Al nº1 de “El Comunista” (nova edició), de maig de 1983, amb el qual repreníem la publicació de la revista del Partit en castellà, publiquem unes modestes però suficients notes amb el títol “La degeneració de programma comunista i la nostra batalla” que resumeixen les causes històriques d'aquesta degeneració, les principals manifestacions externes del procés i la nostra decisió (en el cas de la secció espanyola, al gener de 1982) de trencar amb la disciplina formal d'una organització que ja no representava el fil històric del Partit. Aquestes notes no van ser una elaboració “local” de la secció espanyola, sinó que havien estat publicades pels companys de la secció de Schio el febrer de 1983 com a part de l’esforç internacional de mantenir la continuïtat del Partit fora de l’organització formal degenerada.
Havíem estat expulsats primer substancialment – com havien estat expulsats els plantejaments de l'Esquerra en general per l’anomenat nou curs – i, per això, vam decidir trencar la disciplina formal que pels marxistes no significa res si no està vinculada a la continuïtat de la línia i a la unitat de doctrina-programa-tàctica.
No es va fer esperar massa la confirmació ulterior que la direcció d'aquella organització formal no representava ja el fil històric del Partit. Aquella direcció contra la degeneració de la qual havíem mantingut la nostra batalla, va anar esclatant successivament en trossos uns mesos després: a l'octubre de 1982 (quan van trencar sobre bases sempre més activistes El-Oumami, Proletarier i el centre parisenc); al juny de 1983 quan es dóna curs al “debat intern” obertament democràtic i una part de la redacció es fa a un costat; al gener de 1984 quan aquesta última part va recuperar als tribunals la revista i l'altra part va començar a publicar “Combat”; el 1985 quan de “Combat” es segrega “il Comunista” i es fusiona amb “le Prolétaire”.
És important notar que el nostre nº1 de maig de 1983 és anterior a la picabaralla pel control de “il programma comunista” a partir de juny de 1983 entre les diferents variants del nou curs que no s'havien declarat obertament liquidacionistes de l'envoltori formal del Partit i les descriu a totes elles.
LA DEGENERACIÓ DE PROGRAMMA COMUNISTA I LA NOSTRA BATALLA
[El Comunista nº1 - maig 1983]
Amb aquestes modestes notes tractarem d'explicar a tots aquells que ens coneixien com a secció del Partit Comunista Internacional perquè s'ha arribat a la ruptura entre l'organització Programma comunista i nosaltres. Van dirigides sobretot a aquells que han seguit la nostra activitat i ens han vist intervenir en les lluites de la zona amb continuïtat, sense faciloneries i efímers entusiasmes; que potser ens han criticat pel que podia semblar un presumpte sectarisme de les nostres posicions polítiques i sindicals (però per l'estat actual de “programma comunista” es veu on es pot arribar fins i tot amb la mínima concessió respecte a posicions per nosaltres irrenunciables), però no ha pogut acusar-nos mai de falta de coherència en el nostre treball sempre lligat al fil roig que va des de Marx a Lenin i a les posicions de l'Esquerra Comunista Italiana.
Tal ruptura no ha estat improvisada, sinó que és la inevitable conclusió d'un afanyat procés, d'almenys dos anys, que no ens ha vist passius, tancats a la torre d'ivori d'una presumpta integritat política (hauria estat una posició antimarxista), molt per contra, ens ha vist conduir en primera fila una batalla tant dins com fora de l'organització per intentar torçar encara que fos amb les nostres limitades forces, les línies de tendència que s'allunyaven cada vegada més del rumb classista que sempre havia estat patrimoni de la nostra organització. D'altra banda, érem conscients, tant de la impossibilitat de fer girar en sec al conjunt del Partit, on ja aquestes tendències havien establert profundes arrels (excepte potser el cas remot d'un canvi dràstic de la situació externa amb una represa generalitzada de la lluita de classe), com de la necessitat, no obstant això, de “reblar els claus” i d’assentar les bases perquè no es dispersessin les forces que s'oposaven al “nou curs”.
La degeneració de “Programma Comunista” no ha esdevingut d'improvís (com, d'altra banda, cap partit comunista ha degenerat mai d'avui a demà; els crèdits de guerra votats el 1914 per la socialdemocràcia alemanya no han estat només la traïció d'un nucli de dirigents corromputs, sinó el producte de forces materials operants des de feia anys, que havien aconseguit buidar, en una situació de relativa pau social, al partit de tota voluntat i possibilitat de lluita, integrant-lo en el sistema parlamentari burgès, encara que sobre el paper quedessin altisonants declaracions de principi). La degeneració de “programma” no ha estat, per tant, obra d'una fantomàtica “banda dels quatre” sinó del procés tremend d'una contrarevolució que dura ja més de 50 anys i ha permès la infiltració en la nostra organització, que era l'única que havia aconseguit, des de 1945 fins avui, conservar intacte el patrimoni programàtic i tàctic del marxisme, de tendències veleitàries i empíriques (encara que inicialment només tendències i a més emmascarades sota la vestidura d'una formal disciplina cap als principis).
D'aquest procés s'han salvat poques “illes”, on hi ha hagut majorment la possibilitat de realitzar un constant treball a l'interior de la classe obrera, l'existència d'una xarxa de simpatitzants lligats al partit sobre precises posicions programàtiques i sobre els intraspassables límits tàctics que es deriven d’aquestes, i sobretot la fusió entre la vella guàrdia de l'esquerra i les noves generacions; no hi ha hagut salts en el fil del temps: els joves han après dels vells, no només l'ABC del marxisme, sinó un mètode i el sentit de la militància, no ha existit en el moment en què arribaven al centre del partit les primeres indicacions desentonants, ni una diàspora de companys, advertits del canvi de rumb, ni la resolució, aleshores equivocada (perquè a priori no es podia excloure l'encara remota possibilitat d'una inversió de tendència), de sortir de l'organització. La qüestió, per altra banda, havia estat esculpida a les tesis de Lyon de 1926.
“Sent absurd i estèril a més de perillosíssim, pretendre que el P. i la Internacional estiguin misteriosament assegurats contra tota recaiguda en l'oportunisme, que poden dependre de mutacions de la situació com del joc dels residus de les traïcions socialdemòcrates, en la resolució dels nostres problemes, s'ha d'admetre que tota diferenciació d'opinió no reduïble a casos de consciència o derrotisme personal pot desenvolupar-se en una útil funció de preservació del Partit, i del proletariat en general de perills greus, si aquests s'accentuessin, la diferenciació prendria inevitablement però útilment la forma fraccional, i això podria conduir a escissions no per l'infantil motiu d'una falta d'energia repressiva per part dels dirigents, sinó només en la maleïda hipòtesi de l'enfonsament del P., i de la seva submissió a influències contrarevolucionàries… En la situació actual en el COMINTERN no es delinea la constitució d'una oposició internacional d'esquerra; però , si continués el desenvolupament dels factors desfavorables mencionats, la formació d'una tal oposició serà al mateix temps una necessitat revolucionària i un reflex espontani de la situació”.
En tals ocasions vam expressar, per tant, sense treball “subterrani” que no pertany a la nostra tradició, tots els nostres dubtes respecte les tendències innovadores circulants ja sigui en el centre com en la perifèria del partit, denunciant l'estat de crisi.
En efecte, el partit des de l'inici dels anys 70 travessa un estat de crisi intermitent. Quines són les causes? La crisi del sistema capitalista, s'agreuja cada any més, creix la desocupació, augmenten els acomiadaments, disminueixen els salaris, empitjoren les condicions de vida dels proletaris i broten focus de guerra en cada part del globus mentre la guerra comercial s'aguditza cada vegada més. A aquesta crisi econòmica no correspon, no obstant això, una represa de la lluita de classe i fins i tot si esporàdicament esclaten flamerades de ràbia obrera, el proletariat de les grans metròpolis dóna poquíssims signes de represa.
L'oportunisme, que ha desarmat tant material com ideològicament el proletariat en la 1ª postguerra, conserva encara la seva influència disgregadora i desmoralitzadora sobre la classe obrera.
Dos són els elements a tenir en consideració: CORBA ECONÒMICA: crisi capitalista en ascens i CORBA SOCIAL: (o de represa del moviment de classe) aixafada o directament en descens.
Es tractarà, per tant, i no serà certament fàcil, de no deixar-se portar per l'ànsia de superar el retard (que subjectivament no es pot superar!!) entre aquestes dues corbes, ni a major raó imputar a causes subjectives aquest retard, sinó, per contra, ser encara més ferris enfront d'aquesta situació desfavorable defensant les posicions de sempre, esmolant les armes de la crítica, reblant els límits inderogables de la rosa de les eventualitats tàctiques ja traçades en grans línies per aquest cicle històric; treball sens dubte pesat en quant no es veuen encara ni tan sols els prolegòmens de la gran onada revolucionària, però necessari i inderogable per poder arribar amb un partit encara que sigui petit, però revolucionari, a la cita històrica de la coincidència de les dues corbes.
A l'interior de “Programma comunista” se sent cada vegada més sovint parlar de retard de fase, d'hàbits vells i inveterats a oblidar, de nou cicle històric que ha agafat insuficientment preparat el partit i en conseqüència de la necessitat de superar el “retard” (és a dir, de superar amb la voluntat el retard entre corba econòmica i corba social).
Atès que la classe obrera està “amorfa”, s'individualitzen com a sectors preferencials d'intervenció els estudiants, aturats, inquilins, dones, joves, subproletaris (que efectivament poden ser els que més es ressenteixen de la crisi, però no posseeixen cap homogeneïtat de classe precisament perquè no són classe) identificant-los com els estrats més sensibles del proletariat, des d'on la lluita pot estendre's involucrant la classe obrera (mentre que el procés és tot el contrari, és a dir, les semi-classes són arrossegades per la classe obrera en lluita). En la mateixa òptica es tendeix a sobrevalorar les lluites del proletariat i de l'ala esquerra de la burgesia tercermundista, i es considera que el gran sobresalt contra el sistema capitalista pugui partir de la perifèria. Al mateix temps i conseqüentment, es comença a dilatar perillosament la rosa d'eventualitats tàctiques d'intervenció del partit en el proletariat, per superar el presumpte retard. El 1951 les “Tesis característiques” del partit deien: “Per accelerar la represa de classe no existeixen receptes a punt. Per fer escoltar als proletaris la veu de classe no existeixen maniobres ni expedients, que com a tals no farien aparèixer el partit com és veritablement, sinó com una desfiguració de la seva funció, en deteriorament i perjudici de l'efectiva represa del moviment revolucionari, que es basa sobre la maduresa real dels fets i de la corresponent adequació del partit, habilitat en això només per la seva inflexibilitat doctrinària i política”.
Es projecta de fet en una situació d'èxtasi la possibilitat del “front únic” i es despatxa com a tal l'acord entre grups polítics amb una influència limitada sobre limitadíssims grups obrers. Es dóna una possible patent de classe a sectors del moviment pacifista (que representen una de les expressions de la ideologia burgesa i contrarevolucionària tendent al desarmament del proletariat).
Es comença trencant amb el mètode del centralisme orgànic usant l'arma de l'expulsió per eliminar les posicions de crítica que cada vegada més nombroses s'aixequen contra les tendències desviacionistes. S'arriba finalment, a nivell internacional no només a recolzar, sinó també a buscar un lligam amb una organització de sempre denunciada com a burgesa com l’OLP.
Enfront d'aquesta “escalation”, on al final l'eclecticisme en matèria tàctica s'ha traduït en el renegar de posicions de principi, on no era més possible, sota pena de posar-se a la saga, romandre en tal organització, hem rebutjat l'acceptació de la disciplina formal, perquè una altra disciplina no caporalesca ens ha guiat sempre. Hem mantingut els llaços amb els expulsats (i ho hem reivindicat obertament), hem estrenyit els llaços amb altres companys (Espanya, Itàlia en particular, però no només) que com nosaltres s'oposaven a la “degringolade” (tombarella) del partit. En l'activitat per la ruptura hem reivindicat, una vegada més, el mètode adoptat des de sempre pels comunistes per arribar a una escissió que fos orgànica i no voluntarista, clara i no fruit de suggestions del moment, en una batalla que ha estat sempre oberta i no clandestina.
Sempre ens ha guiat el reclam a la nostra tradició, als nostres principis, al nostre mètode, l'adhesió al treball que es va reafirmar en el partit des de 1952.
Continuarem sobre aquesta via de l'Esquerra amb tots aquells companys que treballen per la reafirmació integral del programa comunista.