¡Proletaris del món, uniu-vos!
L'ÚNICA SALUT MENTAL EN EL CAPITALISME: UNA REBEL·LIÓ INTERIOR PERMANENT CONTRA LA BURGESIA
Classe pel capital
El capitalisme assassina més de 2,7 milions de treballadors l'any en els mal anomenats “accidents” laborals. Els carnissers mèdics al servei del capital envien a treballar cada dia a milers de proletaris malalts. La classe obrera ha d'esperar mesos i fins i tot anys per ser visitada pels especialistes i quan ho aconsegueix no se li realitzen les proves ni tractaments necessaris amb la finalitat d'estalviar-li a l'Estat burgès els costos generals del treball. No es reconeixen com causades pel treball les malalties que pateix pels ritmes extenuants de treball que desgasten acceleradament els seus músculs, tendons, ossos i òrgans vitals; la burgesia escurça així la vida de milions de proletaris al mateix temps que augmenta l'edat de jubilació perquè els seus esclaus morin abans de ser un cost improductiu. La burgesia exprimeix al proletariat a canvi de salaris de misèria en els centres de treball, veritables presons on està sotmès i humiliat pel despotisme de tota la jerarquia de capatassos. La burgesia llença el proletariat a la fossa de l'atur quan no li serveix, imposant-li una vida de precarietat, angoixa i frustració, mantenint-lo en una inseguretat i incomprensió constant sobre les pròpies condicions d'existència que l’aboquen al consum de totes les drogues que la pròpia burgesia posa al seu abast. I mentre la burgesia i els seus servidors a sou imposen aquestes condicions de vida i tracten pitjor que a bèsties de càrrega la classe obrera, s'escolta per tot arreu la gran preocupació que la burgesia té per la “salut mental” dels seus esclaus.
Quin interès de classe hi ha darrera de la tan esbombada “salut mental”?
“Els homes han estat sempre, en política, víctimes nècies de l'engany aliè i propi, i ho continuaran sent mentre no aprenguin a descobrir darrera de totes les frases, declaracions i promeses morals, religioses, polítiques i socials, els interessos de l'una o l'altra classe.” (Tres fonts i tres parts integrants del marxisme, Lenin, 1913).
La campanya realitzada per la burgesia per salvaguardar la “salut mental” dels seus esclaus va dirigida a tenir una massa de bèsties manses fàcilment explotable. Per la burgesia un treballador està mentalment sa només si està sotmès.
La conformació d'una classe obrera dòcil i sotmesa va ser una tasca que la burgesia naixent va imposar a base de sang i foc. Aquest procés va ser recollit per K. Marx al Capítol XXIV del Primer Llibre de El Capital: l'anomenada acumulació originària. Després de segles de dominació, la burgesia actual no necessita ni tan sols exercir una violència diària directa, cinètica, sobre les masses obreres perquè aquestes actuïn directament contra els seus propis interessos de classe i a favor dels interessos de la classe explotadora, de la burgesia.
Així ha teixit la burgesia la teranyina ideològica sobre la “salut mental” per tal d’atrapar la classe obrera: primer, esportistes, artistes, i altres servidors ben alimentats del capital van plorar davant les càmeres confessant tenir problemes d'estrès, ansietat. Després, els periodistes i plumífers van obrir debat sobre la poca importància que es dóna a la “salut mental”. Així es va aconseguir fixar l'expressió “salut mental” a tots els cervells (en els ben nodrits de la burgesia i l'aristocràcia obrera; i en els mal nodrits i matxacats del proletariat). Després, es va portar el teatret del terreny periodístic al del cretinisme parlamentari, la resolució del qual tenien clara abans d'iniciar la campanya: són de vital importància més psicòlegs i psiquiatres que tutelin l'estat d'ànim dels treballadors. Finalment, els metges a sou del capital són els encarregats de diagnosticar als treballadors i als seus fills problemes de “salut mental”, els quals després de tota la campanya accepten sense oposició ni resistència el diagnòstic i el tractament.
S'envia llavors als treballadors al modern confessionari burgès, en el qual en comptes de capellans hi ha psicòlegs i psiquiatres. El capellà defensa que tot succeeix per designi diví, i que per aconseguir una millor vida al cel cal resignar-se a la terra. El capellà modern, el psicòleg o psiquiatre format en les Universitats de la burgesia, té com a funció impedir al proletariat reconèixer en les actuals institucions i relacions de producció capitalistes l'obstacle per la superació de totes les misèries i contradiccions en les que viu; adormir la ràbia i rebel·lió interna contra l'actual ordre social. Per aconseguir això, en cas de tractament farmacològic, se’l narcotitza amb pastilles suposadament per regular i millorar l'estat d'ànim i, en general, addictives. Així s'aconsegueix tenir drogats i anestesiats els treballadors fins convertir-los en uns addictes com una potent eina de control social per part de la burgesia.
A l’any 1817 la farmacologia burgesa va començar a comercialitzar un medicament al qual van anomenar “Morfina” (en referència al déu grec dels somnis Morfeu, per la son que provocava); es receptava tant com analgèsic, antitusiu o antidiarreic com contra l'addicció a l'alcohol. Als EEUU va ser l'analgèsic més administrat als soldats a la Guerra de Secessió fet pel qual la seva addicció es va arribar a denominar “la malaltia del soldat”. A l’any 1895 la companyia química alemanya Bayer va assegurar haver sintetitzat un medicament que causava menys addicció que la morfina i amb beneficis que van considerar “heroics”. Ho van patentar amb el nom de… “Heroïna”. A l’any 1937 un laboratori alemany va sintetitzar la “Metadona” que va ser administrada tant durant com després de la Segona Guerra Mundial com a analgèsic i antidepressiu perquè els proletaris que van tornar de la guerra poguessin ser explotats en la reconstrucció d'Alemanya.
Any en curs: “la esketamina, derivada de la ketamina, ja s'administra en esprai per persones amb depressió resistent (…) la revista Science va reconèixer com una de les grans troballes del 2021 un treball que constatava l'eficàcia del MDMA per reduir els símptomes de l'estrès posttraumàtic (…) En la pràctica, la teràpia amb psicodèlics és com un viatge (…) viuen experiències místiques (…) de desconnexió del món.” (El País, 08-07-2023).
La connexió amb la realitat material
Aquest és el descobriment científic més important per la classe obrera: l'única font de guany és el plusvalor, obtingut a través de l'explotació de la classe obrera.
L'opció burgesa és la desconnexió de la realitat d'aquesta explotació per mitjà de tot tipus de drogues, receptades i sense recepta, entre les quals s'inclouen també la televisió, la religió i la consulta psicològica. L'alternativa proletària és la comprensió de les causes d'aquesta explotació i de totes les misèries que comporta per poder enfrontar-les i combatre-les.
La primera via converteix física i mentalment la classe obrera en simples bèsties de càrrega. La segona via alimenta l'ODI contra les relacions de producció burgeses: “No és sorprenent que els treballadors, que es tracta com a bèsties, es converteixin veritablement en bèsties, o bé que només tinguin, per salvaguardar la seva consciència d'éssers humans i el sentiment que són éssers humans, l'odi més feroç, una rebel·lió interior permanent, contra la burgesia en el poder. No són éssers humans sinó en la mesura en que senten la còlera contra la classe dominant; es converteixen en bèsties des del moment en que s'acomoden pacientment al seu jou, no buscant sinó fer agradable la seva vida sota el jou, sense tractar de trencar-lo.” (La situació de la classe obrera a Anglaterra, F. Engels, 1844).
Certament, la massa de la classe potencialment revolucionària, la classe obrera, està avui deprimida i estressada, no té vitalitat pròpia, està sotmesa als designis del capital i en la majoria dels casos quan es posa en acció és per la defensa dels interessos de la petita burgesia més que dels seus propis. Les terribles conseqüències de la degeneració de la III Internacional que van culminar en la contrarevolució estalinista li van trencar l'espinada al moviment obrer que ha de fer enormes esforços per aixecar-se de nou.
Aquest era el diagnòstic de 1952, encara imperant a molts centres de treball: “Així és com es presenta, el món burgès, any en curs: La classe dominant ha aconseguit, maniobrant les palanques de l'oportunisme, aixafar fins a la medul·la el moviment revolucionari, en una maleïda guerra que havia de concloure el procés d'involució contrarevolucionària dels partits obrers. Una màquina estatal de proporcions i de capacitats repressives inaudites manté encadenades les masses a l'explotació, pitjor que el torn al cos del condemnat al suplici. La confusió caòtica i els sofriments de les masses són tals i tants que la classe obrera està transformada en un tronc sagnant que es mou inconscientment: el seu cervell està enfosquit i intoxicat, la seva sensibilitat narcotitzada, els ulls no veuen, les mans es retorcen sobre si mateixes. Al lloc de la lluita de classe, existeix l'horripilant estrall de la lluita intestina, pròpia de nàufrags en la taula de salvament a mercè de les ones. A les fàbriques, i no és cosa nova a la història, impera l'espionatge, la delació, el rancor, la venjança mesquina i múrria, l'oportunisme més estúpid i bestial, la prepotència, l'abús neurastènic, però a les masses oprimides per les conseqüències de trenta anys de tremendes derrotes, no existeix ni tan sols la força per sentir autèntica nàusea, perquè aquesta s'expressa en les exhalacions miasmàtiques del sindicalisme d'empresa, del corporativisme i, en el pla polític, del conciliacionisme social i del pacifisme impotent.” (Activisme, 1952).
Però, potser la vitalitat i el vigor que necessita la classe obrera els hi donaran els traficants honoris causa de la burgesia? Tot el contrari, la conduiran a la prostració i el col·lapse. “Al metge, al jurisconsult, al sacerdot, al poeta, al savi, [la burgesia] els ha convertit en els seus servidors assalariats” (Manifest del Partit Comunista, K. Marx, 1848). Morfina, Heroïna, Metadona… i per preparar la carn de canó per la tercera matança imperialista mundial: Ketamina, Fentanil i MDMA.
La vitalitat i vigor que necessita la classe obrera només pot provenir d'un ambient feroçment ANTIBURGÈS en el qual es cultivi l'ODI cap a les relacions de producció existents. Només aquest ambient, que ha de ser necessàriament de lluita real i no de vacu parloteig, permetrà al proletari forjar-se un caràcter de rebel·lió a la calor de la lluita. El combat diari contra les usurpacions del capital, al sindicat de classe, és una primera escola en la qual el proletari surt de l'aïllament, egoisme i abstracció que li imposa aquesta societat per poder explotar-lo millor. A través dels xocs contra el capital comprova a la seva pròpia pell i a la dels seus companys els antagonismes de classe, el paper repressor de l'estat burgès en totes les seves ramificacions: policia, jutges, funcionaris, inspectors de treball, inspectors mèdics, sindicalisme subvencionat. A través de la seva organització al sindicat de classe, no integrat en l'Estat, pot constatar que el seu interès individual va lligat a l'interès col·lectiu de la seva classe.
Classe per si: el derrocament de la burgesia
La funció dels comunistes és estimular aquesta lluita immediata sense deixar de mostrar les seves limitacions, elevar políticament els treballadors que l'emprenen, enllaçar-la amb l'objectiu superior de l'abolició del treball assalariat, de la revolució comunista. Només amb el partit i amb l'acció del partit el proletariat arriba a ser classe per si i per la revolució: “N’hi haurà prou per això en recordar que, si la consciència dels homes és el resultat i no la causa de les característiques del medi en el qual estan obligats a viure i actuar, la regla no serà mai que l'explotat, el famolenc, el desnodrit, pugui convèncer-se que ha de derrocar i substituir a l'explotador ben nodrit i proveït de tots els recursos i poders. Això no pot ser més que l'excepció.” (Partit i classe, 1921).
L'elevació real del tenor de vida material i, per tant, mental del proletariat només serà possible després d'abatre al capitalisme: “12.- El procés de transformació de les relacions de producció anirà acompanyat d'una sèrie vastíssima de mesures socials, fundades en el principi que la col·lectivitat prengui al seu càrrec l'existència material i intel·lectual de tots els seus membres. Així aniran eliminant-se successivament totes les tares degeneratives que el proletariat hereta del món capitalista i, segons les paraules del Manifest, a la vella societat dividida en classes que xoquen entre si li succeirà una associació en la qual el lliure desenvolupament de cadascun serà la condició del lliure desenvolupament de tots.” (Tesis de la Fracció Comunista Abstencionista del PSI, 1920).
La missió històrica del proletariat és l'abolició de les classes socials, de la propietat privada, del treball assalariat, de l'intercanvi mercantil i de l'anarquia de la producció. A través de “la constitució del proletariat en classe i, per tant, en partit polític” (Manifest del Partit Comunista), ha d'enderrocar per mitjà de la violència a la burgesia, prendre el poder i exercir la dictadura del proletariat per impedir la restauració del privilegi social i aplicar totes les mesures que portin a l'abolició de les classes socials i l'extinció de l'Estat.
Per dur-la a terme, és una necessitat de tot obrer que s'organitza per lluitar i dels militants comunistes rebutjar la narcotització ideològica i farmacològica que la burgesia administra a la classe obrera amb finalitats d'endormiscament idiotitzador: “El revolucionari no pot ser més que un desintoxicat” (Trajectòria i catàstrofe de la forma capitalista, 1957).
¡PER LA REVOLUCIÓ SOCIAL ANTICAPITALISTA!
Partit Comunista Internacional
“The Internationalist Proletarian” – “Per il comunismo” – “El Comunista”
www.pcielcomunista.org – setembre 2023