ASCENS I TRIBULACIONS DE L'IMPERIALISME EUROPEU (I)
Caracterització de l'imperialisme europeu
En aquest article analitzarem el desenvolupament que ha seguit l'imperialisme europeu i les tendències que, en el seu interior o des de l'exterior, empenyen a la seva integració o a la seva desintegració segons el cas. Però abans de continuar, prenguem com a referència segura la valoració marxista de Lenin el 1915 sobre la consigna dels Estats Units d'Europa (l'actual Unió Europea):
“Des del punt de vista de les condicions econòmiques de l'imperialisme, és a dir, de l'exportació de capitals i del repartiment del món per les potències colonials "avançades" i "civilitzades", els Estats Units d'Europa, sota el capitalisme són impossibles o són reaccionaris. (…) Els Estats Units d'Europa, sota el capitalisme, equivalen a un acord sobre el repartiment de les colònies. Però sota el capitalisme no pot haver-hi una altra base ni un altre principi de repartiment que la força. El multimilionari no pot repartir amb algú la "renda nacional" d'un país capitalista sinó en proporció "al capital" (afegint, a més, que el capital més considerable ha de rebre més del que li correspon). El capitalisme és la propietat privada dels mitjans de producció i l'anarquia de la producció. Predicar una distribució "justa" de la renda sobre aquesta base és proudhonisme, neciesa de petit burgès i de filisteu. No pot haver-hi més repartiment que en proporció "a la força". I la força canvia en el curs del desenvolupament econòmic. Després de 1871, Alemanya s'ha enfortit tres o quatre vegades més ràpidament que Anglaterra i França. El Japó, unes deu vegades més ràpidament que Rússia. No hi ha ni pot haver-hi un altre mitjà que la guerra per comprovar la veritable potència d'un Estat capitalista. La guerra no està en contradicció amb els fonaments de la propietat privada, sinó que és el desenvolupament directe i inevitable de tals fonaments. Sota el capitalisme és impossible el creixement econòmic igual de cada empresa i de cada Estat. Sota el capitalisme, per restablir de tant en tant l'equilibri trencat, no hi ha un altre mitjà possible més que les crisis en la indústria i les guerres en la política.
Per descomptat, són possibles acords temporals entre els capitalistes i entre les potències. En aquest sentit són també possibles els Estats Units d'Europa, com un acord dels capitalistes europeus . . . sobre què? Només sobre la manera d'aixafar en comú el socialisme a Europa, de defensar junts les colònies robades contra el Japó i Amèrica del Nord (…)” (La consigna dels Estats Units d'Europa, Lenin, 1915).
Malgrat els cent anys passats des d'aquestes precises cites, tot els seus punts fonamentals continuen sent vàlids i fins i tot són de tremenda actualitat.
Les fronteres internes a Europa han canviat. No hi ha més Àustria-Hongria ni Imperi alemany, encara que caracteritzats correctament com a potències ja capitalistes llavors per Lenin. La Unió Europea no només es baralla per la conquesta dels mercats contra el Japó i els EEUU sinó també contra la Xina, l'Índia, Rússia, Turquia, Sud-àfrica, el Brasil, etc. Però el seu sentit d'existir continua sent el mateix que es plantejava a 1915: per impedir i aixafar si és necessari la revolució proletària en el seu si, i per defensar-se junts de les altres potències capitalistes.
En les últimes dues dècades no són ja Alemanya ni el Japó els que creixen molt més ràpid que els seus rivals sinó Àsia en general i la Xina en particular els qui creixen a un ritme més gran però el desequilibri resultant és de la mateixa naturalesa.
I, ¿no és evident que el repartiment del món posterior a la 2a matança imperialista ha saltat per l'aire, que com a 1915 un altre repartiment només pot fer-se per la força i que la guerra és alhora el desenvolupament inevitable del capitalisme i l'únic mode de comprovar la veritable potència actual dels Estats capitalistes en pugna actualment?
Una vegada recordat el caràcter reaccionari enfront de la revolució proletària de l'actual Unió Europea i la seva naturalesa imperialista, ens situarem al final de la segona guerra mundial per analitzar com s'ha conformat a partir d'aquest moment l'imperialisme europeu, com ha estat el seu ascens i en què consisteix el seu estancament.
Vencedors i perdedors, o el contrari
El 1945, Alemanya, la que seria després el nucli i motor de l'actual imperialisme europeu, acabava de ser derrotada en el conflicte bèl·lic, estava dividida en quatre parts, ocupada militarment i privada d'exèrcit.
En els anys immediatament següents, dos dels vencedors i ocupants, l'imperialisme francès i anglès, van veure desmantellats els seus imperis per efecte del desenvolupament de les revolucions democràtiques burgeses a Àsia i Àfrica així com del condomini rus-americà sobre Europa i el món.
Així, mentre el feixisme era militarment derrotat només per ser abraçat en la seva pràctica per tots els Estats capitalistes del món (intervenció estatal en l'economia, integració del sindicalisme en les xarxes de l'Estat burgès, hipertròfia de l'Estat burgès, concentració de la capacitat repressiva i militarització de tots els àmbits de la societat); també dos dels suposats vencedors de la guerra (França i el Regne Unit) van ser en realitat els grans perdedors de la segona matança mundial.
La independència de l'Índia (1947), la derrota de França a Dien Bien-Phu (1954) i la posterior independència d'Algèria (1962) són episodis d'aquest replegament. La desautorització del Regne Unit i França per part de Rússia i els EEUU davant Egipte a la crisi del Canal de Suez el 1956 posaria de manifest la pèrdua de poder d'aquestes potències capitalistes clàssiques.
Miracles d'un vençut
El 1949, la burgesia alemanya recuperava el seu instrument de dominació de classe i es fundava la República Federal Alemanya. Només dos anys després (1951) es constituïa la Comunitat Econòmica del Carbó i de l'Acer (CECA) sobre la base de l'aliança francoalemanya, incloent també a Bèlgica, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos, amb l'objectiu exprés d'evitar la repetició de la guerra mundial en territori europeu. Les experiències de les dues primeres guerres havien ensenyat a aquests capitalistes que els EEUU havien pogut imposar-se sobre els altres països contendents precisament perquè la guerra no es lliurava en territori americà.
Al cap de sis anys (1957) es formen tant la Comunitat Econòmica Europa (CEE) com la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica (CEEA) per part dels mateixos Estats capitalistes. L'embrió de l'imperialisme europeu estava consolidat entorn de la vençuda i encara dividida Alemanya.
El mur de Berlín i el fals socialisme rus
Contra l'expansió d'aquest embrió de l'imperialisme europeu i contra la classe obrera es va aixecar per part del fals socialisme rus el nefast Mur de Berlín, el 1961.
Aquest mur construït amb finalitats anticomunistes va ser una teranyina emulativa pels negocis capitalistes dels dos costats del teló, però va ser un pes enorme i sufocant per la classe obrera europea. Cap mur podia evitar anys després la gran confessió del caràcter capitalista del denominat bloc de l'Est, però si que va servir perquè una part de la classe obrera aprengués a rebutjar el socialisme o bé es batés per un objectiu fals, contrari a les seves necessitats i finalitats històriques, identificant erròniament en tots dos casos el socialisme amb el capitalisme esparracat de l'àrea d'influència de la Rússia estalinista (que per nosaltres no és substancialment diferent abans o després de la mort de l'individu Stalin).
Per contra, quan el proletariat revolucionari aconsegueixi prendre el poder en un o diversos països, a l’escalfor de la pròxima onada revolucionària de la qual tenim una certesa plena malgrat no aparèixer com a immediata i ni tan sols pròxima, no només no aixecarà cap mur sinó que seran els capitalistes de la resta de països els que l’aixecaran. I l’aixecaran per impedir l'embranzida i extensió de la revolució comunista i la difusió de les notícies sobre la instauració de la dictadura revolucionària del proletariat: destrucció de l'Estat burgès, expropiació dels mitjans de producció, reducció dràstica de la jornada de treball, incorporació de les masses obreres en l'exercici del poder revolucionari, eliminació dels diners i del treball assalariat, expropiació del parc d'habitatges i altres edificis per eliminar la carestia d'habitatge i erradicar l'ús d'habitacions insalubres, etc.
La creació del Sistema Monetari Europeu
L'atracció gradual dels diversos països capitalistes de l'Europa occidental va anar seguint el seu curs: el 1973 s'incorporaven a la CEE Dinamarca, Irlanda i el Regne Unit, seguits de Grècia (1981) Espanya i Portugal (1986), però una fita en el desenvolupament de l'imperialisme europeu va ser la creació el 1979 del Sistema Monetari Europeu (SME), base de la futura moneda amb la qual l'imperialisme europeu intentaria discutir la primacia del dòlar com a moneda de reserva o divisa internacional.
La possibilitat d'imprimir dòlars i canviar-los per mercaderies reals havia estat la base de l'apropiació per part dels EEUU de part del guany obtingut per la resta de burgesies del món a través del plusvalor explotat a les seves respectives classes obreres. Aquesta era la funció dels acords de Bretton Woods (1944), imposats pels EEUU en el tram final de la segona matança imperialista i que havien saltat per l'aire el 1971, coincidint amb el primer dèficit comercial dels EEUU.
La tendència a la integració de l'àrea euroasiàtica
El 1982 es va començar la construcció del Gasoducte Rússia-Europa. Per tractar d'evitar aquesta integració energètica entre el capitalisme europeu occidental i Rússia, els EEUU van procedir a l'embargament a la filial francesa de Dresser (fabricant dels compressors necessaris per liquar el gas) al que va seguir-hi la seva requisa per part de França per apropiar-se dels compressors.
Aquesta reacció virulenta de l'imperialisme estatunidenc per evitar la connexió energètica entre Europa i Rússia va ser el preludi d'una constant en la política dels EEUU. Al seu torn, la reacció europea era manifestació d'una tendència real de part del capitalisme europeu, i alemany en particular, a realitzar aquesta integració. Els llaços d'aquesta tendència amb Rússia s'han pogut observar anys després en el paper de G. Schröder (ex president d'Alemanya) al capdavant del gasoducte Nord Stream 2 i en els seus càrrecs a Rosneft.
També en el pla de la producció el conjunt de països del bloc de l'Est anaven caient en una relació de dependència amb el capitalisme alemany de la RDA, i en un alt grau d'endeutament financer amb la RFA.
La caiguda del mur i la reunificació d'Alemanya
El capitalisme rus no va poder impedir el 1989, la caiguda del Mur de Berlín i l'inici de l'enfonsament del seu bloc per una combinació de factors (derrota militar a l'Afganistan en una guerra imperialista iniciada deu anys abans el 1979 i les grans onades de vagues dins de Rússia, veure “El Comunista” nº19, novembre 1989, p.14) que li van impedir mobilitzar l'exèrcit com havia fet el 1968 a Txecoslovàquia i a Polònia a les vagues de 1970, repetides després el 1976 i 1981.
L'endeutament massiu de tots els països del bloc de l'Est i també dels de l'Oest amb Alemanya, juntament amb la crisi de sobreproducció relativa a l'àrea russa, van determinar l'enfonsament complet que va seguir.
Amb la caiguda del mur de Berlín i l'enfonsament del bloc de l'est, queien les bases del condomini rus-americà i de la divisió d'Alemanya: tot seguit, el 1990, es reunificava l'Estat capitalista alemany, i en el mateix any es constituïa la Unió Econòmica i Monetària Europea (veure “El Comunista”nº20,maig 1990 p.14).
El desmembrament de Iugoslàvia
L'any següent, el 1991, començava el desmembrament de Iugoslàvia, el procés de sotmetiment de Sèrbia i la recuperació de la sortida directa al mediterrani per part d'Alemanya. Les successives declaracions d'independència d'Eslovènia i Croàcia, promogudes per Alemanya a les acadèmies de la qual s'havien format els quadres militars eslovens i croats, van ser el preludi de la guerra de Bòsnia la població de la qual va ser cínicament sacrificada en una guerra allargada artificialment (com ho va ser la guerra Iran-Iraq de 1980-1988) per anar desgastant i reduint a Sèrbia. L'absència d'una alternativa de classe i d'un plantejament intransigentment internacionalista que no fes cap concessió a cap mena de nacionalisme, va determinar un bany de sang que es va estendre fins el 1999 amb la guerra de Kosovo i el bombardeig de Sèrbia, primera acció militar exterior de l'exèrcit alemany després de la segona matança imperialista.
Els competidors dels EEUU: el Japó i Alemanya
Amb Rússia en caiguda lliure i la Xina en procés d'industrialització (iniciat després de la derrota xinesa davant Vietnam el 1979 i el llançament de les Zones Econòmiques Especials el 1980), dues potències capitalistes amenaçaven amb desplaçar els EEUU: el Japó i el naixent imperialisme europeu.
L'imperialisme japonès ja estava invertint en zones que havien estat l’àrea privada de caça dels EEUU, com la construcció el 1980 de la major refineria del món a Abadan (l'Iran), amb capacitat de producció de 2,5 barrils diaris. I el 1990, el Japó havia desplaçat els EEUU en els 10 primers bancs per actius del món. Pel 1994, al Japó hi havia 413.578 robots industrials per només 65.198 als EEUU. Noti's que la comparativament petita Alemanya tenia ja també 56.175.
Això va motivar la demostració de força dels EEUU amb la primera guerra de l'Iraq el 1990 (després d'incitar convenientment l'Iraq perquè els donés una excusa envaint Kuwait) i la campanya perquè paguessin els costos de la guerra Japó i Alemanya: els dos vençuts de la segona matança mundial que estaven discutint als EEUU la seva primacia mundial.
Sobre aquesta base EEUU va poder aplicar contra el Japó la contingentació de la producció així com l’entrega dels dos supercomputadors més avançats. Impedint que es venguessin les mercaderies japoneses si no es produïen als EEUU, la burgesia japonesa ha estat condemnada a coure's en la salsa de la sobrecapacitat productiva instal·lada. Però no va poder sotmetre Alemanya i l'imperialisme europeu, que prosseguia el seu procés d'integració i expandint-se la seva influència cap al sud i l'est d'Europa, en ple enfonsament.
L'atac contra el SME i la formació de la UE
Per tractar de dinamitar el procés de conformació de l'imperialisme europeu, el 1992 es van llançar els atacs especulatius contra la lira italiana, la pesseta espanyola i la lliura esterlina. Venent massivament aquestes monedes per devaluar-les i obligar-les a sortir del Sistema Monetari Europeu, aconseguint grans guanys en recomprar aquestes monedes devaluades a molt menor preu. Aquest atac contra el SME va estar dirigit per G. Soros, participant en ell tant especuladors dels EEUU com dels països escandinaus, entre ells i molt significativament l'actual Secretari del Tresor dels EEUU en el segon mandat Trump (S.Bessent).
Malgrat haver estat efectius contra les monedes italiana, espanyola i britànica, els especuladors es van estavellar contra el franc francès, o millor dit, es van estavellar contra el Bundesbank (Banc central alemany), que va comprar tots els francs que es van llançar massivament a la venda. Amb això va fracassar l'intent de fer saltar també al franc del SME i va quedar demostrada l'aposta per la unitat del capitalisme alemany i francès, i també la potència econòmica d'aquesta burgesia que havia resistit l'atac.
El fallit atac financer no va poder impedir doncs la conformació de la Unió Europea a l'any següent, 1993, sobre la base de les “comunitats europees”, és a dir, de la CECA, la CEE i la CEEA.
El Banc Central Europeu i el llançament de l'euro
El 1998 es creava el Banc Central Europeu, pas previ al llançament de l'Euro com a moneda per transaccions internacionals el 1999 i la seva introducció com a moneda general el 2002.
L'imperialisme europeu s'havia dotat d'una moneda única i tenia la intenció de desbancar al dòlar en la seva funció de moneda de reserva, encara que mai ha estat a prop d'aconseguir-ho.
En analitzar el següent gràfic, tingui's en compte que abans de 1999 en l'epígraf d'Euro s'entenen el conjunt de monedes europees que després es van integrar en l'euro. Salta a la vista la contundència amb la qual el dòlar estatunidenc va desplaçar la lliura esterlina. S'observa l'increment gradual de les monedes europees i del ien japonès, en els anys posteriors a la ruptura dels acords de Bretton Woods.
Entorn del 1990 (com a efecte de la guerra de l'Iraq) s'expandeix el dòlar una altra vegada, a compte del terreny que perden les monedes europees i el ien japonès. El 1999 i després el 2002, amb la implantació de l'euro, les monedes europees agrupades d'aquesta manera tornen a recuperar terreny. Però a partir de llavors l'euro no avança veritablement. I el dòlar retrocedeix, però no tant per efecte de l'euro sinó pel d’altres divises. Aquestes divises (iuan, ruble, rupia, dirham, etc.) encara no tenien un pes específic el 2017, quan acaba el gràfic, però mostraven una tendència ascendent que han mantingut.
Expansió de la UE cap a l'Est
Si les últimes incorporacions a la UE prèvies al llançament de l'euro, el 1995, van ser Àustria, Finlàndia i Suècia; a partir del llançament de la divisa europea es van integrar principalment Estats de l'Europa de l'Est: el 2004, República Txeca, Estònia, Xipre, Letònia, Lituània, Hongria, Malta, Polònia, Eslovènia i Eslovàquia, el 2007, Bulgària i Romania, i el 2013, Croàcia.
D'aquesta manera el radi de l'imperialisme europeu arribava a gairebé tota Europa i al seu punt culminant. A partir d'aquest moment, les admissions com a candidats a integrar-se a la UE han deixat de ser un genuí intent d'expansió imperialista per passar a ser una promesa per mantenir l'expectativa i evitar que aquests Estats s'acostin massa a altres potències capitalistes, com la Xina o Rússia.
El 2022 es va admetre Bòsnia i Hercegovina, Moldàvia i Ucraïna com a candidats, que es van posar a compartir cua per una admissió real amb Macedònia del Nord (des de 2005), Montenegro (des de 2010), Sèrbia (des de 2012) i Albània (des de 2014).
L’Euromaidan a Ucraïna
El 2013, la Xina anunciava el llançament de la Nova Ruta de la Seda, en la qual Ucraïna havia de jugar el paper de hub de distribució a Europa.
D'una banda, la burgesia europea havia anat adonant-se de la progressiva penetració en el seu pati del darrere per part de la Xina i, per l'altre, els EEUU portaven anys invertint sistemàticament en un intent d'arrabassar Ucraïna de l'àrea d'influència russa i arrossegar a Rússia a una guerra contra els Estats europeus.
El resultat va ser l’Euromaidan, amb el qual es va deposar al president Yanukovich després que aquest suspengués l'Acord d'Associació entre la Unió Europea i Ucraïna que havia aprovat el Parlament. Amb aquest moviment es va arrencar al gruix d'Ucraïna de la influència russa i es va impedir que Ucraïna fos la plataforma per la inundació d'Europa amb mercaderies xineses portades amb tren.
Però l'imperialisme rus no es va quedar quiet i el 2014 va ocupar Crimea i Sebastopol, així com els territoris de Donetsk i Lugansk. Llavors van començar les sancions de la UE i els EEUU contra Rússia i la guerra de baixa intensitat al Donbàs que es va mantenir fins l'esclat de la guerra oberta amb l'entrada de l'exèrcit rus a Ucraïna al febrer del 2022.
Continuarà
En el següent número analitzarem com, després de l'ascens gairebé ininterromput que hem anat seguint fins abans del 2013, es converteix a partir d'aquí en un període en què ressaltaran les disputes internes al mateix temps que alguns Estats actuen com a cinquena columna ja sigui de Rússia com dels EEUU, es manifesten deficiències importants en matèria militar i en tecnologies clau, es va esfumant el plantejament de complementarietat comercial amb la Xina al mateix temps que els EEUU es tornen un aliat impredictible, el Regne Unit se separarà de la UE per acabar en una posició pitjor que en la que estava, l'imperialisme europeu és expulsat del Sahel, la seva integració energètica amb Rússia és dinamitada i els EEUU aconsegueixen detonar una guerra a Ucraïna per després començar les negociacions de normalització amb Rússia a costa de l'imperialisme europeu.
Aquests són alguns dels elements, sumats als efectes de la crisi de sobreproducció, que analitzarem com a generadors de tendències centrífugues i centrípetes que actuen en termes oposats en el procés d'integració o desintegració de l'imperialisme europeu.
En qualsevol d'aquestes dues eventualitats, la classe obrera no té res a guanyar ni amb el manteniment dels Estats nacionals ni amb la seva fusió en un únic Estat en el capitalisme: en els dos casos l'únic camí és la destrucció revolucionària dels Estats capitalistes existents cap a la superació del capitalisme, instaurant la Dictadura Proletària Mundial que treballarà implacablement cap a la seva pròpia extinció, desapareixent una vegada eliminades definitivament les classes socials i els intents de restauració del capitalisme.