El cicle històric de la degeneració de la 3ª Internacional (II)
El cicle històric de la degeneració de la 3ª Internacional (III)
EL CICLE HISTÒRIC DE LA DEGENERACIÓ DE LA III INTERNACIONAL
A la línia temporal que presentem a continuació estan recollits una sèrie de fets sintètics, inicialment pensats per la introducció a l'estudi de les Tesis de 1920, 1922 i 1926, que constitueixen la base per l'estudi de la lluita de l'Esquerra Comunista contra la degeneració de la Internacional Comunista, així com de les causes i manifestacions externes d'aquesta degeneració.
En el curs de tan sols set anys després del seu naixement el 1919, la que hauria d’haver estat l'organització mundial del proletariat revolucionari i per un moment ho va ser, va recórrer la paràbola completa des de l'error tàctic inicial fins a una veritable desviació tàctica ('front únic polític', 1922), desviació tàctico-programàtica ('govern obrer', 'govern obrer i camperol', 1922), desviació organitzativa ('bolxevització', 1924) per acabar en una traïció completa als principis comunistes amb la desviació programàtica de 'el socialisme en un sol país' el 1926, que culmina el procés de degeneració de la Internacional.
Les lliçons de la lluita de l'Esquerra Comunista italiana contra aquesta degeneració són un material indispensable per la represa del moviment revolucionari comunista per l'abatiment del règim burgès.
El material aquí presentat és deliberadament esquemàtic, entre altres motius perquè per poder entendre i retenir les lliçons de processos complexos i plens de detalls és necessari comprendre primer la coherència interna dels fets fonamentals que determinen la resta. Només llavors, una vegada assentat un marc mental adequat, és possible anar incorporant a aquest esquema un major nombre de fets i detalls sense que 'els arbres impedeixin veure el bosc'.
Finalment, l'estudi detallat dels fets esquemàticament presentats, juntament amb les explicacions proporcionades i - el més important - l'estudi dels textos fonamentals enllaçats, és una tasca a la qual els militants comunistes han de dedicar la màxima atenció. El contingut polític programàtic i tàctic dels textos fonamentals que es van presentant al llarg de la línia temporal no és de fàcil absorció en l'actual entorn hostil absent de perspectives revolucionàries immediates. Aquests textos han de ser objecte d'estudi permanent a nivell individual i col·lectiu, no amb finalitats d'erudició historiogràfica sinó per aprehendre correctament i aplicar les profundes lliçons que contenen a l'activitat militant de Partit.
- Juliol 1914 – Inici primera guerra mundial (bancarrota de la II Internacional)
- 1917 – Revolució de febrer i octubre a Rússia
- 1917 – Intervenció militar estrangera i guerra civil a Rússia
- Març 1918 – Tractat de Brest-Litovsk
- Novembre 1918 – Alçament de Kiel
- Novembre 1918 – Fi de la primera guerra mundial
- Desembre 1918 – Fundació del Partit Comunista d’Alemanya
- Gener 1919 – Assassinat de Rosa Luxemburgo i Karl Liebknecht per part de la socialdemocràcia
- Març 1919 – I Congrés de la 3ª Internacional
- Març-agost 1919 – República Soviètica d’Hongria (la participació dels socialdemòcrates la dinamita)
- Abril 1919 – República soviètica de Baviera
- Març-abril 1920 – “putsch” de Kapp/Lüttwitz + alçament del Ruhr
- Maig 1920 – Tesis de la Fracció Comunista Abstencionista del PSI
- Juliol-agost 1920 – II Congrés de la 3ª Internacional
“21 condicions d’admissió” - Agost 1920 – Derrota de l’exèrcit roig a Varsòvia
- Setembre 1920 – Ocupació de fàbriques a Itàlia
- Desembre 1920 – Fusió de l’‘esquerra’ del USPD amb el KPD
- Gener 1921 – Fundació del Partit Comunista d’Itàlia
- Gener 1921 – ‘Carta oberta’ del KPD al SPD i als sindicats
- Març 1921 – Fracàs de l’acció de març a Alemanya
- Juny-juliol 1921 – III Congrés de la 3ª Internacional “conquesta de les masses” (de la majoria…)
- Desembre 1921 – Resolució prèvia al I Executiu ampliat “front únic polític”
- Gener 1922 – Tesis sobre la tàctica del Partit Comunista d’Itàlia (Roma)
- Febrer 1922 – I Executiu Ampliat
- Abril 1922 – Conferència conjunta amb la II Internacional i la II ½ Internacional
- Juny 1922 – II Executiu ampliat “govern obrer”
- Octubre 1922 – Marxa sobre Roma
- Novembre 1922 – Projecte de Tesis presentat pel PC d’Itàlia al IV Congrés
- Novembre-desembre 1922 - IV Congrés de la 3ª Internacional “govern obrer i camperol”
- Gener 1923 - Ocupació francesa del Ruhr
- Febrer 1923 – Detenció dels dirigents del PC d’Itàlia, posada a dit de Togliatti en la direcció
- Juny 1923 – “Bolxevisme nacional” a Alemanya
- Octubre 1923 – Ministres comunistes als governs de Saxònia i Turingia (i dissolució militar posterior)
- Gener 1924 – Mort de Lenin
- Juny-juliol 1924 – V Congrés de la 3ª Internacional “bolxevització” + Kuomintang partit simpatitzant
- Juny 1924 – Assassinat de Matteoti i pantomima de l’Aventino
- Abril 1925 – Elecció presidencial de Hindenburg a Alemanya
- Gener 1926 – Tesis de l’Esquerra al III Congrés del Partit Comunista d’Itàlia (Lyon)
- Febrer 1926 – VI Executiu ampliat
- Març 1926 – Traïció de la revolució a la Xina (massacre de Shanghai i Cantó el 1927)
- Maig 1926 – Traïció de la vaga dels miners a Gran Bretanya (Comitè anglo-rus)
- Desembre 1926 – VII Executiu ampliat “socialisme en un sol país”, derrota de l’oposició russa
- Octubre 1929 – Crack del 29
- 1936-1938 – Processos de Moscou
- Maig 1937 – Fets de maig durant la guerra civil espanyola
- Setembre 1939 – Inici de la segona guerra mundial
- Maig 1943 – Dissolució formal de la 3ª Internacional
La tardana ruptura organitzativa amb l'oportunisme i el consegüent retard en la formació de partits comunistes va impedir aprofitar l'incendi revolucionari en el moment oportú i va imposar un tràgic 'retard de fase'.
Aquest retard de fase va actuar com a catalitzador de tots els errors tàctics posteriors i com a justificador de l'eclecticisme tàctic i de les fusions organitzatives amb corrents equívoques, motivat per l'eventual reflux de la revolució i aïllament de la revolució russa dins de la revolució mundial i, com a conseqüència, dels partits comunistes respecte a les masses obreres a Europa.
La Internacional Comunista no va ser una organització políticament homogènia i, malgrat les declaracions aparents, coexistien posicions completament heterogènies i anti-marxistes que s'amaguen darrere de les excepcions nacionals i els canvis de rumb sobtats (zig-zags) que se seguien els uns als altres.
La falta d'homogeneïtat política dins de la Internacional es va traduir en una falta d'estabilitat tàctica, en un ambient intern de parlamentarisme i diplomàcia funcionarial juntament amb el seu contrapol inevitable: la 'disciplina per la disciplina' i el 'terror ideològic' com a ciment organitzatiu.
El transvasament erroni d'una tàctica adequada per la doble revolució a Rússia (revolució anti-feudal en la qual s'encavalca una revolució proletària) a una situació de capitalisme madur en el que no existien les premisses per la seva aplicació, condueix al sotmetiment dels Partits comunistes recentment creats a la política de la socialdemocràcia, a la seva confusió completa amb els botxins de la revolució.
És crucial adonar-se de l'extrema rapidesa amb la que un error tàctic es consolida com a desviació tàctica que es projecta en una desviació programàtica i, per imposar-se dins de l'organització, es materialitza en una desviació organitzativa. Només un any i mig després del seu naixement, la Internacional inicia el camí que conduirà a la seva completa degeneració amb tan sols 7 anys d'existència.
Més concretament, començant per l'error tàctic del 'parlamentarisme revolucionari' en el capitalisme madur i la formulació ambigua de la 'conquesta de la majoria' s'inicia la davallada pel pendent de la desviació tàctica del 'front únic polític' combinada amb una desviació tàctico-organitzativa en el sentit federalista (no adhesió individual sinó 'fusions amb trossos de partits', admissió de 'partits simpatitzants', ambient intern de 'maniobra parlamentària' ) per arribar a desviacions teòrico-programàtiques com la del 'bolxevisme nacional' a Alemanya i la del 'govern obrer', culminant amb la desviació organitzativa de la mal anomenada 'bolxevització’ que significa la instauració de la 'disciplina per la disciplina', del 'terror ideològic', del mètode de la 'humiliació personal' a través de les 'autocrítiques', fins i tot amb l’ús de l'aparell policíac estatal' i la 'pressió econòmica' per ofegar les divergències internes.
La derrota material de la revolució a Europa, alhora causa i producte dels punts anteriors, va impedir reconduir les desviacions i va tancar la revolució russa en la seva tasca de construcció del capitalisme a Rússia.
La contrarevolució estalinista - 'socialisme en un sol país', abandonament de la revolució mundial, restitució del menxevisme i liquidació física de la vella guàrdia bolxevic - és un resultat d'aquest procés degeneratiu de la Internacional, a cavall de la derrota material de la revolució a Europa, producte combinat de les necessitats del desenvolupament del capitalisme a Rússia i de la tàctica d'aliança ('front únic polític', 'govern obrer' ) amb els menxevics europeus, amb la socialdemocràcia, agent criminal consumat de la burgesia.
La fórmula organitzativa del 'centralisme democràtic', característica de la III Internacional, estava oberta doncs històricament a diferents i oposats desenvolupaments: d'una banda tendia cap al centralisme burocràtic, despòtic i estatal, i no obstant això sempre democràtic, de l'estalinisme, és a dir, de la contrarevolució; i d'altra banda cap al centralisme orgànic i no democràtic propi del Partit Comunista Internacional únic, purament comunista i purament marxista, basat en una sola doctrina, un sol programa i una sistematització racional de la tàctica.
L'oposició russa, liquidada físicament en la culminació d'aquest procés degeneratiu, va ser corresponsable de totes les desviacions tàctiques que van conduir precisament a aquesta degeneració. Va ser derrotada per la contrarevolució sense poder treure les lliçons dels seus propis errors - o, el que és pitjor, traient-ne lliçons incorrectes - pel que no pot representar un punt de partida per la represa del moviment comunista revolucionari.
L'oposició de tipus consellista, es va enfrontar a la generalització mecànica a l'Europa capitalista de les lliçons tàctiques de la revolució russa, però es va equivocar profundament en la valoració del caràcter polític de la pròpia revolució russa (considerada burgesa sense més), en la devaluació del Partit i dels dirigents, en l'equiparació del pla sindical amb el parlamentari, recaient amb això en posicions anarcoides incompatibles amb el marxisme. Tampoc aquesta oposició pot representar un punt de partida per la represa del moviment comunista revolucionari.
De les corrents que es van oposar a la contrarevolució estalinista, només l'Esquerra Comunista 'italiana' es va oposar a la degeneració de la Internacional Comunista sobre el pla del marxisme integral, anticipant causes i conseqüències, lluitant per una línia d'esquerra que sigui veritablement general i no ocasional sense deixar de reivindicar en cap moment: el caràcter polític proletari de la revolució d'octubre, la necessitat del Partit Comunista centralitzat, la necessitat de la Dictadura del Proletariat dirigida per aquest Partit i de l'exercici del Terror Roig i la necessitat del desenvolupament d'un treball sindical com a element no suficient però necessari per la perspectiva revolucionària; reivindicant al mateix temps la necessitat d'un programa tàctic vinculant per tota l'organització (centre i perifèria), la més completa homogeneïtat política com a úniques bases d'un veritable centralisme orgànic que permeti superar l'engany organitzatiu democràtic: "la unitat i la centralització real -reivindicada per nosaltres més que per cap altre- en l'acció i en la manera d'organitzar-se del Partit és el producte, el punt d'arribada, no la causa i el punt de partida, de la unitat i centralització de la doctrina, del programa i del sistema de les normes tàctiques: inútil buscar aquelles si falten aquestes; pitjor que inútil, destructiu i mortífer." (La continuïtat d'acció del Partit sobre el fil de la tradició de l'Esquerra, 1966).