VENEÇUELA: UNA ECONOMIA ENDEUTADA FINS A LES CELLES
Des de l'any 2013 al 2017 hi va haver una caiguda general del preu del petroli a nivell mundial i concretament el preu del petroli veneçolà va passar d'uns 100 dòlars el barril el 2012-2013 a 30 dòlars el barril el 2016.
Aquest era el diagnòstic de l'economia veneçolana que publicàvem el 2015 a El Comunista núm.55: “Per què l'economia veneçolana està en crisi amb la caiguda del preu del petroli? Perquè el 96% dels dòlars que entren al país depenen de la venda de petroli, per cada dòlar que baixi el preu mitjà anual del petroli veneçolà, aquest estat capitalista deixa de rebre 600 milions de dòlars. (...) És la caiguda del preu del petroli, a causa de la crisi mundial de sobreproducció, la que determina la crisi veneçolana i l'endeutament creixent de la seva economia.” (El Comunista núm.55, abril de 2015).
Dos anys després l'estat veneçolà va entrar en suspensió de pagaments.
L'estat capitalista veneçolà endeutat fins a les celles
Les dades recollides en els quadres següents del deute extern de Veneçuela són de desembre de 2023 i estan extretes de l'informe "Saldar el deute, salvar Veneçuela" realitzat per l'organització burgesa Transparència Veneçuela. Aquesta organització forma part de l'organització Transparència Internacional l'objectiu de la qual és centrar-se en el botí que s'embutxaquen els capitalistes i els representants de la burgesia, l'anomenada corrupció, i en vendre la possibilitat d'una gestió "transparent" i "justa" del capitalisme. A nosaltres, com a marxistes i materialistes, ens interessen les dades per poder seguir el curs del capitalisme a Veneçuela, però sense deixar de denunciar les campanyes ideològiques de la burgesia que van dirigides a assenyalar la corrupció com l'origen de les crisis econòmiques i dels mals de la classe obrera, així com la possibilitat d'una gestió modèlica del capitalisme. Amb aquest tipus de campanyes la burgesia amaga que l'única font de guany en el capitalisme és el plusvalor extret del temps de treball no retribuït a la classe obrera i que el treball assalariat és una forma d'explotació i d'esclavitud basada directament en el robatori. Aquest guany és el que després s'estafen mútuament, es reparteixen sota mà, etc. Amb el bombo que li donen a la "corrupció" dissimulen el fet que, encara que no hi hagués corrupció, seguiríem vivint en un sistema d'explotació i esclavitud.
En el capitalisme veneçolà, a més, la burgesia té el recurs d'usar l'espantall del "socialisme": l'anomenada "oposició" diu que la crisi econòmica és causada pel sistema "socialista" implantat a Veneçuela pel chavisme; l'oficialisme diu que la situació de misèria és causada pels atacs d'altres potències imperialistes contra el seu "socialisme". Tots ells responsabilitzen de la crisi, de l'escassetat i la gana al socialisme, quan aquest mode de producció no s'ha donat fins ara en cap part del món i menys en el "socialisme" dels banquers burgesos veneçolans.
A l'estat veneçolà els productes tenen forma de mercaderia, les mercaderies es compren amb diners (bolívars o dòlars), la producció es realitza per empreses amb balanç de partida doble, la força de treball és una mercaderia més i la seva remuneració és el salari. Per tant, el mode de producció que regeix a Veneçuela, malgrat tota la propaganda enganyosa d'ambdues parts, no és el socialisme sinó el CAPITALISME, amb totes les categories i lleis: llei del valor, llei de l'oferta i la demanda, anarquia de la producció, sobreproducció, etc.
Al núm.61 de la nostra revista (novembre de 2018) exposàvem un breu resum del que ha estat el capitalisme veneçolà des del seu naixement i quins són els motius de la situació econòmica dels darrers anys de Veneçuela: "Són els alts i baixos preus del petroli al mercat internacional els que regeixen la vida i salut a Veneçuela: quan els preus del petroli estan alts compren de tot, paguen preus d'or per empreses obsoletes, arruïnades, quan els preus del petroli s'ensorren en el mercat mundial ho venen tot a preus de saldo. És el que està succeint en l'economia veneçolana, als il·lusos nets de Bolívar. Van abandonar tot el parc industrial,
es van dedicar a l'exportació de capitals i de petroli, els alts preus del petroli van facilitar els crèdits i es van endeutar fins al moll de l'os, van promoure la liquidació de la seva pròpia indústria venent petroli a canvi de productes manufacturats que després han inundat el mercat veneçolà destruint primer la seva pròpia indústria i agricultura i produint després una inflació desbocada sumint a les masses proletàries a una misèria sense precedents. Van vendre el petroli a un preu molt per sobre del seu preu de cost als seus suposats aliats en una acció purament imperialista i abusiva, però la seva prepotència regional ha produït dialècticament el seu enfonsament. La drogoaddicció de la renda petrolera del capitalisme veneçolà ha destruït el seu ja incipient desenvolupament agrari i industrial."
I això és part del que l'estat capitalista veneçolà deu actualment a la resta del món capitalista:
El total del deute extern pujaria a 161.371.173.132 de dòlars. Si es mira només l'evolució del deute de la PDVSA aquest “va passar d'un deute de 3.000 milions de dòlars el 2006 a més de 50.000 milions de dòlars aquest any.” (El Nacional, 29-05-2023).
El deute públic de Veneçuela representava el 31% del PIB el 1998, el 35% el 2003, 17% el 2008; el 43% el 2013, 126% el 2018 i el 166% el 2023.
En aquest gràfic podem observar l'estrepitosa caiguda del PIB veneçolà fruit de la dependència de l'economia del petroli i de la destrucció de la pròpia indústria (petrolera inclosa):
El cobrament d'aquest deute és part del que ha marcat les intervencions i relacions de la resta de països i potències capitalistes amb l'estat capitalista veneçolà.
Qui té els bons de deute de l'Estat i de la PDVSA?
No hi ha informació sobre en mans de qui està més del 80% del deute estatal veneçolà i de la PDVSA: “amb prou feines es poden identificar un total de posicions que arriba al 19,39% del capital circulant dels bons veneçolans i al 17,82% en el cas de bons PDVSA (...).” (Informe Saldar el deute)
Segons l'informe, abans de la imposició de sancions, l’any 2017 el 60% del deute públic estaria en mans d'inversors d’EEUU que van anar desfent-se d’ell després de les sancions, passant-lo en part a inversors europeus que al seu torn el venien a inversors de Turquia, Rússia, Xina i Orient Mitjà després de l'enduriment de les sancions el 2019. D'aquest deute estatal, menys del 10% s'ha reclamat judicialment. Els litigis per cobrar el deute augmenten els diners que hauria de pagar l'estat veneçolà: “La refineria de Di Korsou a Curaçao demana a un tribunal de Delaware (...) 62,3 milions de dòlars (...) per falta de manteniment de la refineria Isla (...) es busca una indemnització de 1.000 milions de dòlars.” (El Nacional, 04-20-2023)
La subhasta de la CITGO i els interessos creuats dels imperialismes nord-americà, rus i veneçolà.
CITGO, en terreny nord-americà, es va convertir en una filial 100% de PDVSA als anys ’90 en una mostra de l'expansió imperialista del capitalisme veneçolà que va continuar sota la mentida del fals “socialisme bolivarià del SXXI”. A través de la CITGO el chavisme estava realitzant el negoci petroler amb EEUU mentre de cara a la galeria i per consum de masses llençava el discurs “antiimperialista ianqui”.
L'any 2017 quan l'estat veneçolà va entrar en suspensió de pagaments va canviar els bons de la PDVSA que vencien aquell any per l’anomenat bo PDVSA 2020 empenyorant la CITGO com a garantia en cas d’impagament. Això anava en contra dels interessos d'EEUU si no podia controlar qui es quedaria les accions de la setena refineria més important en terreny americà.
El 2019, la fracció de la burgesia veneçolana representada pel titella Juan Guaidó va designar una nova junta administradora per a la CITGO amb el suport dels EEUU, la funció de la qual va ser inicialment evitar que els creditors es cobressin la garantia, és a dir, que prenguessin possessió de la CITGO, per això van pagar els interessos dels bons amb els comptes a l'estranger de la PDVSA. Posteriorment, els EEUU van suspendre la possibilitat que els propietaris dels bons de deute poguessin quedar-se amb la CITGO i aquesta suspensió s'ha anat prorrogant des de l'any 2019 fins avui.
Malgrat la suspensió, al juny de 2024 es va començar a realitzar la subhasta de la CITGO ordenada per un tribunal dels EEUU com a resposta a la demanda realitzada per diversos creditors. El cert és que la subhasta de la CITGO ni tan sols cobrirà la meitat del deute reclamat: “El reclam dels tenidors (…) ha permès a 18 creditors buscar conjuntament 21.300 milions de dòlars en compensació per expropiacions i incompliments. (…) Citgo, (…) ha estat valorada entre 11 i 13 mil milions de dòlars. Però l'oferta més alta en la primera ronda de licitació va ser de 7.300 milions de dòlars.” (Correo del Caroní, 10-06-2024). Aquesta oferta, realitzada per l'empresa estatunidenca Elliot Investment, es va reduir en 2.000 milions al novembre de 2024 i aquest mes de gener el jutjat ha decidit reobrir la licitació per intentar que es presentin més ofertes i més altes… Per tant, encara queden diversos capítols sobre aquest tema.
La batalla de l'"oficialisme" i l'"oposició" sempre ha girat al voltant de quina fracció de la burgesia es quedava amb la gestió de la PDVSA i filials. El paper dels EEUU en relació amb la CITGO és el de permetre-li-ho, o no, a la fracció de la burgesia veneçolana que convergeixi amb els seus interessos.
Per un altre costat, l'estat veneçolà li va donar a l'imperialisme rus en garantia ni més ni menys que el 49,9% de la CITGO a canvi d'un préstec de 1.500 milions de dòlars, per la qual cosa una de les funcions d'aquest consell administrador, en línia amb els interessos dels EEUU, va ser eliminar de l'equació a Rússia recuperant aquestes accions: "La junta administradora ad hoc de Pdvsa, (...) va informar aquest dilluns que va aconseguir recuperar el certificat de les accions de Citgo que el govern de Nicolás Maduro va oferir com a garantia a una filial de la petrolera russa Rosneft. (...) per 49,9% de les accions de Citgo a canvi que Rosneft li fes un préstec a Pdvsa per 1.500 milions de dòlars, que es pagarien amb enviaments de cru veneçolà durant quatre anys." (El Nacional, 26-06-2023)
El deute amb l'imperialisme xinès
Es calcula que els préstecs totals realitzats per l'imperialisme xinès ascendirien a 62.631 milions de dòlars dels quals quedarien per pagar els 15.600 recollits més amunt:
"Veneçuela es va convertir en el país d'Amèrica Llatina que més préstecs va rebre de la Xina: 45% del total de préstecs atorgats entre els anys 2000 i 2017. Aquests desemborsaments van sumar un total de USD 62.631 milions. (...) Malgrat que el 2017 el govern va optar per no pagar a certs creditors, (...) va continuar complint amb l'acord de pagament d'interessos a la Xina, i després de 2018 va amortitzar capital amb els enviaments de petroli. (...) es va realitzar novament una renegociació del deute amb el país asiàtic, en la qual es pausava el pagament de capital estipulat pel 2020. (...) els bancs de la Xina han estat creditors privilegiats davant d'altres tenidors de deute comercial i davant dels creditors de deute financer. (...) Veneçuela va enviar a la Xina 376.000 barrils de petroli per dia (bpd) durant 2007-2016." (Informe Saldar el deute)
Oficialment l'imperialisme xinès va deixar d’emportar-se petroli veneçolà després de l'enduriment de les sancions dels EEUU a l'agost de 2019. Però la realitat és que no ha deixat d’emportar-se petroli en cap moment, utilitzant empreses de defensa per fer-ho i dient que s’emporta "betum": "per ajudar a pagar el deute contret amb la Xina, China Aerospace Science and Industry Corp (CASIC), un conglomerat estatal centrat en la defensa, ha estat enviant cru veneçolà a la Xina des de novembre de 2020. (…) les importacions de petroli veneçolà de la Xina, qualificat com a cru de Malàisia o una barreja de betum, van tenir una mitjana de 430.000 bpd durant els primers vuit mesos de 2023 (…) Els graus de cru veneçolà, majoritàriament àcids pesats Merey i Boscán, són àmpliament utilitzats per refineries independents a la província oriental xinesa de Shandong, on el petroli generalment ha estat etiquetat com a betum diluït per evitar ser inclòs en quotes d'importació estrictament controlades." (La Nación, 12-09-2023). S'estan cobrant el deute emportant-se fins a la meitat de la producció de barrils de petroli el 2023. I aconseguint aquest petroli amb descompte: "l'estalvi de la Xina per la compra de petroli veneçolà [de gener a setembre de 2023] va ser de 1.170 milions de dòlars (…) una mitjana de 10 dòlars per barril (…)." (Banca y Negocios, 11-10-2023)
Al petroli que va cap a la Xina se li sumen les exportacions de carbó de coc: “Veneçuela va augmentar 10 vegades més la xifra d'exportació de carbó de coc cap a la Xina durant l'any 2022.” (Banca y Negocios, 04-02-2023)
Però no és l'únic que se les enginya per esquivar les sancions, i les empreses estan utilitzant tecnologia militar per ocultar la ubicació dels seus vaixells. Així ho explica un exoficial naval israelià, propietari d'una empresa d'intel·ligència marítima les dades de la qual són utilitzades pel govern dels Estats Units per investigar violacions de sancions: “és una situació fora de control i que no està impulsada per països o superpotències. «Es tracta d'empreses ordinàries que utilitzen aquesta tècnica. L'escala és sorprenent».” (El Nacional, 03-02-2022).
Baixada de les inversions petroleres a Veneçuela i creació de les ZEE
Des de fa anys l'interès de l'imperialisme xinès no ha estat fer noves inversions a la indústria petrolera veneçolana, això es lliga a l'interès de la burgesia a nivell internacional de deixar de banda el petroli per centrar-se en altres fonts d'energia.
L'imperialisme xinès està establint zones econòmiques especials on produir més barat, fer inversions, i moure les seves mercaderies, com a part de la seva expansió i penetració pel món i en aquest cas a Amèrica Llatina, el Carib i Amèrica Central.
El juny de 2022 es va aprovar a Veneçuela la Llei Orgànica de Zones Econòmiques Especials (LOZEE) sota paternitat xinesa: “Les ZEE en el decret són Paraguaná (Falcón), Puerto Cabello – Morón (Carabobo), La Guaira (La Guaira), Margarita (Nueva Esparta) i l'Illa La Tortuga (Territori Insular de Miranda)." (Govern Bolivarià de Veneçuela, 11-08-2023).
En el marc d'aquestes zones econòmiques especials, “El governador de l'estat de Carabobo, Rafael Lacava, va anunciar que es va signar la carta d'intencions per iniciar la fase de construcció de la primera planta de muntatge de maquinària pesada a Veneçuela amb la col·laboració d'una empresa manufacturera de la Xina.” (Banca y Negocios, 28-02-2024).
En l'última visita realitzada pel personatge Maduro a la Xina no es va signar cap acord per a la indústria petrolera, però es van signar 31 acords per desenvolupar aquestes zones econòmiques: "que abasten camps com l'educació, l'agricultura, les comunicacions i l'aeronàutica. Durant l'acte, va destacar l'absència d'algun document relacionat amb la indústria petrolera (...) Entre el 2000 i el 2019 Veneçuela i la Xina van signar prop de 500 acords, molts dels quals contemplaven finançaments milionaris dirigits al sector petroler (...)." (Tal Cual, 13-09-2023). En aquesta mateixa reunió: "van acordar elevar les relacions bilaterals al nivell d'Associació Estratègica a Tota Prova i Tot Temps." (AVECH)
A finals del 2024 es va celebrar a Veneçuela la reunió per desenvolupar aquestes ZEE amb presència empresarial xinesa.
Relacions comercials amb Iran
La falta de manteniment de la infraestructura petrolera ha fet que les refineries estiguin fetes pols i hi hagi hagut una escassetat crònica de gasolina al país. Des de l'any 2020, l’Iran ha estat subministrant gasolina a Veneçuela i des de l'any 2022 ha estat invertint en les plantes de refinament per poder reactivar-les: “Iran i Veneçuela van signar un contracte de 110 milions d'euros per reparar i reiniciar la refineria El Palito (…).” (El Nacional, 14-05-2022). En aquesta refineria, la plana directiva la controla l'imperialisme iranià. També estan posant a punt una altra planta a Paraguaná: “s'espera que les empreses signin en les properes setmanes un contracte de prop de 493 milions de dòlars per modernitzar el complex de refinament de Paraguaná, de 955.000 bpd, (…)” (El Nacional, 07-02-2023)
El resultat d'aquestes inversions ha estat la reactivació parcial de les plantes, tot i que encara no es cobreix la demanda interna: “Totes les refineries de Petróleos de Venezuela (Pdvsa), el Cardón, Amuay, Puerto La Cruz i El Palito, es troben operatives després de sis anys de treballs interromputs pels constants incidents (…) les refineries de Pdvsa estan produint un total de 150.000 b/d de combustible. El Palito, a l'estat Carabobo, la qual té una capacitat per processar de 145.000 b/d, és la que té una major quota en el volum actual amb 60.000 b/d de producció. «No s'ha aconseguit cobrir la demanda del mercat intern perquè hauríem d'estar cobrint almenys entre 220.000 i 240.000 barrils diaris. (…) va indicar Quiroz Serrano a Tal Cual.” (El Nacional, 31-07-2023)
Les relacions comercials entre l'Iran i Veneçuela no es queden a les refineries: "El president de l'Iran, Ebrahim Raisí, va afirmar aquest dilluns, durant la seva visita oficial a Veneçuela, que la cooperació econòmica i comercial amb la nació del Carib ascendeix als 3 mil milions de dòlars, i que la meta és poder tenir un intercanvi que arribi als 20 mil milions de dòlars (...) van subscriure aquest dilluns, més de 20 acords en matèria de petroquímica, transport, mineria i altres àrees, amb els quals esperen multiplicar la cooperació bilateral per als pròxims 20 anys (...) va incloure un memoràndum d'enteniment entre les carteres de Petroli d'ambdós països (...)." (El Universal, 13-06-2023).
S'entén que tots aquests acords serviran per pagar el deute amb l'Iran.
Deteriorament de la indústria petrolera
La mateixa PDVSA afirma que la seva flota està obsoleta: “Més de la meitat dels 22 vaixells petrolers de la flota veneçolana estan tan deteriorats que haurien de ser reparats immediatament o retirats del servei, segons un informe intern de la petrolera estatal PDVSA (…) Cinc dels petrolers de PDVSA tenen almenys 30 anys, més enllà de la seva vida útil recomanada (…) La planificació per enviar els petrolers a dic sec s'ha vist molt afectada per la falta de pagament a drassanes i proveïdors» (…) PDVSA va arrendar 41 vaixells l'any passat, deien els documents, pagant aproximadament el doble de la tarifa del mercat, (…) Veneçuela ha pagat a drassanes de l’Iran i l’Argentina almenys 300 milions de dòlars per sis nous vaixells encarregats el 2005. Només n'ha rebut dues unitats, segons els documents.” (Banca y Negocios, 04-05-2023)
Aquesta manca de manteniment tant dels vaixells com de les infraestructures de la PDVSA provoca constants accidents i assassinats laborals: "El 28 de setembre passat, l'estatal petrolera va confirmar l'enfonsament per "males condicions climàtiques" d'una barcassa petrolera al llac de Maracaibo, que va causar la mort a cinc dels seus tripulants. (…) Al març d'aquest mateix any, un incendi a la refineria de Cardón (estat Falcón) va forçar la seva paralització (…) A l'agost, hi va haver una situació similar a les mateixes instal·lacions (…) Al juliol, el govern de Nicolás Maduro va confirmar l'explosió i incendi d'una canonada de gas de l'estatal petrolera a l'estat oriental d'Anzoátegui (…) L'any passat, l'Observatori d'Ecologia Política de Veneçuela va registrar 8 incendis en instal·lacions de Pdvsa a Anzoátegui, Falcón, Monagas, Portuguesa i Zulia, però sense descartar l'existència d'altres que no hagin estat reportats per la premsa. (…)" (Efecto Cocuyo, 17-10-2024)
“Cinc persones van resultar ferides aquest dilluns a causa de l'explosió d'un gasoducte de l'estatal petrolera Pdvsa a l'estat Monagas (…)” (El Nacional, 11-11-2024). Aquesta explosió va deixar sense gas i sense subministrament elèctric a diversos estats.
I això és només el que surt a la premsa.
El relaxament de les sancions d'EEUU
El 2019 EEUU (principal destí de les exportacions petroleres veneçolanes) va aplicar sancions al petroli veneçolà perquè el volia desplaçar en favor de la seva pròpia indústria petrolera del fracking per consum intern i exportació. Com s'observa en el gràfic de la columna següent, malgrat les sancions, s'ha estat exportant petroli des de Veneçuela. Els països que deixen d'aparèixer durant un temps són només EEUU, Europa i l’Índia.
Al març de l'any 2022 dues delegacions d'EEUU van visitar Veneçuela: “El 5 de març, la delegació nord-americana es va reunir amb l'Executiu de Maduro per conversar sobre temes energètics, segons va confirmar llavors la Casa Blanca (…).” (El Nacional, 27-06-2022). Des d'aleshores EEUU ha anat aprovant llicències i relaxant les sancions imposades, perquè les pròpies empreses nord-americanes puguin cobrar-se el deute emportant-se el petroli.
Al novembre de 2022 “Estats Units va concedir (…) a Chevron una llicència de sis mesos per operar a Veneçuela. (…) encara que impedint els intercanvis d'efectiu i exigint que els carregaments de cru vagin a refineries estatunidenques.” (El Nacional, 29-11-2022). I s'ha nomenat un executiu de la Chevron com a gerent: “La junta directiva de l'empresa mixta Petropiar, S.A. va aprovar la designació de Martin Philipsen, que forma part
de la companyia Chevron, com a nou gerent general (…).″ (El Nacional, 05-02-2023).
Fruit del relaxament de les sancions: “Durant el primer semestre del 2023, l'exportació de petroli des de Veneçuela cap als Estats Units (EEUU) va créixer 122,4%, en comparació al mateix període del 2022 (…)” (Banca y Negocios, 12-09-2023).
Les pujades en la producció s'han produït per les inversions de la Chevron: “El Economista (…) va assenyalar que la producció de cru a Veneçuela en els últims dos anys, «ha vingut pujant fonamentalment per les inversions» fetes per l'empresa estatunidenca Chevron.” (Banca y Negocios, 23-08-2024).
El desembre de 2023 Veneçuela va passar del 9è lloc al 7è dels principals exportadors als EEUU amb 163.000 barrils diaris, al juny de 2024 al 5è lloc amb 226.000 barrils diaris i al juliol de 2024 al 3r lloc amb 308.000 barrils diaris (al darrere de Mèxic amb 413.000 i per davant d'Aràbia Saudita amb 280.000, el 5è lloc l’ocupava Guyana i el 6è Brasil) (EIA)
L’Iran estava sent el principal proveïdor de nafta de Veneçuela. No obstant això, la Chevron l'ha desbancat: “l'estatunidenca Chevron ha enviat des de desembre prop de 1.570.000 barrils de nafta (…) Al gener, un petroler procedent d'Iran va descarregar uns 440.000 barrils (…) que implica una reducció de les importacions d'aquest producte de 2 milions de barrils en comparació amb gener de 2022 (…)” (Banca y Negocios, 03-03-2023)
Després de les visites realitzades per EEUU el 2022, les empreses petroleres europees també han pogut emportar-se petroli per cobrar-se el deute. I preveient el possible retorn de les sancions, s'ha creat una nova empresa mixta Espanya-Veneçuela: "Les sancions petroleres dels Estats Units impulsen Espanya i Veneçuela a crear una empresa mixta per treure i comerciar petroli al món. La nova empresa es diu Roraima: el 51% d'accions pertanyen a l'Estat veneçolà i el 49% a l'empresa de petroli espanyola Repsol." (El Impulso, 18-04-2024)
Després del circ electoral de juliol de 2024 i amb l'amenaça de noves restriccions hi va haver una concentració de vaixells emportant-se petroli: "en 19 dies - des del 29 de juliol van partir cap als EEUU 12 vaixells des dels molls de Jose, Amuay i Puerto La Cruz amb càrrega pertanyent a la nord-americana Chevron i a l'espanyola Repsol, (…) Altres vaixells cisterna van salpar cap a destinacions com Cuba, Bèlgica, Colòmbia, Espanya, Malàisia (...)." (Tal Cual, 18-08-2024)
Les declaracions de l'empresa estatunidenca Chevron són meridianament clares pel que fa al fet que el seu interès és poder cobrar-se el deute, no important quin titella estigui governant: "El missatge de Chevron a la Casa Blanca entre bastidors és que necessita seguir operant a Veneçuela fins i tot si Nicolás Maduro es manté en el poder després de les qüestionades eleccions, va revelar The Wall Street Journal (...) el president executiu Mike Wirth va dir que la seva companyia ha descobert que, en general, és millor treballar amb un govern en el poder sense adoptar posicions que dificultin la continuïtat d'un altre govern posterior." (Correo del Caroní, 17-09-2024)
A més, part de la burgesia nord-americana dedicada al negoci dels combustibles fòssils veu en la situació econòmica actual de Veneçuela una oportunitat de negoci: “Aquest dimarts, empresaris petrolers de Texas van signar un memoràndum d'entesa amb Petróleos de Venezuela (Pdvsa) a través del qual s'estableix l'operació de 3.000 pous en un període d'any i mig a la faixa Petrolífera de l'Orinoco. (…) "Farem una inversió important en més de 16.000 pous petrolers perquè en els pròxims tres anys Veneçuela assoleixi la producció de 3.250.000 bpd, recuperant així el 80% de la seva capacitat" (…) Va recordar que Texas està en crisi i té un dèficit de 4 milions de barrils i està important petroli i gasolina per cobrir-lo.” (El Universal, 12-06-2024). I les sancions són un obstacle: “Empresaris petrolers de Texas han instat al president electe dels Estats Units, Donald Trump, a aixecar les sancions imposades a Veneçuela i Cuba (…) Els empresaris van fer notar que les sancions han facilitat que potències com els BRICS, així com la Xina, l'Índia i Rússia, adquireixin un control significatiu sobre les matèries primeres de Veneçuela i Cuba, convertint-se en compradors clau d'aquests recursos” (El Universal, 03-01-2025)
Per la seva banda, l'Índia va demanar als EEUU noves autoritzacions per poder cobrar el deute: “La petrolera índia ONGC Videsh Ltd. (OVL) està buscant una autorització dels Estats Units (EEUU) per operar dos projectes petrolífers a Veneçuela. (...) això ajudaria la companyia índia a gestionar les finances dels seus projectes a Veneçuela, així com recuperar “un dividend pendent” de més de 500 milions de dòlars americans.” (Banca y Negocios, 30-08-2024). Part del pagament del petroli l'efectuarà l'imperialisme indi amb el petroli cru refinat que Veneçuela necessita com a diluent a causa de la pesadesa del seu petroli.
De produir més de 3 milions de barrils diaris, tenir una política imperialista regional amb l'UNASUR sobre la base de la renda del petroli, disposar de refineries als EEUU… la PDVSA ha passat a produir per pagar el deute.
El cicle nacionalització-privatització
El 2020, en una confirmació de la fallida de l'estat capitalista veneçolà, es va signar la llei antibloqueig amb l'objectiu de privatitzar a baix preu les empreses com a part del cicle nacionalització-privatització que el capitalisme realitza de manera recurrent. Si abans hem vist les declaracions de la Chevron i dels empresaris petrolers de Texas, ara veiem les del president de la patronal industrial de Veneçuela: “El president de Conindustria, Luigi Pisella, va informar que hi ha entre 500 i 600 empreses a les quals el govern vol incorporar capital privat, preferiblement nacional (...) Tot està sobre la taula. Poden ser vendes directes o aliances público-privades, on l'Estat conservi una participació (...) va remarcar la necessitat urgent que es mantingui la flexibilització de les sancions que existeixen contra entitats estratègiques de l'estat veneçolà i que afecten a tot el país. Al seu judici, perquè aquest procés d'incorporació de capital privat a empreses en mans de l'Estat funcioni, no poden seguir en vigor sancions que impedeixin fer negocis amb participació de l'Executiu (...)” (Banca y Negocios, 21-11-2024)
Misèria material per la classe obrera
Aquests gràfics mostren l'augment de l'atur, la caiguda dels salaris i la inflació desbocada basada en el llançament de bolívars a la circulació sense cap suport amb què el criminal capitalisme veneçolà va descarregar els pitjors anys de la crisi a l'esquena del proletariat.
Es calcula que gairebé 8 milions de veneçolans han emigrat en els últims 10 anys, igual que si s'hagués viscut una guerra.
Quan va arribar al govern el chavisme escrivíem a El Comunista núm.36, octubre de 1999: “L'economia veneçolana i el seu monocultiu petroler està sent la més dependent del MERCAT MUNDIAL, de les seves anades i vingudes, a Amèrica. (…) Els preus del petroli no els pot canviar cap govern veneçolà, per molta fraseologia electoralera, patriotera o bolivariana que escupin els portaveus de la petita burgesia. (…) per controlar des de dins el descontentament que aquestes mesures han de tornar a provocar, necessiten un exèrcit civil, ben organitzat, centralitzat i obedient, de boines vermelles i de “comisarios de cuadra o de esquina”. Aquesta policia política, ben entrelligada per l'exèrcit i altres cossos repressius, haurà de preparar la repressió preventiva i selectiva, per la qual no dubtaran a utilitzar l’hampa i tot tipus de lumpen. L'objectiu és reimplantar el control social i policial de l'ESTAT burgès als barris proletaris de Caracas i altres ciutats, amb la finalitat d'imposar que tothom pagui els impostos, les taxes, la llum, l'aigua, el telèfon, el lloguer de l'apartament, etc., a més de prevenir, violentament si cal, futurs caracazos o explosions socials. ¡Proletaris, internacionalistes, cuideu-vos d'aquests esbirros, per seguir realitzant les corresponents tasques!” (“El Comunista” núm.36, Veneçuela és el reflex del mercat mundial). I efectivament es va conformar aquest exèrcit civil.
Per un costat, utilitzant àmpliament el lumpen, controlant els barris obrers de les ciutats amb els "colectivos", grups armats formats per la delinqüència finançats pel partit de l'exèrcit. Com a les antípodes del moviment comunista està l'aliança amb el lumpen ho va posar de manifest Engels el 1870: "El lumpenproletariat, aquesta escòria integrada pels elements desmoralitzats de totes les capes socials i concentrada principalment a les grans ciutats, és el pitjor dels possibles aliats. Aquest rebuig és absolutament venal i d’allò més molest. Quan els obrers francesos escrivien en els murs de les cases durant cadascuna de les revolucions: «Mort aux voleurs!» ¡Mort als lladres!, i de fet afusellaven a més d'un, no ho feien en un impuls d'entusiasme per la propietat, sinó plenament conscients que abans que res era precís desembarassar-se d'aquesta banda. Tot líder obrer que utilitza elements del lumpenproletariat per a la seva guàrdia personal i que es recolza en ells, demostra amb aquest sol fet que és un traïdor al moviment." (La guerra camperola a Alemanya, Engels, 1870).
Aquests són els mètodes que ha utilitzat històricament la burgesia contra el proletariat, sent aquests “socialistes bolivarians del SXXI” hereus de la burgesia francesa del segle XIX: “El govern provisional va formar a aquest efecte 24 batallons de Guàrdies Mòbils, de mil homes cadascun , integrats per joves de quinze a vint anys. Pertanyien majoritàriament al lumpenproletariat, que a totes les grans ciutats forma una massa ben delimitada del proletariat industrial. Aquesta capa és un centre de reclutament per a lladregots i delinqüents de tota mena, que viuen de les despulles de la societat (…) El govern provisional els pagava un franc i cinquanta cèntims al dia, és a dir, els comprava. Els donava uniforme propi, és a dir, els distingia dels homes de brusa.” (Les lluites de classes a França de 1848-1850, K.Marx).
Per un altre costat, aquest exèrcit civil s'ha conformat a través dels Consells Comunals i dels CLAP (Comitès Locals d’Abastiment i Producció) formats pels "manzaneros" o "jefes de cuadra" que s'encarreguen de distribuir les bosses de menjar subvencionades i el gas domèstic. Aquests agents de la burgesia controlen tot el cens dels barris proletaris, coneixent fins i tot el lloc de treball dels treballadors. S'encarreguen de fer de xivatos vigilant qui surt a protestar i fent de bombers socials quan hi ha talls d'electricitat, amenaçant de no donar les bosses CLAP o el gas en cas de protesta. També hi ha els "Jutges de pau", escollits per votació igual que els consells comunals, la funció dels quals és "mediar" en els conflictes als barris obrers pels talls de serveis públics o a les institucions educatives si se suspenen classes a causa dels talls d'aigua, sobretot si es va a la vaga. Amb la crisi, molts chavistes es van tornar antichavistes i als consells comunals s'han arribat a escollir elements que van passar-se a l'altre bàndol burgès, però majoritàriament el partit de l'exèrcit és qui segueix controlant a dia d'avui aquest aparell de repressió. En qualsevol cas, són òrgans de control de la burgesia.
Com qualsevol estat burgès, l'estat capitalista veneçolà exerceix també el control social a través de la policia político-social del sindicalisme integrat per liquidar qualsevol intent de lluita que pugui desenvolupar-se fora del seu control: un exemple d'això han estat les lluites dutes a terme en el sector de la docència.
Els treballadors dels centres educatius (tant professors, com administratius i personal de neteja) van anar a la vaga a principis del 2023 per la dràstica caiguda del seu salari reclamant el pagament del salari en dòlars per a tots els sectors de la classe obrera. De cobrar 100$ a mitjans de l'any 2022, la forta inflació va reduir el salari a l'equivalent a 30$ a principis del 2023. Els treballadors es van mobilitzar inicialment sense l’"autorització" del sindicalisme integrat desbordant en els seus inicis el control de l'Estat. El sindicalisme integrat es va negar a convocar la vaga tot i que els treballadors ho requerien. Convocar vaga obria la possibilitat de perdre totalment el control de la situació. En lloc de convocar vaga, i per recuperar el control, es van treure de la màniga "les assemblees permanents", és a dir, activitats folklòriques a les quals si hi assistien els treballadors se'ls segellava un full d'assistència a les mateixes. Després s'acreditava aquesta assistència al patró-estat que pagava als treballadors el seu raquític salari i no els acomiadava perquè l'absència al treball estava justificada. Un xantatge en tota regla. És tal la misèria que cobraven els treballadors i tal la necessitat de recuperar el control per part de l'estat-patró que va seguir pagant sense que s'anés a la feina.
El següent moviment de l'Estat burgès va ser reduir la jornada sense reduir el salari perquè la jornada reduïda permetés tenir altres ocupacions per poder subsistir. D'aquesta manera es va desmobilitzar gran part dels treballadors que es van reintegrar a la feina amb aquesta jornada parcial.
No obstant això, diversos grups de treballadors, sobretot aquells que es van organitzar en les poques organitzacions classistes que hi ha a Veneçuela, com el Núcleo Proletario Clasista, es van mantenir sense tornar a la feina, manifestant-se al marge de les pantomimes del sindicalisme integrat i aconseguint que en algunes regions no es pogués fer el referèndum convocat per votar la tornada a la feina. La vaga va durar 6 mesos.
Encara que no hi va haver un augment oficial del salari mínim, l'Estat es va veure forçat per la mobilització a augmentar el salari per mitjà de l'increment de la cistella tiquet de 45Bs a 40$ indexats al $ del BCV tant per als treballadors del sector públic i privat i un bo addicional, l'anomenat Bo de Guerra de 40$ per a tots els treballadors del sector públic (que es paga actualment a 90$). Això va suposar un augment salarial d’un 266% en termes percentuals, tot i que mantenint un valor relatiu del salari en relació amb la cistella bàsica completament insuficient. Aquest augment salarial era doncs insuficient, però té el valor que, malgrat la repressió i el control exercit contra la classe obrera, els treballadors van demostrar que obrint una bretxa al dic de contenció del sindicalisme integrat es pot pressionar l'estat-patró .
Un cop desmobilitzats els treballadors, pel curs 2024-2025 el Ministeri d'Educació va ordenar tornar a la jornada completa. Només en aquells centres organitzats a través del sindicalisme de classe s'ha aconseguit mantenir per ara la jornada reduïda. Els motius exposats pels treballadors per mantenir la jornada reduïda no només tenen a veure amb la necessitat d'estar pluriempleats per pagar el menjar, el lloguer, etc., sinó per la dificultat d'assistir al centre de treball diàriament pels constants talls d'aigua, llum, pel problema del transport... A més, els instituts no estan preparats pel retorn a jornada completa de tots els treballadors i alumnes perquè les infraestructures estan fetes pols i per la insalubritat que provoquen els constants talls d'aigua. Per evitar possibles noves mobilitzacions, el sindicalisme integrat ha sortit a la palestra novament amb el xantatge que si es passa per la seva taquilla els justifiquen les absències els dies en què no es vagi a treballar i així mantenir la jornada reduïda... D'aquesta manera podran anar dosificant l'ASFÍXIA que els apliquen als treballadors.
En un altre gir de rosca més, a mitjans d'octubre de 2024, quan es cobrava la meitat de la paga extraordinària, el Ministeri d'educació va començar a suspendre salaris. Va justificar inicialment la decisió dient que no es pot tenir més d'una feina i va suspendre el salari als treballadors que treballaven en centres públics d'ensenyament i centres concertats argumentant que era impossible realitzar jornades de 70 o 80 hores setmanals. La possibilitat de compaginar dues feines venia, com s'ha dit, de la reducció de jornada després de les mobilitzacions. Posteriorment, i excusant-se en errors de gestió en les nòmines, van anar suspenent el salari a treballadors que només treballaven en un centre. Les xifres totals dels treballadors suspesos no s'han publicat. Sembla que després de més de dos mesos retenint el pagament dels salaris, el patró-estat veneçolà ha començat a pagar els endarreriments salarials... Després dels xantatges previs, el sindicalisme integrat va aconseguir que els treballadors no hagin volgut mobilitzar-se sense la seva autorització. A això s'hi ha sumat l’estupefaent del parlamentarisme i l'esperança, que el 10 de gener anava a canviar la seva sort amb l'arribada del nou Messies de torn... que finalment no va arribar... Els empresonaments que hi va haver després de les protestes per les últimes eleccions parlamentàries han servit també com a propaganda de terror en el si de la classe obrera evitant les mobilitzacions per la defensa dels seus propis interessos.
Aquest FALS socialisme a la bolivariana exerceix la dictadura de la burgesia disfressant-la amb els noms de la dictadura del proletariat ("consells") mentre manté la llei del valor, el treball assalariat, l'explotació, l'economia d'empresa per empresa... D'aquesta manera es genera confusió a la classe obrera perquè li tingui al·lèrgia al concepte "dictadura del proletariat" per relacionar-lo amb aquesta caricatura del socialisme amb els seus "consells comunals" i "colectivos", amb la misèria i la repressió cap a la classe obrera.
Però aquest exercici despòtic del poder per part de la burgesia no pot fer que el proletariat renunciï a la seva pròpia dictadura revolucionària. I és funció dels comunistes aclarir aquestes qüestions al proletariat veneçolà i de tot el món. Un cop enderrocat per la violència l'Estat burgès per part del proletariat, la lluita de classes continua, dialècticament invertida. La burgesia conserva la seva organització, la seva influència, els seus recursos, les seves tradicions i compta amb el suport de la burgesia d'altres països. La classe obrera ha d'exercir la seva dominació de classe per evitar la restauració del capitalisme i per a això ha d'exercir transitòriament la seva dictadura de classe.
La pregunta que ha de formular un militant marxista és: dictadura ¿de quina classe? ¿contra quines classes? En la dictadura del proletariat, la classe obrera, la majoria aplastant de la població, exercirà la dictadura contra la burgesia i les altres classes reaccionàries (petita burgesia i lumpen), per mitjà d'un control despòtic que asseguri que s'implementa el programa revolucionari i les mesures econòmiques immediates per liquidar el capitalisme: “La forma de la específica revolució del proletariat és políticament la dictadura. No dictadura personal, s'entén, sinó dictadura de classe. Aquesta es dota dels seus propis òrgans originals i específics, que són òrgans de gestió del poder estatal en fase de plena lluita (…) La dictadura és definida per la força i per la direcció d'aquesta força: no s'ha de dir que construeix el socialisme a condició de ser la dictadura justa, sinó que és la veritable dictadura proletària quan camina cap al comunisme” (Classe, Partit i Estat en la Teoria Marxista).
Si la classe obrera renuncia a l’exercici de la seva dictadura renuncia a la superació del capitalisme i renuncia al comunisme. Ara bé, la dictadura del proletariat és un procés TRANSITORI per l'abolició de les classes socials, quan aquest procés hagi culminat no serà necessari haver de reprimir a cap classe i ni tan sols existirà la classe proletària per poder exercir la dictadura. I l'Estat com a instrument de dominació d'una classe per una altra s'extingirà: "Un cop que en el curs del desenvolupament hagin desaparegut les diferències de classe i s'hagi concentrat tota la producció en mans dels individus associats, el Poder públic perdrà el seu caràcter polític. El Poder polític, parlant pròpiament, és la violència organitzada d'una classe per a l'opressió d'una altra. Si en la lluita contra la burgesia el proletariat es constitueix indefectiblement en classe; si mitjançant la revolució es converteix en classe dominant i, com a classe dominant, suprimeix per la força les velles relacions de producció, suprimeix al mateix temps que aquestes relacions de producció les condicions per a l'existència de l'antagonisme de classe i de les classes en general, i, per tant, la seva pròpia dominació com a classe. En substitució de l'antiga societat burgesa, amb les seves classes i els seus antagonismes de classe, sorgirà una associació en què el lliure desenvolupament de cada un serà la condició del lliure desenvolupament de tots." (Manifest del Partit Comunista)