolupar una propaganda comunista eficaç en els tràgics esdeveniments d’avui, és essencial no partir de la crítica a l’OLP, sinó de la necessitat d’una solidaritat instintiva amb la resistència dels combatents i les masses exposades al Líban. (...) hem de definir l’actitud correcta i eficaç enfront l’OLP.
Hem d’anar amb compte de no donar-li a aquesta crítica un caràcter programàtic general o abstracte, és a dir, divorciat de les exigències reals de la lluita sentida pels treballadors. Per últim, hem d’evitar donar-li a la crítica, inclús a la més encertada des del punt de vista dels cànons programàtics, un lloc desproporcionat en relació amb les tasques primordials i urgents, al menys inicialment, de formular les necessitats de la lluita, les reivindicacions, els mètodes de resposta i de lluita, i inclús de despertar noves necessitats a partir dels esdeveniments.
És en la mesura en que aquest treball estigui ben fet i quan existeix una autèntica camaraderia en la lluita que s’accepta millor la crítica política” (“Le Prolétaire”, nº363 de 1982, pàg. 2)[23].
A la mateixa pàgina del mateix diari, dintre de l’article “LIBAN-PALESTINE: Axes d'un soutien militant” (Líban-Palestina: Eixos d’un suport militant), es pot llegir la pitjor combinació de Front Únic Polític, “antiimperialisme”, espontaneisme, seguidisme i nacionalisme; aquest tipus de comitès eren les “noves armes” finalment “descobertes” pel nou curs que havia pres la direcció del Partit per superar l’”estretor” de la intervenció dels comunistes en la lluita econòmica de la classe obrera:
“Tot i que presidim la creació d’aquest tipus de comitè, no és una emanació del nostre partit. De fet, militants d’altres organitzacions participen al costat d’un petit grup de militants del nostre partit i de treballadors sense partit, units per una disciplina en relació amb una base comuna de lluita, i que han d’aconseguir superar les vacil·lacions normals del principi per establir una línia d’acció coherent i inspiradora.
Els principis enunciats, en particular en una octaveta que convocava a una reunió a la que van assistir 80 persones el dissabte 19, són els de la "solidaritat obrera internacional antiimperialista" contra l’"enemic comú", l’imperialisme, "contra l’Estat d’Israel" i "les burgesies àrabs". Aquests principis no cauen del cel. Són el resultat de la necessitat de lluita que sent avui, en particular, una franja gens desdenyable de proletaris immigrants.
Per això els defensem en aquest comitè de Solidaritat Internacional Líban-Palestina, però també en la resta de comitès on poden intervenir els nostres militants, a París i a les províncies.” (“le Prolétaire”, nº363 de 1982, pàg. 2)[24].
Però el mèrit no se’l pot endur enterament el Centre parisenc que va abandonar el Partit el 1982. L’honor més gran de putrefacció nacionalista el tenen sense discussió els seus continuadors, l’actual redacció de “le Prolétaire”, capaços de publicar al setembre de 1983 (Le Prolétarie, nº374, 1983, pàg. 7) un article titulat “Front Polisario dix ans de lutte contre l’ordre impérialiste regional” (Front Polisario deu anys de lluita contra l’ordre imperialista regional) o l’article que acaba amb les consignes “A BAS L'ETAT SIONISTE D'ISRAEL ! PALESTINE VAINCRA !” (A baix l’Estat sionista d’Israel! Palestina vencerà!), i tres números després, al maig de 1984, l’article titulat “Un objectif central: La destruction de l’État d’Israël” (Un objectiu central: la destrucció de l’estat d’Israel). Aquest “le Prolétaire” és l’organisme amb el que “il Comunista” (exCombat) es va fusionar uns mesos més tard.
Cal dir que actualment, “le Prolétaire”/“il Comunista” no defensen tan explícitament aquestes consignes: han mudat la pell. Els vells companys a Itàlia tenien una dita: “un marxista, una parola. Un oportunista, un vocabolario” (traduït significa: un marxista, una paraula. Un oportunista, un diccionari). Per “le Prolétaire”/ “il Comunista” es necessita un diccionari que a més tingui en compte l’any en que s’escriu i sigui capaç d’estar en diversos anys diferents simultàniament, com hem vist.
La posició del Partit respecte a Palestina
Per observar com la gradació de posicions de “le Prolétaire”/“il Comunista” estan en contradicció amb l’anteriorment afirmat pel Partit en els seus òrgans, a més de la sòlida base teòrica que hem reproduït més amunt, podem observar què deien sobre Palestina els òrgans i grups del Partit abans de la infiltració progressiva i posterior pressa de control per part del nou curs.
En relació amb Palestina, es pot llegir a “le Prolétaire”, nº45 (1967), abans del nou curs, la fulla difosa a Algèria pels militants del Partit Comunista Internacional amb un plantejament internacionalista, de confraternització en el front:
“PROLETARIS ÀRABS,
Precedida per la propaganda a favor del "dret" de l’Estat d’Israel a existir i per una campanya religiosa panàrab, la guerra a l’Orient Mitjà preparada pel capitalisme imperialista i el nacionalisme àrab s’ha fet realitat.
En aquesta hora sanguinolenta, el Partit Comunista Internacional us fa una crida perquè mostreu la vostra hostilitat a la guerra i a les classes dominants que l’han dissenyat. Al mateix temps, fem una crida als explotats israelians perquè, ells també igual que vosaltres, emprenguin la lluita contra els seus explotadors, els esbirros de l’imperialisme capitalista.
Proletaris, us recordem que no teniu pàtria perquè avui els treballadors són explotats a totes les parts del món. La vostra pàtria no té fronteres, perquè la vostra pàtria és el món sencer.
En aquesta guerra no teniu res a guanyar. Al contrari, les classes dominants us utilitzen per dur a terme la seva feina bruta, els seus plans criminals.
Estem al costat de les masses treballadores palestines que les burgesies àrabs han concentrat en miserables barris de barraques i que avui formen una massa de maniobra disposada a ser traïda tan bon punt les coses vagin malament.
Estem amb els obrers israelians als que el capitalisme imperialista fa creure que estan rodejats de masses àrabs hostils.
Estem amb els treballadors àrabs que ja han patit la duresa i la rapacitat dels seus capitalistes sota la bandera del socialisme nacional.
A vosaltres, proletaris palestins, israelians i àrabs, us diem: confraternitzeu, llanceu les armes o, millor encara, torneu-les contra els vostres explotadors.
I a vosaltres, proletaris d’Europa i del món sencer, us cridem:
Doneu suport a la nostra lluita, desemmascareu els plans d’agressió de l’imperialisme. Aixequeu-vos també contra el capitalisme.
Visca la lluita de classe dels treballadors contra la guerra de la burgesia.
Visca la lluita per la revolució social.
PARTIT COMUNISTA INTERNACIONAL
GRUP A ALGÈRIA
Alger, 5 de juny de 1967”
Així s’expressava el Partit a “le Prolétaire” (nº89, 1970), abans del nou curs, en l’article “La Palestine, point de mire de la contre-révolution mondiale” (Palestina, punt de mira de la contrarevolució mundial):
“Mai hem cregut en “solucions nacionals” a Vietnam, a Cuba, a Palestina, a tots aquells llocs desheretats on lluiten rebels que no tenen ni l’organització ni l’armament teòric del proletariat, explotats que ni tan sols estan agrupats en la forma compacta de l’única i veritable classe revolucionària. Mai hem animat la més petita il·lusió sobre aquests “camins” enganyosos proposats per Moscou i, més generalment, per l’oportunisme de tots els països i de tots els temps. Però el sacrifici d’aquestes masses vanament instigades és una ferida oberta que romandrà oberta fins a la revolució mundial de demà. Més sòbriament, però certament amb una convicció més ferotge que els entusiastes occidentals d’aquestes lluites condemnades anticipadament, cridem: a baix les falses consignes d’ ”alliberament nacional”, fora de les files de treballadors els traïdors que les propaguen: ahir al servei dels vells imperialismes, avui al servei de tots els nous. Per la lluita de classes internacional, per la reconstrucció del nostre partit, per la dictadura mundial del proletariat i ¡contra totes les “etapes intermèdies”, les “transicions” que acaben en rius de sang!” [25]
La posició internacionalista a Israel i Palestina
En contra del que els hereus del nou curs revisionista de les posicions de l’Esquerra i del Partit afirmen, la posició internacionalista pel proletariat palestí i israelià és la que defensava el Partit abans del nou curs.
El proletariat àrab i jueu, al costat de la resta de nacionalitats que han emigrat a treballar a la zona, han de rebutjar enfrontar-se entre si, organitzant-se conjuntament tant en el pla de la lluita immediata com en el de l’organització de Partit, rebutjant qualsevol divisió ni discriminació per raó de llengua o origen, rebutjant qualsevol identificació amb la pròpia burgesia, rebutjant ser finançats ni alinear-se amb qualsevol bloc imperialista, cultivant en aquest entorn la lluita immediata contra la pròpia burgesia i les condicions per la lluita pel derrocament revolucionari de tots els estats capitalistes de la zona sense distinció, integrant aquesta lluita a la lluita per la revolució comunista internacional a través del derrocament dels estats burgesos i de la dictadura del proletariat cap a una societat sense classes, ni propietat privada, ni règim mercantil ni treball assalariat.
A tot això ja escoltem replicar a l’epígon en castellà de “le Prolétaire”/”il Comunista”:
“tot això se solucionaria si màgicament el proletariat s’aixequés, no a un país, sinó a tot el món, «com un sol home». Però això, dit sense més, és la perspectiva que assumeixen els marxistes revolucionaris?” (“El Proletario”, nº31, pàg.10).
Per qui s’estranyi que una organització que es diu marxista revolucionària es posi les mans al cap perquè haguem dit que “Hi haurà solució a la situació a Palestina quan la classe obrera àrab i israeliana s’aixequi com un sol home per abatre les seves respectives burgesies que avui els enfronten els uns amb els altres” (la nostra fulla del 22 d’octubre de 2023), li aclarim que és la seva manera una mica demagògica de dir que és “molt difícil”. És cert que dèiem també a la mateixa fulla que “aquesta tasca no la poden assumir el proletariat palestí o el proletariat israelià ells sols, com tampoc el proletariat de cap Estat aïlladament: “l’emancipació dels treballadors no és una tasca local ni nacional sinó una tasca social i internacional." (Estatuts de la Internacional Comunista, II Congrés, 1920)” i que, per tant, s’entén que no és immediatament realitzable sinó que ha de ser el nostre objectiu i que per realitzar-se ha de ser el resultat d’una suma de forces internacional. Però això només aconsegueix treure de polleguera un poc més a l’epígon en castellà de “le Prolétaire”/”il Comunista”, principalment perquè se li acaben les excuses i… perquè ha de desvetllar que la seva objecció té un altre transfons.
Si abans ens han aclarit que el germà “natural” de classe del proletariat palestí no és el proletariat internacional sinó només el proletariat àrab (excloent també al d’origen jueu i al procedent de tantes regions com Tailàndia, Etiòpia, Sri Lanka, Moldàvia, Malawi o Kènia que és explotat a l’Estat israelià), ara s’identifica al proletariat israelià de la següent forma: “En el cas de Palestina, per exemple, el vincle que relaciona al proletariat israelià amb la seva burgesia, s’alimenta precisament del benefici que aquest proletariat obté de donar suport a la colonització de les terres palestines i l’opressió de les masses i els proletaris àrabs tant dins com fora de l’Estat d’Israel.” (“El Proletario”, nº31, pàg.10).
L’actual “le Prolétaire”/”il Comunista” només veu una part del cercle viciós, la que li interessa. En realitat, per a ells el proletariat israelià és culpable i només es redimirà quan l’Estat israelià desaparegui i en el seu lloc hi hagi un Estat palestí.
Segons “le Prolétaire”/“il Comunista” defensar la consigna internacionalista conseqüent a Palestina i Israel és pretendre quelcom “màgic”. Sempre segons “le Prolétaire”/“il Comunista”, és molt millor seguir alimentant la reivindicació d’un Estat-nació palestí, administrant droga nacionalista al proletariat palestí (mentre es proclama no estar fent-ho), seguir considerant al proletariat israelià com una unitat eterna amb la seva burgesia. És a dir, seguir reproduint la situació actual.
Per contra, abans de la infiltració gradual i posterior deriva revisionista oberta al nou curs, el diari del Partit “le Prolétaire” afirmava en el seu nº109, de 1971, en un article titulat “Israël: Des fissures dans le bloc des classes” (Israel: fissures dins del bloc de classes):
“De la mateixa manera que els règims àrabs fan de l’Estat d’Israel el cap de turc de les frustracions de les poblacions miserables a les que fan suportar la pesada càrrega de subjecte als imperialismes al poder, la classe dirigent del jove Estat israelià sempre ha agitat l’espectre de l’invasor àrab com a vàlvula d’escapament per la rancúnia d’un proletariat que, des del seu naixement, ha estat sotmès a la disciplina implacable del capitalisme modern.
A totes dues bandes del Sinaí, les crides a la venjança i a la defensa de la Pàtria van servir als guardians de l’ordre establert per aplacar la fúria dels explotats.” (“le Prolétaire”, nº109, 1971, pàg. 2).
És aquest cercle viciós que s’ha de trencar i no ho farà la reivindicació fal·laç d’un Estat nació que estableixi per uns o pels altres la totalitat del territori.
Volem veure derrocat l’Estat israelià però no per una guerra nacional que inevitablement empenyerà cap a un bloc entre classes sinó per una revolució comunista que trenqui aquesta unió sagrada i vegi al proletariat israelià derrocar la seva pròpia burgesia amb el suport del proletariat internacional. Volem veure derrocats tots i cadascun dels Estats àrabs existents o per existir, no per efecte d’una guerra imperialista entre ells o amb altres potències sinó producte de la lluita de classe del proletariat d’aquests Estats i internacional. I el mateix volem per la resta d’Estats del món. De fet, estem convençuts que no escaparan a aquest destí.
El derrotisme revolucionari
Hi ha una altra part de la fulla que altera les constants vitals de l’epígon en castellà de “le Prolétaire”/“il Comunista” i no el deixa dormir, la que diu així:
“Sense renunciar en cap moment a transformar la guerra imperialista en guerra civil revolucionària durant el seu desenvolupament o a desencadenar-la a continuació d’aquesta, serà possible reaccionar al propi esclat de la guerra imperialista declarant la vaga general revolucionària només si prèviament s’ha desenvolupat una extensa xarxa de solidaritat i de lluita en el pla sindical, fora dels tentacles de l’Estat, en la qual hagi guanyat una influència decisiva el Partit Comunista Internacional.“ (la nostra fulla del 22 d’octubre de 2023).
Precisament perquè no succeirà màgicament que el proletariat de cap país s’aixequi com un sol home contra la guerra, és necessari preparar les condicions perquè això succeeixi. Si no s’aconsegueix, hem de treballar per intentar transformar la guerra imperialista en guerra civil revolucionària. Si no ho aconseguim, hem de treballar per intentar desencadenar l’assalt revolucionari a continuació de la guerra. En cap dels tres escenaris la possibilitat de realització d’aquesta tàctica depèn exclusivament de la voluntat del Partit, es requereixen una sèrie de condicions objectives. En cadascun dels tres escenaris, la possibilitat de realització d’aquesta tàctica depèn també del Partit i de la preparació que s’hagi fet en el període anterior. Creiem que és fàcil d’entendre.
Però l’epígon en castellà de “le Prolétaire”/“il Comunista” esclata (la part que han substituït per […], en la nostra fulla diu “fora dels tentacles de l’Estat”):
“D’acord amb aquesta afirmació, la tasca del Partit Comunista és declarar la «vaga general revolucionària», aquest gran mite anarquista i sindicalista amb el que aquestes corrents han escamotejat històricament la necessitat de la lluita política revolucionària, per la qual cosa prèviament ha de desenvolupar-se una «extensa xarxa de solidaritat i lluita en el pla sindical […] en la qual hagi guanyat una influència decisiva el Partit Comunista Internacional».
Difícil recollir en una sola frase més afirmacions alienes al marxisme. La vaga general revolucionària no és la finalitat per la qual lluita el partit, no és ni tan sols el mètode d’acció a través del qual es durà a terme, arribat el moment, la mobilització en una guerra imperialista. I la tasca del Partit no pot estar, ni molt menys, supeditada a aquest objectiu. (…)
El Comunista representa, essencialment, una desviació sindicalista del marxisme. La representava quan, el 1980, els seus membres es van separar del tronc del Partit, quan negaven la necessitat d’un partit estructurat més enllà del terreny de la intervenció immediata en les lluites proletàries, i la representen avui, quan xifren la lluita contra la guerra imperialista en l’existència d’aquesta «xarxa de solidaritat i lluita» que hauria d’estar influenciada pel Partit.” (El Proletario, nº31, pàg. 12).
Haurem d’anar per parts. Començant pel final, no és el 1980 sinó el gener de 1982 i no ens “vam separar del tronc del Partit” genèricament, sinó que ens vam negar a participar en la liquidació de la línia política de l’Esquerra i vam trencar amb el centre degenerat d’una organització formal per mantenir-nos en línia amb el Partit històric, sense renunciar a mantenir i donar continuïtat al Partit formal com indiquen les nostres tesis i textos fonamentals. Per això prosseguim des del maig de 1983 amb la publicació de “El Comunista” (nova edició) com òrgan del Partit Comunista Internacional i seguim organitzats a nivell internacional amb altres companys que s’havien oposat al nou curs, del que ha resultat – procés no exempt de vicissituds sobre les que tornarem en un altre moment – una continuïtat organitzativa fins el dia d’avui que encara manté a companys organitzats a Espanya, Itàlia, Veneçuela i Xile. I de cap manera vam negar llavors ni hem negat mai la necessitat d’un Partit estructurat, cosa que només un mentider pot afirmar.
En qualsevol cas, és xocant la facilitat amb la que “le Prolétaire”/”il Comunista” (exCombat) oblida la seva pròpia història en fer aquestes afirmacions. “Es van separar del tronc del Partit…”. Sona definitiu i inapel·lable, no?
La realitat és que és “il Comunista” qui no només va sortir formalment del Partit (o més aviat del que quedava del seu envoltori formal la destrucció interna prèvia del qual havia estat al seu càrrec) el 1984, sinó que va legalitzar i va publicar “Combat” que ni tan sols es considerava una revista del Partit, publicant també “il Comunista” (primera sèrie) que tampoc es considerava un diari del Partit. Si fan una mica de memòria, recordaran haver sortit també temporalment el 1974 amb la sortida de la corrent trotskista després de l’intent infructuós de desplaçar a B.M. per part de F. amb el suport de diversos “notables” del Partit. Independentment dels seus jocs de triler que intentin a posteriori, no només van sortir d’una organització formal específica, sinó que van renunciar a la seva existència com a revista de Partit i a l’existència mateixa del Partit formal, tot i que després s’ho “repensessin”.
“Le Prolétaire” pel seu costat va seguir “a flote”, a la manera en que un tap de suro flota en el mar, prosseguint l’aprofundiment de les posicions revisionistes del nou curs del centre parisenc que els havia deixat orfes de direcció. El canvi de “le Prolétaire” de relacionar-se amb “il programma Comunista” a relacionar-se amb “il Comunista” (ex-Combat) no es justifica políticament més enllà que s’havien sentit “abandonats a la seva sort” (il Comunista, nº175). A aquesta balsa sense rumb es va agafar “Il Comunista” per recuperar la seva denominació de revista del Partit el 1985.
Però retornem a la consigna de la nostra fulla relativa a preparar la possibilitat de respondre a la guerra imperialista amb la vaga general revolucionària. El primer que s’ha de constatar és que, en la seva fantasia infantil, “le Prolétaire”/”il Comunista” creu que serem capaços d’oposar-nos insurreccionalment a la guerra mentre el conjunt de la classe obrera segueix treballant com si res…
Pel demés, la vaga no és propietat exclusiva de l’anarquisme, ni la vaga general, ni la vaga general revolucionària. El que és propi d’algunes corrents de l’anarquisme és considerar que amb una vaga general expropiadora – realitzada a més sense una direcció de Partit – es resoldran les qüestions socials i no serà necessària la dictadura del proletariat.
Però que, davant l’esclat de la guerra, el Partit Comunista (si està en condicions de fer-ho) no hagi de cridar a la vaga general i, a més, revolucionària en el sentit del xoc directe contra l’Estat burgés per derrocar-lo, és una aberració que només el nou curs de “le Prolétaire”/”il Comunista” pot verbalitzar.
Una altra cosa és si estem en condicions de dur a terme aquesta tàctica avui, si tenim les forces per fer-ho i què hem de fer per tenir-les. No desvetllem cap secret a la burgesia si afirmem serenament que no estem en condicions avui d’aplicar aquesta tàctica. No per això renunciarem a defensar la necessitat de la tàctica del derrotisme revolucionari, per la que ens hem de preparar i les condicions de la qual tenim la responsabilitat d’ajudar a preparar. Doncs bé, què diuen els textos de Partit que és necessari per poder dur a terme aquesta tàctica?
“5. En les diverses fases de la trajectòria burgesa (revolucionària, reformista, contrarevolucionària), la dinàmica de l’acció sindical va patir profunds canvis (interdicció, tolerància, submissió); però això no treu que sigui orgànicament indispensable tenir entre la massa dels proletaris i la minoria enquadrada en el partit un altre estrat d’organitzacions que siguin políticament neutres per principi, però constitucionalment accessibles només als obrers, i que organismes d’aquest gènere han de ressorgir en la fase en que la revolució s’apropa.” (Teoria i acció en la doctrina marxista, Sumari, 1951).
“8.- Per sobre del problema contingent de la participació – o de la no participació – del partit comunista revolucionari en el treball en determinats tipus de sindicats d’un país donat, els elements de la qüestió resumida fins aquí condueixen a la conclusió que en tota perspectiva de tot moviment revolucionari general no poden no estar presents aquests factors fonamentals: 1) un ampli i nombrós proletariat d’assalariats purs, 2) un gran moviment d’associacions amb contingut econòmic que abraci una part imponent del proletariat; 3) un fort partit de classe, revolucionari, en el que militi una minoria dels treballadors, però al qual el desenvolupament de la lluita hagi permès contraposar vàlidament i extensa la seva influència en el moviment sindical a la de la classe i del poder burgés.“ (Teoria i acció en la doctrina marxista, Partit revolucionari i acció econòmica, 1951).
“7.- El partit no adopta mai el mètode de formar organitzacions econòmiques parcials que comprenen només treballadors que accepten els principis i la direcció del partit comunista. Però el partit reconeix sense reserves que no només la situació que precedeix a la lluita insurreccional, sinó també tota fase de marcat increment de la influència del partit entre les masses, no pot delinear-se sense que s’estengui entre el partit i la classe un estrat d’organitzacions amb objectius econòmics immediats i amb alta participació numèrica, al si de les quals existeixi una xarxa que emani del partit (nuclis, grups i fracció comunista sindical). És tasca del partit, en els períodes desfavorables i de passivitat de la classe proletària, preveure les formes i encoratjar l’aparició de les organitzacions amb objectius econòmics per la lluita immediata, les quals podran inclús assumir aspectes totalment nous en el futur, després dels tipus ben coneguts de corporació, sindicat d’indústria, consell d’empresa, etc. El partit encoratja sempre les formes d’organització que faciliten el contacte i l’acció comú entre els treballadors de diverses localitats i de diferents professions, rebutjant les formes tancades. (…)
11.- El partit no oculta que en fases de represa no es reforçarà de manera autònoma, si no sorgeix una forma d’associacionisme econòmic sindical de masses. (…). ” (Tesis característiques, 1951).
Aquests dos textos van conformar les bases d’adhesió al Partit el 1951-52, en coherència amb la línia precedent de l’Esquerra Comunista. Aquests dos textos són la base teòrica del Partit sobre la que es basa la nostra afirmació: “només si prèviament s’ha desenvolupat una extensa xarxa de solidaritat i de lluita en el pla sindical, fora dels tentacles de l’Estat, en la qual hagi guanyat una influència decisiva el Partit Comunista Internacional”.
Ens reiterem completament en allò escrit a la fulla i no només no considerem que sigui una desviació “sindicalista” sinó que afirmem rotundament que és la posició de sempre de l’Esquerra Comunista i del Partit Comunista Internacional.
Afirmem també que és la posició que el nou curs (del que va formar part i és hereu “le Prolétaire”/”il Comunista”) va tractar de destruir a l’interior del Partit per substituir-la per la seva “ampliació de visió” i el “descobriment” de les “noves armes” consistents en la intervenció en organismes oberts interclassistes i el “contacte amb els moviments socials”, que és el que significa a la seva boca “lluita política”.
Encoratjar la xarxa sindical no integrada en l’Estat i combatre el parlamentarisme
L’epígon en castellà de “le Prolétaire”/”il Comunista” tampoc entén el següent paràgraf de la nostra fulla:
“Això no succeirà si no hem combatut la influència organitzativa i ideològica que exerceix la burgesia a través del sindicalisme integrat en l'Estat i a través del parlamentarisme, si no hem arrencat la mala herba - pam a pam si és necessari - per poder sembrar i arrelar. Per tant, és una responsabilitat per qualsevol que comprengui la necessitat del derrotisme revolucionari (no només com a figura retòrica) treballar per preparar les premisses materials perquè aquesta consigna pugui ser posada en acció.” (la nostra fulla del 22 d’octubre de 2023).
“El Proletario” es pregunta: “És a dir, que el derrotisme revolucionari parteix de la lluita contra el sindicalisme integrat en l’Estat i el parlamentarisme.” (El Proletario, nº31, pàg. 11).
Amb les cites anteriors hauria de tenir prou per lligar caps, però els mateixos textos desenvolupen amb més detall el control que es realitza a través de l’empresonament de la xarxa sindical integrada en l’Estat, de la següent manera:
“També allà on, després de la segona guerra mundial, segons la formulació política corrent, el totalitarisme capitalista sembla haver estat substituït pel liberalisme democràtic, la dinàmica sindical continua desenvolupant-se ininterrompudament en el ple sentit del control estatal i de la inserció en els organismes administratius oficials. El feixisme, realitzador dialèctic de les velles instàncies reformistes, ha dut a terme la del reconeixement jurídic del sindicat, de manera que el mateix pogués ser el titular dels convenis col·lectius amb el patronat, fins a l’efectiu empresonament de tota l’organització sindical en les articulacions del poder burgés de classe.
Aquest resultat és fonamental per la defensa i la conservació del règim capitalista, precisament perquè la influència i l’ús de les organitzacions associacionistes sindicals són un ESTADI INDISPENSABLE per tot moviment revolucionari dirigit pel partit comunista.” (Partit revolucionari i acció econòmica, 1951).
També poden intentar entendre la relació que existeix entre l’existència d’una xarxa de solidaritat i de lluita immediata en la que el partit pugui estendre la seva influència amb la possibilitat d’una lluita revolucionària, llegint a Marx:
“A vegades els obrers triomfen; però és un triomf efímer. El veritable resultat de les seves lluites no és l’èxit immediat, sinó la unió cada cop més extensa dels obrers. (…) Aquesta organització del proletariat en classe i, per tant en partit polític, torna sense cessar a ser soscavada per la competència entre els propis obrers. Però ressorgeix, i sempre més forta, més ferma, més potent.” (Manifest del Partit Comunista, 1848).
“(...) vol dir això que la classe obrera hagi de renunciar a defendre’s contra les usurpacions del capital i cedir en els seus esforços per aprofitar totes les possibilitats que se li ofereixin per millorar temporalment la seva situació? Si ho fes, es veuria degradada a una massa uniforme d’éssers humans desgraciats i destrossats, sense salvació possible. (…) Si en els seus conflictes diaris amb el capital cedissin covardament, es desqualificarien sens dubte per emprendre moviments de més gran envergadura.” (Salari, preu i guany, 1865, K. Marx).
En quant al parlamentarisme, tot i que podríem estendre’ns molt més en l’argument, valgui aquesta cita de les Tesis del Partit per mostrar el seu paper de control:
“6.- Abandonant pedants “distincions”, ens podem preguntar en quina situació objectiva versa la societat actual. Certament, la resposta és la pitjor possible, i que gran part del proletariat, més que estar esclafat per la burgesia, està controlat per partits que treballen al servei d’aquesta i impedeixen al mateix proletariat tot moviment classista revolucionari, de manera que no es pot anticipar quant de temps pugui transcórrer fins que, a aquesta situació morta i amorfa, no li succeeixi de nou la que altres vegades definíem “polarització” o “ionització” de les molècules socials, que precedeixi a l’explosió del gran antagonisme de classe.” (Consideracions sobre l’activitat orgànica del partit quan la situació és històricament desfavorable, 1965).
En qualsevol cas, nosaltres no només no hem reivindicat que la lluita immediata proletària hagi de limitar-se al pla “laboral”, sinó que hem desenvolupat aquesta lluita immediata en el marc de la lluita per l’habitatge en les reconversions dels barris obrers de barraques de les ciutats de l’Estat espanyol, en els moviments dels aturats o contra els talls de subministraments, els desproveïments i acaparaments així com els diversos atacs contra les condicions de vida de la classe obrera a Veneçuela. El Partit ha intervingut i intervé amb posicionaments sobre totes les qüestions que afecten a la classe obrera i al desenvolupament del món capitalista. El que el Partit ha rebutjat sempre i seguirem rebutjant és el desenvolupament interclassista d’aquesta lluita, de fronts únics polítics amb altres grups, en òrgans i comitès interclassistes com els que el nou curs d’ahir i d’avui ens vol ficar:
“4.- El partit comunista desenvolupa un intens treball intern d’estudi i de crítica, íntimament lligat a l’exigència de l’acció i a l’experiència històrica; fent-se càrrec activament d’organitzar aquest treball sobre les bases internacionals. Cap enfora d’ell desenvolupa, en cada circumstància i amb tots els mitjans possibles, la tasca de propaganda de les conclusions de la pròpia experiència crítica i d’oposició a les escoles i partits adversaris. Sobretot, el partit desenvolupa la seva activitat de propaganda i d’atracció entre les masses proletàries, especialment en les circumstàncies en les quals aquestes es posen en moviment per reaccionar contra les condicions que el capitalisme els hi ha creat, i en el si dels organismes que els proletaris formen per protegir els seus interessos immediats.
5.- Els comunistes penetren, doncs, en les cooperatives proletàries, en els sindicats, en els consells d’empresa, constituint en ells grups d’obrers comunistes; procurant conquerir allà la majoria i els càrrecs directius, per obtenir que la massa de proletaris enquadrada en aquestes associacions subordini la seva pròpia acció a les més altes finalitats polítiques i revolucionàries de la lluita pel comunisme.
6.- El partit comunista, per contra, es manté fora de totes les institucions i associacions en les que proletaris i burgesos participen amb el mateix títol o, pitjor encara, la direcció i patrocini de la qual pertany als burgesos (societats de socors mutus, de beneficència, escoles de cultura, universitats populars, associacions maçòniques, etc.) i procura apartar als proletaris d’aquestes, combatent la seva acció i la seva influència.” (Tesis de la Fracció Comunista Abstencionista, 1920).
Però que no limitem al marc laboral la lluita immediata proletària i la nostra intervenció en la mateixa, no significa que puguem oblidar la influència i capacitat d’atracció que tenen els organismes interclassistes que fan de cada altre àmbit immediat que afecta al proletariat i a altres classes el seu àmbit concret d’influència interclassista. Per això, a alguns els encanta fer d’aquests àmbits immediats l’àmbit preferent i principal, rumiant sobre l’estretor de l’acció sindical, “ampliant la seva visió” cap al “descobriment” de “terrenys pràctics” i “noves armes”. Perquè aquests altres àmbits han de desenvolupar-se avui necessàriament en el pla interclassista, a falta d’un pol de classe representat per un Partit Comunista que hagi desenvolupat una influència en una xarxa de lluita amb objectius econòmics immediats fora del control de l’Estat burgés.
Els comunistes podrem intervenir amb força i dirigir una reivindicació proletària en tots els seus àmbits, que rebutgi i exclogui d’una manera efectiva la influència de les xarxes interclassistes ja existents, si prèviament hem arrelat sòlidament i amb força en un àmbit en el qual el conflicte es posa entre classe assalariada i burgesia en el pla sindical.
Per això, les Tesis del Partit fan una qüestió primordial i primària de la intervenció en la lluita sindical per desenvolupar la xarxa de lluita sindical fora del control de l’Estat burgés i conquerir una influència en la mateixa per part del Partit, a més de considerar-la una condició sine qua non per la represa revolucionària. I per això considerem que l’empresonament de la xarxa sindical en l’Estat és un “resultat fonamental per la defensa i la conservació del règim capitalista, precisament perquè la influència i l’ús de les organitzacions associacionistes sindicals són un estadi indispensable per tot moviment revolucionari dirigit pel partit comunista.” (Partit revolucionari i acció econòmica, 1951).
Per tant, la consigna de la reorganització del sindicat de classe fora dels tentacles de l’Estat burgés és CENTRAL i IRRENUNCIABLE. Dit això, hem utilitzat amb plena consciència abans la fórmula “extensa xarxa de solidaritat i de lluita en el pla sindical” per evitar l’automatisme estereotipat que anys d’integració sindical dels grans aparells evoca en alguns i perquè la forma o el nom que adopti aquesta xarxa no és el primordial mentre el contingut sigui l’establert per les Tesis del Partit.
Reblem el clau un cop més: “el partit reconeix sense reserves que no només la situació que precedeix a la lluita insurreccional, sinó també tota fase de marcat increment de la influència del partit entre les masses, no pot delinear-se sense que s’estengui entre el partit i la classe un estrat d’organitzacions amb objectius econòmics immediats i amb alta participació numèrica, en el si de les quals existeixi una xarxa que emani del partit (nuclis, grups i fracció comunista sindical). És tasca del partit, en els períodes desfavorables i de passivitat de la classe proletària, preveure les formes i encoratjar l’aparició de les organitzacions amb objectius econòmics per la lluita immediata.” (Tesis característiques, 1951).
Qui, presentant-se com continuador del Partit, davant aquest taxatiu plantejament dels textos fonamentals i davant l’evident atrofia i el control sufocant que pateix la classe obrera en el camp de la lluita sindical, segueix balbucejant “…desviació sindicalista …” cada cop que escolta una crida a realitzar un treball seriós i sistemàtic en aquesta direcció, és un demagog empedreït i un malalt patològic del nou curs.
Dues tasques del Partit, seran les “úniques”?
En aquest posicionament nostre (una fulla de DIN A4 a doble cara) dèiem també: “Una tasca fonamental és reintroduir en el si de la classe obrera el marxisme integral, el marxisme sense adulteracions, revisions ni actualitzacions, sense debats ociosos ni especulacions dubitatives que només fan mella en el seu tall revolucionari: “sense teoria revolucionària, no pot haver-hi moviment revolucionari” (Lenin, Què fer?, 1902). El marxisme és pel proletariat un instrument de treball i una arma de combat: «en l'apogeu de la batalla no s'abandona, per «reparar-los», ni l'instrument ni l'arma, sinó que es venç en temps de pau i de guerra brandant des de l'inici utensilis i armes bons.» (La invariància històrica del marxisme, 1952).
Una altra tasca fonamental és trencar la camisa de força del sindicalisme integrat, organitzar el sindicat de classe.”.
Aquí és on l’epígon de “le Prolétaire”/“il Comunista” conclou: “Dues tasques, per tant, per El Comunista. Una, la «teòrica», que consisteix en reintroduir entre el proletariat el «marxisme integral». Una altra, la «pràctica», construir el sindicat.” (El Proletario, nº31, pàg. 12). I aquí és també on hem de fer un intermedi. Com feia Bujarin amb l’Esquerra, “le Prolétaire”/“il Comunista” teixeix una camisa fictícia que ens encasqueta i després s’esgarrapen, bramen i criden contra aquesta camisa construïda per ells mateixos i ens intenten carregar el mort de “sindicalistes i genèricament teoricistes”.
L’objectiu d’aquesta fulla era 1) proporcionar un anàlisi succint dels canvis imposats pel desenvolupament de les forces productives en l’àrea i en el món capitalista que conformen els processos necessaris en la intersecció dels quals es desencadena la seqüència de fets actual, processos necessaris que es mouen en un àmbit diferent respecte el 1967 i inclús el 2009; 2) plantejar un posicionament comunista internacionalista; 3) plantejar una línia d’actuació dels comunistes en el món com a primer pas per poder tenir una capacitat d’influència no negligible en els esdeveniments del món capitalista. Aquesta fulla no tenia com objectiu plantejar el conjunt d’activitats del Partit entre el moment actual i la dictadura del proletariat, ni tan sols esgotar el conjunt d’activitats del Partit en el moment actual.
S’ha de dir que és fins i tot divertit llegir l’epígon de “le Prolétaire”/”il Comunista” en les seves crítiques perquè, després d’esgarrapar-se sobre com suposadament reduïm l’activitat del Partit a només dues tasques, deixant-nos tantes altres coses en el tinter, és incapaç d’enunciar clarament ni tan sols una d’aquestes coses tan fonamentals de la seva grandiloqüent “lluita política” que no tenim en compte.
L’activitat del Partit
Els punts fonamentals de l’activitat del Partit, com es recorda a cada reunió general i com apareix publicat reiteradament a la premsa del Partit, venen enunciats en les Tesis de Lyon de 1926, recordem-los una vegada més:
“L’activitat del partit no pot ser ni ha de ser limitar-se només a la conservació de la puresa dels principis teòrics i de la puresa del complex organitzatiu, o bé només a la fita a tota costa d’èxits immediats i de popularitat numèrica. Aquesta ha d’englobar sempre i en totes les situacions els tres punts següents:
a) la defensa i precisió, en relació amb els nous grups de fets que es presenten, dels postulats, programàtics fonamentals, o sigui, de la consciència teòrica del moviment de la classe obrera;
b) l’assegurament de la continuïtat del complex organitzatiu del partit i de la seva eficiència, i la seva defensa contra les infeccions d’influències estranyes i oposades a l’interès revolucionari del proletariat;
c) la participació activa en totes les lluites de la classe obrera, inclús en les suscitades per interessos parcials i limitats, per encoratjar el seu desenvolupament, però aportant-los constantment el factor de l’enllaç amb els objectius revolucionaris finals i presentant les conquestes de la lluita de classe com vies d’accés a les indispensables lluites futures, denunciant el perill d’acomodar-se amb les realitzacions parcials, considerades com punts d’arribada, i de sacrificar-los les condicions de l’activitat i combativitat classista del proletariat, tals com l’autonomia i independència de la seva ideologia i de les seves organitzacions, en el primer rang de les quals està el partit.
L’objectiu suprem d’aquesta complexa activitat del Partit és preparar les condicions subjectives de la preparació del proletariat per posar-lo en condicions d’aprofitar les possibilitats revolucionàries objectives que presentarà la història, en quant aquestes es manifesten, de manera que surti vencedor de la lluita, i no vençut.”
El Partit persevera en la continuació d’aquesta activitat com un mecanisme unitari, distribuint tasques i funcions entre els seus membres en funció de les seves possibilitats i aptituds, considerant a tots els seus adherents com instruments o operadors d’una consciència i una voluntat col·lectives per la posada en acció d’una tàctica lligada a la doctrina i al programa que es desenvolupa dins de límits ben determinats i coneguts pel conjunt de militants, cultivant una veritable centralització i unitat en la seva acció i organització.
En l’execució d’aquesta activitat es realitzen reunions freqüents en cada secció territorial i també reunions generals i regionals, es garantitza la comunicació entre els diversos grups de companys per un major aprofitament col·lectiu de totes les aportacions, es duu a terme la clarificació i correcte enfocament dels esdeveniments i de la intervenció del Partit en els mateixos a través de l’estudi col·lectiu dels textos fonamentals, es duu a terme l’estudi del curs històric del capitalisme sobre la base de la teoria marxista demostrant la validesa del seu plantejament científic en els fets del desenvolupament econòmic, es prepara, tradueix i publica la revista del Partit a diverses llengües, així com es duu a terme la intervenció dels militants en les lluites de la classe obrera, traient les lliçons de les mateixes, fora del circ electoral i del xafardeig parlamentari.
Què significa reintroduir en el si de la classe obrera el marxisme integral
Tornem als raonaments de l’epígon en castellà de “le Prolétaire”/”il Comunista”. Ara hem d’escoltar clamar contra l’”adoctrinament de tipus intel·lectual («introduir la teoria» en les seves paraules) de la classe proletària.” (El Proletario, nº31, pàg. 12)
Hi ha militants fora de la nostra organització que es troben avui sobre posicions espontaneistes, que potser demà siguin inclús molt bons companys si el desenvolupament històric confirma la nostra posició i els permet superar les seves reticències actuals, que estan sincerament convençuts que és un error parlar d’”introduir la teoria”. Però que “le Prolétaire”/”il Comunista” o qualsevol que es reclami continuador del Partit Comunista Internacional tingui manies amb la frase “Una tasca fonamental és reintroduir en el si de la classe obrera el marxisme integral” (la nostra fulla del 22 de octubre de 2023) és absurdament ridícul i un molt bon exemple de la demagògia que estan disposats a desplegar.
¿Serà possible que no hagin llegit la cita sobre la que Lenin recolza el seu punt en el Què fer?, cita reproduïda també, entre d’altres, a “El Grallat de la Praxis” (1953)?
“(…) és del cervell d’alguns membres d’aquest sector d’on ha sorgit el socialisme modern, i han estat ells qui l’han transmès als proletaris destacats pel seu desenvolupament intel·lectual, els quals l’introdueixen després en la lluita de classe del proletariat, allà on les condicions ho permeten. De manera que la consciència socialista és quelcom introduït des de fora (von aussen Hineingetragenes) en la lluita de classe del proletariat, i no quelcom que ha sorgit espontàniament (urwüchsig) dins d’ella. D’acord amb això, ja el vell programa de Heinfeld deia, amb tota raó, que és tasca de la socialdemocràcia introduir en el proletariat la consciència (literalment: omplir al proletariat d’ella) de la seva situació i de la seva missió” (Lenin, Què fer?, 1902).
Per la resta, “le Prolétaire”/”il Comunista” sent parlar de reintroduir la teoria i pensa en “adoctrinament de tipus intel·lectual”. No conceben un altre camí perquè no en coneixen un altre ni saben fer-ho d’una altra manera. Però aquest és el seu problema, no el nostre.
Després, hem d’escoltar preguntes retòriques com les següents: “Únicament són necessàries la doctrina marxista (com s’introduirà en la classe? Com s’estendrà? Qui sap…) i sindicats” (El Proletario, nº31, pàg. 12). No estem segurs de si “le Prolétaire”/”il Comunista” volia convèncer al públic de que tenen un problema de comprensió lectora o volien demostrar a tots que no tenen límits en la seva demagògia.
Tal i com dèiem en la pressa de posició que ens ocupa: “Totes dues tasques han de realitzar-se simultàniament, alimentant una a l’altra, organitzant la lluita immediata teixint la xarxa del sindicat de classe no integrat en l’Estat i introduïnt en les experiències d‘aquestes lluites el marxisme, fent que una part dels treballadors que han emprés aquestes lluites s’elevi al nivell de la teoria revolucionària passant a ser militants comunistes.” (la nostra fulla del 22 d’octubre de 2023).
Les “dues tasques” que pertorben a l’epígon en castellà de “le Prolétaire”/”il Comunista” (exCombat) es poden llegir en el capítol III de les Tesis de Roma de 1922, títol del qual és “III - Relacions entre el partit comunista i la classe proletària”.
“12.- L’obra de propaganda ideològica i de proselitisme per la seva milícia, que el partit realitza constantment, és inseparable doncs de l’acció real i de tot desenvolupament del moviment proletari. (…)
13.- (…) Participant en primera línia en les accions dels òrgans econòmics dels que formen part, aquests grups [del Partit] atrauen cap a si, i per tant cap a les files del partit, als elements que en el desenvolupament de l’acció han madurat per això. (…) D’aquesta forma es realitza tot un treball que és de conquesta i d’organització, que no es limita al treball de propaganda i de proselitisme, i de campanyes electorals internes en les assemblees proletàries, sinó que es desenvolupa sobretot en la calor de la lluita i de l’acció, ajudant als treballadors a extraure’n les experiències més útils.” (Tesis sobre la tàctica del Partit Comunista, de Roma, 1922).
Per aquesta tasca combinada es requereix l’òrgan Partit, militants del qual duen a terme l’estudi (individual i col·lectiu), la preparació dels anàlisis sobre el desenvolupament de l’economia i dels xocs imperialistes, de les eines de propaganda política, la publicació de la revista i de les fulles amb els posicionaments sobre diferents successos. Això fa possible que, en la intervenció d’aquest Partit en la lluita immediata, s’enllaci a cada oportunitat la situació amb l’objectiu final de la revolució comunista. Al mateix temps que es contribueix a conformar una xarxa sindical no integrada en l’Estat combatent la mala herba del sindicalisme integrat, al mateix temps que es coordina i dirigeix la lluita de grups combatius de la classe obrera en un terreny real, s’organitzen presentacions polítiques, històriques i programàtiques així com lectures col·lectives de textos del marxisme entre contactes i simpatitzants que estan vivint la lluita contra la classe patronal, es porta a terme la defensa del marxisme integral en les assemblees i piquets, es denuncia el paper dels diferents òrgans de l’Estat burgés (sistema educatiu, jutjats, sindicalisme integrat, policia, inspecció, etc.) que és més ràpidament captat amb l’ajuda dels exemples viscuts en directe, es difonen els anàlisis del curs de l’imperialisme, de l’economia i dels seus reflexes en els xocs entre potències, es rebaten i refuten les posicions d’altres corrents mal anomenades obreres o obertament interclassistes, etc.
Però ja sabem que tot això a “le Prolétaire”/“il Comunista” (exCombat) no li sembla tan “polític” com seguir alimentant el nacionalisme palestí i passejar-se per tots els bassals de l’interclassisme passat i futur per “resoldre les qüestions de l’avui” i “descobrir” les “noves armes” pràctiques.
En qualsevol cas, nosaltres ens atenem a les posicions fonamentals del Partit, entre les que trobem aquesta, esculpida per sempre contra els antecessors del nou curs :
“¿Creieu vosaltres seriosament que (mentre tota la gegantesca màquina burgesa està compromesa del matí a la nit no tant, pareu atenció, en refutar la tesi revolucionària, quant a demostrar que a les reivindicacions socialistes es pugui arribar marxant contra Marx i contra Lenin, i quan no només partits polítics sinó també governs constituïts juren governar, és a dir, oprimir a les masses, en nom del comunisme) l’aspre i fatigós treball de restauració crítica de la teoria revolucionària marxista, sigui solament un treball teòric?
Qui gosaria dir que no és també un treball polític, una lluita activa contra l’enemic de classe? Només qui està possés per dimonis de l’acció activista pot pensar-ho.
El moviment, malgrat sigui pobre d’efectius, que treballa en el periòdic, en reunions, en discussions de fàbrica, per alliberar la teoria revolucionària de les inaudites adulteracions, de les contaminacions oportunistes, compleix amb això un treball revolucionari, treball per la revolució proletària.” (Activisme, 1952, Battaglia Comunista).
[1] “Dopo la comune lotta contro il liquidazionismo movimentista e un persistente attendismo (come documentato nel “programma comunista” dall’ottobre 82 al giugno 83, continuata poi parzialmente nello stesso giornale e successivamente in “combat”), e il comune tentativo di reagire alla crisi accettando la sfida lanciata dagli avvenimenti esterni e interni all’organizzazione, la sezione “italiana” si spacca” (il Comunista, Anno III/Nuova serie, nº1 de 1985).
[2] “La linea – aggiungiamo con maggiore energia e in riferimento alla crisi che ha ultimamente sconquassato il partito – che va dalla lotta per ENTRARE IN CONTATTO COI MOVIMIENTI SOCIALI e con la classe e per contribuire alla rinascita di una corrente classista indipendente dal collaborazionismo alla battaglia contro il liquidazionismo antipartito di stampa attendista, accademico o movimentista e contingentista che sia” (il Comunista, Anno III/Nuova serie, nº1 de 1985).
[3] ”Questo lavoro iniziò già nell’ottobre de 82, con la preparazione della riunione generale di Milano, i cui risultati immediati si possono leggere nel n. 20 del 29 ottobre 82 di ‘programma comunista’, e nei numeri successivi.” (il Comunista, nº2 de 1985, Anno III/Nuova serie, pag. 21)
[4] “Come si è sviluppata questa crisi che vede contrapposti compagni che partono dalla stessa esigenza, l'intervento nelle contraddizioni sociali sotto la guida di una linea tattica collegata ai nostri principi politici e tattici?.” (il programma comunista, nº20/1982, pag. 2)
[5] “Indubbiamente ciò è avvenuto in forza di un ritardo nel risolvere questo problema, che si è manifestato in modo differenziato alla scala internazionale” (il programma comunista, nº20/1982, pag. 2)
[6] “In effetti, la nostra attività di intervento nelle lotte, per anni, è stata limitata al livello rivendicativo sindacale. E' verissimo. Ma questo terreno, i problemi che ha posto, l'evidente sua ristrettezza, ci ha fatto riconoscere la necessità di allargare la nostra visuale, ci ha fatto scoprire tutti gli altri terreni «pratici», e questi terreni – questione femminile, casa, antimilitarismo, repressione e ogni altra manifestazione delle contraddizioni sociali - ci hanno dato nuove armi e maggior sicurezza nell'affrontare la stessa lotta rivendicativa sindacale.” (il programma comunista, nº20/1982, pag. 5)
[7] “Per questa ragione, pur comprendendo le «esigenze» di chiunque ci parli del «movimento sociale», pur condividendo il giudizio di essere di fronte ad un momento decisivo della nostra storia, ne traiamo la conclusione opposta a quella liquidatrice: dalla nostra storia passata, dai nostri errori, oltre che dal bagaglio dottrinale che non abbiamo mai visto come un ricettario, traiamo l'alimento per andare decisamente avanti.” (il programma comunista, nº20/1982, pag. 5)
[8] “1) Definire senso della spaccatura. Non fra parte arretrata e avanzata, ma fra comp. che sono consapevoli di una serie di esigenza (dal programma al p. d’azione riv.). Le divergenze di fondo fra loro: per farlo rompere o continuare. Uci divisa, ma responsabilità del sottoscritto e di E. di andare avanti, sia pure come “curatori fallimentari”.
2) Distinzione fra le posizioni di El Oumami e degli altri comp. El Oumami fa una serie di critiche che a noi appaiono giustificate e ci ha lanciato una sfida cha abbiamo deciso di accettare. Il problema dell’organizzazione int.le: mancanza di un vero programma d’azione politico.” (Traccia della riunione del 17.10.1982)
[9] ”Io non accetto il discorso della direzione che fa il mea culpa.” (il programma comunista, nº20/1982, pag. 5)
[10] Allo stesso modo, una forte resistenza con le parole e coi fatti veniva offerta da questi compagni ad ogni tentativo di intervento fuori dalle fabbriche - sulle questioni della casa, femminile, della repressione, ecc. - e di intervento nelle stesse fabbriche e sul terreno propriamente sindacale che non si facesse ridurre ad una stretta dipendenza dai tempi e dai modi dettati dalle strutture sindacali ufficiali.
Per questa parte di compagni ogni decisione presa al di fuori di quanto e di come era « già stato fatto » in precedenza, ogni interesse per problematiche che investivano il terreno della critica politica e teorica non affrontate e risolte con tesi e punti fermi in precedenza (dal partito attuale o dal partito comunista d'Italia negli anni Venti), assumeva l'aspetto del pericolo o addirittura del tentativo di portare il partito fuori dalla sua rotta e di inficiarne la capacità teorica e politica.
Contro una visione di tal genere - che andò via via caratterizzandosi come difesa ad oltranza di quanto, non tanto la sinistra comunista come corrente politica, ma di quella italiana in particolare e soprattutto della persona Amadeo Bordiga, aveva detto scritto fatto, senza comprendere in realtà la lezione profonde delle battaglie di classe condotte dalla sinistra comunista - si sviluppò una lotta politica interna condotta in particolare dal Centro attraverso lo sforzo di reinquadrare i problemi dell'oggi e le differenze di situazione storica senza perdere il filo conduttore di quelle battaglie di classe.
Questa circolare del marzo 1976, alla pari di altre precedenti e di successive, fa parte di questa lotta politica interna. (…)
Da questo punto di vista, questa circolare segna un punto a favore, se così ci si può esprimere, alla lotta sia contro il conservatorismo di partito ben radicato purtroppo nell'organizzazione, sia contro quell'arroganza teorica mescolata ad un velleitarismo verbale ma pratico immobilismo caratteristici degli antidialettici legati ad una visione mistica del partito, della lotta di classe, del proletariato e del suo movimento, della rivoluzione, del comunismo.”” (Premessa alla circolare de 1976, pubblicato en “il Comunista”, nº33, 1992, pag. 9).
[11] “Noi siamo un’organizzazione molto piccola, collegata strettamente all’esperienza della Sinistra comunista d’Italia e al lavoro di restaurazione teorica del marxismo che i compagni della Sinistra che non hanno gettato la spugna e che non si sono venduti
allo stalinismo hanno ripreso, sotto l’indirizzo dato da Amadeo Bordiga, l’attività sia teorica che politica e organizzativa riannodando il filo del tempo del movimento proletario e comunista rivoluzionario.” (il Comunista, nº178, agosto, 2023, pag. 1)
[12] “3) continuità del lavoro di intervento nei diversi settori in cui il partito agiva (terreno sindacale, antimilitarismo, antirepressione, difesa condizioni di vita lavoro e lotta del proletariato, ecc.)” (il Comunista, Anno III/Nuova serie, nº1 de 1985).
[13] “Pubblichiamo qui di seguito due testi inerenti ad un’attività che il gruppo promotore per il Centro Sociale di Croce di Musile (nel sandonatese) ha iniziato sul
problema della nocività e sugli infortuni sul lavoro. Questo gruppo di giovani è attivo dall’inizio del 1984 e si è mosso in special modo per ottenere un Centro Sociale, spazio da utilizzare per varie attività e iniziative collegate coi problemi dei giovani, sia verso il lavoro che verso la vita in generale.” (il Comunista, nº3 de 1985, Anno III/Nuova serie, pag. 7)
[14] “Sono senza dubbio una testimonianza (…) vivente di un modo di reagire sia all’isolamento che al silenzio, un modo fecondo per lo stesso futuro della lotta proletaria” (il Comunista, nº3 de 1985, Anno III/Nuova serie, pag. 7)
[15] ”Le droit de vote est un droit politique reconnu aux travailleurs français et qui doit droit d'être élu, ceci sans restriction par rapport aux types d'élections (locale ou nationale). Hors de cette positions de principe il n'y a que maquignonnage ou mascarade.” (le Prolétaire, nº383, 1985, page 1)
[16] ”doivent servir d’exemple pour les futures luttes ouvrières” (le Prolétaire, nº531)
[17] ”Solidarité prolétarienne avec Mumia Abu-Jamal et toutes les victimes du terrorisme de l’Etat américain” (le Prolétaire, nº541, août 2021)
[18] ”resta il fatto che, ad oggi, le donne uccise dai loro partner o in famiglia o semplicemente perché donne sono 102... e non è finito l’anno... ” (il Comunista, nº179, novembre 2023)
[19] ”In Francia/Svizzera un piccolo gruppo si era formato con compagni di Parigi, Strasburgo, Lione, Losanna continuando a pubblicare le Prolétaire. (…) rimasero in piedi, fino al giugno 1983, dei contatti con il vecchio centro situato a Milano, ma i tentativi di riorganizzazione a livello internazionale furono molto deboli e confusi.”
[20] “Selon le marxisme, l’orientation correcte surtout pour les aires où la révolution bourgeoise n’est plus à l’ordre du jour (ou donc il ne peut plus y avoir de révolutions doubles) mais où la question nationale n’a pas été résolue est d’insérer celle-ci et la lutte nationale dans la lutte de classe révolutionnaire.” (le Prolétaire, nº401, 1989, page 8).
[21] “Ce serait une grossière erreur d'indiquer aux prolétaires dans de telles situation la seule perspective de luttes sur un terrain purement prolétarien, en jetant aux oubliettes ces questions d'ordre national, soulevées par la bourgeoisie et la petite-bourgeoisie dans leurs seuls intérêts de classes dominantes, mais dont sont victimes d'une façon ou d'une autre les prolétaires.” (le Prolétaire, nº401, 1989, page 7).
[22] “E non c’è dubbio che i proletari del paese oppresso vedano i proletari del paese oppressore come complici della borghesia straniera che li opprime. Per dimostrare che questa complicità non c’è, i proletari del paese oppressore devono battersi contro la propria borghesia rivendicando che la popolazione oppressa, compresi i suoi proletari, abbia la libertà di “autodeterminarsi”.” (il Comunista, nº179, 2023, pag. 3)
[23] “Pour mettre sur pied une propagande communiste efficace dans les tragiques événements d'aujourd'hui, il est indispensable de partir non de la critique de I'OLP, mais du besoin de solidarité Instinctive avec la résistance des combattants et des masses exploitées au Liban. (…) il faut définir l'attitude juste et efficace vis-à-vis de I'OLP.
On doit se garder de donner à cette critique un caractère programmatique général ou abstrait, c'est-à-dire délié des exigences réelles de la lutte ressentie par les travailleurs. On doit enfin éviter de donner à la critique, même la plus juste du point de vue des canons programmatiques, une place disproportionnée par rapport aux tâches premières, et plus urgentes, au moins dans un premier temps, de formulation des besoins de lutte, des revendications, des méthodes de riposte et de lutte et même d'éveil à de nouveaux besoins en s'appuyant sur les événements.
C'est dans la mesure où ce travail est bien mené et où il forge une véritable camaraderie de lutte que la critique politique est mieux acceptée“ (Le Prolétaire, nº363 de 1982, page 2)
[24] Si nous avons présidé à la naissance de ce comité, il n'est pas pour autant une émanation de notre parti. Y participent d'ailleurs des militants d'autres organisations à côté d'un petit groupe de militants de notre parti et de travailleurs sans parti, liés entre eux par une discipline par rapport à une base de lutte commune, et qui doivent parvenir à surmonter les hésitations normales au départ pour mettre sur pied maintenant une ligne d'action cohérente et entraînante.
Les principes avancés, notamment dans un tract d'appel à une réunion qui a rassemblé 80 personnes le samedi 19, sont ceux de la «solidarité internationale antiimpérialiste des travailleurs» contre l'«ennemi commun", l'impérialisme, «contre l'Etat d'Israël, et «les bourgeoisies arabes». Ces principes ne tombent pas du ciel. Ils résultent des besoins de lutte aujourd'hui effectivement ressentis notamment par une frange non négligeable de prolétaires immigrés.
C'est la raison pour laquelle nous les défendons dans ce comité de Solidarité Internationale Liban-Palestine, mais aussi dans les autres comités où peuvent intervenir nos militants, à Paris comme en province.“ (le Prolétaire, nº363, 1982, page 2)
[25] Nous, jamais nous n’avons cru à des “solutions nationales” au Vietnam, à Cuba, en Palestine, en tous ces lieux déshérités où se battent des révoltés qui n’ont ni l’organisation ni l’armement théorique du prolétariat, des exploités qui ne sont même pas groupés sous la forme compacte de la seule et vraie classe révolutionnaire. Jamais nous n’avons encouragé la moindre illusion sur ces “voies” trompeuses proposées par Moscou et, d’une façon plus générale, par l’opportunisme de tous les pays et de tous les temps. Mais le sacrifice de ces masses insurgées en vain est une plaie qui restera béante jusqu’à la révolution mondiale de demain. Plus sobrement, mais certainement avec plus de conviction farouche que les enthousiastes occidentaux de ces luttes condamnées d’avance, nous crions : à bas les faux mots d’ordre de “Libération nationale”, hors des rangs ouvriers les traîtres qui les propagent : hier au service des vieux impérialisme, aujourd’hui au service de tous les nouveaux. Pour la lutte de classe internationale, pour la reconstruction de son parti, pour la dictature mondiale du prolétariat et contre toutes les “étapes intermédiaires”, les “transitions” qui se soldent en fleuves de sang ! (“le Prolétaire” nº89, 1970)