LA LLUITA DE LA CONCURRÈNCIA ES DESENVOLUPA EN TOTES DIRECCIONS
Per conveniència d’exposició, en el següent repàs, partirem de la guerra comercial al voltant de les fonts d’energia per anar seguint el desenvolupament en tota una sèrie d’altres camps.
Desplaçament de les fonts energètiques
Els representants de les primeres 20 potències capitalistes mundials (G-20) “(...), reunits aquest cap de setmana a Nova Delhi (Índia), han acordat triplicar la capacitat de les energies renovables per l’any 2023 (...) L’acord, tot i això, no inclou cap referència a l’eliminació gradual del petroli i el gas després de la pressió dels països productors i els més dependents d’aquestes energies.” (Expansión, 11-09-2023).
Tal com vam explicar a “Fonts d’energia i capitalisme” publicat a “El Comunista” nº69 (pàg. 12), l’existència del règim mercantil capitalista imposa que el desplaçament dels combustibles fòssils es produeixi a través d’una intensa guerra comercial i, efectivament, s’està desenvolupant una autèntica batalla comercial a vàries bandes: per un costat, entre els països productors de les velles fonts d’energia i els seus actuals consumidors i, per l’altre costat, entre els països que busquen dotar-se de les noves fonts d’energia i competeixen entre si.
Les retallades de l’OPEP+
L’OPEP+ ha acordat mantenir fins a finals de 2024 les retallades anunciades a l’abril per pressionar a l’alça el preu del petroli: “Aràbia Saudita mantindrà fins a finals de desembre la seva reducció voluntària d’un milió de barrils de petroli diaris (...). D’aquesta manera, la seva producció total durant els propers mesos rondarà els 9 milions de barrils al dia (...). Rússia, per la seva part (...) també ampliarà fins al final d’any el haircut de 300.000 barrils diaris en el seu subministrament als mercats mundials.” (Expansión, 06-09-2023).
Cal dir que, fins el moment, les retallades no s’han portat a terme de manera homogènia: “D’acord amb les dades del butlletí mensual de l’OPEP, publicat ahir, el càrtel va ajustar el seu bombeig a 431.000 barrils de cru al dia al maig respecte el mes anterior (una xifra bastant inferior al milió acordat) i el va elevar en 90.000 barrils al juny, el que significa que l’ajust s’ha quedat en 341.000 barrils, només una tercera part d’allò pactat. Aràbia Saudita i els països del golf Pèrsic han complert amb la seva part del tracte, però no així l’Iran, Iraq, els països africans o Veneçuela, que han elevat les seves exportacions els últims mesos.” (Expansión, 14-07-2023).
Tot i les contradiccions internes dins de l’OPEP+, el subministrament s’ha reduït al mateix temps que la demanda s’ha incrementat pel fi de les restriccions a la Xina.
El topall del G-7, superat?
Aquesta situació ha produït un augment del preu del petroli per sobre dels 90$ per barril i ha permès al petroli rus ser venut per sobre del límit màxim imposat pel G-7: “Des de febrer, hi ha dos límits màxims a la venda de combustibles refinats russos, un pels productors de major valor, a 100 dòlars el barril, i un altre pels de menor valor, a 45 dòlars. Argus Media Ltd., els preus dels quals són determinants pels límits màxims, afirma que la nafta i el fuel estan cotitzant per sobre del límit màxim inferior, mentre que el gasoil ho fa per sobre del superior. Dels productes que encara no han superat el límit màxim als ports occidentals de Rússia, el gasoil i la gasolina s’apropen a aquest límit. (...) El mes passat, el principal cru rus, el dels Urals, va superar per primera vegada el límit màxim de preu, el que va suposar una certa victòria per Moscou, que ha reunit una flota a l’ombra de vaixells per transportar els seus subministraments als compradors eludint els serveis del G-7”. (Bloomberg, 02-08-2023). Una vegada i una altra, es constata que no és la voluntat de determinades potències la que s’imposa a les forces productives, sinó que l’impuls de les forces productives és el que s’imposa a aquestes voluntats.
EEUU i Iran
Per la seva banda, EEUU no està en condicions de compensar les retallades amb els seus propis mitjans: “la producció de petroli a EEUU se situa en 900.000 barrils per sota de les xifres de 2020, amb la meitat dels pous operatius que fa tres anys.” (Expansión, 16-08-2023)
Això empeny els EEUU a tractar de desencallar la seva relació amb Iran: “Estats Units va aclarir el camí per la devolució a Iran de 6.000 milions de dòlars procedents del petroli i va acceptar alliberar a cinc iranians en el marc d’un acord negociat en secret que aclarirà el camí perquè cinc ciutadans estatunidencs detinguts a l’Iran retornin al seu país. (...) Funcionaris estatunidencs han reconegut en privat que ja es va començar a relaxar l’aplicació de les sancions sobre les vendes de petroli, la qual cosa permetrà a Teheran augmentar la producció. Iran, que compta amb algunes de les majors reserves de petroli i gas del món, ha enviat a la Xina aquests últims mesos la quantitat més gran de cru dels últims deu anys.” (Bloomberg, 11-09-2023).
Xina, productora de petroli
La Xina no només compra massivament petroli (i amb descompte) als països d’Orient Mitjà, sinó que està ampliant la producció de petroli en alta mar: “(...) de ser un voraç consumidor de petroli, s’està convertint en un gran productor de cru, gràcies a les multimilionàries inversions que estan realitzant els seus gegants estatals: CNPC, Sinopec i Cnooc. (...) l’últim informe Mensual del Mercat Petrolier de l’OPEP, reflexa que la Xina ha estat produint una mitjana de 4,56 milions de barrils de petroli al dia (bpd) el 2023.” (Banca y Negocios, 11-07-2023).
El Gas Natural Liquat
Si EEUU manté un nivell de subproducció de petroli, no és el cas amb el GNL: “Ja disposa de set grans plantes de liqüefacció, que exporten 13.000 milions de peus cúbics diaris. Aquest any avançarà a Austràlia i Qatar per convertir-se en el major subministrador mundial. (...) Cada any passen per aquest canal 1.830 vaixells amb GNL, segons les xifres de l’autoritat portuària. (...) Sabine Pass, que comunica el llac Sabine amb el Golf de Mèxic, acull la planta més gran de producció de GNL dels Estats Units i la segona més gran del món. Un gegant de quatre gasoductes i sis trens de liqüefacció, cadascun de la mida d’una terminal d’aeroport petita i que produeix en total 30 milions de tones cúbiques de gas a l’any.” (El País, 03-07-2023)
El gas i l’imperialisme europeu
Amb l’increment de l’oferta de GNL i el redireccionament dels fluxos de l’energia, l’imperialisme europeu ha aconseguit proveir-se de gas a baix cost: “L’emmagatzematge del gas a la Unió Europea se situa ja al 90% de la seva capacitat, amb diversos països vora del 100% del total, gairebé dos mesos i mig abans de la data màxima legal de l’1 de novembre (...) l’any passat, ja que per aquestes dates el gas emmagatzemat encara se situava al 76% de la seva capacitat màxima (...) s’han proveït del gas aquesta temporada a un preu substancialment inferior (fins un 75% per sota) al de l’estiu passat, en part per la menor urgent necessitat, en part perquè les compres conjuntes han evitat que uns països competissin amb altres pel subministrament. (...) en aquesta ocasió també s’ha aconseguit un proveïment substancial als països de l’est, incloent-hi Ucraïna.” (Expansión, 23-08-23).
Comparativa de negoci (liti vs petroli)
“Les grans petroleres i gasistes estan intensificant els seus esforços per entrar al sector del liti i diversificar-se més enllà dels combustibles fòssils” (Expansión, 02-07-2023) però la perspectiva de negoci en el canvi de matèria extractiva sobre la qual es basa el seu parasitisme social a través de la renda de la terra, no és comparable: “inclús amb hipòtesis optimistes de creixement i preus, el liti podria créixer fins als 150.000 milions de dòlars anuals el 2030, enfront dels 2,6 bilions de dòlars actuals del mercat del petroli, segons els càlculs de Financial Times.” (Expansión, 02-07-2023).
Prossegueix, per altra banda, amb caràcter general, la tendència de les petroleres a no realitzar grans inversions a les instal·lacions existents i la construcció per part de grans empreses de plantes d’autoproveïment energètic.
Comparativa d’inversions en energies no fòssils
A la guerra entre potències capitalistes que intenten dotar-se d’una independència material dels combustibles fòssils, tenim: la Inflation Reduction Act dels EEUU, el Green Deal de la UE, el catorzè pla xinès quinquennal, el Japan Green Growth Strategy o l’India Conservation Act, un negoci d’inversions planificades de “més d’un bilió d’euros a escala mundial” (La Vanguardia, 10-09-2023).
El desplegament d’aquests plans, com es pot observar, no és homogeni, tenint una clara davantera el capitalisme xinès: “El 55% de la capacitat de renovables instal·lada al món el 2023 procedeix de la Xina. La meitat dels automòbils elèctrics del món circulen a la Xina. A més Pequín acapara el 60% de la tecnologia manufacturera en sectors d’emissió zero, crea milions de llocs de treball i controla gairebé la totalitat de la cadena de valor de subministrament de bateries, amb el 74% del total de la fabricació de bateries de liti”. (La Vanguardia, 10-09-2023).
Panells solars xinesos
Un dels plans en el qual el predomini del capitalisme xinès és indiscutible, és el de la producció d’oblees per panells solars: “Les fàbriques xineses produeixen el 75% de les oblees dels panells solars de tot el món. La UE va importar el 84% dels seus mòduls solars instal·lats entre el 2017 i el 2021. Els Estats Units, un 77% i l’Índia, un 75%.” (La Vanguardia, 10-09-2023).
Tanmateix, el fenomen més interessant és la sobreproducció latent i el descens dels preus derivats de l’excés de producció i de capacitat productiva: “La caiguda dels preus dels materials solars ha fet baixar els costos al llarg de la cadena de subministrament en les últimes setmanes, sent les oblees de silici les que han experimentat el major descompte. Login Green Energy Technology Co. va abaixar el preu de les seves oblees fins a un 27% la setmana passada, mentre que la seva homòloga TCL Zhonghuan Renewable Energy Technology Co. va reduir el seu preu fins a un 25%. (...) Segons l’Associació de la Indústria del Silici de la Xina, l’enfonsament dels preus es deu fonamentalment a la caiguda del cost del polisilici, un material clau. Els fabricants d’oblees solars han reduït el seu ritme de producció degut a la debilitat dels preus i a l’excés d’oferta, i alguns d’ells es troben entre el 60% i el 70% de la seva capacitat.” (Bloomberg, 28-12-2022).
Sobre la base d’aquesta devaluació, la Xina no només inunda el mercat de panells solars, sinó que l’inunda de panells solars de baix cost. L’excés de capacitat productiva a l’epicentre del volcà repercuteix en un atapeïment als capil·lars de la xarxa de distribució.
“Norwegian Crystals, empresa productora dels lingots utilitzats a les cèl·lules solars, s’havia declarat ja en fallida el mes passat -afegia l’escrit-, mentre que Norsun, empresa solar de nacionalitat igualment noruega, havia anunciat aquest mes la suspensió de la seva producció fins que s’acabi l’any (...). El cost europeu en components d’energia solar ha augmentat fins a passar dels 6.000 milions d’euros de 2016 als més de 25.000 milions de l’any passat, el que ha portat amb si una superabundància de panells solars xinesos que a l’actualitat llangueixen als magatzems europeus.” (Expansión, 13-09-2023).
Aquest és un exemple més d’una cosa que ja hem observat en anteriors ocasions i que consisteix en el fet que el cost o la inversió que realitza una potència capitalista no repercuteix necessàriament en les seves pròpies empreses: la inversió realitzada en panells solars per part de la UE ha beneficiat bàsicament a empreses xineses.
El volcà també escup cotxes elèctrics...
“Xina superarà aquest any al Japó com a major exportador de cotxes. Xina, el mercat més gran d’automòbils del món, ha creat aquests últims 15 anys una indústria de vehicles elèctrics que ha acaparat gran part de les cadenes mundials de subministrament de bateries (...), amb una competència cada vegada més ferotge al seu propi país.” (Expansión, 05-09-2023).
La competència exacerbada a l’interior es deu a “el desajust entre la producció de fàbriques xineses i la demanda local (...). El resultat ha sigut un “excés de capacitat massiva” en el número de vehicles produït a les fàbriques de tot el país, segons (...) l’exresponsable de Chrysler a Xina (...). “Tenim un excedent de 25 milions d’unitats que no s’utilitzen”, explica”. (Expansión, 14-09-2023).
Aquesta supercapacitat productiva que SATURA el mercat local és la base de la INUNDACIÓ del mercat mundial. Exemples: per una banda, “al voltant d’una cinquena part de tots els VE venuts a Europa es fabriquen a la Xina (...).” (Expansión, 14-09-2023), per l’altra banda: “El president executiu de Ford, Bill Ford Jr., va afirmar que EEUU “encara no està preparada” per competir amb la Xina en la producció de vehicles elèctrics.” (Bloomberg, 18-06-2023).
I no es tracta aquí tampoc d’una simple allau de mercaderies sobrants sinó de mercaderies que ja de per si són molt competitives a nivell de preu i encara ho seran més per la seva sobreproducció: “la indústria xinesa de VE estava entre tres i cinc anys per davant dels fabricants d’automòbils estrangers en termes de tecnologia i escala, i fins 10 anys per davant en termes d’avantatge en costos.” (Expansión, 14-09-2023)
La burgesia europea estudia parapetar-se darrere d’una muralla aranzelària, com la té l’estatunidenca, però assistim al mateix fenomen (en un sentit invers, però igualment imparable) ja reflectit al Manifest del Partit Comunista: “els baixos preus de les seves mercaderies constitueixen l’artilleria pesant que enderroca totes les muralles de la Xina i fa capitular als bàrbars més fanàticament hostils als estrangers”.
La guerra pels semiconductors
La demanda mundial de semiconductors continua refredant-se, en comparació amb la sobredemanda generada per l’escassetat conjuntural posterior al fre de la producció el 2020. Això es reflecteix en la caiguda de les exportacions sud-coreanes afectades tant per la rebaixa de preus com pel volum d’unitats.
Les relacions entre Corea del Sud i la Xina han tingut diverses anades i vingudes, amb declaracions de “reduir el risc” de l’economia de la primera respecte de la segona, seguides de declaracions immediates de la ministra sud-coreana de l’exterior parlant de reprendre el diàleg. La interdependència econòmica és massa forta.
Per la seva banda, l’imperialisme europeu, especialment endarrerit en aquest pla,“(...) va aprovar ahir de manera definitiva la Llei Europea de Xips, amb la que la Unió Europea busca duplicar la seva producció de semiconductors fins cobrir el 20% de la fabricació mundial (...), la llei comptarà amb 3.300 milions d’euros del pressupost europeu.” (Expansión, 12-07-2023). Encara que una cosa són els desitjos i una altra diferent serà el que permeti la realitat material, han aconseguit atreure a TSMC per “invertir 10.000 milions d’euros en una megafactoria de semiconductors a Dresden, a l’est d’Alemanya, la primera del grup asiàtic a Europa.” (Expansión, 09-08-2023).
Mentrestant, EEUU prossegueix en els seus intents de limitar el desenvolupament xinès en semiconductors, anunciant noves prohibicions d’inversions en sectors estratègics de la Xina. La primera reacció ha sigut una compra massiva: “Baidu, ByteDance, Tencent i Alibaba han fet comandes de 1.000 milions de dòlars per adquirir uns 100.000 processadors A800 del fabricant de xips estatunidenc, que s’haurien d’entregar aquest any, segons vàries persones coneixedores de l’assumpte. Els grups xinesos també han comprat altres unitats de processament gràfic (GPU) valorades en 4.000 milions de dòlars.” (Expansión, 11-08-2023).
Però el resultat inevitable d’aquestes sancions és precisament el desenvolupament de les capacitats tecnològiques que es volen limitar: “Huawei (...) es va introduir en la producció de xips l’any passat i està rebent un finançament estatal estimat en 30.000 milions de dòlars del Govern i de la seva ciutat natal, Shenzhen, segons l’Associació de la Indústria de Semiconductors, amb seu a Washington. Ha adquirit com a mínim dues plantes existents i està construint-ne almenys altres tres (...). La principal associació mundial d’empreses de xips adverteix que Huawei Technologies Co. està construint un conjunt d’instal·lacions secretes de fabricació de semiconductors a tota la Xina, una xarxa de fabricació a l’ombra que permetrà a l’empresa, inclosa a la llista negra, eludir les sancions dels EEUU i fomentar les ambicions tecnològiques del país. (...) A les empreses xineses se’ls permet en gran mesura comprar equips de fabricació de xips de generacions anteriors, màquines que utilitzen tecnologia de 28 nanòmetres o superior. Però les empreses incloses a la llista negra, com ara Huawei, tenen prohibides aquestes compres sense llicència i les excepcions són escasses. (...) L’AIS estima que hi ha almenys 23 instal·lacions de fabricació en marxa al país, amb inversions previstes de més de 100.000 milions de dòlars pel 2030, segons la presentació. Pel 2029 o 2030, la Xina està en camí de tenir més de la meitat de la capacitat mundial de la indústria de semiconductors de vella generació, els fabricats amb tecnologia de 28 o 45 nm, segons el grup.” (Bloomberg, 23-08-2023).
I això no és tot, deu congressistes republicans s’estiraven dels cabells desesperats en una carta “(...) després que Huawei llencés un nou telèfon que fa servir tecnologia molt avançada que els Estats Units ha estat intentant mantenir fora de l’abast de la Xina. El telèfon, que fa servir un xip de 7 nanòmetres fabricat a la Xina que sembla dependre de tecnologia estatunidenca (...). Huawei i SMIC, l’empresa xinesa que va fabricar el xip, ja estan subjectes a sancions parcials per part dels Estats Units.” (Bloomberg, 14-09-2023).
Tot això porta a que a l’interior dels EEUU els representants del sector industrial afectat segueixin mantenint una oposició a les sancions a la Xina:
“Els directors executius d’Intel Corp., Qualcomm Inc. i Nvidia Corp. tenen previst exercir pressió perquè no s’ampliïn les restriccions a la venda a la Xina de determinats xips i dels equips necessaris per fabricar els semiconductors (...) Les empreses han argumentat que l’aïllament del seu major mercat perjudicarà la seva capacitat de gastar en l’avançament de la seva tecnologia i, en darrera instància, soscavarà el lideratge dels EEUU.” (Bloomberg, 14-07-2023).
Tan important és per les empreses tecnològiques estatunidenques la inversió a la Xina que el fabricant de xips de memòria Micron Technology Inc., tot i que ha sigut vetada parcialment pel govern xinès al maig, anunciava al juny una inversió de 602 milions de dòlars a la seva planta d’empaquetatge de xips a la Xina.
La guerra aranzelària dels EEUU amb la Xina
L'actual fracció governant de la burgesia dels EEUU ha fet en el pla diplomàtic un envit per recuperar posicions, l'escenificació més recent de les quals és la seva tornada a la UNESCO, tractant de rectificar la política executada en sentit contrari per l'anterior fracció governant.
No obstant això, en el pla de la política econòmica i, més específicament en la qüestió dels aranzels, ha mantingut la continuïtat amb la fracció governant anterior, cosa reconeguda per l'artífex dels aranzels pel costat republicà: “Biden ha adoptat essencialment la política comercial de Trump” (Bloomberg, 26-06-2023). Això es deu al fet que aquesta actuació ve imposada per la força (o més aviat feblesa) relativa de la indústria dels EEUU en comparació amb el grau de desenvolupament de les forces productives a Àsia.
I, amb tot, els EEUU no poden dur a terme aquesta política de contenció contra l'ALLAU de mercaderies que arriba del VOLCÀ DE LA PRODUCCIÓ, sense caure en múltiples contradiccions internes, sense perjudicar enormement les seves pròpies empreses, en un món capitalista completament interdependent en el que el “MERCAT MUNDIAL” del qual parlava el Manifest del Partit Comunista s'ha desenvolupat fins arribar a ser inapel·lablement mundial.
Les visites de representants polítics de la burgesia estatunidenca a la Xina es van succeint: el Secretari d'Estat (Blinken) al juny, la Secretària del Tresor (Yellen) al juliol, l'ex-Secretari d'Estat (Kerry) també al juliol, la Secretària de Comerç (Raimondo) a l'agost… Precisament per preparar aquesta última visita, els EEUU van aixecar les sancions a 27 empreses xineses.
També H. Kissinger (enviat als setanta per aconseguir acords entre els EEUU i la Xina) ha estat rebut pel president xinès, com a representant de facto del sector de la burgesia estatunidenca que no vol enfrontar-se a la Xina en una guerra en la qual tenen tots els números de ser el bàndol perdedor.
La resposta de l'imperialisme xinès
La principal resposta de l'imperialisme xinès ha estat continuar guanyant terreny sobre la base dels baixos costos de les seves mercaderies i tractar de desenvolupar les tecnologies l’accés a les quals veia limitat.
Però cada vegada més està començant a insinuar amb respondre amb el bloqueig a la venda de determinats productes o a l'accés a determinades matèries primeres. Ja hem vist el veto a determinats xips de Micron, anteriorment havia sancionat algunes companyies d'armament estatunidenques i més recentment: “la Xina va anunciar que a partir de l'1 d'agost no es podrà exportar ni metall de gal·li o germani –materials que són fonamentals per la fabricació de semiconductors– ni més d'una dotzena dels seus derivats sense permís específic de les autoritats per ‘protegir la seguretat nacional’.” (Expansión, 10-07-2023).
Les contradiccions de la UE respecte la Xina
L'imperialisme de la UE fa ja un temps que ha pres acta que no pot desenvolupar-se al costat de l'imperialisme xinès sense xocar amb aquest i, de “soci estratègic” el 2019, va ser qualificat el 2021 com “rival sistèmic”.
La UE intenta competir amb la Xina a Llatinoamèrica: “el programa europeu Global Gateway, centrat en la digitalització i l'energia, destinarà fins el 2027 més de 45.000 milions d'euros en inversions a Amèrica Llatina i el Carib (…) un compendi de més de 130 projectes.” (Expansión, 18-07-2023).
Però la UE no és un bloc granític i els seus diferents membres tenen diferents graus de relació o dependència amb la Xina. Tampoc veuen clar les burgesies europees que abraçar-se als EEUU els porti a cap lloc.
Poc després de la visita a la Xina (veure “El Comunista” nº70, pàg. 23), el president francès declarava: "El parany per Europa seria veure's atrapada en els desajustos del món i en crisis que no són les nostres (…) Si hi ha una acceleració de la inflamació del duopoli, no tindrem ni el temps ni els mitjans per finançar la nostra autonomia estratègica i ens convertirem en vassalls, quan podem ser un tercer pol si tenim alguns anys per construir-lo (…) No volem entrar en una lògica de bloc a bloc." (El País, 12-04-2023)
Pel seu costat, la burgesia alemanya està en la següent situació: “la Xina és ja el primer soci comercial d'Alemanya. (…) BMW va obrir una extensió de la seva fàbrica a Shenyang, al nord-est del país, a l'inici de l'any; Audi està construint una planta de vehicles elèctrics a la Xina; la química BASF va inaugurar al setembre la primera fase de la seva nova fàbrica en aquell país.” (La Vanguardia, 25-10-2022).
“El responsable executiu de Mercedes-Benz (…) va declarar fa un mes al diari alemany Bild am Sonntag que tallar llaços amb la Xina ‘seria impensable per gairebé tota la indústria alemanya’. I que ‘els principals actors de l'economia mundial (Europa, els Estats Units i la Xina) estan tan estretament entrellaçats que no té sentit retirar-se de la Xina.” (La Vanguardia, 14-05-2023).
La qüestió és que la balança comercial entre la Xina i la UE està cada vegada més desequilibrada: “El 2022 les exportacions de béns de la UE a la Xina gairebé no van variar, situant-se en 230.000 milions d'euros, mentre que les importacions van augmentar a 626.000 milions d'euros, més del 20% del total del bloc.” (Expansión, 08-08-2023).
Alemanya havia autoritzat l'entrada de Cosco al port d'Hamburg, però finalment el va bloquejar: “Les empreses xineses ja tenen participacions en ports d'almenys 10 Estats membres, la qual cosa podria donar a Pequín accés a informació sensible sobre el flux de mercaderies europees.” (Bloomberg, 19-06-2023).
Una contradicció similar viu la burgesia europea en matèria dels sistemes de comunicació de nova generació. Malgrat que diversos governs europeus han prohibit l'accés de Huawei a les seves xarxes, en el marc de la UE s'ha vingut materialitzant igualment: “la participació de Huawei a múltiples projectes sensibles, que van des de la intel·ligència artificial al 6G i la computació al núvol, (…) Huawei ha participat en 11 projectes en el marc de l'emblemàtic programa de recerca i innovació Horitzó Europa, rebent fins al 14% del finançament per un total de 3,89 milions d'euros. Huawei ha declarat que ha participat en més de 30 programes de l'emblemàtic marc de R+D de la UE des de 2007.” (Expansión, 15-06-2023).
Evolució del sector aeronàutic
A finals de juny s'ha celebrat el Saló Aeronàutic de París: “A la trobada es van signar acords comercials per uns 150.000 milions d'euros, una xifra que serveix per assegurar el futur de la indústria i que posa de manifest la seva fase expansiva.” (Expansión, 01-07-2023).
La burgesia estatunidenca quantifica així la previsió de negoci al sector aeronàutic: “Boeing va dir ahir que la demanda d'avions comercials prevista al món pels pròxims 20 anys ascendirà a 42.600 unitats. Això implicarà unes vendes per vuit bilions de dòlars (7,3 bilions d'euros) i una facturació per serveis comercials de 3,5 bilions d'euros.” (Expansión, 20-06-2023).
La pregunta és qui s’emportarà el benefici més gran d'aquest negoci, tenint en compte que l'augment del trànsit aeri no serà homogeni a escala mundial: “s'espera que el trànsit aeri xinès creixi més d'un 5% anual, un 50% més ràpid que la mitjana mundial. Les aerolínies xineses representaran més del 20% de la demanda mundial total, segons estimacions d'Airbus.” (Expansión, 31-05-2023).
Vegem les dades que presentem a continuació. A nivell immediat, a l'última gran subhasta de contractes: “Airbus (…) va signar contractes per més de 800 avions amb diferents companyies aèries. Va destacar, sobretot, la comanda de 500 aeronaus de la família A320 amb la ‘low cost’ índia IndiGo (…) com la macrocomanda de 250 unitats de diferents models amb Air India” (Expansión, 01-07-2023) i, Boeing, per la seva banda, va realitzar 360 contractes dels quals la majoria van ser amb “Air India, que, igual que amb Airbus, adquirirà 250 avions de passadís únic de Boeing.” (Expansión, 01-07-2023).
Fins ara el tercer fabricant operatiu era la brasilera Embraer que, encara que quedava lluny dels dos grans, tenia “una quota mundial del 29% en avions de passatgers de menys de 150 seients amb la seva gamma de E-Jets. Embraer és també un actor important en avions per executius, present a les gammes petita i mitjana, i té una interessant activitat en defensa. I finalment, està desenvolupant un avió elèctric per transport urbà.” (Expansión, 12-09-2023).
Però precisament el capitalisme xinès ha aconseguit dotar-se del seu primer avió comercial de fabricació pròpia, amb el consegüent impacte que això tindrà en l'evolució de les comandes: “(…) primer vol comercial de l'avió de passatgers C919, de fabricació nacional. És un bon auguri per les futures vendes de l'avió. Pequín espera que desafiï al duopoli d'Airbus i Boeing. L'empresa estatal Commercial Aviation Corp of China ha trigat 15 anys a posar en servei aquest avió de 164 places (…). Cap aerolínia xinesa ha comprat un avió comercial de passatgers Boeing en sis anys (…) les aerolínies xineses han fet comandes rècord d'avions Airbus. Ara, al seu lloc, demanaran cada vegada més avions CACC. China Eastern Airlines, recolzada per l'Estat, té una sèrie de lliuraments de C919 previstos per aquest any. CACC acumula comandes de clients locals que superen els 1.200 avions.” (Expansión, 31-05-2023).
Com hem vist al principi, l'afany comprador d'aeronaus del capitalisme indi és el motor darrere de les més de 800 i 360 comandes d'Airbus i Boeing respectivament. El mercat xinès ell sol acumula 1.200 comandes, el mateix ordre de magnitud, amb una perspectiva major d'increment. I això sense contar que els propis avions d'Airbus comencen a ser construïts a la Xina: “Airbus SE es disposa a enviar per primera vegada a un client europeu un avió de passatgers construït a la Xina.” (Bloomberg, 13-06-2023).
També s'està produint una expansió de les aerolínies xineses a totes les connexions d'Europa amb Àsia. El motiu? “Les aerolínies comunitàries no poden sobrevolar el país euroasiàtic, una limitació que no sofreixen les xineses. Un hipotètic vol regular d'Iberia entre Madrid i Shanghai trigaria dues hores més que la mateixa connexió d'un rival xinès, que seria molt més competitiu en haver d'usar menys combustible i menys necessitats de personal.” (Expansión, 22-06-2023).
És significatiu que un resultat de l’“aïllament” de Rússia per part del capitalisme europeu sigui el d'aïllar als aïlladors, que les aerolínies europees siguin apartades d'una de les connexions més importants per no poder sobrevolar l'espai aeri rus. Una vegada més: “Només rarament esdevé el que s'ha desitjat... tots els xocs de les innombrables voluntats i accions individuals condueixen a un estat de coses que és absolutament anàleg a l'imperant a la naturalesa inconscient. Els objectius de les accions són desitjats, però els resultats que produeixen aquestes accions no són els desitjats, o, quan semblen correspondre a l'objectiu desitjat, tenen de fet en conclusió conseqüències diferents de les desitjades...” (F. Engels, citat a “L'individu com a titella de la història”, 1953).