L'OPORTUNISME DELS “BARBARISTES” D'AHIR I D'AVUI
Com desembolicar la maranya
Per aquest treball partirem de l'article publicat per l'organització espontaneista Grup Barbaria i que titulen “Catàstrofe capitalista i teoria revolucionària”.
Aquest article diu tenir com a objecte “explicitar l'esquema general que presideix la nostra [del Grup Barbaria] concepció del procés revolucionari i que està germinant ja a partir de les contradiccions del capitalisme” i, per a això, es basa “en allò desenvolupat per un important text de l'esquerra italiana de 1951, Teoria i acció en la doctrina marxista”.
La conclusió de l'article del Grup Barbaria, suposadament derivada del text de Partit de 1951, és que no és possible l'existència actual d'un Partit formal ni tampoc la intervenció dels comunistes en els organismes de lluita immediata (sindicat de classe):
- “I no té sentit que com a revolucionaris i comunistes, ens donem permanentment cops de cap contra la paret del capital.” (Grup Barbaria).
- “D'aquí l'absurd de proclamar-se partit formal sense un moviment del proletariat per constituir-se com a classe per si.” (Grup Barbaria).
- “El que sí que ens sembla decisiu és la crítica a la idea que en tot temps i moment és possible ser un factor actiu per transformar la Història, ja sigui als organismes intermedis que es troben sotmesos a la lògica del capital (com els sindicats o els aparells que participen a la disputa electoral), ja sigui amb l'intent de crear-los ex novo a través de l'impuls de minories organitzades. Són un esforç vacu, digne de Sísif.” (Grup Barbaria).
Posicions trillades i refutades fa temps
Les conclusions del Grup Barbaria són l'enèsima formulació de posicions que el marxisme ha refutat des dels seus inicis i per sempre. Són les posicions de l'anarquisme: negació de l'acció sindical i equiparació d'aquesta al parlamentarisme, negació de la funció del Partit, etc.
Francament, si de vegades és útil exposar els errors que contenen aquestes posicions, trobaríem per fer-ho altres fonts que les exposen d'una manera més genuïna i coherent. Però hi ha un motiu que ens mou a seguir amb aquesta anàlisi.
En què consisteix l'oportunisme del Grup Barbaria?
El motiu és la tergiversació que fa aquest grup de les posicions sostingudes per l'Esquerra Comunista “italiana” en defensa del marxisme; defensa que va portar amb completa continuïtat i coherència en tot el cicle com a fracció dins del Partit Socialista Italià, com a direcció del PC d'Itàlia i després com a majoria a l'oposició, després com a Partit Comunista Internacionalista i com a Partit Comunista Internacional. És d’una magnitud tan elevada la tergiversació i d'altra banda tan recurrent, que val la pena aturar-nos a analitzar-la.
El Partit va conèixer uns altres “barbaristes” precisament al període en el qual es va escriure Teoria i acció en la doctrina marxista. Tot i el diferent matís en el nom, veurem que tractem amb la mateixa substància de fons. A la refutació dels “barbaristes” d'ahir el Partit va dedicar el 1953 la sèrie de textos: “La batracomiomàquia”, “Grallat de la praxis” i “Dansa de fantotxes: de la consciència a la cultura”.
Com ja vam dir llavors: “És clar que no valdria la pena seguir aquests capsigranys, si no es fessin acompanyar amb la pretensió de ser l'últim desenvolupament i expressió moderna del marxisme; i, encara més, de ser la presentació del marxisme, de la qual hauria de partir la represa contra les degeneracions, induïdes al moviment mundial pel predomini, fins i tot fora de les seves fronteres, de la burocràcia moscovita d'Estat i de partit. És més greu encara quan coses d’aquest gènere, i fins i tot amb major confusió de termes i de tesis, són llançades per pretesos seguidors i continuadors coherents de les oposicions d'esquerra, que fa 30 anys van decidir combatre contra els primers símptomes de l'oportunisme estalinista.” (Grallat de la praxis, 1953).
Teoria i acció en la doctrina marxista (1951)
El Partit, llavors anomenat Partit Comunista Internacionalista, va mantenir una reunió general a Roma l'1 d'abril de 1951. El contingut d'aquesta reunió es va publicar al Butlletí Intern, nº1, el 10 de setembre de 1951 amb el títol “Teoria i acció en la doctrina marxista” consistent en dues parts “I- La inversió de la praxi en la Teoria marxista“ i “II- Partit revolucionari i acció econòmica”.
D'aquest senzill fet material, sense necessitat ni tan sols de començar a llegir, es desprèn de manera evident que els companys que van realitzar aquestes reunions, que van escriure, van publicar i van difondre aquest text formaven part d'un Partit formal i que de cap de les maneres era la seva intenció, ni la seva posició, ni la seva pràctica sostenir que no havia d'existir el Partit formal, fins i tot en un moment de màxima depressió com ho era l'any 1951.
A partir d'aquí, li hauria de fer vergonya a qualsevol que intentés balbotejar una paraula més tractant de derivar del contingut d'aquest text – o de qualsevol altre text del Partit – la impossibilitat de l'existència del Partit formal fins i tot en moments de domini complet de la contrarevolució.
Trencar l'anonimat, senyal d'oportunisme
Aquest text del que venim parlant es troba publicat a la pàgina del Grup Barbaria amb el següent títol: “Amadeo Bordiga: teoria i acció en la doctrina marxista” a l'apartat de textos l'autoria dels quals se li atribueix. No és l'únic text de Partit que sofreix a la pàgina web del Grup Barbaria i en els seus articles aquesta personificació amb nom i cognom.
Aquesta mateixa mania de publicar els textos de Partit amb nom i cognom d'autor la comparteix el Grup Barbaria – i no és casualitat – amb el centre degenerat de l'antic partit que els va publicar a través de l'editorial Iskra i que va arribar a participar a l'aberrant Fundació Amadeo Bordiga.
Amb quin dret i intenció publica el Grup Barbaria aquest text de Partit posant-li nom i cognom d'autor?
Si els companys que van publicar el text original l'haguessin considerat producte d'un autor individual, si haguessin considerat convenient publicar-lo signat, si haguessin volgut que es republiqués associant-lo a un nom i cognom, ho haguessin fet ells des del principi. Però no ho van fer. En contra del que li hagués agradat i li convé al Grup Barbaria, no només aquest informe sinó tots els que el van seguir van aparèixer de manera anònima, no com documents de persones sinó com textos de Partit.
Per què personifica el Grup Barbaria els textos?
La resposta és senzilla. Per poder tergiversar el contingut dels textos i tractar de fer-los dir tot el contrari del que defensaven els companys que els van escriure i publicar, necessita esqueixar els textos del seu context, degradar-los de textos de Partit a documents de persona.
Com si no podria el Grup Barbaria sostenir la seva posició anti-Partit sobre la base d'aquests textos… de Partit?
A tall d'exemple, el Grup Barbaria afirma: “En el fons, com va desenvolupar àmpliament Bordiga durant els anys 50 i 60 del segle XX, aquesta contradicció entre forces productives i relacions socials de producció el que expressa és un xoc entre dos modes de producció: un que perd cada vegada més energia social, el capitalisme, i un altre que avança en la dissolució del vell, el comunisme.” (Grup Barbaria). A veure on troben els nostres “barbaristes” algun text dels anys 50 i 60 del S. XX signat per Bordiga! Aquí la personificació els serveix per introduir una variant de la teoria de la decadència i d'un gradualisme reformista digne de Gramsci… justament la posició que el text Teoria i acció en la doctrina marxista demoleix sense pietat (veure més endavant punt 1r al Sumari)!
La iconificació de dirigents del marxisme no és un fenomen nou sinó una característica habitual de l'oportunisme. Lenin ho explica bé a l'inici de “L'Estat i la revolució”: “Ocorre avui amb la doctrina de Marx el que sovint ha passat a la història repetides vegades amb les doctrines dels pensadors revolucionaris i dels caps de les classes oprimides en la seva lluita per l'alliberament. En vida dels grans revolucionaris, les classes opressores els sotmeten a constants persecucions, acullen les seves doctrines amb la ràbia més salvatge, amb l'odi més furiós, amb la campanya més desenfrenada de mentides i calúmnies. Després de la seva mort, s'intenta convertir-los en icones inofensives, canonitzar-los, per dir-ho així, envoltar els seus noms d'una certa aurèola de glòria per "consolar" i enganyar les classes oprimides, castrant el contingut de la seva doctrina revolucionària, escantellant el seu tall revolucionari, envilint-la. (…) Tots els socialxovinistes són avui – bromes a part! – "marxistes". (…)
Davant d’aquesta situació, davant la inaudita difusió de les tergiversacions del marxisme, la nostra missió consisteix, abans de res, en restaurar la veritable doctrina de Marx sobre l'Estat.” (L'Estat i la Revolució, Lenin, 1917).
Un representant de l'Esquerra Comunista italiana va haver de prevenir que Lenin no escaparia a la mateixa sort: “Al principi de l'Estat i la Revolució Lenin mateix diu que és fatal que els grans pioners revolucionaris siguin falsificats: com ha passat amb Marx i amb els seus millors seguidors. Escaparà Lenin mateix a aquesta sort? Certament no (…).” (Lenin en el camí de la revolució, Prometeu, 1924).
El mateix militant va ser objecte del mètode de la personalització de les posicions col·lectives i impersonals que defensava, en aquesta ocasió per part de Bujarin, a l'última intervenció al si de l'Executiu Ampliat de la Internacional: “Es complau un a repetir: «El sistema de Bordiga, la teoria de Bordiga, la metafísica de Bordiga», i es pretén que jo estic completament sol, que jo no exposo aquí més que les meves pròpies idees i la meva crítica personal. Es vol presentar la meva posició com si fos estrictament personal. (…) jo represento aquí les posicions defensades per un grup al si del moviment comunista (…) No són, doncs, idees exclusivament personals les que jo defenso aquí, sinó les de tot un grup.” (Intervenció al VI Executiu Ampliat, 1926).
El mateix company va escriure en una carta el 1964: “Així que ja n'hi ha prou de noms i mites fets de noms. És doncs lamentable que els companys no estiguin educats per entendre que no és un argument decent el que diu: ‘Amadeo pensa així’.” (carta del 25 de novembre de 1964).
I aquest mateix company, com a militant anònim del Partit, va poder participar en l'advertència continguda a les Tesis de Milà (1966) de la tendència existent dins del Partit a reproduir el mateix mecanisme: “6.- Un altre aspecte regular i constant del fenomen oportunista, com es va generar a la II Internacional i com avui triomfa després de la ruïna encara pitjor de la III, és el d'unir la pitjor degeneració dels principis del partit a una ostentada admiració pels textos clàssics, pel dictat i l'obra de grans mestres i de grans dirigents. Constant característica de la hipocresia del petit burgès és l'aplaudiment servil a la potència del cabdill victoriós, a la grandesa dels textos d'il·lustres autors, a l'eloqüència de l'orador fecund, després que en l'aplicació es descendeix a les més menyspreables i a les més contradictòries degeneracions. Per això, per res val un cos de tesis si els que les acullen amb entusiasme de tipus literari no aconsegueixen després en l'acció pràctica entendre l'esperit i respectar-lo, i volen emmascarar la transgressió amb una més accentuada, però platònica adhesió a textos teòrics.”
Les Tesis de Milà (1966) finalitzen amb aquest passatge lapidari: “L'esforç actual del nostre partit en la seva difícil tasca és el d’alliberar-se per sempre de l'impuls traïdor que semblava emanar d'homes il·lustres, i de la funció menyspreable de fabricar, per aconseguir els seus objectius i les seves victòries, una estúpida notorietat i publicitat per altres noms personals. Al partit no li han de faltar en cap dels seus meandres la decisió i el coratge de combatre per un resultat similar, veritable anticipació de la història i de la societat de demà”.
També el tancament de les Consideracions de 1965 és clar sobre aquest tema: “La transmissió d'aquesta tradició no deformada, amb els esforços per fer real una nova organització de partit internacional sense pauses històriques, organitzativament no es pot basar en l'elecció d'homes molt qualificats o molt informats de la doctrina històrica, sinó que orgànicament no pot més que utilitzar de la manera més fidel la línia entre l'acció de grup amb la qual ella es manifestava fa 40 anys, i la línia actual. El nou moviment no pot esperar superhomes ni tenir El Messies, sinó que cal que es basi sobre el revifar-se de quant pugui haver estat conservat a través de llarg temps, i la conservació no pot limitar-se a l'ensenyament de tesis i a la cerca de documents, sinó que se serveix fins i tot d'utensilis vius que formin una vella guàrdia i que confiïn en donar una consigna incorrupta i potent a una jove guàrdia. Aquesta es llança cap a noves revolucions, que potser no han d'esperar més d'un decenni des d'ara per l'acció en el pla de l'escena històrica; no interessant-los per res al partit i a la revolució els noms dels uns ni dels altres.”
Pot algú, actuant honestament, publicar Teoria i acció en la doctrina marxista (1951) o qualsevol altre text del Partit aparegut anònimament, associant-li el nom i cognoms del seu suposat autor?
Les Consideracions i Tesis de 1965 i 1966
Les Consideracions i Tesis de 1965 i 1966 contenen el balanç i, al mateix temps, l'antídot contra la degeneració que es va desenvolupar posteriorment dins del Partit, com a efecte del pes prolongat de la contrarevolució.
Al Partit li va faltar als anys posteriors l'energia per aplicar-les. Tindrem ocasió d'aprofundir en aquest procés quan ens ocupem dels qui ens etiqueten simultàniament com a “sindicalistes” i “genèricament teoricistes”, curiosa combinació que posa en evidència l'etiquetador i delata la seva posició real de llavors i de sempre: abandonament del treball sindical, activisme interclassista i revisió de les posicions fonamentals del Partit.
Les Consideracions i Tesis de 1965 i 1966 es dirigeixen simultàniament contra la corrent activista que volia reintroduir el centralisme democràtic al Partit, així com la tendència místico-humanistoide-espontaneista que també va deixar el Partit després de la seva publicació per fundar la revista “Invariance”.
Aquesta segona tendència es pot observar en alguns articles apareguts al diari del Partit d'aquell moment (il Programma comunista) com són “La Pena de Mort”, “La dissolució de la moral sexual burgesa…” i “Origen i funció de la forma Partit”. És impossible no veure el contingut moralista, místic, humanistoide i espontaneista d'aquests articles que es manifesta de vegades obertament, de vegades s'amaga una mica i treu només el cap i altres vegades es manté ajupit entre línies i ambigüitats. És igualment impossible no veure a les Consideracions i Tesis de 1965 i 1966 una refutació precisa i fins i tot literal de les posicions místico-humanistoides-espontaneistes d'aquella corrent, la qual cosa coincideix en el temps amb l'abandonament material del Partit per part dels integrants d'aquest.
Tenacitat i ressurgència del proudhonisme
Ens detenim en tot això perquè precisament aquesta corrent místico-humanistoide-espontaneista i el seu principal representant (Jacques Camatte) són la veritable font teòrica del Grup Barbaria i, com aquesta corrent, han de recórrer a tota mena de ressorts i retorsions per encobrir que les seves posicions són frontalment contràries a la dels textos de Partit en els quals intenten pescar.
Com els actuals espontaneistes del Grup Barbaria que veuen l'inici d'un procés revolucionari en les mal anomenades “primaveres àrabs” o al 15-M espanyol (!) i als moviments de la petita-burgesia a tot arreu, també aquesta corrent espontaneista va veure al maig del ’68 la “obertura d'una nova fase revolucionària”, “l'emergència del comunisme”, un “rebuig total a la societat del capital, l'apel·lació a una afirmació dels homes, un llançament cap a un altre tipus de societat” i va imputar-li al Partit i, com no, al company Bordiga, no haver reconegut l'emergència de la revolució. Quaranta anys més tard, és clara quina valoració era la correcta, sense que això sigui suficient perquè els nostres espontaneistes deixin de veure revolucions emergents a cada bombolleig de l'aigua bullint de la petita burgesia.
Aquesta mística humanistoide es condensa en l'explicació metafísica que dóna el Grup Barbaria de si mateix: “Cada vegada que les classes explotades s'han aixecat al llarg de la història, han portat amb si la mateixa barbàrie, la mateixa (sic) comunitat humana contra l'explotació. Barbaria és un lloc a la memòria (sic). És allà on es guarda la història mil·lenària de la nostra classe (sic), des de les comunitats primitives fins a la comunitat humana mundial.” (Qui som?, Grup Barbaria).
És una part integrant vital de la nostra posició com a Partit el rebuig a la integració en la present societat capitalista en putrefacció però el Partit no ha dit mai que la classe proletària fos “mil·lenària” ni que totes les classes revolucionàries precedents plantegessin “la mateixa comunitat humana”: només amb el capitalisme i naixement del proletariat modern neix una classe la missió històrica de la qual és l'abolició de totes les classes, culminant un arc mil·lenari que va del comunisme primitiu al comunisme superior. Qui parla d'un “proletariat mil·lenari” és un humanista moralista que camufla la seva essència sota l'embolcall de la paraula “proletariat” que a la seva boca significa qualsevol classe oprimida de la història, incloent la burgesia i petita burgesia revolucionàries contra el feudalisme.
La posició dels “barbaristes” d'avui és la mateixa que la que tenien els d'ahir: la del proudhonisme. El Partit pot donar-los la mateixa resposta: “Tota la concepció de les lluites de classe la redueixen a una batalla ininterrompuda contra un enemic únic: l'explotació. El monstre sempre és ella, les víctimes en revolta canvien: esclaus, serfs, assalariats, etc. Aquí estem en plena Philosophie de la misére a la Proudhon. Porqueria enterrada el 1847, una cosa insospitable el 1848.” (La batracomiomàquia, 1953).
No es tracta d'una llicència en la seva presentació: “és un camí que va començar des que el primer ésser humà es va aixecar contra el poder i l'explotació” (França, Grècia, Regne unit… proletaris de tot el món cremem el capitalisme!, Grup Barbaria). Per mitjà d'aquesta difuminació completa dels caràcters del proletariat, que abasta tot el que es vulgui i més, s'arriba impol·lut al més bast interclassisme: “totes aquestes revoltes i lluites puguin arribar a mirar-se als ulls, com part d'un mateix projecte, d'una mateixa necessitat humana (…) totes les lluites fan part de la mateixa lluita i totes són necessàries per continuar lluitant” (França, Grècia, Regne unit… proletaris de tot el món cremem el capitalisme!, Grup Barbaria).
És clar que, per a aquest plantejament humanista, moralista i interclassista en què “totes les lluites” i “totes les revoltes”, independentment de la classe que les porti endavant i dels interessos de classe que es defensin, són “humanes” i formen part de la mateixa lluita fa mil·lennis com avui, el Partit Comunista és una cosa molt incòmoda i millor que no existeixi.
Tampoc són conclusions noves: “Està provat que recorren la via històrica a reculons, pel fet que si divergeixen sobre la data de mort del ‘partit’ (que els provoca horror, en tant que hi ha, segons diuen ells, Caps i Dirigents), tots estan d'acord amb la tesi que el partit va sent progressivament cada vegada menys necessari a la classe. En substància són gent que, quan se’ls grata, revela el seu idealisme, moralisme, individualisme i santedat de la persona, i tot el que han comprès del tema rus és que una banda deshonesta i assedegada de domini i de luxe li ha fet la traveta al proletariat, amb l'objectiu d'insinuar-li que tenia necessitat d'aquests dos sinistres instruments: un govern i un partit polític, per afegiment centralitzats, i que han sufocat l'autonomia, obsessió suprema de qualsevol que ha crescut en la crassa mentalitat burgesa sobreviscuda sota les actituds buides de refractari... existencial.
Perquè la tesi exacta és precisament l'oposada: La classe obrera, cada vegada més, en el seu llarg curs històric cap a la revolució, té necessitat del seu partit polític!” (Grallat de la praxis, 1953).
El Sumari de la reunió de Roma, abril de 1951
Hi ha una altra característica curiosa de la manera de publicar el text per part del Grup Barbaria. Es tracta en realitat d'un collage de la publicació original. Així, els punts del Sumari, de l'Informe (“relazione” en italià, traduït erròniament com a “relació”) i de l'Apèndix apareixen reordenats.
Si, en lloc d'escampar els punts que l’integren, el Sumari es publica íntegre i ordenat (com va ser publicat l’any 1953 a l'opuscle “Sul Filo del Tempo” al costat de textos fonamentals com “El cadàver encara camina”), aquest Sumari refuta per si sol les conclusions que intenta treure del nostre text fonamental el Grup Barbaria. Reproduïm a continuació el text del Sumari, ressaltant en negreta els principals punts objecte de tergiversació per part de l'espontaneisme antisindical:
“1. Contra la situació de desgavell en què es troben la ideologia, l'organització i l'acció revolucionària, és un fals remei comptar amb una inevitable i gradual decadència del capitalisme que ja s'hauria iniciat i al fons de la qual estaria esperant la revolució proletària. La corba del capitalisme no té ramal descendent.
- La segona crisi històrica i internacional oportunista, amb l'esfondrament de la Tercera Internacional, deriva de l’intermedisme, concepció que pretenia col·locar objectius polítics generals transitoris entre la dictadura burgesa i la dictadura proletària. És una posició errònia aquella que per evitar l’intermedisme renuncia a les reivindicacions econòmiques particulars dels grups proletaris.
- La justa praxi marxista afirma que la consciència de l'individu, i fins i tot la de la massa, segueix a l'acció, i que l'acció segueix a l'impuls de l'interès econòmic. Només al partit de classe la consciència i en certes fases la decisió de l'acció precedeix al xoc de classe. Però una possibilitat com aquesta és inseparable orgànicament del joc molecular dels impulsos físics i econòmics inicials.
- Segons totes les tradicions del marxisme i de l'Esquerra italiana i internacional, el treball i la lluita en el si de les associacions proletàries és una de les condicions indispensables per l'èxit de la lluita revolucionària, al costat de la pressió de les forces productives contra les relacions de producció, i a la correcta continuïtat teòrica, organitzativa i tàctica del partit polític.
- A les diverses fases de la trajectòria burgesa (revolucionària, reformista, contrarevolucionària), la dinàmica de l'acció sindical va sofrir profunds canvis (interdicció, tolerància, submissió); però això no treu que sigui orgànicament indispensable tenir entre la massa dels proletaris i la minoria enquadrada al partit un altre estrat d'organitzacions que siguin políticament neutres per principi, però constitucionalment accessibles només als obrers, i que organismes d'aquest tipus han de ressorgir en la fase en què la revolució s'apropa.”
El Sumari és suficient per deixar assentat que el treball i la lluita al si de les associacions econòmiques proletàries (sindicats de classe) és una de les condicions indispensables per l'èxit de la lluita revolucionària, juntament amb la pressió de les forces productives contra les relacions de producció i la correcta continuïtat teòrica, organitzativa i tàctica del… Partit. Aquesta continuïtat requereix l'existència d'aquest organisme, del Partit formal, molt abans del moment en què es produeix la polarització de les classes en lluita. La seva existència és, en realitat i segons el text, una condició d'aquesta polarització.
Aquestes són les mateixes posicions que ha defensat sempre, amb completa continuïtat, la nostra corrent: “Abans de res, és evident que el proletariat no estaria madur per afrontar els dificilíssims problemes del període de la seva dictadura, si l'òrgan indispensable per resoldre'ls, el partit, no hagués començat des de molt abans a constituir el cos de les seves doctrines i de les seves experiències. (…)
El moviment comunista internacional ha d'estar compost no només pels que estan fermament convençuts de la necessitat de la revolució, que estan disposats a lluitar per ella a costa de qualsevol sacrifici, sinó també pels que estan decidits a moure’s sobre el terreny revolucionari fins i tot si les dificultats de la lluita indicaran que la meta és més abrupta i menys pròxima.
En el moment de la crisi revolucionària aguda, obrant sobre la sòlida base de la nostra organització internacional, polaritzarem entorn nostre als elements que avui estan encara indecisos, i prevaldrem sobre els partits socialdemòcrates de tots els matisos.
Si les possibilitats revolucionàries seran menys immediates, no correrem ni per un instant el risc de deixar-nos distreure d’anar teixint la nostra xarxa de preparació, i de replegar-nos cap a la solució d'altres problemes contingents, amb la qual cosa la burgesia sola trauria profit.” (Partit i acció de classe, 1921).
També del Sumari es desprèn que, malgrat la dinàmica d'integració de l'aparell sindical a les xarxes de l'Estat burgès, organismes d'aquest gènere (sindicats de classe no integrats a l'Estat) han de ressorgir en la fase d'aproximació a la revolució.
El Sumari resol el sil·logisme absurd en el qual s'embolica el Grup Barbaria per justificar la seva posició anti-Partit: la lluita de classe no és possible sense el Partit però el Partit només pot emergir de la lluita de classe. El fals dilema es resol per si sol amb l'afirmació: “Només al Partit la consciència i – en certes fases – la decisió de l'acció precedeix al xoc de classe. Però tal possibilitat és inseparable orgànicament del joc molecular dels impulsos físics i econòmics inicials”.
En la seva lectura oportunista d'aquest paràgraf, el Grup Barbaria (com fa també N+1, la seva altra font d'inspiració a més de J. Camatte) dedueix que el partit només pot existir en aquests moments (o fases) en els quals la decisió de l'acció precedeix al xoc de classe. Això quan no afirmen directament que “la voluntat i la consciència mai poden precedir a l'acció” (Grup Barbaria), és a dir, la negació sense més de la inversió de la praxi i de la funció mateixa del Partit.
Però ni una cosa ni l’altra és el que diu aquest text fonamental de Partit, escrit justament en un moment en el qual el xoc de classe brillava per la seva absència. El text reivindica que només al Partit (com a òrgan impersonal i col·lectiu) la consciència és el punt de partida. El text afegeix que, en certes fases, la decisió de l'acció del Partit precedeix i influeix al xoc de classe. Es tracta dels moments d'efervescència revolucionària en els quals el Partit pot dirigir el moviment per la senda de l'acció revolucionària. Aquests moments no vénen determinats per la voluntat d'individus ni d'organitzacions sinó pel joc molecular dels impulsos físics i econòmics inicials. És fonamental observar que aquesta locució “i – en certes fases –” s'afegeix a aquesta segona consideració i no a la primera. No tindria sentit aquesta precisió respecte a la segona si ambdues estiguessin al mateix pla.
La solució a l'enigma indesxifrable pel Grup Barbaria és evident per qui no estigui carregat de prejudicis espontaneistes. Són condicions indispensables per l'èxit de la lluita revolucionària: 1) el treball i la lluita al si de les associacions econòmiques proletàries (sindicats de classe), 2) la pressió de les forces productives contra les relacions de producció i 3) la correcta continuïtat teòrica, organitzativa i tàctica del Partit. Si falta una d'elles, no és viable l'èxit revolucionari.
Aquest Partit ha de portar endavant una correcta continuïtat teòrica, organitzativa i tàctica, així com un treball i lluita al si de les associacions econòmiques proletàries. Ara bé, fins aquí tenim dues de les tres condicions i aquestes dues per si soles no determinen una situació revolucionària. Falta la tercera. Només quan concorren les tres condicions tenim una situació revolucionària i la decisió de l'acció del Partit comporta i dirigeix el xoc de classe revolucionari.
Si falten les dues primeres condicions i només es dóna la tercera, no tenim una situació revolucionària i l'experiència de nombrosos fracassos ensenya que arribat el moment és tard per improvisar aquestes dues condicions perquè continuïtat i treball es corresponen a processos no accidentals o esporàdics sinó a processos de preparació que han d'antecedir a la situació en la qual els resultats han de posar-se en acció amb potencial històric multiplicat.
Les Tesis de Lyon (1926)
El contingut de “Teoria i acció en la doctrina marxista” recull sintèticament el contingut de les posicions defensades per l'Esquerra en la seva lluita contra la degeneració de la Internacional.
Rellegim dos passatges importants de les Tesis de Lyon de 1926, les quals no només “són un punt d'arribada, si són observades sobre el fons dels sis anys d'història viscuda (ja que els successius van ser anys de mort) per la III Internacional: són un punt de partida si són observades a la llum de la nostra existència independent de corrent primer i de partit després, però sobretot a la llum de les perspectives futures del moviment revolucionari proletari” (La continuïtat d'acció del partit sobre el fil de la tradició de l'Esquerra, reunió de Milà 24-25 de desembre de 1966).
El primer passatge estableix que: “L'activitat del partit no pot ni ha de limitar-se només a la conservació de la puresa dels principis teòrics i de la puresa del complex organitzatiu, o bé només a l'assoliment costi el que costi d'èxits immediats i de popularitat numèrica. Ella ha d'englobar SEMPRE i en totes les situacions els tres punts següents:
- a) la defensa i precisió, en relació amb els nous grups de fets que es presenten, dels postulats, programàtics fonamentals, és a dir, de la consciència teòrica del moviment de la classe obrera;
- b) l'assegurament de la continuïtat del complex organitzatiu del partit i de la seva eficiència, i la seva defensa contra les infeccions d'influències estranyes i oposades a l'interès revolucionari del proletariat;
- c) la participació activa en totes les lluites de la classe obrera, fins i tot a les suscitades per interessos parcials i limitats, per encoratjar el seu desenvolupament, però aportant-los constantment el factor de l'enllaç amb els objectius revolucionaris finals i presentant les conquestes de la lluita de classe com a vies d'accés a les indispensables lluites futures, denunciant el perill d’acomodar-se amb les realitzacions parcials, considerades com a punts d'arribada, i de sacrificar-los les condicions de l'activitat i combativitat classista del proletariat, com ara l'autonomia i independència de la seva ideologia i de les seves organitzacions, al primer rang de les quals està el partit.
L'objectiu suprem d'aquesta complexa activitat del Partit és PREPARAR les condicions subjectives de la preparació del proletariat per posar-lo en condicions d'aprofitar les possibilitats revolucionàries objectives que presentarà la història, en quant aquestes es manifestin, de manera que surti vencedor de la lluita, i no vençut.” (Tesis de Lyon, I-Qüestions Generals, 3.- Acció i tàctica del Partit, 1926).
El segon passatge estableix: “Hi ha situacions que, com a conseqüència de les relacions de força, són objectivament desfavorables per la revolució (encara que puguin estar-ne menys allunyades que altres en el temps, ja que l'evolució històrica -tal com l'ensenya el marxisme- presenta velocitats molt diferents) en les quals voler ser costi el que costi partits de masses i de majoria, el voler tenir costi el que costi una influència política predominant, no es pot aconseguir més que renunciant als principis i als mètodes comunistes, i fent una política socialdemòcrata i petit-burgesa.
Cal dir ben alt que, en certes situacions, passades, presents i futures, el proletariat ha estat, està i estarà en la seva majoria, necessàriament, sobre una posició no revolucionària, d'inèrcia i de col·laboració amb l'enemic segons els casos: però que, malgrat tot, el proletariat continua sent sempre i per tot arreu la classe potencialment revolucionària i dipositària de la revenja de la revolució, mentre existeixi al seu si el partit comunista que, sense renunciar mai a totes les possibilitats d’afirmar-se i de manifestar-se de manera coherent, sap evitar les vies que apareixen més fàcils a l'efecte d'una popularitat immediata, però que el desviarien, al partit, de la seva tasca i privarien al proletariat del punt de suport indispensable de la seva represa.” (Tesis de Lyon, I-Qüestions Generals, 3.- Acció i tàctica del Partit, 1926).
La lliçó és profunda i té abast històric, però és senzilla de comprendre per qui no estigui imbuït de prejudicis espontaneistes: 1) hi ha situacions desfavorables en les quals el Partit no pot tenir una influència de masses sense renunciar a ser aquest Partit; 2) en aquestes situacions, la massa del proletariat pot estar en una posició no només no revolucionària sinó d'inèrcia i col·laboració amb la classe dominant; 3) però hi ha un element l'existència del qual és el punt de suport indispensable de la represa de la lluita de classe del proletariat: el Partit Comunista; 4) aquest Partit no ha de renunciar mai a totes les possibilitats d’afirmar-se de manera coherent però ha d'evitar les vies més fàcils que el desfigurarien com a tal.
Si l'existència del Partit és un suport indispensable per la represa de la lluita de classe, és clar que ha de preexistir a aquesta represa, és un ingredient necessari d'aquesta. I és també clar que no és un Partit guardat en formol sinó un que no renuncia a totes les possibilitats d’afirmar-se de manera coherent, encara que això sigui possible només de manera limitada. Una altra cosa és que el seu creixement i capacitat d'influenciar la situació en un sentit revolucionari estigui indissolublement lligat al propi desenvolupament d'aquesta lluita i a les condicions materials, a la pressió de les forces productives.
Com a part de la lluita contra la degeneració de la Internacional, la nostra corrent va combatre precisament la posició que per la formació de partits comunistes fos necessària una situació de crisi progressiva del capitalisme:
“És clar que si el nostre partit és un factor dels esdeveniments, no obstant això, és al mateix temps el seu producte. Fins i tot si aconseguim tenir un veritable partit revolucionari: En quin sentit es reflecteixen els esdeveniments en aquest partit? En el sentit que creix el número dels nostres partidaris i la nostra influència sobre les masses s'acreix quan la crisi del capitalisme genera una situació favorable. Si en un moment donat, la conjuntura se'ns torna desfavorable, és possible que les nostres forces baixin quantitativament, però nosaltres no hem de permetre que la nostra ideologia acusi l'efecte, i no són només la nostra tradició i la nostra organització les que han de romandre intactes, sinó també la línia política. Si creiem que, per preparar els partits per la seva tasca revolucionària, cal recolzar-se en una situació de crisi progressiva del capitalisme, ens creem un esquema de perspectives completament equivocades, ja que, llavors estimem que és necessari, per la consolidació del nostre partit, un període de crisi capitalista llarg i progressiu: però quan haguem arribat fins allà, la situació econòmica haurà de fer-nos el favor de continuar sent revolucionària durant algun temps encara per permetre'ns passar a l'acció. Si la crisi s'accentua després d'un període de conjuntura incerta, serem incapaços d'explotar-la. Perquè els nostres partits, a conseqüència de la nostra manera equívoca de veure les coses, es trobaran submergits inevitablement en el desconcert, en la confusió i la impotència.” (Intervenció al VI Executiu ampliat, 1926).
En definitiva, si algú ha llegit Partit i classe (1921), Partit i acció de classe (1921), les Tesis de Roma de 1922 o les Tesis de Lyon de 1926 i ha arribat a la conclusió que aquests textos de Partit defensen la inexistència del Partit formal en situacions històricament desfavorables, té un seriós problema de comprensió lectora o és un falsificador intencionat del seu contingut.
Tesis característiques (1951)
Al desembre del mateix any en què es va publicar “Teoria i acció en la doctrina marxista”, es va mantenir la reunió general a Florència el contingut de la qual es va publicar posteriorment amb el títol Tesis Característiques. Com el seu nom indica, aquestes Tesis són fonamentals i característiques de la nostra corrent, del Partit.
Reproduïm aquí una succinta selecció de la part relacionada amb la possibilitat o no de l'existència del Partit formal als períodes de màxima depressió, desfavorables i de passivitat de la classe obrera, d'una banda, i de la intervenció del Partit als òrgans de lluita immediata per l'altra:
“I.6.- (…) Mentre considera al sindicat òrgan per si sol insuficient per la revolució, el marxisme el considera, però, un òrgan INDISPENSABLE per la mobilització de la classe en el pla polític i revolucionari, realitzada amb la presència i la penetració del partit comunista a les organitzacions econòmiques de classe. En les difícils fases que presenta la formació de les associacions econòmiques, es consideren com prestant-se a la tasca del partit les associacions que comprenen només proletaris i a les quals aquests s'adhereixen espontàniament, però sense l'obligació de professar opinions polítiques, religioses i socials donades. Aquest caràcter es perd a les associacions confessionals i d'afiliació obligatòria, o a les que s'han tornat part integrant de l'Estat.
I.7.- El partit no adopta mai el mètode de formar organitzacions econòmiques parcials que comprenen només treballadors que accepten els principis i la direcció del partit comunista. (…) És tasca del partit, en els períodes desfavorables i de passivitat de la classe proletària, preveure les formes i encoratjar l'aparició de les organitzacions amb objectius econòmics per la lluita immediata, les quals podran fins i tot assumir aspectes totalment nous en el futur, després dels tipus ben coneguts de corporació, sindicat d'indústria, consell d'empresa, etc. El partit encoratja sempre les formes d'organització que faciliten el contacte i l'acció comuna entre els treballadors de diverses localitats i de diferents professions, rebutjant les formes tancades. (…)
IV.4.- Avui, en la plenitud de la depressió, malgrat restringir-se molt les possibilitats d'acció, el partit, seguint la tradició revolucionària, no pretén no obstant això trencar la línia històrica de la preparació d'una futura represa a gran escala del moviment de classe, que faci seu els resultats de totes les experiències passades. De la restricció de l'activitat pràctica no deriva la renúncia als postulats revolucionaris. El partit reconeix que la restricció de certs sectors és quantitativament accentuada, però no per això canvia el conjunt dels elements de la seva activitat, ni renúncia expressament a ells. (...)
IV.8.- El partit, malgrat el número reduït dels seus adherents, determinat per les condicions netament contrarevolucionàries, no cessa el proselitisme i la propaganda dels seus principis en totes les formes orals o escrites, encara que les seves reunions tinguin pocs participants i la seva premsa, difusió limitada. (…)”.
Tornant a les Consideracions de 1965
Amb un mètode típic de l'oportunisme, el Grup Barbaria pren termes específics del Partit per donar-los un sentit diferent traient-los del seu context natural, per vestir amb una profunditat d'anàlisi les conclusions que es traeixen.
No és cosa nova ni que pugui estranyar-nos, l'estalinisme va triomfar sobre la corrent marxista apropiant-se dels termes marxistes i publicant les obres completes de Marx, Engels i Lenin en tots els idiomes.
Un exemple és el dels conceptes de “ionització” o “polarització” de les molècules socials. Aquest concepte apareix al punt 6 de les Consideracions sobre l'activitat orgànica del Partit quan la situació és històricament desfavorable de 1965 i és citat a l'article del Grup Barbaria, però sense esmentar la font.
En realitat, n’hi hauria prou amb llegir el títol del text en qüestió per veure la seva completa contradicció amb les posicions del Grup Barbaria atès que clarament tracta de l'activitat del Partit formal en una situació històricament desfavorable. Aquest és el motiu pel qual el Grup Barbaria es cuida molt de dir de quin text treu la cita. Però com es pot utilitzar aquest text i fins i tot citar el punt 6 sencer ocultant el que es diu immediatament a continuació als punts 7 i 8 del mateix text?
“7.- Quines són, en aquest període desfavorable, les conseqüències sobre la dinàmica orgànica interna del partit? Sempre hem dit, a tots els textos més amunt indicats, que el partit no pot no ressentir-se dels caràcters de la situació real que el circumda. Per tant, els grans partits proletaris que existeixen són necessària i declaradament oportunistes.
Una tesi fonamental de l'Esquerra és que EL NOSTRE PARTIT NO PER AIXÒ HA DE RENUNCIAR A RESISTIR, sinó que ha de sobreviure i transmetre la flama al llarg de l'històric "fil del temps". És clar que serà un partit petit, no pel nostre desig o elecció, sinó per ineluctable necessitat. (…)
8.- Atès que el caràcter de degeneració del complex social es concentra en la falsificació i en la destrucció de la teoria i de la sana doctrina, és clar que el petit partit d'avui té un caràcter preeminent de restauració dels principis de valor doctrinal, i desgraciadament falta el fons favorable en què Lenin la va complir després del desastre de la primera guerra. Encara, no per això podem aixecar una barrera entre la teoria i l'acció pràctica, perquè després d'un cert límit ens autodestruirem al costat de totes les nostres bases de principi. Reivindiquem, per tant, totes les formes d'activitat pròpies dels moments favorables, en la mesura en què les relacions reals de força ho permetin.” (Consideracions sobre l'activitat del Partit quan la situació és històricament desfavorable, 1965).
I una mica més endavant, dedicat als “camattians” i als “barbaristes” d'avui, s'aclareix la posició del Partit en quant a un punt crucial també altament grapejat per aquestes corrents: “12.- Partit històric i partit formal. (…) D'això cap militant actual pot inferir el dret a una elecció: de tenir els papers en regla amb el "Partit Històric" i desentendre’s del partit formal. (…)” (Consideracions sobre l'activitat del Partit quan la situació és històricament desfavorable, 1965).
La “via fàcil” i la mandra del petitburgués
Al principi d'aquest escrit hem vist com el Grup Barbaria afirmava: “I no té sentit que, com a revolucionaris i comunistes, ens donem permanentment cops de cap contra la paret del capital.” (Grup Barbaria). Això és tota una declaració de principis, una autèntica confessió del seu veritable plantejament: la revolució caurà del cel.
El Partit va establir un diagnòstic precís per aquesta mena de raonament que convé recordar: “Una característica fonamental del fenomen que Lenin, amb terme admès per Marx i Engels, va anomenar, tractant-lo amb ferro ardent, oportunisme, està en el preferir una via més breu, més còmoda i menys àrdua, enfront d'aquella més llarga, més incòmoda i eriçada d'asprors, única sobre la qual es pot realitzar la plena trobada entre l'afirmació dels nostres principis i programes, és a dir, dels nostres màxims objectius, i el desenvolupar-se de l'acció pràctica immediata i dirigida en la real situació del moment; (…) Aquesta verificació obtinguda en l'arc d'una immensa escala històrica (…) ens condueix a l'admonició que el partit eviti tota decisió o elecció que pugui ser dictada pel desig d'obtenir bons resultats amb menor treball o sacrifici. Un impuls similar pot semblar innocent, però tradueix l'ànim mandrós dels petit burgesos i obeeix a la suggestió de la norma basilar capitalista d'obtenir el màxim benefici amb mínims costos.” (Tesis de Milà, 1966)
Continuïtat de les posicions del Partit
La posició del Partit ha consistit sempre en defensar al mateix temps que la revolució no és producte d'un simple acte de voluntat i que no hi ha receptes mecàniques per desencadenar-la, que no per això ha de renunciar-se a l'existència del Partit formal i a totes les formes de manifestació coherent del mateix que la situació permeti, que l'existència del Partit és condició indispensable de la represa de la lluita en un sentit revolucionari així com ho són el ressorgiment d'un estrat d'organitzacions de lluita de tipus sindical no integrades a l'aparell de l'Estat burgès en les quals el Partit hagi pogut guanyar una influència apreciable i la contradicció material generada per la pressió de les forces productives.
La continuïtat i coherència de les posicions del Partit és indestructible i sense fissures a través de les diferents Tesis i textos fonamentals. Com s'afirma a un text de Partit de 1958: “Les fórmules i els termes poden ser falsificats per traïdors i per deficients, però el seu ús és sempre una brúixola quan és continu i concordant”.
Després de tot el que hem exposat, és clar que la posició de la nostra corrent, del Partit i, també si es vol, la del company Bordiga (que va jugar certament un paper fonamental en la redacció d'aquestes Tesis, encara que no siguin “els seus” escrits sinó anònims textos de Partit, expressió d'un moviment impersonal i orgànic, per decisió de tots els involucrats), no té res a veure amb les conclusions que intenta treure el Grup Barbaria de la lectura esbiaixada dels textos del Partit.
El veritable ADN polític del Grup Barbaria en matèria d'organització el sintetitzen ells mateixos a l'altre article que hem referit: “L'autonomia proletària. La direcció de la lluita és dels propis proletaris, fora i contra qualsevol organisme que pretengui enquadrar-nos. Lluitem de manera independent, per nosaltres mateixos/es” (França, Grècia, Regne unit… proletaris de tot el món cremem el capitalisme!, Grup Barbaria).
A això respon “Partit i Classe” des de 1921: “Això torna més clar el sentit de la veritat fonamental: el partit és només una part de la classe. Qui, mirant la imatge fixa i abstracta de la societat hi distingís una zona, la classe, i en ella un petit nucli, el partit, cauria fàcilment en la consideració que tota la part de la classe, gairebé sempre la majoria, que queda fora del partit, podria tenir un pes major, un major dret. Però per poc que es pensi que en aquesta gran massa restant els individus no tenen encara consciència i voluntat de classe, que viuen pel seu propi egoisme, o per la categoria, o per la pàtria petita, o per la nació, es veurà que per assegurar en el moviment històric l'acció de conjunt de la classe, és necessari un organisme que l'animi, la consolidi, la precedeixi, l'ENQUADRI – aquesta és la paraula – i es veurà que el partit és en realitat el nucli vital, sense el qual no hi hauria cap raó per considerar la massa restant com un feix de forces.” (Partit i classe, 1921).
A qualsevol que realment pensi, com diu pensar el Grup Barbaria, que “la direcció de la lluita és dels propis proletaris”, se li ha de fer una pregunta que cau pel seu propi pes: per què no us dissoleu i deixeu als “propis proletaris” que es dirigeixin de “manera independent” i “per si mateixos”?
Si el Grup Barbaria tingués una mínima honestedat política diria: estem en contra de totes les posicions polítiques de l'Esquerra Comunista italiana i estem en contra en particular de tot el que ha defensat i escrit específicament A. Bordiga (amb la seva signatura o sense ella), som tot el que aquest company va combatre durant tota la seva vida. Però això els impediria jugar el paper de confusió i tergiversació del marxisme i de l'Esquerra per embolicar les seves posicions místico-moralista-humanistoides d'una banda i les seves posicions espontaneistes-antisindicals-antipartit per una altra.
Així que no volem il·lusionar ningú que es pugui esperar aquest acte d'honestedat política.