CABRIOLES MONETÀRIES DE LA INFLACIÓ, PES MORT DE LA SOBREPRODUCCIÓ
Evolució de la inflació en general
Com a reflex de l'evolució il·lustrada amb els gràfics publicats a “El Comunista” nº70 a “Desinflamació gradual de la cadena de subministrament”, els indicadors d'inflació de les grans potencies capitalistes han continuat el seu descens, alentint-se la inflació en general i entrant la Xina en situació de deflació tècnica.
La Fed i el BCE
La Fed ha portat els tipus d'interès al 5,5%, un punt per sota de l'últim màxim relatiu del 6,5% assolit l’any 2000 a l'avantsala de la punxada de les “.com” i dels atemptats del 2001 que van obrir el cicle amb el qual els EEUU van intentar resistir-se al que està sent el seu declivi.
El BCE ha pujat els tipus d'interès al 4,5%. Al gràfic que segueix es pot observar que els dos moments en què el tipus d'interès ha assolit el seu màxim han estat els preludis del seu descens abrupte:
És interessant el següent anunci: “El BCE també va comunicar que a partir del 20 de setembre deixarà de remunerar les reserves mínimes que exigeix que la banca tingui dipositades a Frankfurt. Aquests diners, que fins ara es pagava l'interès de la taxa de dipòsit (3,75%) deixarà d'oferir retorn a les entitats. (…) gairebé 165.000 milions es veuran afectats per aquesta decisió.” (Expansión, 28-07-2023).
Dit en altres paraules, el BCE ha reduït al 0% el tipus d'interès per aquests capitals. És cert que aquests capitals no poden desplaçar-se en tractar-se de reserves obligatòries i aquesta circumstància limita l'impacte de la decisió. Però això no treu la substància de la decisió: baixar el tipus d'interès.
Pel que fa a l'aprimament dels balanços, d'una banda: “A dia 9 d'agost, la cartera de la Reserva Federal s'havia reduït en 0,98 bilions de dòlars des del pic de la cartera de 8,55 bilions de dòlars al maig de l'any passat (…) té com a objectiu retallar altres 1,5 bilions de dòlars del seu balanç a mitjans del 2025.” (Financial Times, 11-08-2023).
I, per l'altra: “el balanç del BCE ha passat dels 8,8 bilions fins als 7,1 bilions (…) acabar amb la cartera de deute a mans de la institució de manera orgànica portaria entre 12 o 15 anys.” (Expansión, 02-08-2023).
La paradoxa és que aquestes quantitats són petites i grans alhora. Són petites si es comparen amb el volum engolit i es projecta el temps (12 o 15 anys de capitalisme sense sobresalts… NI EN ELS SEUS MILLORS SOMNIS!) necessari per desfer-se d'ella. Són grans i fins i tot enormes si es compara amb les oscil·lacions i bandades que poden arribar a produir al mercat de deute i a la liquiditat d'empreses i institucions.
En una economia capitalista ENDEUTADA FINS LES CELLES, la pujada de tipus produeix un encariment notable del deute: “Els analistes de deute de l'entitat [Bank of America] assenyalen que el cost del nou preu del diner pels emissors públics i corporatius als països del G20 podria ascendir a 8 bilions de dòlars anuals (7,3 bilions d'euros).” (Expansión, 11-07-2023).
Pèrdues dels bancs centrals
Si a l'anterior número observàvem les pèrdues dels Bancs centrals suís, europeu i estatunidenc, ara li pot tocar a l'alemany: “El Bundesbank, el banc central d'Alemanya, podria necessitar una recapitalització amb fons públics per cobrir les pèrdues derivades del programa de compra de bons del Banc Central Europeu (BCE), segons suggereix un informe del Bundesrechnungshof (…) les pèrdues durant els pròxims anys “probablement” superarien els 19.200 milions d'euros restants en provisions i els 2.500 milions d'euros de capital.” (Expansión, 27-06-2023).
Els bancs centrals contra la classe obrera
Les declaracions descarades dels banquers centrals deixen clar el seu objectiu de torpedejar el poder adquisitiu de la classe obrera per obligar-la a acceptar TREBALLAR MÉS PER MENYS SALARI: ““El mercat laboral està molt fort, això exerceix una pressió a l'alça sobre els salaris, la qual cosa al seu torn serveix per mantenir elevada la despesa i redunda en més inflació”, va resumir Jerome Powell, president de la Fed. Als Estats Units, la desocupació es troba a nivells gairebé de mínims històrics, per sota del 4%, una situació que el màxim responsable de la institució amb seu a Washington creu que ha de canviar per poder recuperar l'estabilitat de preus. (…) “el número d'ofertes de treball per cada aturat, que va arribar a ser de set, ja s'està reduint”.” (Expansión, 29-06-2023).
El ‘rating’ dels bancs d’EEUU i el d’EEUU
Els grans bancs estatunidencs van anunciar que elevarien els seus dividends després d'obtenir com a resultat del test d'estrès – cert que a l'escenari més pessimista – que perdrien “només” 541.000 milions de dòlars (Financial Times, 01-07-2023). La situació és que: 1) una gran part dels bancs està reemplaçant la fugida de diners dels seus dipòsits mitjançant préstecs de la Fed o del Sistema Federal de Préstecs Hipotecaris, amb un increment notable del cost de finançament, 2) s'han produït pèrdues generalitzades als bons: “Bank of America perd 100.000 milions en bons (…) Les pèrdues de BofA van suposar un 20% del total de 515.000 milions de dòlars de pèrdues no realitzades a les carteres de valors dels gairebé 4.600 bancs del país a la fi del primer trimestre, segons dades de la FDIC.” (Financial Times, 29-06-2023), 3) s'han duplicat els crèdits morosos respecte l'any anterior i 4) “La Corporació Federal d'Assegurances de Dipòsits (…) dels EEUU va assegurar ahir en una carta que algunes entitats no estaven informant de manera correcta sobre les dades dels seus dipòsits.” (Financial Times, 24-07-2023).
Resultat: dues de les tres principals agències estatunidenques han rebaixat la qualificació creditícia de diversos bancs: “Dues setmanes després que Moody’s Investors Service provoqués agitació als mercats financers en retallar la qualificació d'una sèrie de bancs estatunidencs, S&P Global Ratings també ha rebaixat la nota i les perspectives d’alguns més.” (Expansión, 23-08-2023).
Antecedent immediat: “Fitch Ratings ha retallat la qualificació del deute dels EEUU de triple A a doble A plus” (Financial Times, 02-08-2023) sumant-se així a una decisió ja presa el 2011, i mantinguda des de llavors, per S&P.
Ni els bancs estatunidencs ni l'Estat mateix mereixen la confiança completa, ni tan sols de cara a la galeria, de les seves pròpies agències de qualificació!
Emissió de deute per part d’empreses
La dificultat de refinançament – i, per tant, major probabilitat de fallida – de les empreses el deute de les quals té la categoria de “deute escombraries” (o “d'alt retorn”, segons on es vulgui posar l'èmfasi) es manifesta en la reducció dels terminis de venciment, en una reducció del volum total de mercat d'aquest deute i en la reducció del segment més baix: els capitalistes no estan tan disposats a prestar a les empreses amb la qualificació més baixa i quan presten ho fan a més curt termini.
“Al gener, les empreses tindran uns 260.000 milions de dòlars de deute que vencerà al termini d'un any, aproximadament el doble del nivell actual, segons dades recopilades per Morgan Stanley.” (Bloomberg, 17-06-2023).
“El mercat estatunidenc de bons escombraries, que ha arribat a tenir un volum d’ 1,35 bilions de dòlars (1,2 bilions d'euros), s'ha reduït en gairebé 200.000 milions des del màxim històric aconseguit a finals del 2021.” (Financial Times, 13-07-2023). A Europa, “En el que va d'any, el 67% de les emissions de bons del high yield s'han concentrat a les empreses que tenen el rating més alt en aquesta categoria (BB).” (Expansión, 15-08-2023).
Emissió de deute per part dels bancs
Es manté l'APETIT DE DEUTE per part dels capitals ociosos a nivell mundial i els bancs obtenen per aquest camí la liquiditat necessària sense haver de pujar la remuneració dels dipòsits: “Els bancs i altres firmes financeres de tot el món han col·locat dos bilions de dòlars en bons (1,84 bilions d'euros) en un temps rècord aquest any.” (Expansión, 23-08-2023).
Dipòsits, lletres i la petita burgesia
Els següents gràfics il·lustren la situació derivada de l'anterior, a l'Estat espanyol. Malgrat l'evolució del tipus d'interès fixat pel BCE i que es pot veure a la pàgina anterior, els interessos abonats pels dipòsits no es posen al mateix nivell.
Al següent gràfic s'observa com el volum total d’ “estalvi” amuntegat augmenta però amb una disminució important dels dipòsits i un increment dels “fons d'inversió” i dels bons estatals (“lletres del tresor”).
La conseqüència pels actuals “estalviadors”, entre els quals es troben els futurs “ARRUÏNATS”, és la següent: “Nou gerro d'aigua freda pels estalviadors que inverteixen en Lletres del Tresor (…). Com és habitual a les últimes subhastes, la demanda va ser molt elevada i va més que doblar l'adjudicació final fins aconseguir els 5.350 milions d'euros. (…) l'elevat volum de peticions va permetre al Govern relaxar de nou les rendibilitats que ofereix (…)” (Expansión, 17-08-2023).
Borsa: anomalies al temple del capital
El número d'empreses a les borses occidentals va decreixent. A la City vénen caient des del 1966, aconseguint ja una reducció del 60%: de 2.700 empreses a 1.100.
Als EEUU el procés es va iniciar a meitat dels 90 amb una reducció d'entorn al 50% i a Alemanya “el número de cotitzades va començar a caure el 2007 i des d'aquest exercici s'ha reduït un 40%.” (Expansión, 28-07-2023).
A part d'aquest fenomen global de fugida de la borsa, el mes d'agost s'ha produït una caiguda general borsària: “Durant les tres setmanes transcorregudes fins al 21 d'agost, l'índex S&P 500 de Wall Street, el Stoxx 600 europeu i el CSI 300 xinès han perdut un total de 2,8 bilions de dòlars – aproximadament el 5% del seu valor total i més que la capitalització borsària del Ftse 100 londinenc.” (Financial Times, 22-08-2023).
Xina va relliscant cap al pantà de la deflació
Les economies capitalistes “occidentals” han estat vivint els espasmes-soufflé generats per l’electroxoc administrat amb els confinaments i la represa epilèptica de la circulació, en un intent de parapetar-se davant l’allau de mercaderies del VOLCÀ DE LA PRODUCCIÓ asiàtic. Tal i com hem anat seguint en aquesta revista, mentre això succeïa, a l'economia capitalista xinesa (epicentre del volcà) les variables es presentaven de manera diferent i l'actuació del Banc central xinès – encara que tímidament – marxava en sentit invers a la dels bancs centrals de l'imperialisme europeu, estatunidenc, australià, etc.
La situació a la Xina és la d'un descens substancial dels preus industrials, juntament amb un descens de l’IPC i una pràcticament neutra inflació subjacent.
El valor en diners de les exportacions xineses ha anat desaccelerant-se fins a arribar a un descens net del 12,4% al juny:
L'alentiment no s'ha produït principalment perquè les mercaderies xineses fossin massa cares en termes relatius sinó majorment per L’ABARROTAMENT dels magatzems als EEUU, fruit de la compra compulsiva anterior (veure “Desinflament gradual de la cadena de subministrament”, pàg. 16 i el principi de “L'impuls xinès a la guerra comercial aclapara l'intent de defensa aranzelària dels EEUU”, pàg. 17, a El Comunista nº70). Aquesta compra compulsiva va tibar la circulació, va disparar els preus del transport i va fer incrementar els preus d'importació dels productes xinesos entorn d'un 5% durant el 2021 i fins a inicis del 2022 que és quan comencen a decaure els preus de les importacions de la Xina als EEUU. Durant tot l'any 2022 i 2023 han estat baixant els preus d'importació de la Xina als EEUU i, amb algun repunt, s'ha desaccelerat el valor total de les exportacions xineses, arribant a la contracció.
“El Banc Popular de la Xina va reduir el dimarts el tipus d'interès dels seus préstecs a un any -o facilitat de préstec a mitjà termini- en 15 punts bàsics, fins al 2,5%, la retallada més pronunciada en tres anys. (…)” (Bloomberg, 15-08-2023). No obstant això, com ja ha passat anteriorment, aquestes retallades als tipus només s'han traslladat parcialment als tipus aplicats pels bancs:
“El tipus preferent dels préstecs a cinc anys es va mantenir el dilluns al 4,2%, segons dades del Banc Popular de la Xina. La majoria dels economistes havien pronosticat una retallada de 15 punts bàsics, després d'una reducció similar la setmana passada del tipus d'interès de referència del banc central. Això es va considerar el precursor d'una retallada del tipus d'interès a 5 anys.
El tipus d'interès a un any es va reduir en 10 punts bàsics, del 3,55% al 3,45%, una retallada inferior a allò previst per la majoria dels economistes.” (Bloomberg, 21-08-2023).
Una part de la producció s'ha anat desplaçant de la Xina a Vietnam o Cambodja atès que “Els costurers, per exemple, cobren uns 800 dòlars al mes a la Xina, enfront d'uns 400 i 600 dòlars a Cambodja i Vietnam, respectivament.” (Expansión, 02-08-2023). Però no és només la producció industrial xinesa la que es ressent, sinó que també el Japó, Corea del Sud, Taiwan i Vietnam sofreixen una contracció industrial.
El gràfic anterior mostra que a la Xina, tant les empreses estrangeres, com les de propietat estatal i les privades han vist caure el seu benefici acumulat.
En aquests termes es lamenten dos capitalistes xinesos, un fabricant de calçats i un altre de components electrònics: “Les comandes han caigut un terç des de la segona meitat de 2022 i la producció es va reduir gairebé a la meitat des dels 5 milions de parells de sabates anteriors a la pandèmia (…) Ho, del grup industrial Hong Kong Apparel Society, sosté que alguns dels seus col·legues van informar d'una caiguda del 20% o més de les comandes al primer semestre d'aquest any, a mesura que els minoristes liquidaven l'excés d'inventari. Amb la pujada dels tipus d'interès, alguns compradors han exigit pròrrogues en els pagaments.” (Financial Times, 01-08-2023).
Les lleis de l'economia mercantil capitalista, amb la seva TENDÈNCIA DECREIXENT DE LA TAXA DE GUANY es reflecteixen en una tendència decreixent del creixement econòmic que es ve imposant en concret a la Xina des del 2005:
Els preus de l'habitatge estan caient també. Cal tenir en compte que es calcula que uns 65 milions de vivendes estan buides, és a dir, entorn del 20% del parc immobiliari:
Aquesta situació afecta a les promotores xineses, la qual cosa ha estat posada una vegada més sobre la taula per la sol·licitud de protecció judicial per fallida realitzada per Evergrande als EEUU, a la qual ha seguit una caiguda del seu valor en borsa en un 79%:
“Evergrande, el promotor immobiliari més endeutat del món, amb un passiu de 340.000 milions de dòlars, va declarar el mes passat unes pèrdues de 81.000 milions de dòlars al 2021 i 2022. (…) Un altre promotor, Country Garden, el major constructor privat d'habitatges de la Xina, que fins fa poc es considerava més segur que molts dels seus competidors altament endeutats, tampoc ha pogut fer front al pagament dels seus deutes internacionals aquest mes. A més, el grup d'inversió Zhongrong ha estat incapaç de reemborsar els seus productes d'estalvi.” (Financial Times, 18-08-2023).
Només a la Xina?
A Europa també estan caient els preus industrials:
“Eurostat, l'oficina d'estadístiques de la UE, ha informat que els preus de fàbrica a la regió van caure un 1,5% l'any fins al maig, el primer descens absolut des de desembre de 2020.” (Financial Times, 05-07-2023).“En un primer moment, l'optimisme va fer que les comandes es disparessin molt per sobre de l'oferta, tensionant els preus; i ara, una vegada que els inventaris s'han saturat, els encàrrecs es tornen a contreure (…) Tot això ha provocat que els preus de venda al públic es contreguin a major ritme en gairebé catorze anys.” (Expansión, 02-08-2023).
I també als EEUU estan desaccelerant-se els preus industrials:
Els nostres punts fixos de referència
El capitalisme pot mitigar, alentir i fins i tot posposar la seva contradicció inherent, però, en termes històrics, aquesta és una piconadora que s'imposarà ineluctablement.
“El veritable límit de la producció capitalista és el mateix capital, és el fet que, en ella, són el capital i la seva pròpia valorització el que constitueix el punt de partida i la meta, el motiu i el fi de la producció; el fet que aquí la producció només és producció pel capital i no, a la inversa, els mitjans de producció simples mitjans per ampliar cada cop més l'estructura del procés de vida de la societat dels productors. (…) El desenvolupament de les forces productives del treball social és el que constitueix la missió històrica i la raó de ser del capital. És així com crea, sense proposar-s’ho, les condicions materials per una forma més alta de producció. (…) Es revela aquí d'una manera purament econòmica, és a dir, des del punt de vista burgès, dins dels horitzons de la intel·ligència capitalista, des del punt de vista de la producció capitalista mateixa, el seu límit, la seva relativitat, el fet que aquest tipus de producció no és un règim absolut, sinó un règim purament històric, un sistema de producció que correspon a una certa època limitada de desenvolupament de les condicions materials de producció.” (El Capital, Llibre III, Secció 3ª, Capítol XV, K. Marx).
No importa quants electroxocs s'administri el capitalisme, quant capital injecti a la seva economia drogada, quants bloquejos militars i aranzelaris s'imposin i quantes guerres es desencadenin per destruir les forces productives ja creades i descarregar les pèrdues als competidors, quantes sequeres i huracans distorsionin la circulació. No només és possible, sinó que és inevitable que el capitalisme es desenvolupi a través d'espasmes, conflictes i crisis; com veurem a continuació:
“La quota de guany no disminuirà sense competència pel simple fet de la superproducció de capital, sinó a la inversa: la LLUITA DE LA CONCURRÈNCIA es desencadenarà ara perquè la baixa de la quota de guany i la superproducció de capital obeeixen a les mateixes causes.” (El Capital, Llibre III, Secció 3ª, Capítol XV, K. Marx).