PUNT CARDINAL DEL PROGRAMA COMUNISTA: LLUITA DECIDIDA CONTRA L'ESPECIALITZACIÓ
El 1952, a la reunió de Forlì, el nostre Partit va fixar com a punt del programa revolucionari immediat la "Lluita decidida contra l'especialització professional i la divisió social del treball, mitjançant l'abolició de les carreres i títols”, punt que forma part del programa revolucionari immediat i dels objectius finals de la revolució comunista.
El cos humà està conformat per cèl·lules que a la vegada formen els teixits i els òrgans. Els òrgans treballen junts per aconseguir un objectiu comú: garantir la supervivència de l'organisme que els reuneix a tots ells, aquest cos humà. Això és el que diu la biologia. Però en el sistema de producció capitalista els òrgans, músculs i ossos dels treballadors assalariats no tenen la funció de garantir la supervivència del seu propi organisme, sinó la de garantir la supervivència i necessitats de l'organisme productiu del capital.
A la Secció 4ª, del Llibre primer de El Capital, Marx exposa el desenvolupament històric del procés de producció capitalista: primer a través de la cooperació simple, després amb la divisió del treball en el si del mateix taller i la manufactura, posteriorment amb la maquinària i la gran indústria. Amb el perfeccionament constant dels instruments de producció i una divisió cada vegada major del treball la burgesia obté una major productivitat del treball i obté a través d'aquesta la producció de la plusvalor relativa descrita per Marx.
Però aquesta divisió del treball condemna de per vida la classe obrera a fer una tasca parcial i accessòria en el procés de producció i a especialitzar-se en aquestes tasques parcials.
El cos humà està format per aproximadament 650 músculs, 200 ossos i 79 òrgans, dels quals el cervell és el seu centre nerviós. Dels 650 músculs que té el cos humà el capitalisme condemna per tota la vida als treballadors a desgastar incasablement només una part d'ells, a que aquests s'atrofiïn prematurament i a que l'estructura muscular del cos no compleixi les seves funcions bàsiques per inutilització o per ús repetitiu i excessiu d'una part d'ella. El mateix succeeix amb els ossos, tendons, articulacions.
La divisió del treball comporta la mutilació no només física sinó també intel·lectual del treballador: “En tota societat en què la producció es desenvolupa d'un mode espontani —com succeeix en la societat d'avui— no són els productors els qui dominen els mitjans de producció, sinó aquests els que dominen els productors. En aquest tipus de societat, tota nova palanca de producció es torna forçosament en un nou mitjà d'esclavitud dels productors sota els mitjans de producció. Així succeeix, sobretot, amb aquesta palanca de la producció que, fins al moment d'implantar-se la gran indústria, era la més poderosa de totes: la divisió del treball. (…) En dividir-se el treball, es divideix també l'home. Totes les altres capacitats físiques i espirituals de l'individu se sacrifiquen al desenvolupament d'una única activitat. I aquesta mutilació de l'home creix en les mateixes proporcions en què es desenvolupa la divisió del treball, que aconsegueix el seu màxim apogeu en la manufactura.
La manufactura desarticula l'ofici en tota una sèrie d'operacions parcials específiques, assignant cadascuna d'aquestes operacions a un obrer com a professió per tota la vida i encadenant-lo de per vida a una determinada funció parcial i a una determinada eina. ‘‘Converteix l'obrer en un mutilat, en un anormal, en fomentar com en planta d'estufa la seva perícia per un detall concret, a força de matar o reprimir en ell tot un món d'instints i talents productius... Es divideix l'individu mateix, se’l converteix en un aparell automàtic adscrit a un treball parcial” (Marx); és una màquina que en molts casos només es perfecciona a força de mutilar literalment, física i espiritualment, l'obrer.” (Anti-Dühring, Capítol III, Producció, K. Marx). “(…) a la manera com a les estancias argentines se sacrifica un animal sencer per treure-li la pell o treure-li el greix. (…) se secciona a l'individu mateix (…)” (El Capital, Llibre I, Secció 4ª, K. Marx).
Per l'existència del capitalisme és essencial mutilar l'obrer perquè la suma d'aquests obrers tullits i mutilats conformin l'obrer col·lectiu: “La limitació i fins la imperfecció de l'obrer parcial són les que determinen la seva perfecció com a membre o part integrant de l'organisme obrer total.” (El Capital, Llibre I, Secció 4ª, K. Marx).
Aquesta limitació i imperfecció de l'obrer parcial desenvolupa i enriqueix al paràsit del cos social del treball, al Capital: “Allò que els obrers parcials perden, es concentra, enfrontant-se amb ells, en el capital. (…) Aquest procés de dissociació comença amb la cooperació simple, on el capitalista representa enfront dels obrers individuals la unitat i la voluntat del cos social del treball. El procés continua avançant a la manufactura, que mutila l'obrer, en convertir-lo en obrer parcial. I es remata a la gran indústria, on la ciència és separada del treball com a potència independent de producció i llançada al servei del capital. A la manufactura, l'enriquiment de la força productiva social de l'obrer col·lectiu, i per tant del capital, es troba condicionada per l'empobriment de l'obrer en les seves forces productives individuals.” (El Capital, Llibre I, Secció 4ª, K. Marx).
Uns pocs exemples ens serviran per il·lustrar aquest increment de la força productiva social: satèl·lits orbitant la terra, coets capaços d'anar i tornar a la Lluna o anar a Mart, drons sense tripulació; submarins supersònics, cables submarins transportant informació; robots realitzant operacions quirúrgiques d'alta precisió, o que entren en el fons de les mines, internet amb tecnologia 5G i 6G que sincronitza operacions en punts distants del planeta, intel·ligència artificial que controla la producció o que pot fer un diagnòstic mèdic; construcció de macroedificis i vaixells en pocs dies, centres logístics i cadenes de muntatge altament automatitzades, trens d'alta velocitat, cotxes sense conductor, nanorobots que administren internament en el cos la dosi exacta d'un medicament; xips cerebrals que reactiven connexions neuronals mortes, etc. etc. i tot això amb una constant reducció dels temps de producció de totes les mercaderies, de les més senzilles a les més complexes.
Totes aquestes conquestes i coneixements són producte del treball de l'obrer col·lectiu definit per Marx però de les quals s'APROPIA el capitalisme: "L'acumulació de la Ciència, de l'habilitat, i del conjunt de les Forces Productives del Cervell Social ve així absorbit en el Capital en detriment del Treball, i s'apareix, es presenta doncs com una Propietat del Capital i més específicament del Capital Fix, en la mesura en què aquest entra en el Procés de Producció com un veritable Mitjà de Producció." (Elements fonamentals per la crítica de l'economia política, K. Marx, 1857).
Mentre el Capital s'apropia de les Forces Productives del Cervell Social, el cervell de la classe obrera està condemnat a deixar en letargia multitud de connexions neuronals per estar obligat a concentrar-se només en una o diverses tasques monòtones i repetitives a més de la mala alimentació i la intoxicació a través de la televisió, l'alcohol i altres drogues: “quantes facultats i sentiments humans ha pogut conservar en trenta anys? Igual succeeix amb la introducció del vapor i les màquines. Això facilita l'activitat de l'obrer, li estalvia esforç muscular, i el treball mateix resulta insignificant però supremament monòton. Aquest no li ofereix cap possibilitat d'activitat intel·lectual, i no obstant això acapara la seva atenció fins al punt en què, per complir bé la seva tasca, l'obrer no ha de pensar en cap altra cosa. I el ser condemnat a semblant treball, un treball que acapara tot el temps disponible de l'obrer, deixant-li a penes temps per menjar i dormir, no permetent-li si més no moure el seu cos a l'aire lliure, gaudir de la naturalesa, per no parlar de l'activitat intel·lectual, podria això no reduir a l'home al nivell de l'animal?” (La situació de la classe obrera a Anglaterra, F. Engels, 1844).
I la mutilació derivada de la divisió del treball es reprodueix en totes les capes de la societat capitalista, incloent aquells que viuen d'explotar treball aliè: “I no són només els obrers, sinó també les classes directament o indirectament explotadores dels obrers les que es veuen, gràcies a la divisió del treball, esclavitzades pels instruments de la seva activitat; així el burgès, espiritualment buit, pel seu propi capital i la seva pròpia cobdícia de guany, el jurista, pels seus fossilitzats conceptes jurídics, que el governen com una potència independent, i les “classes cultes” en general, per una infinitat de prejudicis i de necis localismes, per la seva pròpia miopia física i mental, per la mutilació de la seva educació tallada a la mida d'una especialitat, i pel seu encadenament per tota la vida a aquesta especialitat, encara que sigui purament el no fer res.” (Anti-Dühring, Capítol III, Producció, F. Engels, 1877). El capitalisme condemna a més a amplis sectors de la classe obrera llençats a l'especialitat de la inactivitat forçosa per la seva situació de desocupació o per no ser aptes per l'explotació (nens i ancians).
Des del seu naixement, quan els criadors de bestiar es van separar dels simples caçadors i pescadors, passant per la separació dels oficis i l'agricultura fins al naixement de la classe dels comerciants d'on va sorgir la burgesia, la divisió social del treball ha complert una funció històrica exaltant les forces productives a través de l'arc històric de les societats dividides en classes per mitjà de l'esclavitud de les classes dominades. El desenvolupament del capitalisme ha verificat que les forces productives estan arximadures per trencar l'actual marc de les relacions de producció i acabar amb la base mateixa de la divisió de la societat en classes socials: la divisió del treball.
El capitalisme no pot sobreviure sinó a costa de destruir cíclicament les forces productives ja creades per superar les crisis de sobreproducció relativa de capitals i mitigar la caiguda tendencial de la taxa de guany reiniciant el cicle de producció capitalista. És per tant un sistema caduc. Però al mateix temps, la indústria capitalista ha creat les bases materials perquè sigui possible una reducció dràstica de la jornada de treball i que tots els membres de la societat disposin del temps i dels mitjans per formar-se (sense carrerismes i d’una manera ben diferent a com es realitza la formació en el capitalisme) en camps fins ara reservats a una minoria amb l'única finalitat de justificar els seus privilegis.
En el capitalisme, l'automatització elimina l'especialització vinculada a l'idiotisme de l'ofici però a costa de buidar completament el desenvolupament del productor, reduint-lo a apèndix de la màquina: “El que caracteritza a la divisió del treball en el si de la societat moderna és que engendra les especialitats i amb elles l'idiotisme d'ofici. (…) El que caracteritza a la divisió del treball en el taller automatitzat, és que el treball perd en ell tot el seu caràcter d'especialitat. Però des del moment que es deté tot desenvolupament especial, comença a deixar-se sentir la necessitat d'universalitat, la tendència a un desenvolupament integral de l'individu. El taller automatitzat suprimeix les espècies i l'idiotisme d'ofici.” (Misèria de la filosofia, K. Marx, 1847).
Des de la lluita de Marx contra Lassalle va quedar clar que la reivindicació de la revolució comunista no es redueix a l'obtenció del plusvalor pel treballador individual i ni tan sols per la classe obrera en el seu conjunt, sinó que té un abast i profunditat molt major. Arrencant els mitjans de producció de la seva qualitat actual de capital, la revolució comunista eliminarà l'especialització idiotitzadora i mutiladora de l'obrer, però substituint-la no per un degradador buit sinó per un desenvolupament continu i omnicomprensiu de les seves facultats i habilitats: “A la societat comunista... on cada individu no té delimitat un cercle exclusiu d'activitats, sinó que pot desenvolupar les seves aptituds a la branca que millor li sembli, la societat s'encarrega de regular la producció general, amb el que fa totalment possible que jo pugui dedicar-me avui a una cosa i demà a una altra, que pugui caçar al matí, pescar a la tarda, i pasturar el bestiar al vespre, i després de menjar, si em plau, dedicar-me a criticar sense necessitat de ser exclusivament, caçador, pescador, pastor o crític.” (La ideologia alemanya, K. Marx, 1845).
Perquè això sigui possible, la classe obrera, dirigida pel seu Partit revolucionari, ha d'arrencar de les mandíbules del capital totes aquestes conquestes, enderrocant per la violència la burgesia, destruint fins als fonaments el seu Estat de classe, prenent a les seves mans els mitjans de producció, i instaurant transitòriament la dictadura revolucionària del proletariat. I, que es posin les mans al cap els petits burgesos i intel·lectualets adotzenats: el primer pas que donarà la dictadura del proletariat no serà només cremar els seus títols, sinó repartir les tasques més penoses entre tots els membres de la societat.
D'aquesta manera, amb la reducció dràstica de jornada que aquesta distribució implicarà, s'establiran les bases perquè tots els membres de la societat disposin del temps i les energies perquè puguin desplegar al màxim les capacitats dels seus organismes individuals, dels seus músculs i els seus cervells, com a òrgans que treballaran voluntàriament a l'uníson per aconseguir un objectiu comú: el naixement de l'organisme col·lectiu que els reuneixi a tots ells, la futura Societat Comunista, l'Home Social, la Societat d'Espècie: sense treball assalariat, sense diners, sense classes socials i sense Estat i en la qual “En substitució de l'antiga societat burgesa, amb les seves classes i els seus antagonismes de classe, sorgirà una associació en què el lliure desenvolupament de cadascun serà la condició del lliure desenvolupament de tots.” (Manifest del Partit Comunista, K. Marx i F. Engels, 1848).