Proletaris del món, uniu-vos!
CAPITALISME ÉS CAOS, MALBARATAMENT I DESTRUCCIÓ
“El CAPITAL té horror a l'absència de GUANY o al guany massa petit, com la naturalesa té horror al buit. A mesura que augmenta el guany, el capital s'encoratja. Assegureu-li un 10% i acudirà on sigui; un 20% i se sentirà ja animat; amb un 50% positivament temerari; al 100% és capaç de saltar per sobre de totes les lleis humanes; el 300% i no hi ha CRIM a què no s'arrisqui, tot i que afronti el patíbul. Si el tumult i les baralles suposen guany, allà estarà el CAPITAL sembrant discòrdia." (El Capital, Llibre I, Capítol XXIV).
Desastres “naturals” o producte de l'avarícia?
Quan hi ha un INCENDI o una INUNDACIÓ, ràpidament es qualifica de desastre “natural”. Però com pot considerar-se “natural” que es construeixin a consciència cases en terrenys inundables, que aquestes cases tinguin autèntiques rateres en les quals és condemnada a viure i morir part de la classe obrera, que es deixin sense netejar els boscos perquè no surt rendible, o que s'incendiïn expressament per cobrar subvencions, o que deixin sense arreglar ponts que se sap amb certesa que estan en condicions precàries fins que s'esfondren?
El foc, l'aigua i la gravetat són forces naturals, però els motius i conseqüències pels que aquestes forces naturals arrosseguen milers de persones a la mort són motius i conseqüències socials. És l'AFANY DE GUANY imposat pel procés d'ACUMULACIÓ del Capital (força impersonal que es nodreix de l'explotació de la classe obrera) el que produeix les circumstàncies en les quals aquestes forces naturals causen estralls arrossegant a la mort prematura a milers de persones: “(…) si la societat sumeix a centenars de proletaris en una situació tal que necessàriament hagin de sucumbir a la mort prematura i antinatural, a una mort que és tan violenta com la produïda per l'espasa o per un projectil; si sostreu a milers d'ells les condicions vitals necessàries, si els col·loca en una situació en la qual no poden viure; si mitjançant el vigorós braç de la llei els obliga a romandre en aquestes condicions fins a l'arribada de la mort, que ha de ser conseqüència d'aquestes condicions; si sap àmpliament que aquests milers han de caure víctimes de tals condicions i no obstant això les deixa persistir, això constitueix un assassinat ocult i traïdor, un assassinat contra el qual ningú pot defensar-se, que no sembla un assassinat perquè no es veu a l'assassí (…). Però no deixa de ser un assassinat.” (La situació de la Classe Obrera a Anglaterra, F. Engels).
Assassinats laborals: dilapidació de vides obreres
I aquestes circumstàncies no es donen només en l'habitatge sinó que es produeixen també en els centres de treball. Segons l'informe de la OIT cada any moren més de 2,9 milions de treballadors a tot el món per efecte dels mal anomenats “accidents” de treball o per malalties laborals.
Això és consubstancial al CAPITALISME, la seva pròpia naturalesa condueix a aquest resultat: “El règim capitalista de producció (…) fa un pas més i dilapida la vida i la salut de l'obrer. (…) Com l'obrer passa la major part de la seva vida en el procés de producció, les condicions del procés de producció són, en gran part, condicions del seu procés de vida activa, les seves condicions pròpies de vida, (…) l'angoixa de treball, la transformació de l'obrer en una bèstia de càrrega constitueix un mètode per accelerar la pròpia valorització del capital, la producció de plusvàlua. (…) La producció capitalista és sempre, malgrat la seva garreperia, una dilapidadora pel que fa al material humà.” (El Capital, Llibre III, Cap. V).
Per encobrir aquest assassinat massiu, l'origen laboral de totes les malalties que patim la classe obrera a causa de les condicions i ritmes de treball és negat i encobert pels metges mercenaris a sou del Capital i de l'Estat els plusos dels quals i la seva bona vida depenen de fer-nos anar a treballar malalts. El sindicalisme integrat i subvencionat pel seu costat firma en els convenis “plusos d'absentisme” per criminalitzar els companys malalts i pressionar tothom per no agafar baixes, amb el mateix objectiu d'obligar-nos a treballar malalts.
Per l'abolició del treball assalariat
El mode en què el Capital s'apropia del plusvalor (treball no remunerat a la classe obrera) és a través del treball assalariat. En el capitalisme, la força de treball és una mercaderia més i, mentre no eliminem el caràcter de mercaderia de la nostra força de treball, patirem inevitablement les situacions descrites més amunt: “[La classe obrera] Ha de comprendre que el sistema actual, fins i tot amb les misèries que bolca sobre ella, engendra simultàniament les condicions materials i les formes socials necessàries per la reconstrucció econòmica de la societat. En comptes del lema conservador de "Un salari just per una jornada de treball justa!", haurà d’inscriure a la seva bandera aquesta consigna revolucionària: "Abolició del sistema del treball assalariat!".” (Salari, preu i guany, K. Marx).
Ara bé, mentre no podem encara aconseguir aquest objectiu revolucionari:“(…) la classe obrera ha de renunciar a defensar-se contra les usurpacions del capital i cedir en els seus esforços per aprofitar totes les possibilitats que se li presentin per millorar temporalment la seva situació? Si ho fes, es veuria degradada en una massa uniforme d’éssers humans desgraciats i destrossats, sense salvació possible. (…) Si en els seus conflictes diaris amb el capital cedissin covardament, es desqualificarien sens dubte per emprendre moviments d’envergadura més gran.” (Salari, preu i guany, K. Marx).
Precisament per liquidar o encorsetar qualsevol impuls de lluita fins i tot en el pla immediat, la burgesia finança i subvenciona el sindicalisme integrat, autèntica assegurança de vida pel capital. I per aquest motiu els comunistes hem de secundar i encoratjar el desenvolupament d'una xarxa de lluita sindical fora i contra el sindicalisme integrat: el sindicat de classe.
Capitalisme significa malbaratament i dilapidació
Les lleis internes del CAPITALISME determinen que es produeixi inevitablement en excés allò que no es necessita mentre no es produeix suficient per satisfer altres necessitats urgents, porta al fet que els mateixos processos es desenvolupin per duplicat mantenint-los sota secret comercial, porta a multitud de treballs improductius des d'un punt de vista social, a tota una altra multitud de treballs antisocials (pensi's en l'aparell burocràtic al servei de la dominació de la burgesia), a produir mercaderies que s'espatllin per poder tornar a vendre (obsolescència programada), a tot tipus de negocis truculents i, finalment, a la destrucció periòdica de les forces productives ja creades a través de crisis i guerres.
Per això, només amb la revolució comunista i l'abolició de l'anarquia de la producció mercantil podrem eliminar tota aquesta redundància i malbaratament d'esforços, eliminar tots els treballs inútils i antisocials, incorporar a tota la població a la producció, reduint així la jornada de treball obligatòria a una fracció mínima del dia, a través de la combinació de l'obligació de treballar amb la distribució d'aquest treball entre la totalitat de la població, en diferents temps i intensitats segons l'edat i altres circumstàncies personals.
La guerra comercial porta a la guerra militar
Mentre continuï existint la producció mercantil capitalista i l'anarquia de la producció, l'oferta precedirà a la demanda i es produirà més del que es pot vendre. El desenvolupament d'aquest procés porta al mateix temps a la SOBREPRODUCCIÓ RELATIVA DE CAPITALS i a la TENDÈNCIA DECREIXENT DE LA TAXA DE GUANY.
L'ANARQUIA DE LA PRODUCCIÓ MERCANTIL produeix al mateix temps ABARROTAMENTS i ESCASSETAT. Si es produeix molta energia i baixa el preu, llavors es retiren de la producció totes les generadores no rendibles i el resultat de l'abundància inicial és una escassetat sobtada, capaç de generar una APAGADA perquè la infraestructura és alhora insuficient i excessiva per totes dues situacions. Si es produeixen massa mercaderies llavors baixen tant de preu que les potències capitalistes han d'imposar la detenció de la producció i la circulació amb ARRESTOS DOMICILIARIS i CONFINAMENTS. Però quan es reprèn la circulació, on hi havia massa mercaderies, ara hi ha massa poques mercaderies llestes i massa pocs mitjans de transport. Llavors s'encarrega en excés, es disparen els preus i se satura la circulació. Fins que s'ha acumulat tant en el destí que torna a haver-hi excés de producció i els inventaris estan tan plens que cal vendre al malbarat. I quan ha passat aquest ATAC EPILÈPTIC, el capitalisme mundial torna a la mateixa situació de sobreproducció, a l'espera dels nous ESPASMES que tinguin l'efecte momentani d’aturar la caiguda de preus. Res nou: “Com venç aquesta crisi la burgesia? D'una part, per la DESTRUCCIÓ obligada d'una massa de forces productives; d'una altra, per la CONQUESTA de nous mercats i l'EXPLOTACIÓ més intensa dels antics. De quin mode ho fa, llavors? Preparant crisis més extenses i més violentes i disminuint els mitjans de prevenir-les.” (Manifest del Partit Comunista,1848)
La pressió exercida per la sobreproducció impulsa l'allau de mercaderies cap a altres mercats. Anglaterra va representar aquest paper fins que va ser desplaçada pels EEUU, que han estat desplaçats actualment per la Xina capitalista.
El centre de gravetat del capitalisme mundial s'ha desplaçat a Àsia. Per això, les antigues potències exportadores que conquistaven el món amb les seves mercaderies, intenten aixecar ara muralles aranzelàries.
A aquest desplaçament, l’ha acompanyat la ruptura del repartiment del món posterior a la 2a guerra mundial i el replegament dels EEUU, forçat per les circumstàncies materials. Però un nou repartiment del món no pot fer-se sense recórrer a la força i tot això té el punt culminant en la GUERRA MILITAR, la solució capitalista a la crisi. En aquest camí es troba ja el món capitalista.
Davant la MILITARITZACIÓ creixent de la societat capitalista, de l'aprofitament de qualsevol circumstància per part de la burgesia per inculcar i introduir a la població la normalitat de la guerra, la posició militant comunista és la del DERROTISME REVOLUCIONARI, la transformació de la guerra imperialista en guerra civil revolucionària: “El proletariat no només ha d'oposar-se a tota guerra d'aquest tipus, sinó que ha de desitjar la derrota del 'seu' govern en tals guerres i utilitzar aquesta derrota per una insurrecció revolucionària, si fracassa la insurrecció destinada a impedir la guerra.“ (El programa militar de la revolució proletària, Lenin, 1916).
Per la revolució social, pel comunisme
Actualment, vivim en la dictadura de la burgesia per més ornaments que li posin. És una veritat que palpem a cada moment en les vagues, en els tribunals, etc. Per això no és possible trencar ni modificar el sistema de relacions capitalistes de producció, del qual deriva l'explotació, sense destruir l'Estat burgès. La classe obrera haurà de dotar-se al seu torn del seu propi instrument per impedir la restauració de l'esclavitud i l'explotació: la dictadura del proletariat, la història no permet un terme mig. No obstant això, aquest Estat revolucionari és només necessari en un període transitori i s'extingirà sent substituït gradualment per l'organització col·lectiva dels productors lliures associats.
Per poder dur a terme aquesta tasca, la classe obrera necessita un Partit amb una comprensió científica de la història i un programa que no sigui de reforma o conservació de la present societat: aquest partit és el Partit Comunista Internacional que ha de reunir la part més avançada i decidida del proletariat, unificant els esforços de les masses proletàries dirigint-les des de la lluita per interessos i resultats contingents a la lluita general per l'emancipació revolucionària del proletariat.
És imprescindible entendre que “sense teoria revolucionària no pot haver-hi moviment revolucionari” (Què fer?, Lenin) i estudiar els fonaments científics del marxisme (“Treball assalariat i Capital”, “Manifest del Partit Comunista”, “Anti-Dühring”, “El Capital”, “Crítica al programa de Gotha” ) juntament amb les lliçons tretes per l'Esquerra Comunista de la degeneració tàctica-programàtica-organitzativa de la Internacional Comunista (degeneració de la qual va ser copartícep el “trotskisme”), que va acabar abandonant la revolució comunista mundial el 1926.
Aquest món burgès s'enfonsa i amenaça amb arrossegar-nos amb ell, no tenim pegats o pedaços que posar-li sinó una nova societat per la qual lluitar i viure. I no una caricatura d'aquesta amb els noms canviats sinó una societat veritablement comunista: sense treball assalariat, sense mercat, sense anarquia de la producció, sense propietat privada, sense Estat, ni crisis ni guerres… en la qual “el lliure desenvolupament de cadascú serà la premissa del lliure desenvolupament de tots” (Manifest del Partit Comunista, 1848).
PARTIT COMUNISTA INTERNACIONAL – “EL COMUNISTA” – 1r maig 2025 – www.pcielcomunista.org – x.com/pcielcomunista