LLIÇONS DE LA DERROTA DE LA REVOLUCIÓ PROLETÀRIA XINESA DE 1926-1927
En aquestes notes recordarem el procés de la traïció de la revolució proletària xinesa, sobre les cendres de la qual es va desenvolupar el fals socialisme xinès actual, tapall de l’actual potència capitalista, garant de la contrarevolució mundial.
Tesis sobre la qüestió nacional i colonial
En el II Congrés de la III Internacional (1920) s’havien aprovat, entre d’altres, les Tesis sobre la qüestió nacional i colonial. En elles es recollia la tàctica que havien de seguir els comunistes i els seus partits en els països on la revolució anti-feudal i/o anti-colonial encara estava pendent. Aquestes Tesis havien establert els següents límits tàctics:
“11.- Pel que fa als estats i a les nacions més endarrerits, on predominen les relacions feudals, patriarcals o patriarcal-campesines, cal tenir present sobretot: (…) e) La necessitat de lluitar resoltament contra els intents fets pels moviments d'alliberament, que no són en realitat ni comunistes ni revolucionaris, d'adoptar el color del comunisme. La Internacional Comunista ha de donar suport als moviments revolucionaris en els països colonials i endarrerits, només a condició que els elements dels futurs partits proletaris, comunistes no només pel seu nom, s'agrupin i s'eduquin en tots els països endarrerits en la consciència de la missió especial que els incumbeix: lluitar contra els moviments democràtic-burgesos dins de les seves nacions; la Internacional Comunista ha de segellar una aliança temporal amb la democràcia burgesa dels països colonials i endarrerits, però no ha de fusionar-se amb ella i ha de mantenir incondicionalment la independència del moviment proletari fins i tot en les seves formes més embrionàries.” (Tesis sobre la qüestió nacional i colonial, II Congrés de la Internacional Comunista, agost de 1920).
“9.- (…) En el seu primer estadi, la revolució a les colònies ha de tenir un programa que inclogui reformes petitburgeses com el repartiment de la terra. Però això no significa necessàriament que la direcció de la revolució hagi de ser abandonada en mans de la democràcia burgesa. Al contrari, el partit proletari ha de desenvolupar una propaganda poderosa i sistemàtica a favor dels sòviets, i organitzar els sòviets de camperols i d'obrers. Aquests sòviets hauran de treballar en estreta col·laboració amb les repúbliques soviètiques dels països capitalistes avançats per assolir la victòria final sobre el capitalisme a tot el món.” (Tesis suplementàries sobre la qüestió nacional i colonial, II Congrés de la Internacional Comunista, agost de 1920).
Es poden veure en el desenvolupament del Partit Comunista de la Xina (PCX) les conseqüències nefastes de la transgressió dels límits d'aquesta tàctica i, en particular, les conseqüències del sacrifici de la completa autonomia organitzativa de l'organització comunista.
Un Partit sacrificat només néixer
L'1 de juliol de 1921 s'havia fundat a Shanghai el Partit Comunista de la Xina, el qual havia d'actuar conforme a les Tesis del II Congrés. No obstant això, ja a l'agost de 1922 l'enviat de la Internacional Maring imposa la decisió que els membres del Partit Comunista de la Xina hagin d'afiliar-se també al partit nacionalista burgès xinès del Kuomintang, argumentant que s'havia de “transformar des de dins”, imposició completament contrària a les tesis del II Congrés.
La submissió al Kuomintang (i posteriorment al Kuomintang d'esquerres) es va postular en major o menor mesura des d'aleshores per part de la Internacional i va tenir el seu apogeu precisament en les dates immediatament anteriors a la gran derrota proletària de 1926 – 1927, arribant la Internacional degenerada a nomenar el Kuomintang com a partit simpatitzant en el VI Executiu ampliat (després d'haver institucionalitzat aquesta figura completament anòmala des del V Congrés de 1924) i al propi Xiang Kai-shek com a membre honorífic del Presídium de la Internacional, afirmant el seu representant a la Xina que "En el present període, els comunistes han de fer un treball de coolies per al Kuomintang".
La rehabilitació del menxevisme
Martinov, antic economicista i després menxevic el passat polític del qual era rehabilitat a Rússia i a la Internacional per l'estalinisme, pontificava (en una línia contrària a les Tesis del II Congrés): "A la Xina la iniciativa emana de la burgesia industrial i dels intel·lectuals burgesos i, per tant, el Partit Comunista xinès ha d'esforçar-se per no crear obstacles a l'exèrcit revolucionari contra els grans senyors feudals, contra els militaristes del Nord i contra l'imperialisme." (Revista de la Internacional Comunista nº5, març de 1927).
Així es descriu la tàctica deforme del PCX en l'informe presentat al VII Executiu Ampliat (1926):
"El perill més gran consisteix en això: que el moviment de les masses progressi cap a l'esquerra. (...) És extraordinàriament difícil per nosaltres definir la tàctica en relació amb la petita i mitjana burgesia, atès que les vagues d'obrers que treballin pels artesans o les vagues d'empleats no són més que conflictes en l'interior mateix de la petita burgesia. I donat que l'una i l'altra de les parts en lluita (és a dir, els empresaris i els obrers) són necessaris pel front únic nacional (...) Els empleats d'empreses que proveeixin objectes de primera necessitat no han de recórrer mai a la vaga si hi ha la més mínima possibilitat d'arribar a concessions per una via pacífica. (...) Tenint por del desenvolupament elemental del moviment obrer, el Partit ha consentit l'arbitratge obligatori a Canton i després a Hankou."
La doble traïció: metròpoli i perifèria
Al mateix temps que es traïa la revolució xinesa (llavors perifèria del capitalisme) es traïa també la vaga dels miners a Gran Bretanya (llavors metròpoli del capitalisme), que va arribar a ser vaga general durant 9 dies. Amb aquesta doble traïció s'eliminaven tràgicament les premisses de la represa revolucionària mundial al mateix temps que la contrarevolució estalinista es feia amb el control de la 3a Internacional.
Durant 1926 es van produir a Shanghai almenys 169 vagues en què van participar més de 200.000 obrers. El 21 de març de 1927 el Sindicat General de Shanghai crida a la vaga general insurreccional. Xiang Kai-shek s'apropa a Shanghai mentre reprimeix els grups obrers armats. Declara la llei marcial i comença la repressió a Shanghai. La Internacional degenerada passa a acusar Xiang Kai-shek de traïdor i a considerar el govern de l'esquerra del Kuomintang a Wuhan com el centre de la revolució. Poc després, actuant a base de batzegades i sense un pla, la Internacional degenerada passa a considerar que la revolució xinesa està al seu punt àlgid i crida a realitzar insurreccions. Sense cap tipus de condicions ni preparació, totes fracassen.
Conseqüències i lliçons
Al desembre de 1927 diversos grups de treballadors armats s'insurreccionen i aconsegueixen prendre el control de Canton amb un programa obrer (reducció de jornada, confiscació i distribució de la propietat privada, etc.). El proletariat xinès va fer una última demostració d'energia revolucionària però tota l'actuació prèvia de l'oportunisme l'havia condemnat a la derrota. El Kuomintang es reorganitza i reprimeix brutalment els treballadors de Canton. La Comuna a Canton dura de l'11 al 13 de desembre de 1927.
"El cop del 13 d'abril de 1927 es va abatre, doncs, sobre un proletariat políticament, organitzativament i militarment desarmat contra el seu propi instint de classe, i al qual es tenia, no obstant l’impudor de fer entreveure una possible “via xinesa al socialisme” en el precís moment en què es destruïen les mateixes bases, internacionals i només internacionals, d’una tal perspectiva; es va abatre sobre un partit induït a sacrificar-se per reforçar l’adversari de classe cedint-li fins i tot el secret de la centralització organitzativa i de la unitat de direcció política – un partit suïcida”. (En memòria dels militants proletaris assassinats a Shanghai l’abril de 1927 i en els mesos successius a tota la Xina, Il Programma Comunista 6-7, 1977).
“La Xina va ser el banc de proves dels principis i de les tàctiques de col·laboració de classe en els moviments nacionals i colonials. Negació del rol autònom i dels objectius específics del proletariat, aliança “anti-imperialista” amb els partits burgesos, adhesió a la teoria menxevic de la necessitat d’una “etapa democràtica”: aquests són els principis que Moscou va imposar a la Xina i que el PCX va fer seus per sempre. Donant l’esquena a les lliçons del Manifest del Partit Comunista, a les lliçons de les revolucions de 1848 i de 1871 a Europa, així com a la línia seguida pels bolxevics a l’Octubre de 1917, aquestes posicions no només van conduir el proletariat xinès a una derrota irreparable, sinó que van ser traslladades a totes les revolucions anti-colonials d’Àfrica i Àsia. Derrotat el proletariat, calia encara donar una resposta a la qüestió social i un marc polític a l’acumulació de capital. Va ser la urgència d’aquesta resposta, la gravetat dels antagonismes que havien posat en moviment totes les classes de la vella societat, el que va empènyer Mao a jugar el rol de “veritable Kuomintang”. Havent rebutjat armar els obrers xinesos, va armar la pagesia petit burgesa. Havent negat la conquesta del poder polític pel proletariat, va assumir les responsabilitats de la fundació de la “democràcia popular”. (Le mouvement social en Chine, Programme Communiste, números del 27 al 37 de 1964 a 1966).
Maoisme significa sunyatsenisme
El partit que la línia de Mao Zedong (pràcticament absent de la primera línia de la direcció del PCX fins llavors) va refundar després de la derrota de Canton, de base camperola i sense cap lligam amb el proletariat urbà, va seguir sempre el plantejament del nacionalisme burgès xinès de Sun Yat-sen, convertint-se en realitat en el “veritable Kuomintang”. Així ho reconeix el propi Mao: “El nostre punt de vista coincideix perfectament amb les tesis revolucionàries del Doctor Sun Yat-sen (…) a la Xina tots els comunistes i els simpatitzants del comunisme han de lluitar pels objectius de la fase actual; han de lluitar contra l’opressió estrangera i destrossar el jou feudal, han d’alliberar el nostre poble de la tràgica sort de país colonial, semicolonial i semifeudal, i edificar una Xina de nova democràcia sota la guia del proletariat, que es proposi, com a tasca principal, l’alliberament dels camperols, és a dir, una Xina dels Tres Principis del Poble revolucionari del Doctor Sun Yat-sen, una Xina independent, lliure, democràtica, unificada, rica i potent. Nosaltres actuem precisament així.” (Sobre el govern de coalició, Mao Zedong, 1945).
No obstant això, què havia dit Lenin de Sun Yat-sen?
“Sun Yat-sen (...) Demòcrata xinès progressista, raona literalment com un rus. La seva semblança amb un populista rus és tan gran, que arriba a la total identitat amb les principals idees i amb moltes expressions. (...) la democràcia burgesa de la Xina es troba totalment tenyida del mateix color populista. (...) A què es redueix la “revolució econòmica” de què parla Sun Yat-sen amb frases tan pomposes i poc clares al començament de l’article? Al traspàs de la renda a l’Estat, és a dir, a la nacionalització de la terra mitjançant un impost únic (...) o, dit d’una altra manera: nacionalitzar la terra. És possible aquesta reforma dins dels marcs del capitalisme? No només és possible, sinó que representa el capitalisme més pur, més coherent, idealment perfecte.” (Democràcia i Populisme a la Xina, Lenin, 1912).
És a dir, el plantejament del partit de Mao, en línia amb el de Sun Yat-sen, no era altra cosa que l'extensió de la revolució burgesa xinesa i el desenvolupament del capitalisme a la Xina.
La naturalesa burgesa del maoisme, com de l'estalinisme, ha permès que el mateix o versions seves hagin estat una closca ideològica adequada per a una varietat de burgesies nacionalistes – algunes revolucionàries des d'un punt de vista burgès, altres ni tan sols això – en diferents llocs del món (Xina, Vietnam, Cambodja, Corea, Cuba, Veneçuela, etc.) on mai han representat una lluita per la superació del capitalisme, ni en els quals no s'ha instaurat mai ni el comunisme ni el socialisme.
El fals socialisme maoista
La política burgesa del maoisme ha inclòs sempre el manteniment del treball assalariat (explotació) i garantia del guany empresarial (acumulació de capital):
“Amb el règim de nova democràcia s'adoptarà una política d'assegurament dels interessos del treball i del capital. D'una banda es defensaran els interessos dels obrers: s'establirà una jornada de treball de vuit-deu hores segons les circumstàncies, es proveirà en la mesura adequada d'assistència als desocupats i de seguretat social, i es defensaran els drets sindicals. D'altra banda es garantiran els legítims guanys a les empreses estatals, privades i cooperatives directes. D'aquesta manera tant el sector públic com el sector privat, tant el treball com el capital, contribuiran junts al desenvolupament de la producció industrial.” (Sobre el govern de coalició, Mao Zedong, 1945).
Coherentment amb el seu caràcter burgès, el maoisme defensarà la pervivència de la producció mercantil i de la llei del valor en el socialisme, és a dir, el manteniment del capitalisme, falsificant el marxisme a conveniència:
"La producció de mercaderies no és un fenomen aïllat. Tot depèn de a què estigui associada: al capitalisme o al socialisme. Si està lligada al capitalisme llavors és producció mercantil capitalista. Si està lligada al socialisme és llavors producció mercantil socialista [sic]." (Mao, anotacions als problemes econòmics del socialisme, 1959).
El plantejament marxista
Contra aquest plantejament de l'estalinisme i del maoisme, que és el de la línia Proudhon-Bakunin-Dühring-Stalin-Mao, recordarem en tres senzilles cites la línia del marxisme la línia de la revolució comunista per la superació de la producció mercantil:
"És una veritat indiscutible, elemental, de l'economia política, confirmada fins i tot per l'experiència quotidiana i l'observació de la gent comuna que, una vegada que hi ha intercanvi, el desenvolupament de l'economia és desenvolupament petit burgès, desenvolupament capitalista." (Lenin, l'impost en espècie, 1921).
"la llei del valor és precisament la llei fonamental de la producció de mercaderies i també, per conseqüència, de la forma més elevada d'aquesta producció, o sigui, de la capitalista.” (Anti-Dühring, F. Engels, 1878).
“En el si d'una societat col·lectivista, basada en la propietat comuna dels mitjans de producció, els productors no canvien els seus productes; el treball invertit en els productes no es presenta aquí, tampoc, com a valor d'aquests productes, com una qualitat material, posseïda per ells, doncs aquí, per oposició al que succeeix en la societat capitalista, els treballs individuals no formen ja part integrant del treball comú mitjançant un rodeig, sinó directament.” (Crítica al programa de Gotha, K. Marx, 1875).