LA SOBREPRODUCCIÓ RELATIVA: MATERIAL INFLAMABLE PER LA GUERRA COMERCIAL
Qüestions de mètode
Aprofitem per recordar el que ha estat el mètode de l'escola del marxisme intransigent, que seguim a les nostres publicacions i en particular en aquest article i els que segueixen:
“Perquè el lector pugui formar-se una idea de l'imperialisme el més fonamentada possible, hem procurat deliberadament citar el major número possible d'opinions d'economistes burgesos, que han hagut d'admetre fets particularment incontrovertibles de l'economia capitalista moderna. Amb el mateix propòsit hem reproduït dades estadístiques detallades que permeten veure fins a quin grau ha crescut el capital bancari, etc., quina expressió concreta ha tingut la transformació de la quantitat en qualitat, la transformació del capitalisme desenvolupat en imperialisme.” (Lenin, L'imperialisme: fase superior del capitalisme, 1916).
A l’il·lustrar el desenvolupament del capitalisme d'aquesta manera, és especialment important entendre que les declaracions de representants de la burgesia o d'altres classes que es porten a col·lació no han de prendre's mai com el motor dels esdeveniments. Són un reflex de les relacions de producció, un reflex sovint al·lucinat en el sentit que els fins que creuen perseguir no coincideixen necessàriament amb els fins reals als quals tendeixen els seus actes, encara que puguem també explicar deterministament per què creuen perseguir aquests fins: “La nostra crítica equival a una depreciació completa i definitiva, no tant de l'acció de cadascun dels individus, presentats fins i tot com a protagonistes dels fets històrics, sinó de les intencions i perspectives amb les quals ells van creure poder coordinar aquesta acció” (Tesis de Lyon, 1926).
Causes i efectes
Com abans amb els confinaments i després amb la guerra a Ucraïna, ara l'erràtica política aranzelària de la nova fracció governant dels EEUU es converteix en molts mitjans en l'explicació suficient i suposada causa de tots els fenòmens.
Nosaltres marxistes sabem que la casualitat es produeix en la intersecció de processos necessaris i sobre la base d'aquests grans processos realitzem l'estudi del curs del capitalisme, sense perjudici d'indagar també amb mètode materialista dialèctic en les sèries concretes d'esdeveniments a través dels quals s'imposa la necessitat.
El capitalisme tendeix a la SOBREPRODUCCIÓ, a la DEFLACIÓ i a la CAIGUDA DE LA TAXA DE GUANY. El desenvolupament mateix d'aquest ineluctable procés detona i detonarà una sèrie de contra-processos que tendeixen a alentir, posposar o fins i tot revertir momentàniament el procés principal. Quant més s'enfonsi el capitalisme en la seva sobreproducció, amb més força es detonaran aquest tipus de contra-processos que tendeixen a la destrucció o paralització de part de la capacitat productiva i de les mercaderies ja creades.
Aquests contra-processos són duts a terme, són desitjats i teoritzats per part d'éssers que s'il·lusionen amb estar lliures de determinacions materials i, per contra, els seus actes, desitjos i teories estan dominats completament per les circumstàncies materials que fan que normalment els seus actes no produeixin el resultat desitjat, sinó el resultat imposat per la necessitat.
Evolució dels tipus d'interès
Com hem vist en anteriors números de la revista, després de l'electroxoc de la paralització i represa epilèptica de la producció i la circulació capitalistes, les premisses de la situació anterior tornen a manifestar-se. Les podem veure en la caiguda dels tipus d'interès que – a diferents ritmes – es va imposant en les economies capitalistes occidentals.
Els bancs centrals d'altres capitalismes occidentals com Suïssa o el Regne Unit segueixen – amb major anticipació o retard – la corba dels tipus a la UE i als EEUU. Respecte als dos últims països (el Japó i la Xina), farem la següent puntualització. En el cas del Japó, el fet és que no ha aconseguit enlairar-se més enllà del 0,5% i ha anat amb retard respecte a la resta. Pel que fa a la Xina, la tendència descendent és òbvia, encara que no ha arribat a tocar el 0, com la resta. Addicionalment, es pot observar que en ser la Xina l'epicentre del volcà de la producció, l'espasme que es va manifestar en la perifèria no es va produir, en no arribar a sortir de la deflació imposada per la sobrecapacitat productiva i la sobreproducció relativa de mercaderies i capitals.
Quina és la importància pels marxistes d'aquesta tendència a la caiguda del tipus d'interès i a la seva ubicació fins i tot en rangs negatius? La resposta està ara en la Secció 5a del Llibre III del Capital, Capítol XXII:
“En igualtat de circumstàncies, és a dir, considerant més o menys constant la proporció entre l'interès i el guany total, el capitalista productiu es trobarà en condicions, i ho farà amb gust, de pagar interessos més alts o més baixos en proporció directa a la quantia de la quota de guany. I com hem vist que la quantia de la quota de guany es troba en raó inversa al desenvolupament de la producció capitalista, se segueix d'aquí que el tipus més alt o més baix d'interès en un país es troba també en raó inversa al nivell del desenvolupament industrial, (…) En aquest sentit, pot afirmar-se que l'interès es troba regulat pel guany i, més concretament, per la quota general de guany. I aquest tipus de regulació regeix fins i tot per la seva mitjana.
En tot cas, la quota mitjana de guany ha de ser considerada com el límit màxim definitivament determinable de l'interès.” (El Capital, Llibre III, Secció 5a, Capítol XXII, K. Marx).
És a dir, el tipus d'interès mitjà serà sempre menor que la quota general de guany, es troba limitat per aquesta: cap capitalista demanarà prestat a un tipus d'interès superior a la quota de guany que espera obtenir amb la inversió del capital prestat. La tendència decreixent de la quota de guany s'expressa en l'enfonsament crònic dels tipus d'interès i en la impossibilitat dels bancs centrals d'augmentar-los de manera continuada (veure “El Comunista” nº65, gener 2021, p.9 per una explicació més extensa de la caiguda tendencial de la taxa de guany).
Evolució del preu del transport marítim
Sense perjudici de la diferència, que ja vam veure a “El Comunista” nº74 (gener 2025, p. 8) quant als motius i repercussions entre el pic de 2022 i el de 2024, el preu del transport està desinflamant-se una altra vegada, acostant-se a nivells previs a 2020.
Pel que fa al segon pic, pel Canal de Suez passava el 12% del comerç mundial, sent la connexió marítima més ràpida entre els ports europeus i xinesos. Però les grans navilieres van redirigir els seus vaixells de càrrega pel cap de Bona Esperança, que en l'últim any ha experimentat un augment del 76% del seu trànsit. Aquest canvi de trajecte implica uns 15 dies més de travessia i major despesa en combustible però ha caigut com aigua de maig a les navilieres que han vist en això el refugi a l'enfonsament dels preus del transport.
El gran perdedor immediat és Egipte que té pèrdues de 800 milions de dòlars mensuals (7.000 milions des que va començar el conflicte) pel descens dels ingressos del Canal. La situació de reducció del trànsit empeny a Egipte a buscar clients i inversors desitjosos de continuar transitant el Canal de Suez i de desenvolupar industrialment la zona: “Avui transiten per aquesta via menys de la meitat de vaixells que abans de la guerra, en la seva majoria vaixells xinesos i russos, que compten amb el salconduit de l'Iran i la milícia iemenita. (…) Aquesta mateixa setmana el govern egipci ha signat un acord de 1.650 milions de dòlars amb una empresa xinesa per a desenvolupar diverses fàbriques de metalls a la zona del canal de Suez, consolidant encara més la ja forta presència econòmica de la Xina a la regió.” (La Vanguardia, 30-03-2025).
En qualsevol cas, a mig-llarg termini les navilieres s'enfronten a un greu problema de sobrecapacitat. La previsió de l'efecte combinat dels aranzels a la Xina, de la potencial reobertura de la ruta del Mar Roig i de l'augment de la flota mundial és que la utilització de la capacitat “(…) patirà una forta pressió a la baixa el 2025, amb un possible descens del 30% al 40% en comparació amb 2024.” (Bloomberg, 02-03-2025).
Evolució del preu del petroli
Com ja vam veure a “El Comunista” nº72 (març 2024, p. 32) el preu del petroli està més d'un 40% més barat que fa una dècada, a nivells d'inicis dels 2000, i fins i tot en termes nominals està tornant a nivells previs als confinaments.
L'abaratiment de les fonts d'energia no combustibles, (a més de generar cada vegada amb més freqüència preus negatius juntament amb excessos i dèficits sobtats d'energia) fa que “la quota del petroli en la demanda total d'energia en el món va caure l'any passat per sota del 30% per primera vegada en la història, 50 anys després d'aconseguir el màxim d'un 46%, d'acord amb les xifres publicades ahir per l'Agència Internacional de l'Energia.” (Expansión, 25-03-2025).
I no només ha caigut la quota del petroli en la demanda total d'energia sinó que també ha caigut la quota de cru dins del mercat del petroli, en el qual s'inclouen els biocombustibles i els Líquids de Gas Natural (LGN[1]): “A finals dels 90, el cru representava gairebé el 90% del mercat petrolier, per la qual cosa era un bon indicador de l'oferta i la demanda globals. (…) La quota del cru en el mercat total del petroli ha caigut al 74%. (…) Les dades mensuals més recents mostren que EEUU va bombar 13,49 milions de barrils diaris de cru al desembre; però també va produir 7,1 milions de barrils de LGN, elevant el total de líquids petrolífers a 20,6 milions de barrils - i hi ha altres 1,44 milions de barrils de biocombustibles.” (Bloomberg, 19-03-2025).
Això porta a una palpable sobreproducció de petroli en general i de cru en particular que bloqueja els intents dels principals països de l'OPEP+ d'augmentar la seva producció, atès que la caiguda del preu del petroli per sota dels 90$ posa en serioses dificultats poder cobrir les despeses dels seus Estats.
“Els mercats mundials del petroli s'enfronten aquest any a un superàvit de 450.000 barrils diaris, fins i tot si l'OPEP+ manté estable la seva producció, ja que l'oferta dels seus competidors - Estats Units, el Brasil, el Canadà i Guyana- desborda el creixement del consum.” (Bloomberg, 03-03-2025). “Amb tot, l'OPEP+ ja va frenar aquest cap de setmana en sec l'intent de vuit països d'anar més enllà en la reversió de les retallades (…) el Comitè Conjunt de Supervisió de l'OPEP+ va rebutjar aquest dissabte els seus plans, exigint el compliment de les quotes de producció acordades.” (Expansión, 08-04-2025).
“El càrtel petrolier va retallar ahir les seves previsions de demanda tant per aquest any com pel pròxim, reduint el consum global de cru en 150.000 barrils aquest any, fins a 105,2 milions de barrils diaris en el conjunt de l'exercici, i en 300.000 barrils diaris l'any vinent, fins als 106,63 milions de barrils diaris.” (Expansión, 15-04-2025).
Com hem vist en anteriors ocasions, això no es traduirà en una migració sense sobresalts sinó tot el contrari. Ho podem veure en el cas del carbó, el preu del qual d'altra banda ha seguit l'habitual corba posterior als confinaments: “La inversió en nova producció ha disminuït en gran part del món, ja que els accionistes i els bancs es neguen cada vegada més a aprovar noves despeses en projectes. No obstant això, la demanda continua augmentant a l'Índia i la Xina, superant els vertiginosos ritmes d'expansió de l'energia solar i eòlica, mentre que fins i tot els països desenvolupats recorren al carbó per impulsar l'auge de la intel·ligència artificial.” (Bloomberg, 02-03-2025).
Endeutament global
La previsió és que “l'endeutament mundial dels governs assoleixi enguany la xifra rècord de 12,3 bilions de dòlars (11,6 bilions d'euros)” (Financial Times, 04-03-2025)
I aquest deute s'ha de finançar d'acord amb els tipus d'interès vigents que, encara que han començat a baixar, encara estan comparativament alts. Això fa que els costos dels interessos del deute públic en els Estats de l'OCDE s'hagin elevat “en tot just tres anys del 2,4% del PIB el 2021 al 3,3% del PIB el 2024, per sobre fins i tot que durant la crisi de deute de 2010-2012” i que “el pagament d'interessos als països desenvolupats s'ha convertit en la sisena partida més important dels pressupostos nacionals (…), per darrere de les pensions, la sanitat, l'Administració, l'educació i els assumptes econòmics, i per davant d'altres partides que ara estan cobrant més importància, com la defensa, la seguretat o l'habitatge” (Expansión, 21-03-2025)
Evolució de la producció industrial
En el cas de l'imperialisme europeu, l'efecte rebot fruit de la represa epilèptica de la producció va durar poc i l'índex de la producció industrial ha estat en negatiu per un període prolongat des de llavors.
En el cas de l'imperialisme estatunidenc, es pot apreciar com l'efecte rebot es va allargar una mica més, encara que amb una tendència decreixent que pel 2023 havia situat l'índex de la producció industrial en negatiu.
El tercer índex de la producció industrial a comparar és el de l'imperialisme xinès. Després de la segona caiguda a l'abril de 2022 pels confinaments a Shanghai, l'índex de la producció industrial s'ha mantingut en positiu constituint l’epicentre del volcà de la producció que inunda de mercaderies la resta de mercats.
Inflació subjacent
Pel que fa a la inflació subjacent, tant a la UE com als EEUU, la corba ha anat descendint una vegada passat l'impacte de la detenció i represa epilèptica de la producció i circulació capitalistes.
En el cas de l'imperialisme xinès, des de la detenció de la producció el 2020, la inflació subjacent no s’ha enlairat, quedant-se en valors molt baixos i fins i tot sota zero.
Preus industrials
Fins i tot més significativa és l'evolució dels preus industrials. A la UE, després d'una prolongada caiguda, han començat a remuntar lleugerament. Als EEUU, després d'una gradual però sostinguda tendència a l'alça s’ha interromput.
I a la Xina, no paren de reduir-se en els últims tres anys, com a manifestació palpable de la sobreproducció interna que pugna per sortir cap a l'exterior i inundar els mercats.
La sobreproducció i la guerra comercial
La superproducció de capitals engendra una tremenda competència entre els diferents capitals per descarregar en els seus competidors les pèrdues que inevitablement haurà de patir el capitalisme en el seu conjunt.
“La quota de guany no disminuirà sense competència pel simple fet de la superproducció de capital, sinó al revés: la lluita de la concurrència es desencadenarà ara perquè la baixa de la quota de guany i la superproducció de capital obeeixen a les mateixes causes.“ (El Capital, Llibre III, Secció 3ª, Capítol XV, K. Marx).
“Quina part concreta d'ell quedarà ociosa, és el que ha de decidir la lluita de la concurrència. (…) Les pèrdues són inevitables per la classe en el seu conjunt. Però, quina part d'elles ha de suportar cada capitalista? Això ho decideix la força i l'astúcia; en arribar aquí, la concurrència es converteix en una lluita entre germans enemics.” (El Capital, Llibre III, Secció 3ª, Capítol XV, K. Marx).
És en aquest context de sobreproducció relativa de mercaderies i capitals, en el qual s'ha accelerat la guerra comercial amb la grandiloqüent imposició d'aranzels per part dels EEUU a pràcticament tots els Estats del món i la seva posterior marxa enrere, que analitzarem en el següent article d'aquesta revista. La següent cita d’Engels serveix perfectament per sintetitzar el present article i per introduir el següent:
“La rapidesa diàriament creixent amb què avui pot augmentar-se la producció en tots els camps de la gran indústria xoca amb la lentitud cada vegada major de l'expansió del mercat per donar sortida a aquesta producció acrescuda. El que aquella produeix en mesos a penes és absorbit per aquest en anys. Afegeixi's a això la política aranzelària amb què cada país industrial es protegeix enfront dels altres i especialment enfront d'Anglaterra [ avui aquest paper el juga la Xina! ], estimulant a més artificialment la capacitat de producció interior. Les conseqüències són: superproducció general crònica, preus baixos, tendència dels guanys a disminuir i fins i tot a desaparèixer, en una paraula, la tan esbombada llibertat de competència ha arribat al final de la seva carrera i es veu obligada a proclamar per si mateixa la seva manifesta i escandalosa fallida.” (Comentari d’Engels dins del Llibre III del Capital, Cap. XXVII).
[1] No confondre el Gas Natural Liquat (GNL), que és principalment gas metà refredat a -160 °C pel seu emmagatzematge i transport, amb els Líquids de Gas Natural (LGN), que són hidrocarburs com el propà, butà, pentà, hexà i heptà que poden ser líquids a temperatura ambient encara que amb una pressió més gran.