El cicle històric de la degeneració de la III Internacional
El cicle històric de la degeneració de la 3ª Internacional (II)
El cicle històric de la degeneració de la 3ª Internacional (III)
EL CICLE HISTÒRIC DE LA DEGENERACIÓ DE LA III INTERNACIONAL (IV)
1922 – Tesis sobre la tàctica del Partit Comunista d’Itàlia, de Roma
Un mes després de la sorprenent resolució de l'Executiu de la Internacional sobre el front únic i un mes abans que es reunís el I Executiu Ampliat per tractar aquesta qüestió, el Partit Comunista d'Itàlia, dirigit per l'Esquerra, aprova les Tesis sobre la tàctica del Partit Comunista d'Itàlia - Roma (1922).
Les Tesis de Roma sobre la tàctica són la resposta estructurada a la qüestió de quin tipus de front únic és coherent com a tàctica derivada dels principis comunistes en el capitalisme madur i la superació de quins límits converteixen aquesta tàctica en una submissió a la socialdemocràcia i a un buidament del contingut comunista dels partits. Les Tesis contenen una solució completa del problema de la tàctica en el capitalisme madur i una delimitació específica de les possibilitats d'aplicació de la tàctica del front únic, excloent el front únic polític o per dalt i reivindicant com a única variant correcta el front únic sindical o per baix.
L’Esquerra va poder respondre tan ràpid i d'un mode tan complet des de la direcció del Partit Comunista d'Itàlia, amb el suport de la pràctica totalitat d'aquest, perquè l'Esquerra havia desenvolupat tota la seva lluita anterior com a corrent marxista intransigent en un ambient de capitalisme ja desenvolupat i madur. Aquest ambient era el que imperava a Europa, però no era l'ambient en què els bolxevics havien hagut de desenvolupar la seva actuació en el marc de la doble revolució, que inicia amb una revolució anti-feudal (i, per tant, democràtico-burgesa) en què altres classes a més del proletariat jugaven un paper revolucionari anti-feudal. Aquest és el motiu pel qual els bolxevics no tenien ni podien aportar una solució als problemes de la tàctica en el capitalisme i de democràcia madurs.
Per aquest motiu material, era l'Esquerra italiana qui tenia la vacuna contra aquest ambient democràtic madur, fruit de les seves experiències anteriors, que ja havia aportat en els punts 5, 6 i 12 de la tercera part de les Tesis de la Fracció Comunista Abstencionista del PSI (1920).
1922 – I Executiu Ampliat
El I Executiu Ampliat del 21 de febrer al 4 de març de 1922 aprova la declaració de desembre de l'Executiu de la Internacional sobre el front únic en la seva interpretació errònia de front únic polític.
Aquest mateix Executiu Ampliat aprova la participació de la 3ª Internacional a la conferència conjunta amb la Internacional 2ª i la 2ª ½ a l'abril.
- Juliol 1914 – Inici primera guerra mundial (bancarrota de la II Internacional)
- 1917 – Revolució de febrer i octubre a Rússia
- 1917 – Intervenció militar estrangera i guerra civil a Rússia
- Març 1918 – Tractat de Brest-Litovsk
- Novembre 1918 – Alçament de Kiel
- Novembre 1918 – Fi de la primera guerra mundial
- Desembre 1918 – Fundació del Partit Comunista d’Alemanya
- Gener 1919 – Assassinat de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht per part de la socialdemocràcia
- Març 1919 – I Congrés de la 3ª Internacional
- Març-agost 1919 – República Soviètica d’Hongria (la participació dels socialdemòcrates la dinamita)
- Abril 1919 – República soviètica de Baviera
- Març-abril 1920 – “putsch” de Kapp/Lüttwitz + alçament del Ruhr
- Maig 1920 – Tesis de la Fracció Comunista Abstencionista del PSI
- Juliol-agost 1920 – II Congrés de la 3ª Internacional
“21 condicions d’admissió” - Agost 1920 – Derrota de l’exèrcit roig a Varsòvia
- Setembre 1920 – Ocupació de fàbriques a Itàlia
- Desembre 1920 – Fusió de l’‘esquerra’ del USPD amb el KPD
- Gener 1921 – Fundació del Partit Comunista d’Itàlia
- Gener 1921 – ‘Carta oberta’ del KPD al SPD i als sindicats
- Març 1921 – Fracàs de l’acció de març a Alemanya
- Juny-juliol 1921 – III Congrés de la 3ª Internacional “conquesta de les masses” (de la majoria…)
- Desembre 1921 – Resolució prèvia al I Executiu ampliat “front únic polític”
..................................
- Gener 1922 – Tesis sobre la tàctica del Partit Comunista d’Itàlia (Roma)
- Febrer 1922 – I Executiu Ampliat
- Abril 1922 – Conferència conjunta amb la II Internacional i la II ½ Internacional
- Juny 1922 – II Executiu ampliat “govern obrer”
- Agost 1922 – Submissió del PCCh al Kuomintang
- Octubre 1922 – Marxa sobre Roma
- Novembre 1922 – Projecte de Tesis presentat pel PC d’Itàlia al IV Congrés
- Novembre-desembre 1922 – IV Congrés de la 3ª Internacional “govern obrer i camperol”
..................................
- Gener 1923 – Ocupació francesa del Ruhr
- Febrer 1923 – Detenció dels dirigents del PC d’Itàlia, posada a dit de Togliatti en la direcció
- Juny 1923 – “Bolxevisme nacional” a Alemanya
- Octubre 1923 – Ministres comunistes als governs de Saxònia i Turíngia (i dissolució militar posterior)
- Gener 1924 – Mort de Lenin
- Juny-juliol 1924 – V Congrés de la 3ª Internacional “bolxevització”
- Juny 1924 – Assassinat de Matteoti i pantomima de l’Aventino
- Abril 1925 – Elecció presidencial de Hindenburg a Alemanya
- Gener 1926 – Tesis de l’Esquerra al III Congrés del Partit Comunista d’Itàlia (Lyon)
- Febrer 1926 – VI Executiu ampliat
- Març 1926 – Traïció de la revolució proletària a la Xina (massacre de Shanghai i Canton el 1927)
- Maig 1926 – Traïció de la vaga dels miners a Gran Bretanya (Comitè anglo-rus)
- Desembre 1926 – VII Executiu ampliat “socialisme en un sol país”, derrota de l’oposició russa
- Octubre 1929 – Crack del 29
- 1936-1938 – Processos de Moscou
- Maig 1937 – Fets de maig durant la guerra civil espanyola
- Setembre 1939 – Inici de la segona guerra mundial
- Maig 1943 – Dissolució formal de la 3ª Internacional
Un representant de l'Esquerra a l'Executiu Ampliat va sintetitzar la situació de la següent manera: "És possible, pensem nosaltres, que amb els mitjans suggerits per l'Executiu es conquereixin les masses; però no disposarem mai més de partits comunistes; tindrem partits que s'assemblaran com gotes d'aigua als vells partits socialistes".
Durant les sessions, les posicions de l'Esquerra italiana seran tergiversades i presentades de tal manera que fins i tot nosaltres estaríem en contra. Després es dirigeixen els cops contra aquest espantall creat per l'ocasió, en lloc d'analitzar les posicions i arguments realment plantejats. En aquesta ocasió va correspondre a Trotski aplicar aquest mètode, que serà cada vegada més habitual contra l'Esquerra, per fer passar les tesis del front únic polític. És suficient la lectura de les Tesis de Roma en comparació amb el discurs de Trotski per adonar-se del seu desconeixement de les posicions de l'Esquerra italiana o de la seva tergiversació conscient de les mateixes.
Un article publicat al març de 1922, remarca: "Per nosaltres, l'existència independent del partit comunista és encara una fórmula vaga, si no es precisa el valor d'aquella independència sobre la base de les raons que ens han imposat construir-la a través de l'escissió, i que la identifiquen amb la consciència programàtica i la disciplina organitzativa del grup. El contingut i la directriu programàtica del partit, que en la seva militància, i en aquella més àmplia que enquadra sindicalment i en altres camps, no és una màquina bruta, sinó precisament al mateix temps un producte i un factor del procés històric, poden ser influenciats desfavorablement per actituds errònies de la tàctica. (...)
Són límits tàctics que no traça la teoria, sinó la realitat, i això és tan cert que, sense ser ocells de mal averany, nosaltres preveiem que si es continua exagerant en aquest mètode d'il·limitades oscil·lacions tàctiques i de les coincidències entre parts polítiques oposades, es demolirà poc a poc el resultat de sagnants experiències de la lluita de classe, per arribar, no a èxits genials, sinó a l'extinció de les energies revolucionàries del proletariat, corrent el risc que una vegada més l'oportunisme celebri les seves saturnals sobre la derrota de la revolució, les forces de la qual ell ja pinta com incertes i vacil·lants, i encaminades sobre la via de Damasc." (La tasca del nostre partit, a 'Il Comunista' del 21 de març de 1922).
1922 – II Executiu ampliat: 'govern obrer'
Al II Executiu Ampliat es llença oficialment la consigna del govern obrer, conseqüència lògica de la conquesta de la majoria del III Congrés i del front únic polític.
La consigna del govern obrer no és només una desviació tàctica sinó també i sobretot una desviació programàtica perquè el marxisme no admet cap altre govern obrer que no sigui la dictadura del proletariat.
Per la resta, aquesta consigna mai es va definir amb precisió i va patir diverses mutacions al llarg dels següents anys. Darrere de la pretensió de fer accessible a les masses el concepte de la dictadura del proletariat es dissimulava molt malament el veritable objectiu de participar a governs burgesos, etiquetant-los com obrers per ser controlats per socialdemòcrates.
Qui vol fer accessible a les masses obreres el concepte de la dictadura del proletariat no té necessitat de pseudònims ni substituts. Els pseudònims i substituts només convenen a qui vol generar confusió o amagar les seves veritables intencions. Nosaltres havíem après, primer amb Marx i després amb Lenin que:
- "Els comunistes consideren indigne amagar les seves idees i propòsits. Proclamen obertament que els seus objectius només poden ser assolits enderrocant per la violència tot l'ordre social existent." (Manifest del Partit Comunista, 1848).
- "Tot es redueix a que l'Estat burgès, que exerceix la dictadura de la burgesia mitjançant la república democràtica, no pot reconèixer davant la classe obrera que serveix a la burgesia, no pot dir la veritat i ha de recórrer a la duplicitat.En canvi, l'Estat del tipus de la Comuna, l'Estat soviètic diu francament i honradament la veritat a la classe obrera, declarant que és la dictadura del proletariat." (La revolució proletària i el renegat Kautsky, Lenin, 1918).
1922 – Marxa sobre Roma
No obstant els esforços del partit, es va arribar tard (a l'agost de 1922) a l'acció general i la derrota proletària va ser inevitable.
A l'agost de 1922, en el punt màxim d'una violenta batalla defensiva en tots els fronts del proletariat italià, l'Aliança del Treball decideix la proclamació d'una vaga general. Cal notar que la potentíssima CGL va haver de confiar-se a la xarxa clandestina del Partit Comunista d'Itàlia per impartir en codi les disposicions de la vaga de l'1 d'agost. No obstant això, els reformistes no la veuen més que com un mitjà de pressió per resoldre la crisi governamental en el sentit d'una coalició liberal–socialdemòcrata.
La CGL està tan poc convençuda de la seva política, i sobretot de la seva capacitat de control de les masses, que l'ordre 'secreta' de la vaga és donada a conèixer públicament per un òrgan socialdemòcrata i confederal, 'Il Lavoro', permetent així que l'Estat i les esquadres negres entrin oportunament en acció. La vaga mateixa és suspesa després de 24 hores, mentre que les masses es van mobilitzar sense la més mínima deserció i van continuar lluitant amb esplèndid valor contra les forces repressives.
Des d'aleshores, el feixisme, obertament recolzat en la lluita violenta per les forces de l'Estat dirigit per la democràcia liberal, va ser l'amo del país, i només més tard es va coreografiar la formalització legal del seu predomini amb la marxa sobre Roma.
1922 – Agost: Submissió del PCX al Kuomintang
L'1 de juliol de 1921 s'havia fundat a Shanghai el Partit Comunista de la Xina, el qual havia d'actuar conforme a les Tesis sobre la qüestió nacional i colonial aprovades al II Congrés de la Internacional.
No obstant això, ja a l'agost de 1922 l'enviat de la Internacional Maring imposa la decisió que els membres del Partit Comunista de la Xina han d'afiliar-se també al Kuomintang, argumentant que s'havia de “transformar des de dins”, imposició completament contrària a les tesis del II Congrés.
Per a un major detall del procés de traïció de la revolució proletària xinesa, veure en aquesta revista l'article “Lliçons de la derrota de la revolució proletària xinesa de 1926-1927”.
1922 – Projecte de Tesis presentat pel PC d'Itàlia al IV Congrés de la Internacional Comunista
L'Esquerra va preparar el Projecte de Tesis presentat pel PC d'Itàlia al IV Congrés de la Internacional Comunista (1922) però ni tan sols van ser tractades durant el Congrés.
El projecte de Tesis sintetitza el contingut de les Tesis de Roma i recorda que, en el correcte plantejament marxista, tampoc el front únic per baix és d'aplicació mecànica sense valorar si el seu desenvolupament previsible condueix o no a un reforçament de la influència dels plantejaments comunistes:
"Per tant, la tàctica del front únic és un mitjà per la conquesta d'una influència ideològica i organitzativa predominant del partit.
La tendència instintiva de les masses a la unitat ha de ser utilitzada quan pugui servir per l'ús favorable de la tàctica del front únic; ha de ser combatuda quan condueixi al resultat oposat.
Per consegüent, el greu problema tàctic del front únic presenta límits fora dels quals la nostra acció no compliria amb els seus propis fins. (...)" (Projecte de Tesis presentat pel PC d'Itàlia al IV Congrés de la Internacional Comunista, 1922).
1922 – IV Congrés de la 3ª Internacional
El IV Congrés de la 3ª Internacional ratifica definitivament la tàctica del front únic polític així com la del govern obrer i, un bessó seu, el govern obrer i camperol.
Allò que tots els marxistes havíem après a criticar com una traïció fins i tot en temps de la 2ª Internacional, es consagrava ara com a tàctica estrella de la Internacional Comunista.
Lenin, a Marxisme i revisionisme (1908), descriu amb massa precisió el punt d'arribada de la pendent per la qual la Internacional Comunista començava a relliscar:
“L'experiència de les aliances, acords, blocs amb el liberalisme socialreformista a l'Europa Occidental i amb el reformisme liberal (kadets) a la revolució russa, mostra de manera contundent que aquests acords, en unir els elements combatius amb els elements menys capaços de lluitar, amb els més vacil·lants i traïdors, només emboten la consciència de les masses, i no reforcen, sinó que debiliten la importància real de la seva lluita. El millerandisme[1] francès - la més gran experiència d'aplicació de la tàctica política revisionista en una escala d'amplitud realment nacional - ens ha ofert una valoració pràctica del revisionisme que el proletariat del món sencer mai no oblidarà.
El complement natural de les tendències econòmiques i polítiques del revisionisme era la seva actitud cap a la meta final del moviment socialista. ' L'objectiu final no és res; el moviment ho és tot': aquesta expressió proverbial de Bernstein posa en evidència l'essència del revisionisme millor que moltes llargues disertacions. Determinar el seu comportament cas per cas, adaptar-se als esdeveniments del dia, als viratges de les minúcies polítiques, oblidar els interessos cardinals del proletariat i els trets fonamentals de tot el règim capitalista, de tota l'evolució del capitalisme, sacrificar aquests interessos cardinals en favor de les avantatges veritables o suposades del moment: aquesta és la política del revisionisme. I de l'essència mateixa d'aquesta política se'n dedueix, amb tota evidència, que pot adoptar formes infinitament diverses i que cada problema més o menys 'nou', cada viratge més o menys inesperat i imprevist dels esdeveniments - encara que només alteri la línia fonamental del desenvolupament en proporcions mínimes i pel termini més curt -, provocarà sempre, sens falta, una o altra varietat de revisionisme." (Lenin, Marxisme i revisionisme, 1908).
(La publicació d’aquesta sèrie que vam iniciar a “El Comunista” nº71 com a resultat del treball d’estudi col·lectiu de la reunió general d’agost de 2023, continuarà als següents números de la revista)
[1] El millerandisme és precisament l'entrada de partits proletaris en governs burgesos.