LA FISONOMIA DEL PROCÉS DEGENERATIU DEL NOU CURS (1972-1982)
Un balanç de la degeneració de “il Programma Comunista” entre 1972 i 1982
Coincidint amb la digitalització del nostre arxiu, tenim la intenció d'iniciar en aquest número i següents un aprofundiment i desenvolupament del balanç del que va ser el procés degeneratiu conegut internament com a nou curs i la nostra lluita (que no va ser l'única) contra aquest procés revisionista, en defensa de la continuïtat del programa comunista dins del vell Partit.
Per centrar la qüestió, no és l'objectiu immediat d'aquest treball criticar els posicionaments actuals de la publicació “il Programma comunista”, sense perjudici d'afrontar aquest tema més limitat en el futur. Igualment, afrontarem la crítica del paper que van jugar llavors aquesta i altres organitzacions actuals que es reclamen del Partit[1], com a resultat col·lateral d'aquest treball, en la mesura en què estigui en relació amb el procés degeneratiu que estudiem.
Quan parlem de fer un balanç de la degeneració de “il Programma comunista” ens referim al procés viscut en els anys setanta i inicis dels vuitanta dins del Partit reconstituït després de la segona guerra mundial sobre la base de la continuïtat del programa comunista i de les lliçons tretes de la degeneració de la Internacional Comunista i de la lluita de l'Esquerra comunista italiana en el seu si, l'òrgan principal del qual va ser la revista “il Programma Comunista”, com ho havia estat abans “Battaglia Comunista” i “Prometeo”, revistes on estan publicats els nostres textos fonamentals.
Com en el cas de la Internacional comunista, als anys 70, una sèrie de desviacions tàctiques es van anar transformant en desviacions programàtiques i van portar a una sèrie de desviacions organitzatives per imposar el nou curs al conjunt de l'organització que reaccionava contra aquestes desviacions, fins portar a una sèrie de ruptures internes, que van prendre forma d'expulsions i escissions, que es van generalitzar a inicis dels 80.
El tema és complex i requereix una no menyspreable extensió per poder exposar adequadament els diferents punts de xoc entre la corrent (o, en realitat, corrents) que des de la direcció del Partit volia sotmetre a revisió les seves bases teòriques programàtiques i tàctiques, d'una banda, i, d'altra banda, la corrent (en realitat, també corrents) que va lluitar contra aquesta degeneració des d'un aïllament relatiu imposat per les circumstàncies.
Davant aquest problema és notori que l'actual publicació de “il Programma Comunista” va decidir córrer un espès vel com si res hagués passat[2] i que, per contra, “le Prolétaire/il Comunista” des de llavors ha anat regurgitant pretesos “balanços” en els quals defensen l'actuació del Centre de llavors (la seva pròpia actuació), contradient-se a si mateixos a cada pas, canviant la versió dels fets i mudant la pell diverses vegades en el procés; tot amb l'objectiu de sepultar sota una muntanya de terra les seves posicions i actuació de llavors.
Tots dos fragments, provinents del centre degenerat de llavors, tenen en comú que circumscriuen la crisi degenerativa a partir d'octubre de 1982 a França i de juny de 1983 a Itàlia. És a dir, tots dos reivindiquen la línia tàctica, programàtica i organitzativa que ells van imposar al Partit des de 1972 i situen la crisi en el moment en el qual ells van ser desplaçats de les seves posicions dirigents (encara que com és notori els actuals responsables de “le Prolétaire/il Comunista” van legalitzar “Combat” i controlaven la seva caixa econòmica), després d'haver realitzat tot el treball de destrucció interna de les posicions de l'Esquerra.
El bubó que va esclatar a finals del 1982 i que va anar esclatant seqüencialment en el posterior període de canibalisme entre els qui havien imposat al Partit la seva línia interclassista i activista, es va anar preparant en un procés que va començar molt abans.
En aquest número només podrem esbossar els temes que s'aprofundiran més endavant, sent l'objectiu principal presentar una descripció sintètica però prou detallada de la fisonomia del nou curs, de com es va manifestar externament el procés degeneratiu.
Les crisis precedents
La crisi a la qual ens referim no és l'única crisi que ha sofert el Partit formal reconstituït després de la segona guerra mundial. Unes altres, l'estudi de les quals és fins i tot més important, són tant la ruptura amb l'activisme damenià que es va fer amb el control de Battaglia Comunista i Prometeo el 1952 (avui “Tendència Comunista Internacionalista”) com la doble ruptura que van representar les Tesis de 1965-66 contra la desviació místico-idealista (que va donar lloc a la revista “Invariance”) i contra la desviació activista que volia reintroduir el centralisme democràtic en el Partit (que va donar lloc a “Rivoluzione Comunista”).
En la lluita contra aquestes desviacions, el Partit va produir materials teòrics fonamentals, reblant la continuïtat del programa comunista, sortint reforçat en el seu bagatge teòric, tàctic i programàtic. Les “Tesis característiques” (1951), les “Consideracions sobre l'activitat orgànica del Partit quan la situació és històricament desfavorable” (1965), les “Tesis de Nàpols” (1965) i les “Tesis de Milà” (1966) condensen – juntament amb altres textos – les bases fonamentals del Partit, en completa continuïtat amb les “Tesis de la Fracció Comunista Abstencionista” (1920), les “Tesis sobre la tàctica del Partit Comunista, de Roma” (1922), les “Tesis sobre la tàctica presentades en el IV Congrés de la IC” (1922) i les “Tesis de Lyon” (1926).
No es pot dir el mateix de la ruptura[3] de 1973 amb els “florentins” que avui publiquen “il Partito comunista”. Les posicions defensades llavors i dutes a terme en l’organització pel que fa a la tàctica sindical eren errònies[4] i constituïen una desviació de l'anàlisi feta pel Partit sobre la naturalesa de les grans organitzacions sindicals en la dinàmica d'integració en l'Estat. Però les posicions dels qui es van mantenir i incorporar a la direcció del Partit eren igualment confuses, oscil·lants i incorrectes, com es va anar manifestant posteriorment. Així, quan analitzem les desviacions tàctiques i més concretament la qüestió sindical, veurem que les “tesine sindacali”[5] de 1972 (publicades com “il partito di fronte alla questione sindacale" a “il programma comunista” nº3/1972) contenen posicions espontaneistes i anti-sindicals que suposen una revisió dels plantejaments del Partit i que estan en la base dels errors tàctics posteriors. Tornarem sobre aquest tema en un altre número per tractar-lo amb la profunditat que requereix, però gran part dels errors i derives tàctiques que veurem a continuació i que es van desenvolupar durant els anys setanta es deriven de la cerca de substitutius i succedanis de l'obvi aspecte central que té la intervenció en el pla sindical en la nostra tàctica i en els textos del Partit[6].
És important observar que en les crisis de 1952 i 1964, el Partit va ser acusat d'immobilisme, d’“attesista” o “attendista” [7], de no ser suficientment polític. Aquesta és exactament la mateixa acusació que des de mitjans dels ’70 i inicis dels ’80, llençava la direcció degenerada del Partit contra les seccions que es van oposar al nou curs. En 1952 i 1964 el Partit va rebutjar les desviacions activistes. En 1972-82, s'havien girat les tornes i era l'activisme el que dirigia l'organització i consumava la destrucció de la línia històrica del Partit des de dins.
Les causes de la degeneració
Diguem des de l'inici que les causes de les successives crisis del Partit formal, així com del procés degeneratiu l'estudi del qual ens proposem no poden buscar-se en individus ni corrents específiques. Encara que haurem de seguir el paper que van jugar els uns i els altres per mostrar el desenvolupament del procés degeneratiu, no seran mai els actes d’aquest o aquell individu els que expliquin les causes de la degeneració.
La causa última de la degeneració i del procés que va conduir a ella va ser el pes de la prolongació de la contrarevolució iniciada el 1926, els efectes de la qual encara pesen en gran mesura. Sempre hem dit que “el partit no pot no ressentir-se dels caràcters de la situació real que el circumda” (Consideracions de 1965) i el pes de la prolongació d'una situació històricament desfavorable es va fer sentir, malgrat comptar el Partit amb els instruments de navegació necessaris a les Tesis de Nàpols i Milà.
A tot això hem de sumar, com a factor accelerador del desenllaç, a finals dels setanta:
- Els últims esbufecs dels moviments revolucionaris democràtico-burgesos a les colònies (etapa considerada essencialment tancada pel Partit en tota l'àrea afroasiàtica ja el 1964[8]), esbufecs que s'estenen fins a 1975 (amb la derrota dels EEUU a Vietnam i la independència formal de Timor Oriental, Moçambic, Angola i del Sàhara Occidental respecte al que quedava de les “metròpolis” europees), amb la reverberació corresponent en l'aigua bullent de la petita burgesia i, especialment, els estudiants.
- L'entrada massiva de militants provinents de l'onada del maig del 68 i d'altres organitzacions (engolits sense possibilitat de digestió), activament buscada pels centres parisenc i milanès i els altres exponents del nou curs per substituir, reemplaçar o desplaçar a la militància existent que s'oposava al canvi de rumb que s'estava imposant al Partit.
- Una incomprensió (o oblit interessat) de les previsions i condicionants del Partit en relació amb la potencialitat de la crisi de 1975, que va portar a intentar recuperar el retard entre la corba econòmica i la corba social, acusant al Partit d'un suposat “retard” en el “canvi de fase”.
Aquests últims factors van generar un context d'impaciència i tràfec, una valoració de “moment decisiu” al qual es va acabar sacrificant tot, que va ser el catalitzador de tota una sèrie d'errors previs consistents en una deriva de l'organització en un sentit activista, movimentista, democràtic i nacionalista, “descobrint” nous terrenys “pràctics” i “noves armes” (il programma comunista, nº20, 1982).
La lluita contra el nou curs
A “il Comunista” nº33, de 1992, els hereus del nou curs (“le Prolétaire”/”il Comunista”, exCombat) narren ells mateixos la resistència prèvia oferta pel conjunt dels militants del Partit de múltiples seccions que s'oposaven a la revisió dels plantejaments del Partit, de la línia teòrica, programàtica i tàctica de l'Esquerra Comunista, és a dir, que s'oposaven al nou curs representat llavors – juntament amb uns altres – per l'actual redacció de “il Comunista” (exCombat).
“Per aquesta part dels companys, cada decisió presa fora del que i com "ja s'havia fet" anteriorment, cada interès per qüestions en el camp de la crítica política i teòrica que no havien estat abordades i resoltes amb tesis i punts ferms anteriorment (pel partit actual o pel Partit Comunista d'Itàlia en els anys vint), adquiria l'aparença d'un perill o fins i tot d'un intent de desviar al partit i invalidar la seva capacitat teòrica i política.
Contra aquesta visió -que mica en mica es va anar caracteritzant com una defensa a ultrança del que, no tant l'esquerra comunista com a corrent política, sinó de l'esquerra italiana en particular i sobretot de la persona d'Amadeo Bordiga, havia dit i fet, sense comprendre realment la profunda lliçó de les batalles de classe dutes a terme per l'esquerra comunista- es va desenvolupar una lluita política interna, duta a terme en particular pel Centre mitjançant l'esforç per replantejar els problemes de l'avui i les diferències de la situació històrica sense perdre el fil d'aquelles batalles de classe. Aquesta circular de març de 1976, com les anteriors i posteriors, forma part d'aquesta lluita política interna. (…) Des d'aquest punt de vista, aquesta circular marca un punt a favor, si es pot dir així, en la lluita tant contra el conservadorisme de partit desgraciadament ben arrelat en l'organització, com contra aquesta arrogància teòrica barrejada amb un desig verbal però immobilisme pràctic característic de l’antidialèctica lligada a una visió mística del partit, de les lluites de classes, del proletariat i el seu moviment, de la revolució, del comunisme.” (Premessa alla circolare de 1976, publicat a “il Comunista”, nº33, 1992, pàg. 9)[9].
Als militants i seccions a França i Itàlia que s'oposaven a aquesta revisió dels principis i de la tàctica del Partit se'ls etiquetava amb el qualificatiu “attendista”. En aquestes seccions que resistien a la pressió maniobrista i disciplinària de la direcció del nou curs, no s'havia trencat la transmissió de “la flama al llarg de l'històric «fil del temps»” i els joves militants van aprendre dels vells militants no només l'ABC del marxisme, sinó un mètode i el sentit de la militància, la vella guàrdia havia transmès “una consigna incorrupta i potent a una jove guàrdia”[10].
La secció espanyola estava formada per obrers que havien emigrat a les fàbriques d'Alemanya i allà havien conegut a vells militants italians del Partit que també havien emigrat ja fos per la persecució dels estalinistes com per motius econòmics. Allà van conèixer, van treballar i van militar al costat d'una vella guàrdia de la qual van poder aprendre una consigna incorrupta que des d'aquell moment van defensar amb ungles i dents contra qualsevol desviació, renovació o actualització de la línia del marxisme i de la Sinistra. Com en les seccions que es van anar oposant al nou curs aquests companys van aprendre un mètode i el sentit de la militància, en un moment en què el nou curs començava a manifestar-se en la direcció de l'organització formal.
Aquests companys van tornar a l'Estat espanyol per desenvolupar una acció de Partit que anava des de la publicació de la revista “El Comunista” (des de 1974), la traducció de textos del Partit, l'estudi i la formació de simpatitzants i militants, el seguiment de la premsa burgesa i del desenvolupament de l'economia capitalista, al caliu de la intervenció en les lluites de la classe obrera, d'ocupats i aturats. En el cas de la secció espanyola, davant la impossibilitat de resoldre la papereta amb la qualificació d’“attendista” (falsament aplicada a uns altres) donada l'òbvia intensitat de la nostra activitat en el pla sindical, el centre bicèfal (París-Milà) va encunyar la qualificació de “sindicalistes i genèricament teoricistes”.
Aquesta era la manera del nou curs de dir que nosaltres no renunciàvem a l'estudi dels textos fonamentals i al fet que aquests fossin la base de la formació de simpatitzants i militants així com la guia exclusiva de tota la nostra actuació, al mateix temps que desenvolupàvem la nostra activitat en el si de la classe obrera (de la qual formaven part tots els membres de la secció, la majoria dels quals havien conegut al Partit en contacte amb companys italians en l'emigració, a les fàbriques d'Alemanya[11]), en comptes dels organismes interclassistes o en els comitès de front únic polític on volia que es fes el nou curs.
Va haver de ser dur pels emissaris de les diferents corrents del centre degenerat, en la nostra secció i en d’altres que es van oposar al nou curs, veure a companys obrers portant endavant no les tàctiques innovadores del nou curs sinó la tàctica del Partit històric, de la línia de l'Esquerra Comunista, i no poder engatusar-los amb mètodes d'intel·lectualisme barat perquè aquests obrers mantenien l'hàbit de l'estudi individual i col·lectiu i coneixien els textos fonamentals del Partit millor que els enviats del centre. D'aquí, l’encunyament de la doble etiqueta de “sindicalistes i genèricament teoricistes” que alguns[12] continuen rumiant com a “explicació” per a consum intern i extern sobre la nostra existència.
Una panoràmica de la fisonomia del nou curs
Pel lector que no hagi viscut el procés degeneratiu que estudiem, pot ser útil fer una panoràmica sense ànim d'exhaustivitat de la fisonomia del nou curs seguint la premsa de l'organització. Atès que algunes organitzacions actuals, com “le Prolétaire”/“il Comunista” (exCombat), per tractar d'encobrir el seu paper al nou curs des de la direcció mateixa del Partit, repeteixen fins a la sacietat que el canvi de rumb es va situar a l'octubre de 1982 (França) o fins i tot al juny de 1983 (a Itàlia), retrocedirem una mica més per tenir una perspectiva més àmplia.
El 1972 es publiquen les “tesine sindacali”. Redactades per qui serà després expulsada per la direcció del nou curs han estat sempre reivindicades pel nou curs, atès que en aquest tema hi havia identitat de posicions entre ells. En aquestes “tesine” es diu dels organismes intermedis que: “aquestes organitzacions poden no ser els sindicats. En la perspectiva d'un canvi brusc cap a l'assalt revolucionari, no seran els sindicats”[13]. Això representava la restitució del damenisme[14] en la qüestió sindical, la negació de les posicions de sempre del Partit contingudes a “Partit revolucionari i acció econòmica” (1951) i a les “Tesis característiques” (1951). En aquest mateix text, parlant dels grups d'obrers combatius que s'organitzen fora del sindicalisme integrat per lluitar contra la patronal es diu: “però reconeixent el símptoma d'una instintiva reacció proletària contra l'estat d'impotència al qual els sindicats redueixen les seves lluites i organitzacions [el Partit] ha de trobar en això un motiu per inculcar, a un estrat encara que sigui molt reduït dels explotats la consciència que els seus esforços, per generosos que siguin, estan condemnats a romandre estèrils si la classe no troba en si mateixa la força per dur a terme un viratge polític total per dirigir-se cap a l'assalt directe i general del poder capitalista” [15]. La funció del Partit no seria ja “preveure les formes i encoratjar l’aparició de les organitzacions amb objectius econòmics per la lluita immediata” (Tesis característiques, 1951) sinó convèncer als proletaris combatius de l'esterilitat (sic) dels seus esforços si la classe no troba “en si mateixa” (pot haver-hi una eliminació més basta de la funció del Partit?) ni més ni menys que “la força per dur a terme un viratge polític total per dirigir-se cap a l'assalt directe i general del poder capitalista”. Fins i tot el més espontaneista dels espontaneistes es queda com un mer aprenent d'espontaneista davant aquests autèntics campions de l'espontaneisme!
El 1974 es llença la consigna del Front Unit Proletari arribant a fer propostes formals a altres grups polítics[16].
També el 1974 es crida a la participació en el referèndum sobre el divorci afirmant “els proletaris votaran amb tota la raó contra l'abrogació de la llei existent”, afegint “millor una engruna que res” (il programma comunista, nº7/1974, pàg. 2)[17], posició que es defensa als números 9 i 10 d'aquest any. De manera similar es qualifica de “gest de solidaritat elemental” (Le Prolétaire, nº184/1974, pàg. 3) la participació en el referèndum sobre la immigració a Suïssa.
El 1976 a la circular del 26 de març el centre degenerat teoritzava la intervenció en organismes interclassistes per defensar els “interessos immediats comuns” (sic) dels “proletaris i no proletaris” (sic): “EL SEGON CAS (Organitzacions de base interclassista) inclou aquelles organitzacions de base no proletària en les quals es debaten qüestions o es defensen interessos als quals la classe obrera no és ni pot ser indiferent: comitès de dones, comitès de soldats, comitès d'inquilins, comitès escolars, etc. Amb les reserves considerades en el cas anterior, podem i hem d'incorporar-nos a ells, bé simplement per exposar les nostres posicions, encara que sigui per un sol dia i davant un sol proletari, bé per dur a terme una acció més o menys continuada, no posant com a condició prèvia a la nostra participació que la pròpia organització adopti objectius de classe als quals en principi és aliena i refractària, però defensant enèrgicament en les seves files 1) que els interessos immediats comuns al soldat, a la dona, etc., proletaris i no proletaris, només poden ser defensats eficaçment en conjunció amb la lluita de classe proletària; 2) que la solució final als problemes que acuiten a aquest estrat social està en el socialisme, i només en el socialisme; 3) que en tots dos casos, el solc en el qual cal moure's és el mateix que el de la classe revolucionària per excel·lència, el proletariat” [18]. Aquests eren els nous “organismes intermedis” interclassistes (ja no òrgans de lluita immediata de tipus sindical) als quals havien obert la porta les “tesine sindacali” i en el pantà interclassista del qual el nou curs volia forçar que es s’enfonsessin els militants comunistes, sota pena de ser considerats “attendistas”.
Davant l'oposició de les seccions del Partit contra aquest plantejament interclassista que xocava amb tota la línia del Partit (i de la lluita de l'Esquerra per la separació primer de l'oportunisme i contra la degeneració de la III Internacional després) que veta expressament l'actuació del Partit en organismes interclassistes[19], la direcció degenerada del nou curs teoritzava: “que les decisions preses a nivell central a vegades donen lloc a perplexitat i incerteses, és un fet que ha de donar-se per descomptat i del qual no hi ha motiu d'alarma sempre que es tingui el valor i la fermesa de reconèixer-ho.” [20]. Aquesta és una altra innovació contra les posicions de sempre. Per contra, l'Esquerra havia defensat al IV Congrés de la Internacional Comunista que una organització política “basada en l'adhesió voluntària de tots els seus membres, només respon a les exigències de l'acció centralitzada quan els seus components coneixen i accepten el conjunt dels mètodes que poden ser ordenats pel centre per ser aplicats a les diferents situacions” i que “el prestigi i l'autoritat del centre, que no disposa de sancions materials, sinó que es val de paràmetres que pertanyen al domini dels factors psicològics, exigeixen de manera absoluta claredat, decisió i continuïtat en les proclamacions programàtiques i en els mètodes de lluita” [21] . La direcció del nou curs estava en ple procés de dinamitar la claredat, precisió i continuïtat de les nostres posicions tàctiques, únic lloc on l'Esquerra ha considerat que “resideix l'única garantia de poder constituir un centre de l'efectiva acció unitària del proletariat internacional.”. L’Esquerra reclama: “coneixen i accepten el conjunt dels mètodes que poden ser ordenats”, “claredat, decisió i continuïtat” però el centre degenerat del nou curs teoritza: “perplexitat i incerteses”.
Al novembre de 1977 se signa un comunicat conjunt del Partit amb organitzacions maoistes en la lluita dels albergs de Sonacotra[22] i, més endavant, a l'abril de 1978 s'arriba a fer convocatòries amb aquestes mateixes organitzacions i amb el Partit Socialista Francès (PS) i el Partit Socialista Unificat (PSU).
El 1978 es reivindica el dret de vot dels treballadors immigrants: “Aquest és el sentit de la nostra exigència d'abolició de tota discriminació en matèria de drets polítics (i, per tant, també en el dret de vot) entre treballadors de diferents nacionalitats.” (le Prolétaire, nº262, 1978, pàg.2).
El 1979 tenim la creació artificial del “Comitato Nazionale contro i Licenzamienti” (CNCL) sobre la base de deu (sí, 10) acomiadats de la FIAT (“il programma comunista”, nº22/1979, pàg. 6), en un acte d'activisme sindical que acaba en un òrgan en el qual no hi ha participació obrera real sinó només una comparsa de militants de diferents organitzacions polítiques, que serveix en realitat de plataforma de front únic polític combinat amb un autèntic i buit activisme sindical.
Al desembre de 1981, el nou curs des de “le Prolétaire” recuperava el front únic polític (vetat per les nostres tesis) rebatejat com a “front de classe” (“le Prolétaire” nº349/1981, pàg. 3) incloent tot tipus d'acords possibles amb altres partits.
Tenim també la creació del RIPRA (comitè Riposte à la Répression en Algérie) el 1981 i reunions com la mantinguda el 22-05-1982 amb l'objectiu de “crear un col·lectiu unitari contra la repressió a Algèria” en la qual participaven des del Comitè de Defensa dels Drets Culturals a Algèria i l'Associació Sindical dels Estudiants Algerians a França fins a una sèrie d'altres organitzacions qualificades pel propi El-Oumami[23] com a petitburgeses. Tot i el caràcter infructuós de la reunió, El-Oumami proposa la “base mínima sobre la qual podem plantejar-nos la col·laboració amb altres forces que tinguin un programa i una ideologia diferents als nostres” (El-Oumami, nº26, pàg. 4)[24].
És a dir, mentre als militants comunistes que feien activitat sindical se'ls repetia fins a la sacietat que havien de seguir encotillats en la camisa de força del sindicalisme integrat o considerar estèrils els seus esforços, la direcció del Partit a Itàlia i França es dedicava a crear artificialment comitès activistes de front únic polític, com el CNCL, el RIPRA i el Comitè de Solidaritat Líban-Palestina (“Le Prolétaire”, nº363 de 1982, pàg. 2). El que és clar és què volia el nou curs que existís i, en canvi, què no volien que arribés a néixer.
El 1980 el nou curs havia defensat ja la “solidaritat amb els detinguts polítics irlandesos”, definits literalment com a “heroics rebels irlandesos” (“il programma comunista”,nº23,1980,pàg.5).
El 1981 es defineix “els encaputxats del 23 de gener” com “l’honor del proletariat veneçolà” considerant “un resultat per si mateix notable el de mantenir viva la flama de la revolta de classe”. (“il programma comunista”, nº6/1981, pàg.6).
Seguint a l’any 1981, es publica un article sobre les “Lluites al menjador universitari de Florència”. Es tracta potser de la lluita dels treballadors d'aquest menjador? No! És la lluita perquè continuïn menjant allà a preu reduït “figures exestudiants o ‘poc estudioses’” que “no estan en regla amb els exàmens” (“il programma comunista”, nº12/1981, pàg. 6).
En aquest mateix nº12/1981, a la mateixa pàgina es troba en un requadre el següent: “AVÍS: Informem als simpatitzants i lectors de la zona d’Ivrea que no utilitzin l’adreça publicada fins ara com a punt de contacte amb el partit. Aquesta adreça ha estat suprimida a conseqüència d'un desacord polític que s'ha desenvolupat en el si de les posicions defensades aquests últims anys pel nostre quinzenal, en particular al terreny de les lluites immediates."
El que no es diu és que els companys de la secció d’Ivrea havien estat expulsats anti-orgànicament. Aquesta pàgina il·lustra d'un mode molt expressiu l'essència del nou curs. D'una banda, eren expulsats[25] etiquetant-los com suposadament “attendistas” els militants del Partit el grup de fàbrica dels quals a la Olivetti era respectat entre els obrers i el més important del Partit, que defensaven la continuïtat del programa comunista enfront dels innovadors activistes del nou curs. Per l'altre, la “lluita” dels estudiants hippies per menjar subvencionadament era enaltida com el no-va-més de la lluita proletària.
El 1981 el “Partit” participa al “Convegno nazionale contro la repressione” (Trobada nacional contra la repressió) on “secunda tota iniciativa de coordinar-se en una acció de defensa immediata contra la repressió” i “compartim la plataforma de la Coordinadora milanesa, com s'ha exposat al principi d'aquest debat, és a dir, un organisme en el qual són presents diferents línies polítiques, amb el ben entès que totes estiguin dins del front de classe” (“il programma comunista, nº13/1981)[26].
Al següent passatge de la Circular d'octubre de 1981, publicada a “il programma comunista” nº19/1981, se sintetitza bé el nucli del revisionisme tàctic del nou curs: “Els joves, els immigrants, els sense sostre, les víctimes de la repressió, els presos polítics, són avui, juntament amb els aturats en general, les patrulles d'avantguarda d'una guerra de classes (…).” (El curs del capitalisme mundial i els eixos fonamentals d'intervenció del Partit, Circular d'octubre de 1981, il programma com.” nº19/1981, pàg. 2)[27].
Entrant a l’any 1982, el nou curs publica als òrgans de premsa de l'organització: "La tirania de l'espai ens ha impedit oferir una imatge del moviment d'ocupació de les cases de Berlín en el moment en què, durant la primavera, va assolir l'apogeu del seu vigor, entrellaçant-se amb moviments com els de lluita contra la repressió, en defensa dels presos polítics, contra els preparatius de guerra, etc., i permetent així als companys intervenir en un terreny cada vegada menys espuri des del punt de vista de la classe". (...)
És aquí on s'obre pel partit un terreny fèrtil d'agitació, al qual ofereixen també condicions objectivament favorables pel seu desenvolupament aquests 'espais lliures' de vida col·lectiva, d'intercanvi d'experiències de lluita i de discussió de problemes socials i polítics més amplis que els estrictament lligats a la contingència, que a Berlín s'han convertit les 'cases ocupades'." (“il programa comunista”, nº 3/1982, p. 6).
Durant el 1982, la direcció degenerada del nou curs descobreix també una “qüestió juvenil” (“il programma comunista”, nº9/1982), “la capacitat d'interrogar-se sobre el camí recorregut” (il programma comunista, nº10/1982) i que “Els comunistes per aquest motiu han d'intentar dirigir ells la reivindicació nacional dels proletaris palestins” (“il programma comunista”, nº19/1982).
A la revista “le Prolétaire“, nº362 de juny de 1982, s’afirma “una possibilitat de lligar la lluita antinuclear amb la lluita obrera” i en el pla de l’“antimilitarisme” posa d'exemple que “militants de diverses organitzacions van participar en l'organització d'aquesta iniciativa” organitzada pel nou curs. A “Le Prolétaire”, nº363 de 1982, pàg. 2, el nou curs declarava “és essencial no partir de la crítica a l'OLP”. El número 27 de setembre de 1982 d’El-Oumami va posar en portada la consigna "Palestine Vaincra !".
I això ens situa en el moment immediatament anterior al fet que tota aquesta INFECCIÓ activista i interclassista acumulada per la pròpia direcció de l'organització esclatés. Per una descripció succinta del desenvolupament posterior a l'esclat d'aquest bubó, veure l’article de “El Comunista” nº72: “le Prolétaire/il Comunista: punta de llança de la degeneració revisionista del nou curs”.
Incís: la posició de sempre del Partit
Totes aquestes manifestacions que il·lustren la fisonomia del procés degeneratiu conegut com el nou curs són completament antitètiques amb les de l'Esquerra, les del Partit:
“10.- L'acceleració del procés es deriva, a més que de les profundes causes socials de les crisis històriques, de l'obra de proselitisme i propaganda amb els reduïts mitjans disponibles. El partit EXCLOU ABSOLUTAMENT que es pugui estimular el procés amb recursos, maniobres o expedients que es recolzin en aquells grups, quadres i jerarquies que usurpen el nom de proletaris, socialistes i comunistes. Aquests mitjans, que van conformar la tàctica de la Tercera Internacional, l'endemà de la desaparició de Lenin de la vida política, no van produir un altre efecte que el de la disgregació del Comintern, com a teoria organitzativa i força operant del moviment, deixant sempre algun esquinçall de partit sobre la via de l’"expedientisme tàctic". Aquests mètodes són represos i revaloritzats pel moviment trotskista i per la IV Internacional, considerant-los erròniament com a mètodes comunistes.
Per accelerar el nou ascens de classe NO EXISTEIXEN RECEPTES a punt. Per fer escoltar als proletaris la veu de classe no existeixen maniobres i expedients, que com a tals no farien aparèixer el partit tal com és veritablement, sinó una desfiguració de la seva funció, en detriment i perjudici de l'efectiva represa del moviment revolucionari, que es basa en la real maduresa dels fets i de la corresponent adequació del partit, habilitat en això només per la seva INFLEXIBILITAT doctrinària i política.
L'Esquerra italiana ha combatut sempre l’expedientisme per romandre sempre a flote, denunciant-lo com una desviació de principi que no té res a veure amb el determinisme marxista.
El partit, sobre la línia d'experiències passades, S'ABSTÉ, doncs, d'enviar o d'acceptar invitacions, cartes obertes o consignes d'agitació per formar comitès, fronts i acords mixtos amb qualsevol moviment i organització política.” (Tesis característiques, 1951).
“En la base de la relació entre militant i partit hi ha un compromís; nosaltres tenim d'aquest compromís una concepció que, per deslliurar-nos de l'antipàtic terme contractual, podem definir simplement com a dialèctica. La relació és doble, constitueix un doble flux en sentits contraris, del centre a la base i de la base al centre; si l'acció dirigida des del centre respon a la bona funcionalitat d'aquesta relació dialèctica, li respondran llavors les sanes reaccions de la base.
El problema de la famosa disciplina consisteix, per consegüent, en posar als militants de base un sistema de límits que sigui l'intel·ligent reflex dels LÍMITS posats a l'acció dels dirigents. Per això hem sostingut sempre que aquests NO HAN DE TENIR LA FACULTAT, en els viratges importants de la conjuntura política, DE DESCOBRIR, INVENTAR I PROPINAR PRETESOS NOUS PRINCIPIS, NOVES FÓRMULES, NOVES NORMES PER L'ACCIÓ DEL PARTIT.
És en la història d'aquests COPS DE SORPRESA on es compendia la història vergonyosa de les traïcions de l'OPORTUNISME.” (Força, violència i dictadura en la lluita de classe, 1947).
“6. No sent, doncs, concebibles retorns abruptes de les masses a una organització útil d'atac revolucionari, el millor resultat que pot donar el temps que ha de venir és la REPROPOSICIÓ dels veritables objectius i reivindicacions proletàries i comunistes, i la reafirmació de la lliçó que és DERROTISME tota improvisació tàctica que canvia de situació en situació pretenent explotar d'elles dades inesperades.
7. L'estúpid actualisme-activisme que adapta gestos i moviments a les dades immediates d'avui, veritable existencialisme de partit, ha de ser substituït per la reconstrucció del sòlid pont que uneix el passat al futur i les grans línies del qual el partit es dicta a si mateix d'una vegada per sempre, PROHIBINT als gregaris però SOBRETOT ALS DIRIGENTS la cerca tendenciosa i el DESCOBRIMENT DE ‘NOVES VIES’.” (Teoria i acció, Reunió de Forlì, desembre 1952).
Per a la direcció degenerada del Partit del nou curs entre 1972 i 1982, els LÍMITS de la unitat de doctrina-programa-tàctica eren incòmodes perquè no els deixava “descobrir” ni utilitzar “noves armes” ni “ampliar la seva visió”, ni “replantejar els problemes de l'avui” i, per això, van propinar noves normes d'acció al Partit davant les quals van voler doblegar-lo i van emprendre una “lluita política interna” contra les seccions i militants que defensaven a ultrança aquests límits.
El reflex organitzatiu de la degeneració
A l'organització formal, el nou curs havia instaurat de manera general un funcionament en realitat federalista en el qual els diferents “Centres” italià i francès, així com les publicacions, funcionaven autònomament i contradient-se mútuament.
S'havia arribat també a la creació de l'editorial Iskra per publicar textos fonamentals del Partit amb un nom d'autor, malgrat ser textos de Partit i en contra de l'expressa voluntat d'un conegut company: “No vull que es mercadegi amb el nom de Bordiga, esquer estúpid per cert per als qui el posen i els que mosseguen l'ham, i estic segur que no es farà ni tan sols després de la meva mort. Qui no entengui per què, és que no ha entès una línia de tots els textos i història de l'Esquerra. Penso en la data de la mort amb serenitat i deixo als supersticiosos els conjurs. No temo a morir, però que tot el moviment “s’idiotitzi” commemorant-me, a això sí. Encara que he decidit no deixar testament de cap tipus, m'obligueu a pensar en les mesures que puc prendre per evitar aquesta “súper idiotesa”. Disposo que qualsevol pugui utilitzar els textos gratuïtament amb la condició que no aparegui en ells el nom de Bordiga. Un problema de pràctica burgesa i de pràctica comunista. Si tots vosaltres fóssiu realment madurs, potser no tindria aquesta preocupació: però veig punts febles. Si violo els drets de la Història, d'ella ric per sobre de tot.” (Carta de 16 de novembre de 1962)[28].
El nou curs va introduir també la teorització de la normalitat del debat democràtic i de la lluita política interna, la qual cosa és la destrucció del centralisme orgànic que té com a premissa l'homogeneïtat política. Aquests conceptes es van introduir en els anys anteriors a 1982, es van portar a l'extrem caricaturesc als números que van de juliol de 1983 a gener de 1984 de “il programma comunista”, es van prosseguir a “Combat” i han estat reiteradament reivindicats per “il Comunista” (exCombat) que encara no aconsegueix entendre o simula no entendre per què aquesta lluita política interna i la seva actuació des de la direcció degenerada del Partit havia de conduir necessàriament al que va conduir: a la revisió de totes les bases del Partit.
Lògicament, no pot haver-hi homogeneïtat política quan es parteix de que els textos fonamentals del Partit són insuficients per enfocar l'activitat del Partit. La direcció del nou curs necessitava alliberar-se dels textos fonamentals: “(…) però seria suïcida voler eludir-les, bé amb el pretext que són difícils, bé amb el que n'hi ha prou amb consultar el paràgraf d'un text (d'altra banda, sovint dedicat a la qüestió ben distinta -i preliminar- de restablir les bases fonamentals de la teoria com a guia de l'acció en el sentit més general del terme) per tenir-les ben resoltes.” (Circular de 1974, publicada en “il Comunista”, nº33, 1992, pàg. 8)[29].
La direcció del nou curs va veure en l'onada de nous militants procedents del maig del ’68 i d'organitzacions esquerranoses de tota mena un mecanisme perfectament alineat amb els seus objectius polítics. Aquest augment d'efectius tenia com a funció desplaçar a la militància que s'estava oposant al nou curs per al que el Centre degenerat va disposar també un canvi de rumb en els mètodes de formació de simpatitzants i militants.
Al juny de 1981 es publica un article titulat “Per un partit de combat revolucionari” (una anticipació bastant explícita del que seria “Combat”, obra del “Director responsable” d'aquell moment de “il programma comunista”, després de “Combat” i finalment “Redactor cap” de “il Comunista”) en el qual es parla de “forjar” un nou tipus de militant que “s'entusiasma per totes les lluites que esclaten no importa on, fins i tot en el lloc més remot del planeta” i “és el que en tots els episodis d'una lluita que abraça tots els continents, i en totes les fases d'aquest moviment multiforme, actua amb la certesa mateixa de la victòria com si la revolució fos pròxima o es desenvolupés sota la nostra mirada” (“il programma comunista”, juny, nº11/1981, pàg. 3)[30].
En aquest sentit, la circular del BCI[31] dirigida a tot el Partit relativa al “Treball amb els simpatitzants i integració de nous militants” (de juny de 1981, que a nosaltres ens va arribar gairebé al novembre) va ser un punt de no retorn per a la secció espanyola. En aquesta circular es dissenya el procés de formació del “nou” tipus de militant del nou curs, trencant el mètode de formació de simpatitzants i militants que s'havia seguit fins llavors en el Partit, imposant una acceleració dels temps, establint com a lectura substitutiva dels textos del marxisme les “biografies de militants com la història de Big Bill o Mamà Jones, experiències de lluita com Domitilia o fins i tot més simplement notícies o novel·les que despertin a la lluita”. La circular de juny de 1981 del centre degenerat admet: “Els companys se sorprendran sens dubte davant el fet que els textos clàssics que hem utilitzat fins aquí per la formació teòrica dels simpatitzants hagin gairebé desaparegut de l'arsenal del material corrent proposat” afirmant que “els grups d'obrers assimilaran molt més eficaçment les posicions per mitjà de respostes ben categòriques que per mitjà d'extenses lectures” i culminant amb “Pot dir-se d'una manera general que els textos clàssics que utilitzem avui són necessàriament textos obligatoris per companys que tenen un hàbit d'orientar als seus companys i enquadrar a altres militants, però de cap manera són un estudi imperatiu de tot militant”. Aquest era el Partit de militants activistes formats en la ignorància que estava imposant el nou curs, en contra del mètode de formació política del Partit i per trencar la defensa a ultrança de les posicions de l'Esquerra comunista italiana i del marxisme: un partit el nou ciment del qual era la disciplina per la disciplina de l'activisme, en el qual el marxisme estaria reservat per als “quadres” per poder-lo adulterar i deformar sense trobar resistència en la base militant del Partit.
Això era la culminació degenerativa en el pla organitzatiu (anàleg a la “bolxevització” en el procés degeneratiu de la 3ª Internacional) que lògicament havia d'acabar de portar a l'exasperació de la disciplina per la disciplina i al verí de la democràcia interna. Era la destrucció del centralisme orgànic, la premissa del qual és l'homogeneïtat política[32], la unitat de doctrina-programa-tàctica, la doctrina immutable, l'estable orientació i la continuïtat de l'acció del Partit.
Aquesta labor de destrucció de la unitat doctrina-programa-tàctica era la que estava duent a terme el nou curs des de la direcció de l'organització, direcció que no tenia una altra cosa que oferir a part de “perplexitat i incerteses” [33]. Això es va combinar, com no podia ser d'una altra forma, amb l'aplicació de mesures de “seguretat” absurdes (que després no seguien els mateixos que les imposaven) per justificar la compartimentació i bloqueig dels contactes entre grups i seccions del Partit, cosa que van patir els militants tant en l'emigració a Alemanya com després dins d'Espanya i com ho van patir els companys a Itàlia i França. És difícil descriure la sensació dels militants espanyols veient a una representant de l'UCI (ufficio centrale italiano, centre italià) permetent-se donar lliçons de clandestinitat mentre portava una pamela com a barret en un barri proletari de barraques de Madrid. Molt simptomàticament, aquesta representant del centre italià que venia a imposar la disciplina del nou curs als militants obrers del Partit va acabar sent regidora pels “verds” a Ivrea i una abanderada de la “causa kurda”.
Menció a part mereix l'exigència de legalització de la revista “El Comunista” que volia imposar el centre italià i parisenc i que vam rebutjar des de mitjans de 1979. Aquesta exigència de legalització de la revista va anar sent requerida cada vegada amb major intensitat pel Centre; el mateix centre els trossos del qual van despatxar-se entre ells maniobres de legalització de noves revistes, de recuperació legal d'unes altres, d'escarafalls hipòcrites sobre aquest tema entre els uns i els altres. “El Comunista” no va ser legalitzat mai i segueix sense estar legalitzat, sense que això hagi suposat cap límit a la seva difusió. Darrere de l'exigència de la legalització hi havia només una qüestió de control i propietat.
En el transcurs dels anys, en les cartes del centre es van fent valoracions cada vegada més contradictòries sobre el desenvolupament de la secció espanyola, segons la camisa fictícia en la qual convingués encotillar artificialment les posicions dels qui resistien contra el nou curs. A més, aquestes cartes estaven basades al seu torn en els informes del “secretari” de la secció, imposat pel Centre per les úniques qualitats de no conèixer els textos del Partit i, sobretot, de no haver estat en contacte amb els vells companys italians a l'emigració a Alemanya. Així, es realitzava per part del centre un autèntic treball fraccional per modificar els mètodes de treball i eliminar als qui defensaven la continuïtat de les posicions del Partit. Com a part del treball fraccional i liquidador de la direcció del nou curs, a mitjans de desembre de 1981, el centre va comunicar des de París una “alarma” consistent en què hi hauria un cop d'estat a Espanya, que havien rebut informacions fidedignes d'una ambaixada estrangera a París. Això es va comunicar a última hora amb la instrucció que es “netegessin” les cases de material i es transmetés l'ordre també als simpatitzants. Després, quan evidentment no es va produir cap cop d'estat, es van justificar dient que havia estat una ordre i que s'havia d'haver complert. Aquesta actuació tenia com a únic objectiu liquidar la secció espanyola, eliminar material polític i la correspondència que posava en evidència les contradiccions de la direcció del Partit.
Aquesta actuació va ser realitzada pels mateixos i té un paral·lel evident amb l'acció completament conscient a França del centre liquidacionista que a l'octubre de 1982 es va quedar amb els fons i l'arxiu del Partit per impedir la seva continuació i la decisió no menys conscient de recórrer totes les llibreries a Alemanya per assegurar-se de la retirada del material del Partit, perquè no quedés ni rastre de l'Esquerra. Aquest és el “centre” dels liquidadors del Partit i de l'Esquerra que ens acusava de “sindicalistes” i ”culturalistes” a la circular del BCI del 12/2/82 amb la qual van intentar explicar la segons ells “mini-crisi” de la secció espanyola. Aquesta suposada “mini-crisi” va significar que el grup de companys lligat a la defensa de la continuïtat del programa comunista vam reprendre la publicació de la revista del Partit “El Comunista” des de maig de 1983 mentre que els pocs que van quedar en la línia del nou curs van desaparèixer gairebé immediatament en esclatar successivament en trossos el seu referent internacional degenerat.
La nostra ruptura amb el nou curs
A la pàg.11 del nº1 de “El Comunista” (nova edició), de maig de 1983, amb la qual repreníem la publicació de la revista del Partit en castellà, vam publicar unes modestes però suficients notes amb el títol “La degeneració de programma comunista i la nostra batalla” que resumeixen les causes històriques d'aquesta degeneració, les principals manifestacions externes del procés i la nostra decisió (al gener de 1982) de trencar amb la disciplina formal d'una organització que ja no representava el fil històric del Partit.
Aquestes notes no van ser una elaboració “local” de la secció espanyola, sinó que havien estat publicades pels companys de la secció de Schio al febrer de 1983 com a part de l'esforç internacional de mantenir la continuïtat del Partit fora de l'organització formal degenerada.
Havíem estat expulsats primer substancialment – com havien estat expulsats els plantejaments de l'Esquerra en general – i, per això, al gener de 1982 vam decidir trencar la disciplina formal amb una organització que no representava ja més el Partit, la qual cosa no va impedir a la direcció pretendre la nostra “expulsió” formal en un acte disciplinari en el buit. Com estableixen les Tesis del nostre Partit: “(…) aquelles centrals internacionals i nacionals estaven sobre la via de la desviació i de la traïció; segons la teoria de sempre de l'Esquerra, és aquesta la condició que ha de treure-los tot dret a obtenir, en nom d'una disciplina hipòcrita, la cega obediència de la base.” (Tesis de Nàpols, 1965).
Altres seccions oposades al nou curs també van trencar amb l'organització degenerada els mesos següents (Schio, Torre Annunziata, Benevento-Ariano, etc). El centre degenerat havia expulsat anti-orgànicament la primavera de 1981 les seccions de Torí, Ivrea i Sud de França que s'havien oposat al nou curs.
No es va fer esperar massa la confirmació ulterior que la direcció d'aquesta organització formal no representava ja el fil històric. Aquesta direcció contra la degeneració de la qual havíem mantingut la nostra batalla, va anar esclatant successivament en trossos uns mesos després a l'octubre de 1982, al juny de 1983 quan es dóna curs al “debat intern” obertament democràtic i una part de la redacció es fa a un costat, al gener de 1984 quan aquesta última part va recuperar als tribunals la revista i l'altra part va començar a publicar “Combat”, el 1985 quan de “Combat” es va separar “il Comunista” i es va fusionar amb “le Prolétaire”.
És important notar que el nostre nº1 de maig de 1983 és anterior a la baralla pel control de “il programma comunista” a partir de juny de 1983 entre les diferents variants del nou curs. Allà reafirmem la nostra intenció de continuar el fil històric del Partit, reclamant els principis i el mètode de treball reafirmat en el Partit des de 1952, juntament amb tots aquells companys que treballen per la reafirmació integral del programa comunista.
Següents passos
En els següents números de la revista aprofundirem en aspectes específics del nou curs i de la nostra lluita contra aquest i en el desenvolupament i límits del contacte i manteniment de l'organització juntament amb les seccions expulsades o escindides a Itàlia en oposició al nou curs, així com el desenvolupament dels contactes i posterior organització conjunta amb altres companys a nivell internacional.
[1] Sobre el procés de canibalisme entre les diferents corrents activistes que van compartir i es van disputar la direcció de “il programma comunista” i especialment la trajectòria i el paper jugat per part d'una d'elles (l'actual “il Comunista”, sortit de “Combat”), veure l'article publicat a la revista “El Comunista” nº72, titulat: “le Prolétaire/il Comunista: punta de llança de la degeneració revisionista del nou curs”.
[2] En el primer número de "Il Programma Comunista" de 1984, l'article "Reprenent el camí" comença dient: "Els militants que han reprès a les seves mans el fil del "Programma Comunista" desgraciadament trencat als números 7-10 de 1983,(…)”. Això evidència que només consideraven incorrectes, fora de línia, els números 7-10 de 1983, reivindicant tot el que va succeir abans. La qual cosa era lògica perquè havien estat ells els que ho havien fet juntament amb els que van publicar “Combat” primer i després “il Comunista”/”Le Prolétaire” i també amb aquells que van decidir ser coherents amb la seva activitat real i havien tractat de dissoldre l'embolcall formal.
[3] Es va tractar en realitat d'una expulsió anti-orgànica de les seccions toscanes que va anticipar els mètodes que es generalitzarien després.
[4] Les posicions errònies es van començar a insinuar el 1965 i van desembocar en la reivindicació d'un suposat caràcter “de classe” de la C.G.I.L. i en la formació de “comitès de defensa del sindicat de classe” en el seu interior a partir de 1970. Això xocava frontalment amb la caracterització de la C.G.I.L. realitzada pel Partit després de la seva reconstitució per part del Comitato de Liberazione Nazionale (Comitè d'Alliberament Nacional). El Partit havia caracteritzat a la C.G.I.L. (amb la “i” d’Itàlia, a diferència de la C.G.L. dels anys 20) afirmant que: “no pot dissimular que ni tan sols la confederació que queda amb els socialcomunistes de Nenni i Togliatti es basa en l’autonomia de classe. No és una organització roja, és també una organització tricolor COSIDA AMB EL MODEL DE MUSSOLINI.” (Les escissions sindicals a Itàlia, 1949).
[5] Conegudes així dins del Partit, com a “petites” tesis.
[6] Davant el procés d'integració sindical iniciat pel feixisme i mantingut després de la segona guerra mundial, el Partit havia establert que “En les diverses fases de la trajectòria burgesa (revolucionària, reformista, contrarevolucionària), la dinàmica de l’acció sindical va patir profunds canvis (interdicció, tolerància, submissió); però això no treu que sigui orgànicament indispensable tenir entre la massa dels proletaris i la minoria enquadrada en el partit un altre estrat d’organitzacions que siguin políticament neutres per principi, però constitucionalment accessibles només als obrers, i que organismes d’aquest gènere han de ressorgir en la fase en que la revolució s’apropa.” (Teoria i acció en la doctrina marxista, 1951).
Per això, les Tesis Característiques del nostre Partit, després de deixar assentat que “7. El partit no adopta mai el mètode de formar organitzacions econòmiques parcials que comprenen només treballadors que accepten els principis i la direcció del partit comunista”, imposen una tasca als militants i al Partit mateix: “(…) És tasca del partit, en els períodes desfavorables i de passivitat de la classe proletària, preveure les formes i encoratjar l’aparició de les organitzacions amb objectius econòmics per la lluita immediata, les quals podran inclús assumir aspectes totalment nous en el futur, després dels tipus ben coneguts de corporació, sindicat d’indústria, consell d’empresa, etc. (...)”. (Tesis Característiques, 1951); atès que “en tota perspectiva de tot moviment revolucionari general no poden no estar presents aquests factors fonamentals: 1) un ampli i nombrós proletariat d’assalariats purs, 2) un gran moviment d’associacions amb contingut econòmic que abraci una part imponent del proletariat; 3) un fort partit de classe, revolucionari, en el que militi una minoria dels treballadors, però al qual el desenvolupament de la lluita hagi permès contraposar vàlidament i extensa la seva influència en el moviment sindical a la de la classe i del poder burgés.“ (Teoria i acció en la doctrina marxista, Partit revolucionari i acció econòmica, 1951) i atès que el“(…) empresonament efectiu de tota organització sindical en les articulacions del poder de classe burgès” és un “resultat (…) fonamental per la defensa i la conservació del règim capitalista, precisament perquè la influència i l’ús de les organitzacions associacionistes sindicals són un estadi indispensable per tot moviment revolucionari dirigit pel partit comunista.” (Teoria i acció en la doctrina marxista, Partit revolucionari i acció econòmica, 1951).
[7] De “attesa” o “attendere”, que significa “espera” o “esperar” en italià, en el sentit d’estar “a l’espera”, no de “tenir esperança”.
[8] “«A Europa de l'Est i Àsia, l'era de les revolucions democràtico-burgeses no va començar fins a 1905. Les revolucions a Rússia, Pèrsia, Turquia, la Xina, les guerres als Balcans. Balcans, aquesta és la cadena d'esdeveniments mundials de la nostra era en el nostre Orient ». Avui, [1964, ndr] aquesta fase ha acabat igualment per tota l'àrea afroasiàtica. A tot arreu, al final de la Segona Guerra Mundial, es van crear Estats nacionals més o menys «independents», més o menys «populars», que promouen més o menys «radicalment» l'acumulació de capital.” (Tesis sobre la qüestió xinesa, reunió general de Marsella, il Programma Comunista n.23/1964).
[9] “Allo stesso modo, una forte resistenza con le parole e coi fatti veniva offerta da questi compagni ad ogni tentativo di intervento fuori dalle fabbriche - sulle questioni della casa, femminile, della repressione, ecc. - e di intervento nelle stesse fabbriche e sul terreno propriamente sindacale che non si facesse ridurre ad una stretta dipendenza dai tempi e dai modi dettati dalle strutture sindacali ufficiali.
Per questa parte di compagni ogni decisione presa al di fuori di quanto e di come era « già stato fatto » in precedenza, ogni interesse per problematiche che investivano il terreno della critica politica e teorica non affrontate e risolte con tesi e punti fermi in precedenza (dal partito attuale o dal partito comunista d'Italia negli anni Venti), assumeva l'aspetto del pericolo o addirittura del tentativo di portare il partito fuori dalla sua rotta e di inficiarne la capacità teorica e politica.
Contro una visione di tal genere - che andò via via caratterizzandosi come difesa ad oltranza di quanto, non tanto la sinistra comunista come corrente politica, ma di quella italiana in particolare e soprattutto della persona Amadeo Bordiga, aveva detto scritto fatto, senza comprendere in realtà la lezione profonde delle battaglie di classe condotte dalla sinistra comunista - si sviluppò una lotta politica interna condotta in particolare dal Centro attraverso lo sforzo di reinquadrare i problemi dell'oggi e le differenze di situazione storica senza perdere il filo conduttore di quelle battaglie di classe.
Questa circolare del marzo 1976, alla pari di altre precedenti e di successive, fa parte di questa lotta politica interna. (…)
Da questo punto di vista, questa circolare segna un punto a favore, se così ci si può esprimere, alla lotta sia contro il conservatorismo di partito ben radicato purtroppo nell'organizzazione, sia contro quell'arroganza teorica mescolata ad un velleitarismo verbale ma pratico immobilismo caratteristici degli antidialettici legati ad una visione mistica del partito, della lotta di classe, del proletariato e del suo movimento, della rivoluzione, del comunismo.”” (Premessa alla circolare de 1976, pubblicato en “il Comunista”, nº33, 1992, pag. 9).
[10] Consideracions sobre l’activitat orgànica del partit quan la situació és històricament desfavorable, 1965.
[11] Veure a la revista “El Comunista” nº65, “Una consigna incorrupta per sobre de les generacions «dels morts, dels vius i dels per néixer»”.
[12] Com l'epígon de “le Proletáire/il Comunista” en espanyol (nº23 de juliol de 2021) que, a més de reivindicar la formació del PSOE com “una fita del marxisme a Espanya” (sic), reivindicava aquesta artificiosa caracterització realitzada per part del centre parisenc, feta tan sols deu (10) mesos abans que aquest centre parisenc abandonés l'organització pretenent a més la seva dissolució internacional. Tornarem en un altre lloc sobre aquest punt.
[13] “Queste organizzazioni possono anche non essere i sindacati - e non lo saranno nella prospettiva di una brusca svolta nel senso dell'assalto rivoluzionario (…)” (“il programma comunista” nº3/1972)
[14] Carta d’O. Damen: “En tal fase d'avanç o de conquesta del poder, el reagrupament de les forces del proletariat no esperarà que es repeteixi la pràctica tradicional del sindicat, sinó que tindrà lloc a través de nous organismes de masses (…)”
[15] “(…) ma, riconoscendovi il sintomo di una istintiva reazione proletaria allo stato di impotenza al quale i sindacati riducono le sue lotte e rivendicazioni, deve trarne motivo per inculcare in uno strato sia pure esile di sfruttati la coscienza di come i loro sforzi, per quanto generosi, siano condannati a rimanere sterili se la classe non trova in sé la forza di provocare e compiere una inversione completa di rotta politica in direzione dell'attacco diretto e generale al potere capitalistico.” (“il programma comunista” nº3/1972)
[16] Bastarà recordar un dels tants textos en els quals l'Esquerra i el Partit s'oposen al front únic polític: “Per a la qüestió tàctica basta recordar que el front únic va néixer proposat com a mètode per “arruïnar” als partits socialistes, i deixar als seus dirigents i estats majors privats de les masses que els seguien i havien de passar amb nosaltres. L'evolució d'aquesta tàctica ha confirmat que ella contenia el perill de conduir a una traïció i a un abandó de les bases classistes i revolucionàries del nostre programa.” (Tesis de Nàpols, 1965).
[17]“(…) i proletari voteranno a giusta ragione contre l'abrogazione della legge esistente, (…) meglio una briciola che nulla (…).” (il programma comunista, nº7/1974, pàg. 2)
[18] “NEL SECONDO CASO (Organismi a base interclassista) rientrano quegli organismi a base non soltanto proletaria in cui tuttavia si dibattono questioni o si difendono interessi ai quali la classe operaia non è e non può essere indifferente: comitati di donne, di soldati, di inquilini, della scuola ecc. Con le riserve considerate nel caso precedente, possiamo e dobbiamo entrarvi sia semplicemente per propagandare le nostre posizioni, fosse pure per un solo giorno e di fronte ad un solo proletario, sia per svolgervi un'azione più o meno continuativa, non ponendo come pregiudiziale alla nostra partecipazione la adozione da parte dello stesso organismo di obiettivi di classe ai quali esso è per origine estraneo e refrattario, ma sostenendo energicamente nel suo seno: 1) che gli interessi immediati comuni al soldato, alla donna ecc. proletari e non proletari si difendono efficacemente solo se si agisce in collegamento con la lotta proletaria di classe; 2) che la soluzione finale dei problemi assillanti quel certo strato sociale risiede nel socialismo e solo in esso; 3) che in entrambi i casi il solco su cui ci si deve muovere è il medesimo della classe per eccellenza rivoluzionaria, il proletariato.” (Circular de la direcció, de 26 de març de 1976, republicada i reivindicada per “il Comunista” al número 34-35).
[19] “4.- (…) Sobretot, el partit desenvolupa la seva activitat de propaganda i d’atracció entre les masses proletàries, especialment en les circumstàncies en les quals aquestes es posen en moviment per reaccionar contra les condicions que el capitalisme els hi ha creat, i en el si dels organismes que els proletaris formen per protegir els seus interessos immediats.
5.- Els comunistes penetren, doncs, en les cooperatives proletàries, en els sindicats, en els consells d’empresa, constituint en ells grups d’obrers comunistes; procurant conquerir allà la majoria i els càrrecs directius, per obtenir que la massa de proletaris enquadrada en aquestes associacions subordini la seva pròpia acció a les més altes finalitats polítiques i revolucionàries de la lluita pel comunisme.
6.- El partit comunista, per contra, es manté fora de totes les institucions i associacions en les que proletaris i burgesos participen amb el mateix títol o, pitjor encara, la direcció i patrocini de la qual pertany als burgesos (societats de socors mutus, de beneficència, escoles de cultura, universitats populars, associacions maçòniques, etc.) i procura apartar als proletaris d’aquestes, combatent la seva acció i la seva influència.” (Tesis de la Fracció Comunista Abstencionista, 1920).
[20] “che le decisioni prese centralmente suscitino a volte perplessità e incertezze, è un fatto che deve considerarsi scontato è di cui non v'è ragione di allarmarsi purché si abbia il coraggio e la fermezza di guardarlo in faccia.” (Circular de la direcció, del 26 de març de 1976, republicada i reivindicada per “il Comunista” als números 34-35).
[21] “Per eliminar els perills oportunistes i les crisis disciplinàries la Internacional Comunista ha de basar la centralització organitzativa en la claredat i la precisió de les resolucions tàctiques, i en l'exacta definició dels mètodes a aplicar. Una organització política, és a dir, basada en l'adhesió voluntària de tots els seus membres, només respon a les exigències de l'acció centralitzada quan els seus components coneixen i accepten el conjunt dels mètodes que poden ser ordenats pel centre per ser aplicats en les diferents situacions.
El prestigi i l'autoritat del centre, que no disposa de sancions materials, sinó que es val de paràmetres que pertanyen al domini dels factors psicològics, exigeixen de manera absoluta claredat, decisió i continuïtat en les proclamacions programàtiques i en els mètodes de lluita. En això resideix l'única garantia de poder constituir un centre de l'efectiva acció unitària del proletariat internacional.
Una organització sòlida solament neix de l'estabilitat de les seves normes organitzatives; assegurant a cadascun la seva aplicació imparcial, aquesta redueix al mínim les rebel·lions i les desercions. Els estatuts organitzatius, tant com la ideologia i les normes tàctiques, han de donar una impressió d'unitat i de continuïtat.
Per aquestes consideracions, basades en una rica experiència, el pas del període de construcció de la Internacional dels partits comunistes al de l'acció del Partit Comunista Internacional fa necessària l'eliminació de normes organitzatives totalment anormals.” (Tàctica de la internacional comunista en el projecte de tesis presentat pel PC d'Itàlia al IV Congrés Mundial, Moscou 1922).
[22] Inicialment SONACOTRAL (SOciété NAtionale de COnstruction de logements pour les TRAvailleurs ALgériens) va passar a denominar-se SONACOTRA després de la independència d'Algèria.
[23] Òrgan de la secció algeriana, epicentre de la degeneració nacionalista de l'organització formal.
[24] “base minimale que nous pourrons envisager de travailler en commun avec d’autres forces qui ont un programme et une idéologie différent des nôtres”
[25] Expulsats amb l'excusa de “fraccionisme” per haver mantingut una reunió amb uns companys del Sud de França davant la greu deriva del Partit. Independentment que no podem solidaritzar-nos amb el desenvolupament posterior d'una part d'aquestes seccions, l'acusació de “fraccionisme” per haver mantingut una reunió va ser un mer pretext i l'expulsió per aquest motiu és completament infundada. Aquesta actuació de la direcció del Partit és digna de la pitjor expressió de la degeneració de la Internacional i d'un Togliatti de la pitjor mena. Efectivament, la direcció del Partit havia caigut en mans de l'activisme interclassista i les seccions que reaccionaven contra això eren expulsades amb l'acusació (falsa) d'un “fraccionisme”, utilitzant els mateixos mètodes que la Internacional degenerada: “es va abusar greument de l'espectre de “fraccionisme” i la constant amenaça d'expulsió d'una corrent, acusada artificialment de preparar una escissió amb la sola fi de fer prevaler els perillosos errors centristes en la política del partit.” (Tesis de Nàpols, 1965). Al centre degenerat de llavors se li pot recordar que, en la seva batalla contra la degeneració de la Internacional, l'Esquerra ha defensat sempre que: “És absurd i estèril, i a més molt perillós, pretendre que el partit i la Internacional estiguin assegurats misteriosament contra tota recaiguda o tendència a la recaiguda en l’oportunisme. Aquests efectes poden dependre tant de canvis de la situació com del joc dels romanents de les tradicions socialdemòcrates. En la resolució dels nostres problemes s’ha d’admetre, llavors, que tota diferència d’opinió, que no pugui reduir-se a casos de consciència o derrotisme personal, pot desenvolupar-se útilment per preservar de greus perills el partit i el proletariat en general. Si aquests perills s’accentuessin, la diferenciació assumiria inevitablement, encara que útilment, la forma del fraccionisme; això podria conduir a escissions, però no per l’infantil motiu d’una falta d’energia repressiva per part dels dirigents, sinó només en el cas que es verifiqués la maleïda hipòtesi del fracàs del partit i del seu sotmetiment a influències contrarevolucionàries.” (Tesis de Lyon, 1926).
[26] “In questo quadro condividiamo la piattaforma del Coordinamento milanese, come esposta all'inizio di questo dibattito, cioè di un organismo in cui siano presenti differenti linee politiche, ben inteso tutte interne al fronte di classe.” (“il programma comunista”, nº13/1981)
[27] “Giovani, immigrati, senza-casa, vittime della repressione, detenuti politici, sono oggi, insieme ai disoccupati in generale, le pattuglie di avanguardia di una guerra di classe.” (“il programma comunista” nº19/1981, pàg. 2)
[28] “Io non voglio che si getti in commercio il nome di Bordiga, stupida esca davvero per chi la porga e chi abbocchi, e sono certo che non si farà nemmeno dopo la mia morte. Chi non capisce il perché, non ha capito un rigo di tutti i testi e la storia della Sinistra. Alla data della morte io penso con serenità e lascio ai superstiziosi gli scongiuri. Non temo di morire, ma che si rincoglionisca tutto il movimento per commemorarmi, questo sì. Sebbene io abbia deciso di non lasciare testamenti di nessun genere, mi costringete a pensare alle misure che posso prendere per impedire tale superputtanata. Dispongo che chiunque possa usufruire gratis dei testi alla condizione che non vi sia il nome Bordiga. Un problema in prassi borghese e in prassi comunista. Se foste tutti maturi davvero, questa preoccupazione potrei non averla: ma scorgo le debolezze. Se violo diritti della Storia, ebbene, di lei soprattutto mi fotto". (Lettera di 16 novembre 1962)
[29] “ma sarebbe un suicidio volerli eludere sia col pretesto che difficili sono, sia con l'altro che basti consultare il capoverso di un testo (d'altronde spesso dedicato alla ben diversa - e preliminare - questione di ristabilire le basi fondamentali della teoria come guida all'azione nel senso più generale del termine) per averli bell'e risolti.” (Circular de 1974, publicada en “il Comunista”, nº33, 1992, pàg. 8)
[30] “si entusiasma per tutte le lotte che scoppiano non importa dove, fosse pure nell'angolo più remoto del pianeta (…) E' colui che in tutti gli episodi di una lotta che abbraccia tutti i continenti, e in tutte le fasi di questo movimento multiforme, agisce con la stessa certezza della vittoria che se la rivoluzione fosse vicina o si svolgesse sotto i nostri occhi.” (“il programma comunista”, juny, nº11/1981, pàg. 3)
[31] BCI, Bureau Centrale Internazionale
[32]“Al primer rebatem que la unitat i la centralització real -reivindicada per nosaltres més que per cap altre - en l'acció i en el mode d'organitzar-se del Partit és el PRODUCTE, el punt d'arribada, no la causa i el punt de partida, DE LA UNITAT I CENTRALITZACIÓ DE LA DOCTRINA, DEL PROGRAMA I DEL SISTEMA DE LES NORMES TÀCTIQUES: inútil buscar aquelles si falten aquestes; pitjor que inútil, destructiu i mortífer. Nosaltres som centralistes (i és aquest, si es vol, el nostre únic principi organitzatiu) no perquè reconeguem vàlid en si i de per si mateix el centralisme, no perquè el deduïm d'una idea eterna o d'un esquema abstracte, sinó perquè és únic el fi al qual tendim i única la direcció en què ens movem en l'espai (internacionalment) i en el temps (per sobre de les generacions “dels morts, dels vius i dels per néixer”); som centralistes per la força de la invariància d'una DOCTRINA IMMUTABLE, que ni individus ni grups estan en disposició de mutar; i de la CONTINUÏTAT DE LA NOSTRA ACCIÓ en el flux i reflux de les contingències històriques, enfront de tots els obstacles amb que està sembrat el camí de la classe obrera.
El nostre centralisme és el mode de ser d'un Partit, que no és un exèrcit, encara que té una rigorosa disciplina, com no és una escola encara que s'ensenya, sinó que és una força històrica real, definida per la seva ESTABLE ORIENTACIÓ en la llarga guerra entre les classes. És entorn d'aquest inescindible i duríssim nucli, doctrina-programa-tàctica, possessió col·lectiva i impersonal del moviment, com es cristal·litza la nostra organització, i el que la manté unida no és el fuet del “centre organitzador”, sinó el fil únic i uniforme que lliga a “dirigents” i “base”, “centre” i “perifèria”, comprometent-se en l'observació i en la defensa d'un sistema de fins i de mitjans, cap dels quals és separable de l'altre.
En aquesta vida real del Partit Comunista -no de qualsevol partit, sinó només i precisament d'ell, com a comunista tant de fet com de nom- el trencaclosques que molesta al demòcrata burgès-, qui decideix?: la “direcció” o la “base”?, els molts o els pocs? qui “mana” i qui “obeeix”?- es dissol definitivament per si mateix: és el cos unitari del Partit, el que emboca i segueix el seu camí; i en ell, com en les paraules d'un fosc soldat anivellador, “ningú mana i tots són manats”, la qual cosa no vol dir que no hi hagi ordres sinó que aquestes s'adapten amb la forma natural de moure's i d'actuar del Partit, qualsevol qui sigui el qui les doni. Però trenqueu aquesta unitat de doctrina-programa-tàctica, i tot s'enfonsa, no deixant més que un... punt de control i de comandament en un extrem, maniobrant a les masses de militants, com el general -suposat “geni” estratègic- mou als soldadets, suposats pobres ximples, tal vegada fent-los passar amb armes i bagatges al camp enemic, o com el cap d'estació maniobra els seus trens, potser fent-los xocar l'un contra l'altre; i una il·limitada plaça d'armes per a tota maniobra possible, a l'altre extrem. Trenqueu aquesta unitat, i lògica i històricament es justifica l'estalinisme, com a lògica i històricament justificada arriba la ruïnosa subordinació d'un Partit com el nostre, que té per primera tasca la d'assegurar “la continuïtat històrica i la unitat internacional del moviment” (punt 4 del Programa de Livorno, 1921), al mecanisme fals i mentider de la “consulta democràtica”. Trenqueu-la i haureu destruït el Partit de classe.” (La continuïtat d'acció del partit sobre el fil de la tradició de l'Esquerra, 1966).
[33] “che le decisioni prese centralmente suscitino a volte per- plessità e incertezze, è un fatto che deve considerarsi scontato è di cui non v'è ragione di allarmarsi purché si abbia il coraggio e la fermezza di guardarlo in faccia.” (Circular de la direcció, de 26 de març de 1976, republicada i reivindicada per “il Comunista” en el número 34-35).