INTRODUCCIÓ A L’ESCISSIÓ DE 1952
La constitució formal inicial del Partit Comunista Internacionalista el 1943 i el primer període fins el 1951 no va estar exempta de tota una sèrie d'insuficiències i deficiències, des d'ambigüitats sobre el partisanisme antifeixista, passant pel plantejament de debat intern democràtic fins a l'acceptació de la participació en les eleccions parlamentàries[1]. Sense perjudici de l'anterior, en aquest període es començaran a publicar com a procés de clarificació política – i fins el 1951 com a contribució externa – “Propietat i capital” a partir de 1948 i la sèrie “fils del temps” a partir de 1949, com s'havien produït abans textos fonamentals de continuïtat i restauració teòrica marxista[2].
La veritable reconstitució sobre bases integralment marxistes del Partit es duu a terme el 1951 quan, sobre la base de tot el treball de clarificació política precedent, s’assenta una clara i categòrica delimitació de les posicions del Partit respecte a les posicions revisionistes que es manifestaven dins d'aquest. “Teoria i acció en la doctrina marxista” (reunions de Roma i Nàpols) i les “Tesis característiques” (reunió de Florència), publicades inicialment en forma d'extracte sintètic com a ”Bases per a l'organització 1952”, recullen aquesta plataforma en perfecta coherència amb altres textos fonamentals publicats en aquell període. Tots dos textos es referencien expressament en el nº5 de Battaglia Comunista de 1952, com a textos delimitadors del plantejament i extensió de l'enquadrament organitzatiu, tasques pràctiques i de l'acció del Partit.
La clarificació de les posicions fonamentals segons el fil de la tradició del marxisme i de l'Esquerra Comunista d'Itàlia (i més concretament de la seva batalla contra la degeneració de la III Internacional) va conduir a la separació de la direcció del Partit per part dels qui posteriorment segrestarien les publicacions del mateix fent valer la seva propietat comercial sobre aquestes. La corrent que representava la continuïtat del fil històric del marxisme va haver de continuar la publicació de la revista del Partit amb un altre nom, donant lloc a la capçalera il Programma Comunista. Van quedar tant Battaglia Comunista com Prometeo en mans de la línia activista, aliancista, parlamentària i antisindical que havia recorregut a la legalitat burgesa amb aquesta finalitat.
A continuació sintetitzem, per facilitat esquemàtica de referència, els punts de separació que van portar a la ruptura, sense perjudici de remetre a l'estudi dels textos fonamentals esmentats i altres, d'on és veritablement important estudiar-los i assimilar-los.
La corrent del marxisme integral, de la continuïtat de les lliçons del combat de l'Esquerra Comunista italiana contra la degeneració de la III Internacional, la corrent que representava la continuïtat del Partit històric, es va delimitar de la corrent revisionista, en els següents punts:
- Comprensió de la gravetat i profunditat de la situació contrarevolucionària i de la llunyania de la represa de la lluita de classe, preponderància del treball de restauració teòric i de publicació de la revista, de la defensa de la línia històrica de la preparació de la futura represa del moviment, sense renunciar a totes les formes d'activitat pròpies dels moments favorables en la mesura en què la situació ho permeti[3];
- Comprensió del procés revolucionari burgès que s'estava desenvolupant a Àsia i Àfrica (després culminat completament entorn del 1975) i del necessari triomf de les revolucions burgeses sobre el feudalisme pel naixement i generalització del capitalisme (procés tancat a Europa el 1871)[4];
- Rebuig a qualsevol forma de revisionisme del marxisme i a la llibertat de nova elaboració doctrinal tendent a la fundació de noves teories o de pretesos nous esquemes i explicacions del món social contemporani que assumeixi que els fets del capitalisme en la seva fase actual no es poden explicar amb la fonamental teoria marxista[5];
- Rebuig de la teoria revisionista i gradualista d'una suposada branca descendent de la corba del capitalisme, el qual es desenvolupa en realitat a través d'una sèrie de corbes ascendents que porten a punts de discontinuïtat (crisis)[6];
- Caracterització de l'economia russa com a tendent a l'industrialisme d'Estat i rebuig de la posició antimarxista de la “burocràcia” com una nova classe social que seria la classe dominant a la Rússia estalinista[7];
- Rebuig dels expedients i maniobres tàctiques dels fronts únics polítics, de les fusions organitzatives entre grups heterogenis;
- Necessitat del ressorgiment de la xarxa de lluita econòmica (sindical), com a teixit connectiu entre el Partit i les masses, fora de les influències de la classe dominant[8];
- Rebuig de la participació en les eleccions burgeses, no com a qüestió de principi, però sí com a limitació tàctica adquirida i establerta per al capitalisme democràtic madur;
- Rebuig del personalisme, consigna de l'anonimat[9];
- Reivindicació del centralisme orgànic i rebuig del centralisme democràtic;
Els punts anteriors estan íntimament relacionats entre si i es podrien ordenar de diferents maneres atès que uns porten als altres. A la valoració de la profunditat de la crisi se li lliga la realitat del desenvolupament de les revolucions burgeses a Àfrica i Àsia, sense un moviment proletari a Europa i Amèrica. Davant aquesta situació, es rebutja qualsevol forma de revisionisme de la doctrina marxista d'origen, sota qualsevol pretext situacionista, la qual cosa porta al rebuig de la teorització de noves formes capitalistes (a Rússia i fora de Rússia), de noves classes dominants (la burocràcia!) i de la teoria de la decadència del capitalisme, còmoda palanca per intentar alterar i subvertir les posicions doctrinals i tàctiques del marxisme. Conseqüentment, es reivindiquen les lliçons tàctiques de la degeneració de la III Internacional rebutjant les maniobres tàctiques, les fusions i els fronts únics polítics, rebutjant la participació en el parlament burgès però reivindicant la necessària activitat en el terreny sindical, terreny en el qual la integració realitzada per part del feixisme obliga a plantejar la necessitat del ressorgiment d'organismes de lluita sindical fora de la influència de l'Estat burgès. Derivat de tot l'anterior i del joc nefast dels noms en el transcurs de la degeneració de la Internacional, es planteja la necessitat de l'anonimat i de la superació definitiva de l'engany democràtic dins de l'organització. Tot això en perfecta coherència amb el plantejament de l'Esquerra Comunista d'Itàlia en la seva lluita a dintre del PSI, per la separació dels revolucionaris dels oportunistes, i a dintre del PCdI després, contra la degeneració de la Internacional.
En ordre invers, era molt normal que qui anhelava la seva quota de protagonisme nominal individual[10] i d'innovació teòrica veiés amb completa frustració aquest plantejament, reclamés debats i congressos sobirans, rebequegés pel manteniment de la tàctica del parlamentarisme[11] , es deixés seduir per la teoria de la burocràcia com a nova classe dominant i per la simplificadora (però errònia) teoria de la decadència, passarel·la cap a les posicions anti-sindicals (teoritzant que seran un altre tipus d'òrgans els que serviran de pont entre el Partit i les masses[12]) i d'abstracció de les revolucions burgeses en curs en més de mig món en aquell moment, i es llencés a les més variades cabrioles organitzatives de fusions amb altres corrents[13] , sospirant per una irreal immediata represa de la lluita de classe en el moment de major profunditat de la contrarevolució. I això és el que va caracteritzar la corrent que es va apropiar de Battaglia Comunista i de Prometeo mitjançant els tribunals burgesos, impregnada per les posicions revisionistes del grup francès Socialisme ou barbarie.
Per acabar aquesta sintètica introducció, citarem un extracte d'un altre text fonamental, de 1965[14], titulat “L'estructura orgànica del partit és l'altra cara de la seva unitat de doctrina i de programa”, que recull el moment de la ruptura en aquests termes:“El 1952 el nostre Partit vivia en ple la fase que hem recordat, i en la qual procedia expel·lir del seu si residus i escòries contrarevolucionàries. El 1952, aquestes pretenien, entre altres coses, que en el partit s'apliqués el mecanisme democràtic. I amb una argumentació típica dels oportunistes de tots els temps, ens acusaven, de voler esterilitzar el partit, de voler-nos quedar al marge de la lluita de classe real. I es vantaven, faltava dir-ho, de ser veritablement “polítics”.
En aquesta situació, va sortir l'últim número de Battaglia Comunista, òrgan del Partit, el 12-28 de setembre de 1952. L'últim, perquè els oportunistes llavors van aconseguir amb maniobres veritablement... “polítiques” apropiar-se de la capçalera del periòdic i de la revista “Prometeo”. De fet, qui llegeix el núm. 16-1952 de Battaglia Comunista, troba en l'última pàgina un “Avís als lectors” en el qual s'afirma que els responsables del robatori “legal” del periòdic al Partit revolucionari “no podran ja tornar sobre el terreny del partit revolucionari. És inútil, per consegüent, parlar dels seus noms i dels seus mòbils, avui i després”. El número successiu porta la capçalera Il Programma Comunista, torna a publicar el “Avís als lectors” i porta en gran la indicació: “Any I-núm. 1”.
Es tracta doncs d'un esdeveniment capital en la història del partit, d'un episodi crucial que marca irrevocablement la seva tradició. Ara bé, el número del 12-28 de setembre de 1952, de Battaglia Comunista refereix: “Una important reunió de Partit a Milà el 6 i 7 de setembre”. En el mateix període, i també a Milà, els oportunistes dels quals parlàvem més amunt anunciaven el seu “congrés sobirà”, amb vots, mocions, presidència, debat i segones voltes en les votacions, amb la complaguda presència de representants de la revista ultraoportunista “Socialisme ou Barbarie”, avui ja desemmascarat com el que sempre va ser, un òrgan de la socialdemocràcia. La important reunió del nostre Partit es contraposava doncs radicalment, a la mateixa ciutat i durant el mateix període, a tots aquells oportunistes. Dos mètodes antitètics d'entendre la naturalesa del Partit revolucionari, la seva funció, i la seva organització es van contraposar llavors, per sempre.
La reunió va tenir el caràcter d'una veritable mobilització de les forces de tot el partit, i van ser tractats els temes presentats després a la revista “Seguint el Fil del Temps” (Sul filo del tempo) sota el títol: invariància del marxisme revolucionari, i impersonalitat de la classe. Tesis, aquestes, que ens caracteritzen ja des de fa anys i anys enfront de tots els oportunistes. Transcrivim del resum:
“Les dues sessions del dia set, molt concorregudes de companys de Milà i de cada regió, van tenir un caràcter de veritable Congrés, encara que anunciades amb la fórmula de les «Reunions d'Estudi» ja provada com d'ampli i avantatjós efecte. Eren presents companys de les organitzacions de Torí, Asti, Casale, Gènova, Parma, Forli, Ravenna, Bolonya, Florència, Palmanova, Trieste, Milà, Luino, Nàpols, Roma, etc. i companys francesos.
“La posició democratoide i filistea comuna, pròpia dels “cortejadors” i corruptors de la “base” li negarà caràcter de Congrés a una sessió on pren la paraula només el ponent per una exposició concloent i profunda, i la reunió manifesta el seu consens participant en el treball només amb una ininterrompuda i seriosa atenció i comprensió: de manera que l'informe en les seves tesis es demostra expressió efectiva del pensament comú i unànime. Falta, se sol dir més o menys hipòcritament, el debat contradictori. S'oblida que en 48 hores de permanència a la ciutat de reunió els companys, tots o en grups, a més de les 6 hores de sessió amb el ponent, duen a terme un intercanvi molt ardent d'opinions, notícies, propòsits i precisos programes de treball; no dediquen les hores disponibles a fer safareig i als comentaris sobre la valentia dels dirigents, sobre els tons de la seva veu o el color dels seus cabells, sinó als seriosos problemes que poden interessar a veritables militants. I entre aquests n'hi havia joveníssims i ancians, que entrellaçaven les qüestions de l'avui amb les solucions que dicta l'experiència d'una lluita de fa més de mig segle. Sigui el que sigui de la democràcia formal i dels vots sobre les mocions, històricament els efectes dels congressos han estat determinats sempre fora de la sala oficial de sessions de tipus parlamentari, a les quals és hora de donar-li l'esquena per sempre” (Battaglia Comunista, 12-28 de setembre de 1952, núm. 16).
Tots els companys poden constatar que la descripció de la manera de funcionar i de la dinàmica, del partit revolucionari, és aquí idèntica, fins i tot en les paraules, a la que es troba en els punts 7 i 8 de les “Tesis sobre la tasca històrica, l'acció i l'estructura del partit comunista mundial”, aparegudes en el núm. 14, 1965 de Il Programma Comunista. Recordem també que el text ha estat transcrit íntegrament, sense afegir-li cap modificació. I ara, rellegim l'últim període, permetent-nos subratllar les paraules, a 13 anys de distància:
“Sigui el que sigui de la democràcia formal i dels vots sobre les mocions, històricament els efectes dels congressos han estat determinats sempre fora de la sala oficial de sessions de tipus parlamentari, a les quals és hora de donar-los l'esquena per sempre”.
[1] De fet, el 1946 l'òrgan formal del partit encara es va presentar a les eleccions per l'Assemblea Constituent italiana.
[2] Com els textos coneguts com a “Tesis de l'Esquerra” el 1944-45 (“L'assalt del dubte revisionista als fonaments de la teoria marxista”, “El cicle històric de l'economia capitalista”, “El cicle històric de la dominació política de la burgesia”, “El curs històric del moviment de classe del proletariat. Guerra i crisi oportunista”), “Naturalesa, funció i tàctica del Partit revolucionari de la classe obrera” de 1945, el Tracciato d’impostazione (El curs a seguir) de 1946 o “Força, Violència i Dictadura en la Lluita de Classe” (1947).
[3] “Activisme (Petit diccionari dels claus revisionistes)” (1952): “Som acusats eternament de fer «abstracció de la situació», el mateix que deia Bujarin. Doncs bé, observem un moment aquesta famosa situació. Així és com es presenta, el món burgès, any en curs: La classe dominant ha aconseguit, maniobrant les palanques de l'oportunisme, aixafar fins a la medul·la el moviment revolucionari, en una maleïda guerra que havia de concloure el procés d'involució contrarevolucionària dels partits obrers. Una màquina estatal de proporcions i de capacitats repressives inaudites manté encadenades les masses a l'explotació, pitjor que el torn al cos del condemnat al suplici. La confusió caòtica i els sofriments de les masses són tals i tants que la classe obrera està transformada en un tronc sagnant que es mou inconscientment: el seu cervell està enfosquit i intoxicat, la seva sensibilitat narcotitzada, els ulls no veuen, les mans es retorcen sobre si mateixes. Al lloc de la lluita de classe, existeix l'horripilant estrall de la lluita intestina, pròpia de nàufrags en la taula de salvament a mercè de les ones. A les fàbriques, i no és cosa nova a la història, impera l'espionatge, la delació, el rancor, la venjança mesquina i múrria, l'oportunisme més estúpid i bestial, la prepotència, l'abús neurastènic, però a les masses oprimides per les conseqüències de trenta anys de tremendes derrotes, no existeix ni tan sols la força per sentir autèntica nàusea, perquè aquesta s'expressa en les exhalacions miasmàtiques del sindicalisme d'empresa, del corporativisme i, en el pla polític, del conciliacionisme social i del pacifisme impotent.”
[4] El Partit va fer un treball de clarificació teòrica entre els que destaquen “Factors de raça i nació en la teoria marxista” (1953) i “Les revolucions múltiples i la revolució anticapitalista occidental” (Reunió de Gènova, 1953).
[5] “La ‘invariància’ històrica del marxisme – El fals recurs de l'activisme” (Reunió de Milà, 1952).
[6] “Teoria i acció en la teoria marxista. La inversió de la praxis” (Reunió de Roma, 1951).
[7] El Partit va desenvolupar un estudi en profunditat durant els anys següents que es va publicar a l’“Estructura econòmica i social de la Rússia d'avui“ (Reunions de Nàpols i Gènova de 1955), en el marc de l'estudi general del partit sobre la qüestió russa que es pot llegir entre altres a “Diàleg amb Stalin” (1952), “Rússia i revolució en la teoria marxista” (Reunió de Bolonya, 1954), “Les grans qüestions històriques de la revolució a Rússia” (1955), “Rússia en la gran revolució i en la societat contemporània” (Reunió de Torí, 1956) i a “Diàleg amb els morts” (1956). Més específicament, contra la teoria de la classe “burocràcia” i de les posicions específiques de “Socialisme ou Barbarie”, vegeu, entre d’altres: “La batracomiomaquia”, “Grallat de la praxis” i “Dansa de fantotxes: de la consciència a la cultura” (1953).
[8] “Teoria i acció en la teoria marxista. Partit revolucionari i acció econòmica” (Reunió de Roma, 1951) el Sumari del qual estableix: “En les diverses fases de la trajectòria burgesa (revolucionària, reformista, contrarevolucionària), la dinàmica de l'acció sindical va sofrir profunds canvis (interdicció, tolerància, submissió); però això no treu que sigui orgànicament indispensable tenir –entre la massa dels proletaris i la minoria enquadrada en el partit– altre estrat d'organitzacions que siguin políticament neutres per principi, però constitucionalment accessibles només als obrers, i que organismes d'aquest gènere han de ressorgir en la fase en què la revolució s’apropa.”.
[9] Al text “L'individu com a titella de la història” (1953) es llegeix: “Ara bé, ens sembla que el suc de les dures lliçons de tants decennis sigui aquest: renunciar a remoure als homes i a vèncer a través dels homes no és possible, i precisament nosaltres, l'esquerra, hem sostingut que la col·lectivitat d'homes que lluita no pot ser tota la massa o la majoria d'aquesta, ha de ser el partit no massa gran i els cercles d'avantguarda en la seva organització. Però els noms amb ganxo han arrossegat cap endavant per deu, i després arruïnen per mil. Per consegüent frenem aquesta tendència i quan sigui possible, en la pràctica, la suprimim, no per cert als homes, sinó a l'Home amb aquell Nom donat i amb aquell donat curriculum vitae... (…) El culte al dirigent, de l'entitat i persona no ja divina, sinó humana, és un estupefaent social encara pitjor, i nosaltres els definirem com la cocaïna del proletariat. L'esperança en l'heroi que inflami i condueixi a la lluita és com la injecció de simpamina (fàrmac que estimula el sistema nerviós); els farmacèutics han trobat el terme adequat: heroïna. Després d'una breu exaltació patològica d'energies, sobrevé la prostració crònica i el col·lapse. No existeixen injeccions per posar-li a una revolució en liquidació, a una societat maldestrament embarassada de divuit mesos, i encara infecunda. Llencem el recurs vulgar d'extreure èxits del nom de l'home d'excepció, i cridem: una altra fórmula del comunisme: és la societat que ha rebutjat als titelles.”
[10] Aquesta corrent va continuar publicant els seus treballs amb nom d'autor, generant un personalisme específic entorn del seu més conegut representant, Onorato Damen, antic parlamentari que continuava somiant amb la seva poltrona, com es recorda en “Activisme” (1952).
[11] En el Congrés organitzat per la corrent activista, parlamentarista i anti-sindical (veure més endavant per major detall), es va aprovar la següent moció que mantenia la tàctica nefasta del parlamentarisme: “El II Congrés del Partit Comunista Internacionalista aprova el conjunt de tesis presentades pel Comitè del Congrés com a base política de l'organització i de les activitats del partit i, en delegar la seva aplicació en els seus òrgans centrals, reafirma el següent: (…) El Partit, des del Congrés de Livorno d'ara endavant, mai ha fet seu l'abstencionisme en les campanyes electorals com a principi informador de la seva política, de la mateixa manera que mai ha acceptat el participacionisme sistemàtic i indiferenciat, com és la seva tradició de classe. El Partit valorarà cada vegada el problema de la seva participació en funció de l'interès polític de la lluita revolucionària i sempre que sigui possible mobilitzar al seu voltant a una part, encara que modesta, de proletaris conscients.”
[12] Carta d'O. Damen: “Crec que l'actual sindicat corporativista (feixista, socialdemòcrata o comunista és igual) per la seva funció d'òrgan indispensable per la vivificació del sistema capitalista està destinat a viure fins al final les vicissituds econòmiques, socials i polítiques del capitalisme moribund i només serà trencat amb l'estat imperialista per l'envestida del proletariat revolucionari. En tal fase d'avanç o de conquesta del poder, el reagrupament de les forces del proletariat no esperarà que es repeteixi la pràctica tradicional del sindicat, sinó que tindrà lloc a través de nous organismes de masses (consells de fàbrica, soviets o altres com a Rússia i Alemanya) estructural i políticament més aptes que el sindicat per sentir concretament els problemes del poder sota la direcció del partit revolucionari.”
[13] Com la creació del Quadrifoglio, agregat heterogeni anomenat Moviment de l'Esquerra Comunista, format el 1956 per la llavors Battaglia comunista juntament amb els trotskistes dels Gruppi Comunisti Rivoluzionari, amb els Gruppi Anarchici di Azione Proletaria i de Azione Comunista (que juntament amb l'anterior acabarà formant Lotta Comunista) o la creació posterior de la Tendencia Comunista Internacional (TCI), organització que afirma al mateix temps no ser el Partit mentre continua publicant Battaglia Comunista com a òrgan del Partit Comunista Internacionalista. Es pot llegir una crítica al Quadrifoglio a “Microfonies diarreiques (el quadrifoli entrevistat a la ràdio)” a il Programma Comunista nº5, 1957.
[14] Escrit en un moment en què el Partit tornava a haver de combatre la corrent que intentava reintroduir l'engany democràtic, al mateix temps que es batia contra la corrent místico-idealista que servia de complement a l'anterior; lluita que va donar lloc a les Tesis de Nàpols (1965) i de Milà (1966) així com als anteriors Apunts (1964) i Consideracions (1965).