Els fonaments de la doctrina són els principis del materialisme històric i del comunisme crític de Marx y Engels, enunciats en El Manifest dels Comunistes, en El Capital i en les altres obres fonamentals, base de la constitució de l'Internacional Comunista el 1919, del Partit Comunista d'Itàlia el 1921, i continguts en els punts del programa del partit publicat a «Battaglia Comunista», nº 1 de 1951 y tornat a publicar diverses vegades a «Il Programma Comunista».

Es transcriu aquí el text del programa:

El Partit Comunista Internacional està constituït sobre la base dels següents principis, establerts a Livorno el 1921 a la fundació del Partit Comunista d'Itàlia (Secció de l'Internacional Comunista).

1.– En l'actual règim social capitalista es desenvolupa una contradicció sempre creixent entre les forces productives i les relacions de producció, donant lloc a l'antítesis d'interessos i a la lluita de classes entre el proletariat i la burgesia dominant.

2.– Les actuals relacions de producció estan protegides pel poder de l'Estat burgès que, independentment de la forma del sistema representatiu i de l'ús de la democràcia electiva, constitueix l'òrgan per la defensa dels interessos de la classe capitalista.

3.– El proletariat no pot trencar ni modificar el sistema de les relacions capitalistes de producció, de les que deriva la seva explotació, sense la destrucció violenta del poder burgès.

4.– L'òrgan indispensable de la lluita revolucionària del proletariat és el partit de classe. El partit comunista, reunint dins d'ell la part més avançada i decidida del proletariat, unifica els esforços de les masses treballadores dirigint-les des de les lluites per interessos de grup i per resultats contingents, a la lluita general per l'emancipació revolucionària del proletariat. El partit té el deure de difondre entre les masses la teoria revolucionària, d'organitzar els mitjans materials d'acció, de dirigir a la massa treballadora en el desenvolupament de la lluita assegurant la continuitat històrica i la unitat internacional del moviment.

5.– Després del derrocament del poder capitalista, el proletariat no podrà organitzar-se en classe dominant més que amb la destrucció del vell aparell estatal i la instauració de la seva pròpia dictadura, és a dir, privant de tot dret i de tota funció política la classe burgesa i els seus individus mentre sobrevisquin socialment, i basant els òrgans del nou règim únicament sobre la classe productora. El partit comunista, la característica programàtica del qual consisteix en aquesta realització fonamental, representa, organitza i dirigeix unitariament la dictadura proletària. La necessària defensa de l'Estat proletari contra totes les temptatives contrarrevolucionàries només pot ser assegurada privant la burgesia i tots els partits hostils a la dictadura proletària, de tot mitjà d'agitació i de propaganda política, i amb l'organització armada del proletariat per a refusar els atacs interns i externs.

6.– Només la força de l'Estat proletari podrà aplicar sistemàticament totes les successives mesures d'intervenció en les relaciones de l'economia social, amb les quals s'efectuarà la substitució del sistema capitalista per la gestió col·lectiva de la producció i de la distribució.

7.– Com a resultat d'aquesta transformació econòmica i les conseqüents transformacions de totes les activitats de la vida social, anirà eliminant-se la necesitat de l'Estat polític, l'engranatge del qual es reduirà progressivament a l'administració racional de les activitats humanes.

** ** ** ** **

La posició del partit davant de la situació del món capitalista i del moviment obrer després de la segona guerra mundial es fondmenta en els punts següents:

8.– En el curs de la primera meitat del s.XX, el sistema social capitalista ha anat desenvolupant-se, en el terreny econòmic, amb l'introducció dels sindicats patronals amb fins monopolistes i les temptatives de controlar i dirigir la producció i els intercanvis segons plans centrals, fins a la gestió estatal de sectors sencers de la producció; en el terreny polític, amb l'augment del potencial policial i militar de l'Estat i el totalitarisme governamental. Tots aquests no són nous tipus d'organització social amb caràcter de transició entre capitalisme i socialisme, ni menys encara un retorn a règims polítics preburgesos; al contrari, són formes precises de gestió encara més directa i exclusiva del poder i de l'Estat per part de les forces més desenvolupades del capital.

Aquest procés exclou les interpretacions pacifistes, evolucionistes i progressives del devenir del règim burgès, i confirma la previsió de la concentració i de la disposició antagònica de les forces de classe. Per a que les energies revolucionàries del proletariat puguin reforçar-se i concentrar-se amb potencial corresponent a l'enemic de classe, el proletariat ha de refusar, com a reivindicació seva i com a mitjà d'agitació, el retorn il·lusori al liberalisme democràtic i a l'exigència de garanties legals, i ha de liquidar històricament el mètode de les aliances amb fins transitoris del partit revolucionari de classe, tant amb partits burgesos i de la classe mitja com amb partits pseudo–obrers amb programa reformista.

9.– Les guerres imperialistes mundiales demostren que la crisi de disgregació del capitalisme és inevitable, amb l'obertura decisiva del període en que la seva expansió no exalta més l'increment de las forces productives, sinó que condiciona la seva acumulació a una destrucció repetida i creixent. Aquestes guerres han comportat crisis profundes i reiterades en l'organització mundial dels treballadors, havent pogut les classes dominants imposar-los la solidaritat nacional i militar amb un o l'altre dels costats bel·ligerants. L'única alternativa històrica que s'ha d'oposar a aquesta situació és la de tornar a encendre la lluita de classe a l'interior fins a arribar a la guerra civil de les masses treballadores per a derrocar el poder de tots els Estats burgesos i de les coalicions mondials, amb la reconstitució del partit comunista internacional com a força autònoma de cara a tots els poders polítics i militars organitzats.

10.– L'Estat proletari, tenint en compte que el seu aparell és un mitjà i una arma de lluita en el període històric de transició, no extreu la seva força organitzativa de cànons constitucionals i d'esquemes representatius. El màxim exemple històric de organización ha estat fins avui el dels Consells de Treballadors, aparegut durant la revolució russa d'Octubre de 1917, en el període de l'organització armada de la classe obrera sota la sola guia del partit bolxevic, de la conquesta totalitària del poder, de la dissolució de l'Assemblea Constituent, de la lluita per a refusar els atacs exteriors dels governs burgesos, i per aixafar a l'interior la revelió de les classes derrotades, de les classes mitges i petit burgeses, i dels partits oportunistes, aliats infalibles de la contrarrevolució en les seves fases decisives.

11.– La defensa del règim proletari, contra els perills de degeneració ínsits en els possibles fracassos i replegaments de l'obra de transformació econòmica i social, l'execució integral de la qual no és concebible en els límits d'un sol país, pot ser assegurada per una continua coordinació de la política de l'Estat obrer, amb la lluita unitària internacional del proletariat de cada país contra la pròpia burgesia i el seu aparell estatal i militar, lluita incessant en qualsevol situació de pau o de guerra, i mitjançant el control polític i programàtic del partit comunista mundial sobre els aparells de l'Estat en què la classe obrera ha conquerit el poder.