El cicle històric de la degeneració de la III Internacional
El cicle històric de la degeneració de la 3ª Internacional (II)
EL CICLE HISTÒRIC DE LA DEGENERACIÓ DE LA III INTERNACIONAL (III)
1920 - Ocupació de fàbriques a Itàlia
A continuació del II Congrés de la Internacional, l'efervescència continua a Itàlia. Durant l'any s'havien produït ocupacions de fàbriques, un moviment que es va generalitzar massivament al setembre. Davant aquesta situació, el govern va ordenar no obrir foc contra els treballadors sinó preparar el setge i esperar que l'acció demostrés la seva pròpia insuficiència i els treballadors haguessin d'abandonar-la.
Les forces repressives de l'Estat podien controlar la situació mentre els treballadors continuessin en la seva acció estèril dins de les fàbriques però no haurien pogut desallotjar-los i, simultàniament, defensar les posicions de l'Estat burgès. La classe obrera tancada a les fàbriques (amb o sense continuació del treball) no representava cap perill. En canvi, la classe obrera desallotjada de les fàbriques i posada en situació d'enfrontament directe amb les forces de l'Estat hauria estat un perill revolucionari.
El resultat final de l'acció va ser una situació de derrota, desmoralització i desànim de la classe obrera. Aquest és el resultat necessari d'accions que - presentant-se com maximalistes i definitives - no poden desenvolupar-se en un sentit revolucionari perquè no tenen les premisses necessàries: l'enderrocament del poder burgès i la conquesta del poder polític per part de la classe proletària.
"La fàbrica serà conquerida per la classe treballadora - i no només pels treballadors de la respectiva empresa, que seria una cosa massa lleu i no comunista – només després que la classe treballadora sencera s'haurà apropiat del poder polític (...)" (Prendre la fàbrica o prendre el poder? , 1920).
1920 - Fusió de l''esquerra' del USPD (Partit Socialdemòcrata independent) amb el KPD
Al desembre es produeix la fusió de l'esquerra del USPD (independents) amb el KPD. Es tracta d'un error tàctic organitzatiu en el sentit federalista que tradueix l'ànim d'ampliar la influència per qualsevol mitjà, fins i tot si aquest mitjà dinamita l'homogeneïtat política interna del Partit i s'aconsegueix a través de tractatives de tipus parlamentari amb els dirigents d'altres corrents. El número de 440.000 membres assolit per aquest mitjà no resistirà la prova d'uns pocs mesos: es veurà reduït a menys de la meitat (180.000) l'estiu de 1921.
1921 - Fundació del Partit Comunista d'Itàlia
La Fracció Comunista Abstencionista aconsegueix imposar l'escissió, arrossegant els maximalistes d'esquerra i la corrent de l'Ordine Nuovo, constituint el Partit Comunista d'Itàlia (Secció de la 3ª Internacional) sobre la base d'un programa estrictament marxista i en línia amb el II Congrés de la 3ª Internacional.
Des del naixement del Partit Comunista d'Itàlia (Secció de la Internacional Comunista) a Livorno 1921, s'inicia un moviment dins la Internacional liderat per la direcció del KPD (Clara Zetkin i Paul Levi) i recolzat pel Partit Comunista Francès, en defensa de Serrati, contra l'escissió produïda i per la reunificació immediata amb el Partit Socialista[1]. El centrisme que campava a plaer dins de la Internacional intentava matar l'únic Partit Comunista creat a Europa seguint exactament el patró fixat pel II Congrés.
La liquidació de l'escissió és rebutjada per Lenin però el III Congrés aprovarà un mandat de fusió amb el PSI si aquest expulsa a Turati. En paraules d'Humbert-Droz: "'Livorno' s'havia tornat un espectre a la Internacional, l'exemple que calia evitar a tota costa", aquesta era l'avaluació del tolstoià designat com a delegat pels països llatins per la Internacional sobre l'únic Partit Comunista que havia fet complir les condicions d'admissió del II Congrés... El mandat de fusió es repetirà al IV Congrés, després que el PSI expulsés la dreta reformista d'aquest partit però no va arribar a produir-se per un canvi posterior a l'interior del mateix PSI.
- Juliol 1914 – Inici primera guerra mundial (bancarrota de la II Internacional)
- 1917 – Revolució de febrer i octubre a Rússia
- 1917 – Intervenció militar estrangera i guerra civil a Rússia
- Març 1918 – Tractat de Brest-Litovsk
- Novembre 1918 – Alçament de Kiel
- Novembre 1918 – Fi de la primera guerra mundial
- Desembre 1918 – Fundació del Partit Comunista d’Alemanya
- Gener 1919 – Assassinat de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht per part de la socialdemocràcia
- Març 1919 – I Congrés de la 3ª Internacional
- Març-agost 1919 – República Soviètica d’Hongria (la participació dels socialdemòcrates la dinamita)
- Abril 1919 – República soviètica de Baviera
- Març-abril 1920 – “putsch” de Kapp/Lüttwitz + alçament del Ruhr
- Maig 1920 – Tesis de la Fracció Comunista Abstencionista del PSI
- Juliol-agost 1920 – II Congrés de la 3ª Internacional
“21 condicions d’admissió” - Agost 1920 – Derrota de l’exèrcit roig a Varsòvia
..................................
- Setembre 1920 – Ocupació de fàbriques a Itàlia
- Desembre 1920 – Fusió de l’‘esquerra’ del USPD amb el KPD
- Gener 1921 – Fundació del Partit Comunista d’Itàlia
- Gener 1921 – ‘Carta oberta’ del KPD al SPD i als sindicats
- Març 1921 – Fracàs de l’acció de març a Alemanya
- Juny-juliol 1921 – III Congrés de la 3ª Internacional “conquesta de les masses” (de la majoria…)
- Desembre 1921 – Resolució prèvia al I Executiu ampliat “front únic polític”
..................................
- Gener 1922 – Tesis sobre la tàctica del Partit Comunista d’Itàlia (Roma)
- Febrer 1922 – I Executiu Ampliat
- Abril 1922 – Conferència conjunta amb la II Internacional i la II ½ Internacional
- Juny 1922 – II Executiu ampliat “govern obrer”
- Agost 1922 – Submissió del PCCh al Kuomintang
- Octubre 1922 – Marxa sobre Roma
- Novembre 1922 – Projecte de Tesis presentat pel PC d’Itàlia al IV Congrés
- Novembre-desembre 1922 – IV Congrés de la 3ª Internacional “govern obrer i camperol”
- Gener 1923 – Ocupació francesa del Ruhr
- Febrer 1923 – Detenció dels dirigents del PC d’Itàlia, posada a dit de Togliatti en la direcció
- Juny 1923 – “Bolxevisme nacional” a Alemanya
- Octubre 1923 – Ministres comunistes als governs de Saxònia i Turíngia (i dissolució militar posterior)
- Gener 1924 – Mort de Lenin
- Juny-juliol 1924 – V Congrés de la 3ª Internacional “bolxevització”
- Juny 1924 – Assassinat de Matteoti i pantomima de l’Aventino
- Abril 1925 – Elecció presidencial de Hindenburg a Alemanya
- Gener 1926 – Tesis de l’Esquerra al III Congrés del Partit Comunista d’Itàlia (Lyon)
- Febrer 1926 – VI Executiu ampliat
- Març 1926 – Traïció de la revolució proletària a la Xina (massacre de Shanghai i Canton el 1927)
- Maig 1926 – Traïció de la vaga dels miners a Gran Bretanya (Comitè anglo-rus)
- Desembre 1926 – VII Executiu ampliat “socialisme en un sol país”, derrota de l’oposició russa
- Octubre 1929 – Crack del 29
- 1936-1938 – Processos de Moscou
- Maig 1937 – Fets de maig durant la guerra civil espanyola
- Setembre 1939 – Inici de la segona guerra mundial
- Maig 1943 – Dissolució formal de la 3ª Internacional
1921 - Carta oberta del KPD a la SPD
P.Levi, que seria expulsat pocs mesos després del Partit i de la Internacional per la seva actuació traïdora a l'acció de març, va enviar en nom del KPD una carta oberta a la SPD.
Aquest va ser un primer precursor del mètode de les cartes obertes que es va generalitzar a partir de la desviació tàctica del front únic polític que arruïnarà la 3ª Internacional desnaturalitzant el seu contingut polític comunista.
1921 - Acció de març a Alemanya
Les jornades de març van ser provocades per l'ocupació policial d'un districte miner per desarmar els treballadors, a la qual cosa es va respondre per part del KPD amb una crida insurreccional sense preparació suficient, plantejant el que era una lluita defensiva com una ofensiva mancada de les premisses adequades. La direcció del KPD (P. Levi) va criticar públicament com a colpistes els militants combatents, després de la derrota, quan estaven sent reprimits per l'Estat burgès.
L'acció de març a Alemanya va posar de manifest la inestabilitat de la tàctica del KPD que passava de la passivitat, abans del desencadenament d'esdeveniments no previstos ni desitjats ni preparats, a l'extremisme verbal i a la improvisació posteriors. De tàctica de passivitat, inèrcia i parlamentarisme prèvia ("carta oberta" al SPD, partit de govern, al gener del mateix any) s'oscil·lava de sobte a un extremisme ofensiu condemnat al fracàs per no comptar amb la preparació adequada i es finalitzava la paràbola amb penediment de l'acció i amb denúncia pública dels seus militants.
El perill real era la consolidació d'un empirisme i eclecticisme situacionista en què es reflectia l'escassa homogeneïtat ideològica, ja present als seus orígens al partit alemany, i posteriorment agreujada per la ràpida fusió amb els independents d'esquerra.
1921 - III Congrés de la 3ª Internacional
El III Congrés[2] va estar marcat per l'acció de març a Alemanya i s'estableix com a tasca fonamental la conquesta de les masses, de la majoria de la classe obrera. La valoració del Congrés considera encara que el proletariat es troba a l'ofensiva, enmig d'un optimisme una mica forçat i artificial.
La fórmula de la majoria de la classe obrera no tenia per Lenin una connotació democràtica: "La conquesta de la majoria no és entesa certament per nosaltres d'una manera formal com l'entenen els paladins de la democràcia filistea... Quan al juliol de 1921, a Roma, tot el proletariat –el proletariat reformista i el proletariat centrista del partit de Serrati –ha seguit els comunistes contra els feixistes, es va tenir la conquesta de la majoria de la classe obrera per part nostra... Es tractava només d'una conquesta parcial, momentània, local. Però era la conquesta de la majoria." (Lenin, Carta als comunistes alemanys, 14 d'agost de 1921). Però la paraula majoria va continuar allà i sí que va tenir una connotació democràtica per la pràctica totalitat de la Internacional (vegeu l'hipertrofiat però inoperant Partit Txecoslovac amb els seus 400.000 militants). De fet es va imposar, en les desviacions tàctiques que arribarien poc després.
Es tracta, en qualsevol cas, d'una fórmula ambigua i massa àmplia que no especifica on ni en quin termini s'hauria de computar aquesta majoria i que, per la seva ambigüitat, es va convertir de fet en un reforçament de la concepció democràtica aritmètica de l'actuació dels partits. Tal com se sintetitza a les Tesis de Nàpols (1965): "El III Congrés havia constatat correctament que no era suficient (ja el 1921 es podia preveure que la gran onada revolucionària, que va seguir a la finalització de la guerra el 1918, es refredaria, i que el capitalisme intentaria contraofensives, ja sigui en el camp econòmic com en el polític) haver format partits comunistes estretament compromesos amb el programa de l'acció violenta, de la dictadura proletària i l'Estat comunista, si una àmplia part de les masses proletàries restava accessible a les influències dels partits oportunistes, per tots nosaltres considerats llavors com els pitjors instruments de la contrarevolució burgesa, i que tenien les mans tacades de sang de Carlos i de Rosa. No obstant això, l'Esquerra Comunista no va acceptar la fórmula que fos condició indispensable per l'acció revolucionària (descartable com iniciativa blanquista de petits partits) la conquesta de la 'majoria' del proletariat (d'altra banda, no es va saber mai si es tractava del veritable proletariat assalariat o del 'poble', incloent-hi pagesos propietaris i microcapitalistes, artesans i tot altre petit burgés). Aquesta fórmula de la majoria, amb el seu sabor democràtic, va despertar una primera alarma, desgraciadament verificada per la història, que l'oportunisme pogués renéixer introduït sota la típica bandera de l'homenatge als conceptes mortífers de democràcia i de recompte electoral."
L'Esquerra havia estat sempre d'acord en la necessitat que per emprendre l'acció ofensiva es reunissin les condicions d'influència necessària del Partit dins del proletariat, havent expressat amb precisió els condicionants i elements de valoració a les Tesis de la Fracció Comunista Abstencionista del PSI (1920) (III, punt 14) i, entre març i el Congrés, a Partit i acció de classe (1921), deixant clar que el número era un element però no l'únic ni el més determinant.
El Congrés va expulsar P. Levi (inaugurador del mètode després generalitzat de les cartes obertes, al gener del mateix any) per haver criticat l'acció de març en la seva derrota, traïnt els militants que van combatre i va confirmar l'exclusió del PSI de la Internacional després de la constitució del PC d'Itàlia, encara que amb un mandat de fusió pel segon si el primer expulsava la seva dreta reformista més òbvia.
Lenin va haver d'admetre posteriorment que, en el desenvolupament del III Congrés, s'havia situat a l'extrema dreta per por a un gir massa esquerrà: "He de confessar que vaig cometre un error al III Congrés de la Internacional Comunista també per excés de cautela. En aquest congrés jo ocupava el flanc de l'extrema dreta." (Lenin, Notes d'un Publicista, 1922).
En aquest mateix text Lenin exposa amb extrema precisió el contingut, perspectives i situació del moment de la revolució iniciada a l'octubre de 1917:
"El proletariat de Rússia s'ha elevat en la seva revolució a una alçada gegantina, i no només en comparació amb els anys de 1789 i 1793, sinó també amb el de 1871. Cal adonar-se, de la manera més serena, clara i palmaria, de què és precisament el que 'hem fet fins el final' i el que no hem fet fins el final; llavors tindrem el cap desencaparrat, no ens donarà vertigen, ni ens farem il·lusions, ni caurem en l'abatiment.
'Hem fet fins el final' la revolució democràtica burgesa amb tanta 'nitidesa', com mai es va fer en el món. Aquesta és una gran conquesta que cap força ens prendrà.(...) Hem creat el tipus soviètic d'Estat, donant amb això inici a una nova època històrica universal, a l'època de la dominació política del proletariat, que ha vingut a substituir l'època de la dominació de la burgesia. Això tampoc se'ns pot prendre ja, tot i que 'fer fins el final' el tipus soviètic d'Estat no ho aconseguirà en la pràctica més que la classe obrera de diversos països.
Però no hem col·locat del tot ni tan sols els ciments de l'economia socialista. Això encara ens ho poden prendre les forces hostils del capitalisme agonitzant. Cal tenir-ne clara consciència d'això i reconèixer-ho obertament, perquè no hi ha res més perillós que les il·lusions (i el vertigen, sobretot a grans alçades). I no té absolutament res d' 'horrible', res que doni motiu justificat pel menor abatiment, reconèixer aquesta amarga veritat, perquè sempre hem predicat i repetit la veritat elemental del marxisme que per la victòria del socialisme calen els esforços conjunts dels treballadors de diversos països avançats. Seguim estant sols, i hem fet increïblement molt al nostre país endarrerit, al nostre país, més arruïnat que d'altres."
1921 - Resolució de l'Executiu de la Internacional Comunista sobre el 'Front únic'
El 28 de desembre de 1921, l'Executiu de la 3ª Internacional publica una resolució en la que modifica la valoració de la situació considerant que la burgesia havia passat a l'ofensiva (en realitat la fase havia canviat molt abans) i establint la tàctica del front únic amb la Internacional 2ª i la 2ª ½.
Amb aquesta resolució es reprenia el mètode inaugurat per P. Levi el gener de 1921 (el mateix que havia estat expulsat a l'agost per la seva actuació posterior a l'acció de març) de l'enviament de cartes obertes als partits socialdemòcrates.
És veritat que la resolució de la Internacional insistia en el manteniment de l'absoluta independència del partit, com a premissa irrenunciable del front únic polític: però la independència no és una categoria metafísica; és un fet real, que es destrueix no només en la hipòtesi extrema de la constitució dels comitès mixtos d'acció o d'aliances parlamentàries (no diguem llavors, com s'exigirà a continuació, governatives), sinó també en aquella més embrionària de les cartes obertes i de les propostes d'acció comuna que des de l'inici se sap que seran certament rebutjades i, precisament per ser rebutjades, serien utilitzables per desemmascarar l'adversari.
El front únic polític amb la socialdemocràcia significava tornar a ajuntar-se amb els traïdors de 1914 dels quals tant havia costat separar-se, amb els botxins de la revolució i assassins de comunistes a Europa i Rússia, amb un agent larvat de la burgesia, significava oblidar-se de “La funció de la socialdemocràcia” (febrer, 1921). Això havia de produir necessàriament el doble efecte de confondre el conjunt del proletariat i d'arrossegar els partits comunistes a la tàctica i actuació pràctica de la socialdemocràcia, sacrificant de facto la seva independència política.
A les contemporànies Tesis sobre la qüestió de les reparacions, ja s'al·ludeix també a la possible participació comunista en un govern obrer, anticipant el següent extraviament tàctic i la nefasta entrada als governs de Saxònia i Turíngia d'octubre de 1923: "El problema de si els comunistes a Alemanya han d' entrar o no en un govern obrer, no és de principi sinó d'oportunitat [!!!]. La decisió d'això depèn del grau de força que la classe obrera tingui en el moment en què assumeixi el govern, i respectivament de les possibilitats que s'ofereixin d'augmentar immediatament aquesta força."
(La publicació d’aquesta sèrie que vam iniciar a “El Comunista” nº71 com a resultat del treball d’estudi col·lectiu de la reunió general d’agost de 2023, continuarà als següents números de la revista)
[1] Sobre aquest tema, remetem al lector al treball “Esborrany per la clarificació de les divergències tàctiques entre la I.C. i l'Esquerra Comunista d'Itàlia” publicat en dues parts en El Comunista nº63 (setembre 2019) i en El Comunista nº66 (juliol 2021).
[2] Després de les maniobres de pressió contra el recent nascut Partit Comunista d'Itàlia (gener, 1921), de les desviacions tàctiques del partit alemany (fusió amb l'esquerra de la USPD al desembre de 1920 i cartes obertes al gener de 1921) així com de les conseqüències de la denominada acció de març (març, 1921) i abans del III Congrés (juny-juliol, 1921) que havia de reflectir el pes de totes aquestes problemàtiques es van publicar “Partit i classe” (abril, 1921), el text “Partit i acció de classe” (maig, 1921). El lector podrà trobar en la pàgina 6 de la present revista una sèrie d'extractes d'aquests dos textos fonamentals a l'article “No es creen els partits i les revolucions, es dirigeixen els partits i les revolucions”.
El cicle històric de la degeneració de la III Internacional
El cicle històric de la degeneració de la 3ª Internacional (II)