CIRC PARLAMENTARI A EEUU: EL RETORN DEL BUFÓ
Les eleccions als EEUU les ha guanyat el Partit republicà, amb majoria al Senat, al Congrés i Trump ha tornat a ser escollit com a President. Però aquest mateix Partit republicà feia només un any que estava curtcircuitat internament, com es va manifestar amb la destitució de l’speaker de la Cambra de Representants i les dificultats i baralles internes per nomenar-ne un altre. De fet, fa quatre anys la burgesia estatunidenca havia fugit desesperadament de l'opció del replegament emmurallat (veure "El Comunista", nº64, agost 2020, p.19) i s'havia entregat a la fantasia de l’expansió diplomàtica militar encarnada actualment pel Partit demòcrata. És més, a l'inici de les primàries es va intentar organitzar l'alternativa a la reelecció de Trump, presentant-se ni més ni menys que 8 candidats. Ron DeSantis fins i tot va reconèixer que les eleccions anteriors les havien guanyat els demòcrates (alta traïció dins del Partit republicà) i Nikki Haley era la favorita dels donants republicans, però tots ells incloent Mike Pence van haver de capitular. L'aglomerat heterogeni que conforma la cort de Trump està ple d'antics opositors i contrincants seus en la política parlamentària que, tanmateix, s'han anat plegant i sumant al cavall guanyador.
Com s'ha materialitzat el procés pel qual el Partit Republicà i, concretament la seva corrent aïllacionista, ha passat de ser repudiat per la burgesia estatunidenca i d'estar immers en una lluita intestina paralitzant a l'abrumadora victòria en el circ electoral?
Doncs bé, durant aquests quatre anys la realitat material dels límits de la promesa de recuperació a través de l'expansió política militar de les posicions perdudes en el període previ s'ha mostrat davant de la burgesia estatunidenca, i s'ha manifestat en tot un seguit d'incapacitats externes i internes (veure “El Comunista”, núm. 72, març 2024, p.27 i 28). Com una al·legoria sarcàstica, a l'escena del circ parlamentari la situació material interna i externa dels EEUU es reflectia, per una banda, la il·lusió aïllacionista al bufó Trump i, de l'altra, l'impotent expansionisme diplomàtic i militar al decrèpit Biden.
Amb un horror creixent la burgesia estatunidenca veia el seu present i futur expansionista reflectit al mirall amb cada aparició del decrèpit Biden, que perdia el fil i es quedava sense memòria, confonent el president d'Ucraïna amb el de Rússia a la cimera de l'OTAN, etc. Davant aquesta visió del seu futur d'"impotència expansiva" es presentava l'opció de la qual havia escapat també horroritzada feia quatre anys, el replegament emmurallat encarnat per l'histriònic Trump.
Davant d'aquesta alternativa, fruit de la situació material, es debatien els diversos sectors de la burgesia, tot i que una sèrie de processos interns decantaven la balança cap a l'opció republicana. L'anècdota que es necessitava per acabar de decidir els dubtosos a favor de l'opció de Trump la va proveir l'"atemptat" contra l'orella de Trump. En un míting electoral, després d'ajupir-se pel soroll d'un tret, l'ex i futur president es va aixecar amb l'orella ensangonada i amb el puny enlaire, confiat de no estar sota cap risc, mentre el servei secret duia a terme la corresponent coreografia i era abatut el tirador que havia estat a la vista de tothom. En els dies successius, Trump va assistir a les conferències i mítings amb la completa seguretat que no seria víctima d'un atemptat real, apareixent amb l'orella embenada (orella, dit sigui de passada, que segueix tan sencera com estava abans que un suposat projectil la fes sagnar a borbollons...), símbol simptomàtic del limitat nivell d’"heroisme" al qual pot arribar l'imperialisme estatunidenc en la seva situació històrica actual.
Des d'aquest moment es van multiplicar les reunions organitzades per grans empreses, pel sector financer i pel sector tecnològic, per desbloquejar la campanya de Trump i, també en aquest moment, va començar l'aposta completa de Musk en la cursa per enaltir Trump. La burgesia estatunidenca s'havia encarregat de posar al costat de l'histriònic Trump els que han de modular en la realitat les promeses i fanfarronades del període electoral com el nou Secretari del Tresor, ex inversor de Soros, o la integració en la cursa a favor de Trump del candidat renunciat Kennedy.
L'aparell demòcrata va començar a funcionar a marxes forçades per eliminar la imatge del cadàver errant que tan gràficament encarnava l'esgotament històric de la corrent d'expansió diplomàtica militar del mirall en què es mira la burgesia estatunidenca. Biden va ser obligat a desistir i va ser substituït en poc temps per un altre criminal amb el que aquesta corrent intentava presentar-se amb una imatge rejovenida: una dona de color que intentés atraure les simpaties a favor del dret a l’avortament en la seva carrera desesperada, obtenint a última hora un volum rècord de finançament de la campanya. Fins i tot va prometre integrar un republicà en el seu govern. Però era massa tard.
I no era només tard pel fet superficial del desfasament temporal en l'adequació del candidat. La punxada de la promesa de la recuperació de l’expansió diplomàtica militar era un fet tangible i palpable per la burgesia. El suport de la petita burgesia, de l'aristocràcia obrera i d'amplis sectors de la classe obrera a la il·lusió del replegament emmurallat també. A més, el simulacre d'atemptat havia estat una qüestió d'Estat, amb participació dels serveis secrets en l'episodi "heroic" de l'orella sagnant.
Diversos sectors de la burgesia estatunidenca s'hi resistirien, però una part important s'aniria incorporant al bàndol del cavall guanyador per tal de tractar de fer valer la seva part en el nou consell d'administració dels interessos comuns de la burgesia. Finalment, fins i tot les corrents que més van intentar oposar-se fins a l'últim moment a la restitució del Partit republicà al govern, s'han apressat a acceptar el resultat electoral i han reclamat i promès una transició pacífica i ordenada.
I així és com el personatge grotesc ha estat escollit novament President de la que ha estat (però ja no ho és) la potència hegemònica del desenvolupament del capitalisme posterior a la 2ª guerra mundial, tot i haver entrat en contradicció amb grans sectors de la burgesia estatunidenca i haver estat rebutjat fa quatre anys després de l'episodi carnavalesc de l'assalt al Capitoli (veure "El Comunista", núm. 65, gener 2021, p. 21).
Com resumíem al setembre de 2022: "(…) darrere de les fanfarronades del bufó histriònic hi ha un procés històric de major importància del qual aquest és un mer reflex i que ha de ser indagat i estudiat, de la mateixa manera que K. Marx explicava al 1869 en el seu pròleg a la 2ª edició de “El 18 Brumari de Luis Napoleón Bonaparte”: “Jo, per contra, demostro com la lluita de classes va crear a França les circumstàncies i les condicions que van permetre a un personatge mediocre i grotesc representar el paper d'heroi.”.” (El Comunista núm.69, setembre 2022, p.32).
La política de replegament emmurallat no era el mer caprici d'un bufó llunàtic sinó el reflex ideològic en una part de la burgesia, petita burgesia, aristocràcia obrera i part de la classe obrera del fet que els EEUU després de la segona guerra mundial no han pogut frenar el desenvolupament de les forces productives a la resta d'àrees del món en un sentit capitalista, ni tampoc la seva posterior interconnexió, del fet que el centre de gravetat del capitalisme s'ha desplaçat a Àsia i que el repartiment del món posterior a la segona matança mundial ja no es correspon amb la realitat de les relacions actuals de força entre els diferents imperialismes.
Aquest replegament imposat per la realitat material i la impossibilitat de revertir-lo efectivament, es va reflectir ideològicament en aquests sectors com la seva pròpia decisió voluntària de desentendre's del món exterior per "fer de nou gran amèrica". L'acceleració d'aquest replegament i l'expansió de l'imperialisme xinès per ocupar el buit deixat sense resistència, van determinar la burgesia estatunidenca a intentar el cop de timó cap a l'expansió diplomàtica militar, identificant erròniament en la voluntat dels individus el que és en realitat un procés material inexorable (veure "El Comunista" núm.65, gener 2021, p.15 i p.18).
Així la fracció partidària de l'expansió diplomàtica militar va agafar el timó però, malgrat una sèrie d'"èxits" inicials com les cerimònies rituals de resurrecció de l'OTAN i el calculat envalentonament i atracció de Rússia cap a la trampa preparada a Ucraïna, els límits del pla que van intentar desplegar es van fer evidents en la continuïtat fonamental en relació amb les polítiques aranzelàries o en la sortida d'Afganistan, en la incapacitat d'imposar el bloqueig del petroli rus, en la ineficàcia de l'intentat aïllament de Rússia, en la incapacitat d'aglutinar els països del G-20 mentre que, al contrari, els BRICS han rellançat la seva existència amb la incorporació de nous membres, etc.
No són les voluntats d'aquesta o aquella corrent les que s'imposen sobre la realitat material sinó, al contrari, la realitat material és la que s'imposa sobre les corrents, determinant no només els seus actes, sinó també les seves voluntats i l'explicació ideològica que es forma dels seus actes i voluntats.
En el moment de l'anterior reemplaçament de titelles, vam fer la següent valoració: "La retirada dels Estats Units i l'expansió de la Xina ve determinada per la inexorabilitat de les lleis de la producció capitalista que la burgesia estatunidenca no pot resistir. El retorn a l'estratègia anterior i els fruits que pugui obtenir la burgesia estatunidenca vindran determinats per aquests fets materials: la retirada continuarà o el retorn es produirà en condicions molt més baixes”. (“El Comunista” núm. 65, gener 2021, p.15). I així ha estat.
És precisament l'esgotament material de l'intent d'expansió diplomàtica i militar el que s'ha manifestat en la voluntat de la burgesia estatunidenca d'intentar una segona edició del replegament emmurallat, integrant no obstant això en aquest segon intent els interessos i perspectives de sectors de la burgesia estatunidenca que havien quedat més aviat fora de la seva versió anterior: entre ells, el sector financer i el sector tecnològic.
I al mateix temps, el que pugui fer o deixar de fer la nova corrent governant dels EEUU, (fins a quin punt podrà deixar caure l'anterior línia d'actuació a Ucraïna o a Orient Mitjà i en quina mesura podrà dur a terme les seves promeses d'aïllament en matèria de duanes, immigració, etc.) no ho determinarà ni el seu programa ni les seves promeses electorals, sinó la realitat material en la qual es tradueixen el desenvolupament de les forces productives, el desplaçament del centre de gravetat del capitalisme, la ruptura de la distribució del món, i la boja cursa de l'acumulació per l'acumulació que inunda els mercats cap a la crisi de sobreproducció.
Plataformes tecnològiques
La incorporació d'importants sectors de Silicon Valley al suport de la candidatura republicana s'havia anat produïnt amb antelació i el premi a la seva incorporació anticipada el tenen Musk i Ramaswamy, que s'encarregaran d'auditar els comptes del Govern a través del pompós Departament d'Eficiència Governamental. (DOGE).
Aquesta transició s'havia preparat amb antelació amb tot el procés de compra de Twitter i la seva conversió en X pel CEO de Tesla i SpaceX; procés destinat a rehabilitar a les xarxes socials el repudiat Trump els perfils del qual havien estat suspesos per empreses com Meta (Facebook i Instagram) i Twitter.
Més recentment s’ha podruït la conversió del CEO de Meta i del fundador d'Amazon que va vetar que el Washington Post fes públic el seu suport tradicional al candidat demòcrata.
Meta ha passat de ser per a Trump "un enemic del poble" (Expansión, 12-03-2024) a donar un milió (seguit immediatament per un altre milió per part d'Amazon) per a l'acte d'investidura del nou president. Els directius d'ambdues empreses van participar en el degoteig de sopars exclusius a la mansió del president electe per rendir-li compliment i tractar de fer-se perdonar les rancúnies passades.
Empreses com Meta han passat de manipular els resultats de les cerques i exercir censura sobre els continguts per perjudicar el Partit Republicà, suspendre els perfils de Trump a les seves xarxes, etc. (veure "El Comunista" núm. 64, agost 2020, p. 20, "El Comunista" núm. 65, gener 2021, p. 21 i "El Comunista" núm. 69, setembre 2022, p. 31); a contractar com a director d'afers globals a un republicà afí a Trump i a posar la seva censura al servei de la nova fracció governant sota l'aparença de "deixar-la en mans dels usuaris".
Aquest alineament és producte en termes generals de la falta de perspectiva de la il·lusió d'expansió diplomàtica i militar però també d'altres factors: la rectificació de tir pel que fa a la mà d'obra qualificada per part de Trump, la necessitat que han sentit aquestes empreses tecnològiques de buscar l'acotxament de l'Estat i el desplaçament demogràfic i empresarial cap al sud-est dels EEUU.
La importància d'aquestes xarxes socials per la conformació de l’anomenada "opinió pública", la seva capacitat per custodiar i accedir a una gran quantitat d'informació de les empreses i el seu poder per facilitar o impedir a altres la concurrència dins de les seves pròpies plataformes, les fa matèria de disputa entre les diferents corrents de la burgesia local i mundial que tracten d'imposar-se unes a altres. La pressió s'exerceix a través de la retirada o afluència d'anunciants però també a base de multes, pronunciaments judicials i prohibicions.
Als mateixos EEUU s'han fet pronunciaments judicials contra elles fruit de la lluita intestina entre el “petit” i el “gran” capital, com el següent: “Un tribunal nord-americà ha ordenat a Google obrir el seu sistema operatiu Android als rivals, permetent-los crear les seves pròpies botigues d'aplicacions i sistemes de pagament per competir amb Google Play”. (Expansión, 09-10-2024) i fins i tot planteja la possible divisió de Google després d'un “cas històric a l'agost, quan un jutge va dictaminar que Google havia violat la legislació antimonopoli estatunidenca i va qualificar l'empresa de 'monopolista'”. (Expansión, 10-10-2024).
Fora dels EEUU, la UE en particular exerceix una pressió contínua contra elles basada en multes, requeriments i sancions. El nou president dels Estats Units “(...), va atacar els reguladors de la Unió Europea per haver atacat Apple Inc, Google d'Alphabet Inc i Meta Platforms Inc, (...) “Aquestes són empreses estatunidenques, ens agradi o no”, va dir Trump en comentaris al Fòrum Econòmic Mundial de Davos. “No haurien de fer això. Això és, pel que a mi respecta, una forma d’impost. Tenim grans queixes amb la UE”. (...) Trump es va referir específicament a un cas judicial que Apple va perdre l'any passat per una factura fiscal irlandesa de 13.000 milions d'euros (14,4 bilions de dòlars)”. (Bloomberg, 23-01-2025).
El procés de prohibició de TikTok als EEUU ha anat seguint etapes successives. Va ser el mateix Trump qui va iniciar el procés per obligar a la venda o tancament de TikTok, considerada una eina d'influència xinesa. Més recentment, es va oposar al tancament per considerar que Meta quedaria com a gran privilegiada mediàtica i sense competidor al mateix temps que una part important de la propaganda electoral de Trump es desenvolupava a la plataforma de TikTok. En el cas de TikTok s'afegeixen els fets del control per part del Govern xinès i de la prohibició en territori xinès de les plataformes nord-americanes. Són simptomàtiques les declaracions de Musk que es manifestava favorable a la continuïtat d'aquesta plataforma però reclamant que si TikTok pot operar als EEUU la seva plataforma X també hauria de poder operar a la Xina. La telenovel·la ha seguit amb la pressió realitzada pel tancament complet per part de ByteDance, tant de TikTok com d’altres aplicacions (tancament que no era necessari en estar només prohibida la nova distribució de les apps); la qual ha forçat per part del nou President l'extensió per 75 dies de l'habilitació per Google i Apple de distribuir aquestes aplicacions a les seves botigues virtuals.
Com una altra mostra d'aquest apropament entre la corrent aïllacionista i les tecnològiques, després de desregular la intel·ligència artificial (IA) "es va donar a conèixer una 'joint venture' sobre infraestructura de centres de dades amb SoftBank Group Corp, OpenAI i Oracle Corp. L'associació, coneguda com a Stargate, desplegarà 100.000 milions de dòlars 'immediatament' i té l'objectiu d'augmentar fins a 'almenys' 500.000 milions de dòlars per construir noves infraestructures per a OpenAI, inclosos centres de dades i campus físics (…)." (Bloomberg, 23-01-2025). A la casa dels bojos de l'anarquia de la producció, com no podia ser d'una altra manera, aquesta iniciativa compta amb l'oposició de Musk que té els seus propis plans per la IA.
Només uns dies després d'aquesta pomposa proclama augurant-se "la predominança dels EEUU a la IA", ha irromput amb força l'empresa xinesa DeepSeek que amb menor despesa energètica, xips menys avançats i amb el codi obert té el mateix rendiment que els models estatunidencs més avançats. El resultat immediat: les accions de Nvidia han tingut una caiguda de 589.000 milions (la major caiguda de la història) i les accions de Microsoft també estan caient.
Desplaçament demogràfic i empresarial
L'acostament de les empreses tecnològiques i industrials al si del Partit republicà s'ha anat forjant també a través d'un desplaçament demogràfic i industrial cap al Sud dels EEUU que es va iniciar gradualment fa una dècada però va començar a accelerar-se amb els confinaments del 2020: “Les fàbriques de vehicles elèctrics i de bateries s'estan imposant als boscos de pins (…). En termes més generals, tot el Sud des d'aquí, al nord fins a Kentucky i a l'oest fins a Texas és el lloc on es traslladen les empreses, es creen llocs de treball i es compren habitatges.(…) Per primera vegada, sis estats de ràpid creixement del Sud – Florida, Texas, Geòrgia, les Carolines i Tennessee – contribueixen més al PIB nacional que el Nord-est, amb el seu corredor Washington-Nova York-Boston (…). Una allau de trasllats va ajudar a dirigir uns 100.000 milions de dòlars en nous ingressos al sud-est només el 2020 i 2021, mentre que el nord-est es va dessagnar uns 60.000 milions, (…). El sud-est va representar més de dos terços de tot el creixement de l'ocupació als EEUU des de principis del 2020, gairebé duplicant la seva participació anterior a la pandèmia.
I va ser la llar de 10 de les 15 grans ciutats estatunidenques de més ràpid creixement. (…) 'Ara tenim més empleats a Texas que a Nova York. No hauria d'haver estat així', va dir el Conseller Delegat de JPMorgan Chase & Co. Jamie Dimon, (...)" (Bloomberg, 29-06-2023).
Els motius són l'espai disponible, una millor connexió amb el sud-est asiàtic, menys impostos i menys regulació:
“A mesura que la producció destinada a l'exportació de la Xina als EEUU es desplaça al sud d'Àsia, l'avantatge geogràfic s'inclina cap a la costa est, que té lliuraments més ràpids a través del Canal de Suez i l'Atlàntic des de països com l'Índia i Sri Lanka. [El port de] Savannah també es beneficiarà d'una sèrie de factors interns, com el desplaçament de la població estatunidenca als estats en auge del Cinturó del Sol, una indústria automobilística en creixement al sud i una cosa que els ports superpoblats de les ciutats més grans del país no tenen: béns immobles, juntament amb la voluntat política d'expandir-se." (Bloomberg, 14-05-2024).
“El fundador d'Amazon, Jeff Bezos, és l'última gran fortuna que s'ha mudat aquest any a Miami (…) L'èxode de Wall Street és més que palpable. En els darrers anys, figures tan conegudes com la inversora Cathie Wood, fundadora d'Ark Invest, s'han mudat a Florida. O el multimilionari Carl Icahn, accionista de referència de companyies com Apple o Netflix, que fa uns mesos va deixar el seu Nova York natal per instal·lar-se al solejat municipi de Sunny Isles Beach. (…) Els grans pols econòmics dels EEUU són Nova York (Wall Street), San Francisco (Silicon Valley), Washington DC (el Capitoli) i Los Ángeles (Hollywood). No obstant això, els avantatges fiscals posats en marxa per altres regions estan desplaçant el poder d'aquestes quatre ciutats. Miami (Florida) és la nova plaça financera low cost, mentre que Dallas (Texas), Houston (Texas) i Nashville (Tennessee) s'han convertit en l'alternativa barata a San Francisco. Gegants com Tesla i Apple no han dubtat a expandir aquí els seus centres operatius i, fins i tot, traslladar la seva seu corporativa.” (Expansión, 22-11-2023).
“Només un any després [2014], l'automobilística Toyota va anunciar el trasllat de la seva seu estatunidenca a l'Estrella Solitària. Des de llavors, centenars d'empreses de diverses indústries, però principalment tecnològiques, han seguit l'exemple, atretes per la mínima intervenció de l'Estat en matèria d'impostos i regulació. Oracle, HP, 8VC, Dropbox, tot l'imperi corporatiu d'Elon Musk i l'última en fer el pas fa només uns dies: Meta. (…) De les aproximadament 300 empreses que van arribar a Texas entre 2015 i l'any passat, més de la meitat han arribat de Califòrnia. A dia d'avui, ja són 55 empreses del Fortune 500, la quantitat més alta en qualsevol estat, cosa que el converteix en tota una potència econòmica. Tant, que si fos un país, Texas comptaria amb la vuitena economia més gran del món.” (El Confidencial, 13-01-2025).
Processos judicials
Malgrat l'aposta de la fracció partidària de l'expansió diplomàtica i militar per intentar posar entre reixes o inhabilitar Donald Trump, el cert és que cada vegada que semblava que s'acostaven al seu objectiu, el sistema judicial ha anat ajornant les actuacions, portant-les a un punt mort, o anul·lant-les.
Les contradiccions internes de la burgesia estatunidenca – incrementades pel seu procés de replegament material – s'han manifestat en els pronunciaments contradictoris però el resultat d'aquests pronunciaments ha estat una immunitat de facto. El motiu d'aquest resultat és, per un costat, l'existència d'una massa social darrere de les fanfarronades del bufó, però també en gran mesura la manca de perspectiva material que ha demostrat el plantejament alternatiu, que no ha pogut – la realitat material no li permetia aquesta possibilitat – complir el seu presagi de recuperar totes les posicions perdudes.
Fins i tot el veredicte que el declarava culpable de 34 delictes que podrien comportar-li fins a 4 anys de presó va facilitar el paper de màrtir perseguit del bufó Trump. Aquest fet es va traduir en un increment en la recaptació per la seva campanya i fins i tot en declaracions de diverses figures de Wall Street (anteriorment contraris a Trump) en contra del veredicte. "Jamie Dimon, [JPMorgan] poques hores després del veredicte, va destacar que l'expresident va fer que 74 milions de persones votessin per ell el 2020 i va subratllar la necessitat de respectar-los. (...) Les declaracions eren un eco dels comentaris que Dimon va fer al Fòrum Econòmic Mundial de Davos a principis d'any, quan va dir que Trump tenia 'alguna raó' en certes polítiques i que els demòcrates haurien de 'ser una mica més respectuosos' amb els seus seguidors." (Bloomberg, 31-05-2024). Els motius són doncs l'admissió de l'existència d'una massa social darrera del personatge, l'admissió d’allò l'inevitable de determinades polítiques que els demòcrates han hagut de continuar, motius als quals cal sumar la promesa electoral de reduir els impostos a les grans fortunes i el desplaçament demogràfic i empresarial cap al Sud que hem vist més amunt.
La burla judicial burgesa ha arribat a una de les seves expressions catàrtiques amb la posterior "condemna" a l'"exoneració incondicional" per fer complir solemnement aquest veredicte deixant-lo en res. I per acabar de mostrar l'arbitrarietat de classe de la justícia burgesa tant el president sortint com l'entrant han fet un festival d'indults, el sortint per indultar tota la seva família i estendre una sèrie d'indults preventius, i l'entrant per indultar els 1.500 condemnats pels episodis de l'assalt carnavalesc al Capitoli.
La situació de la classe obrera
La situació interna dels EEUU continua deteriorant-se, afectant les condicions materials de vida de la classe obrera i de la petita burgesia en el procés de proletarització. Les dades següents són un esquema de la situació pel que fa a inseguretat alimentària, habitatge i desnonaments, suïcidis, consum de drogues, salut mental, homicidis i cobertura sanitària.
“El 13,5% (18.0 milions) de les llars estatunidenques van patir inseguretat alimentària en algun moment durant el 2023. (...) La inseguretat alimentària de les llars va afectar el 17,9% (6,5 milions) de les llars amb nens el 2023.” (Department of agriculture EEUU)
Pel que fa a l'habitatge: “Entre 2015 i 2024, els preus han augmentat un 54% als EEUU, un 32% a la Xina i gairebé un 15% a la UE (…). Als Estats Units (…) el 20% dels llogaters destinen més del 40% dels seus ingressos a l'habitatge (…).” (El País, 15-09-2024). “Les sol·licituds d'execució hipotecària són més d'un 50% superiors a la mitjana anterior a la pandèmia en algunes ciutats, segons l'Eviction Lab, que realitza un seguiment de les sol·licituds en gairebé tres dotzenes de ciutats i 10 estats. Els propietaris presenten uns 3,6 milions de casos d'execució hipotecària a l'any.” (Associated Press, 17-06-2023). “Al voltant de 653.000 persones es trobaven sense sostre, la xifra més alta des que el país va començar a utilitzar l'enquesta anual puntual el 2007. El total del recompte de gener representa un augment d'unes 70.650 persones respecte a l'any anterior.” (Associated Press, 16-12-2023).
“El nombre de suïcidis el 2021 als Estats Units va créixer en 2.212 persones, fins als 48.152 suïcidis, així doncs als Estats Units se suïciden de mitjana 132 persones cada dia.
Aquesta xifra suposa que la taxa de suïcidis als Estats Units és de 14,5 per cada 100.000 habitants, molt per sobre de la mitjana de suïcidis a nivell mundial, que és de 9,14 per cada 100.000 habitants.” (Centres per al control i la prevenció de malalties, 10-09-2024).
“Per primera vegada, des que es fan estadístiques, la marihuana ha superat l'alcohol com a droga d'elecció diària pels americans. El 2022 hi va haver 17,7 milions de persones que van informar haver consumit cànnabis cada dia o gairebé cada dia. (…) l'ús de la marihuana ha pujat un 269% del 2008 al 2022, cosa que correspon amb els esforços per la legalització” (La Vanguardia, 28-05-2024).
Pel que fa a les armes de foc, als EEUU hi ha “més de 1.500 víctimes a l'any per trets no intencionats (…) Prop de 20.000 homicidis cada any per armes de foc. Més de 35.000 ferits. Cada dia hi ha almenys dos tirotejos massius en alguna part dels EEUU.” (Expansión, 23-03-2024).
“(…) dos són els factors principals que han convertit el metro [de Nova York] en quelcom semblant al salvatge oest: el gran volum d'indigents amb problemes mentals que sobreviuen a les seves instal·lacions i la tendència a l'alça en el nombre de permisos d'armes que els novaiorquesos han sol·licitat des que un pronunciament del Tribunal Suprem el 2022 va liberalitzar les estrictes lleis de l'estat. L'any passat, la divisió de llicències de la Policia va rebre 13.369 sol·licituds per tenir una pistola o un fusell a casa, un 80% més que el 2022 i gairebé el triple que el 2019” (El País, 07-04-2024). La resposta a la situació descrita: “la governadora de Nova York, acaba de desplegar prop d'un miler de soldats de la Guàrdia Nacional armats amb fusells d'assalt que estan realitzant registres massius entre els passatgers [del metro]” (Expansión, 23-03-2024).
L'evolució d'aquests factors juntament amb la inseguretat de la petita burgesia comercial davant dels robatoris ha estat un element que ha sustentat el retorn del Partit republicà al govern.
"Els comerços han experimentat un augment espectacular de les pèrdues per robatoris. El 2022 van representar 112.100 milions de dòlars, enfront de 93.900 milions el 2021, segons l'enquesta Nacional de Seguretat Minorista 2023 (…) Front a la delinqüència, un 30% de les empreses ha optat per reduir o variar la selecció de productes a les botigues, un 45% ha retallat els horaris i hi ha un 28% que, com Target, ha optat per la solució més dràstica: tancar botigues. Encara que més dràstica és la visió de Donald Trump, exposada el divendres en un acte a Califòrnia: 'Molt simple, si robes una botiga, pots esperar que et disparin a la sortida ¡Assolit!'" (El País, 01-10-2023).
Simptomàticament, "Geo Group, la segona major gestora de presons i centres de salut mental del món, puja un 85% a la Borsa des que el cinc de novembre es va conèixer la victòria de Donald Trump a les eleccions dels Estats Units. L'endemà es va disparar un 42,1%" (Expansión, 20-11-2024).
Quant a la sanitat: "Més de la meitat (56%) dels adults estatunidencs en edat laboral van estar assegurats tot l'any amb una cobertura adequada per garantir un accés assequible a l'atenció sanitària. (...) el 9% dels adults no estaven assegurats, el 12% tenien un buit en la cobertura durant l'any passat, i el 23% estaven infraassegurats, la qual cosa significa que tenien cobertura durant un any complet que no els proporcionava un accés assequible a l'atenció sanitària. (...) Gairebé tres de cada cinc (57%) adults infraassegurats van afirmar que evitaven rebre l'atenció sanitària necessària a causa del seu cost; el 44% va afirmar tenir deutes mèdics o odontològics que estaven pagant a terminis. (...) Gairebé la meitat dels adults (48%) amb deutes mèdics estan pagant 2.000 dòlars o més; la meitat dels que tenen deutes van dir que es derivaven d'una estada hospitalària." (Estat de la cobertura sanitària als EEUU, 21-11-2024).
Tot i que les virtuts reals de tenir una assegurança mèdica són altament discutibles... Significativament, al desembre de 2024 va ser assassinat el conseller d’United Healthcare (la major asseguradora privada per quota de mercat i que cobra a més de 49 milions d'estatunidencs per l'assegurança mèdica). Quan la notícia va ser anunciada va rebre "23.000 emojis de celebració (...) abans de ser retirada per la companyia" (El País, 08-12-2024). El motiu de l'alegria per la seva mort són els sistemàtics rebuigs de cobertura mèdica amb els quals s'estafa i condemna al deteriorament de la salut i a la mort prematura a la classe obrera. A tall d'exemple: "la taxa de denegació de cobertura de persones grans que havien patit caigudes o ictus va augmentar el 22,7% el 2022, des del 10,9% el 2020". Malgrat les insuficiències d'aquest tipus d'accions individuals, el missatge de la liquidació del paràsit es va fer sentir i, mentre que les empreses s'afanyaven a treure els organigrames i fotos dels seus directius de les seves pàgines web, "l'asseguradora Anthem Blue Cross Blue Shield va anul·lar el dijous, menys de 24 hores després (...), una nova política que limitava la cobertura de l'anestèsia durant les intervencions quirúrgiques." (El País, 08-12-2024).
Només una revolució proletària saldarà veritablement els comptes amb aquests matasans al mateix temps que aplicarà un punt fonamental del programa revolucionari immediat[1]: "ràpida abolició de la seguretat social de tipus mercantil", és a dir, l'eliminació del caràcter mercantil de l'accés al fons de consum i als mitjans sanitaris dels qui no poden treballar. El que en la societat capitalista és un embolic jurídic i una estafa material permanent per la classe treballadora, podrà ser reemplaçat per criteris d'una senzillesa extrema: obligació general de treballar i accés garantit tant al fons comú de consum com als mitjans sanitaris disponibles tant pels que treballen com pels que per raons justificades no poden treballar. Entre les deduccions del producte social abans d'arribar a la quota de consum individual de les quals parla Marx a la Crítica al programa de Gotha, en parlar de la primera fase del socialisme, es troben els mitjans sanitaris, amb l'observació significativa addicional següent: "Segon: la part que es destini a satisfer necessitats col·lectives, com ara escoles, institucions sanitàries, etc. Aquesta part augmentarà considerablement des del primer moment, en comparació amb la societat actual, i seguirà augmentant a mesura que la nova societat es desenvolupi." (Crítica al programa de Gotha, K. Marx, 1875).
La camisa de força del sindicalisme integrat
Com vam veure a l'article anterior d'aquest número de la revista, la taxa d'atur als Estats Units ha estat i es manté històricament baixa al voltant del 4%. Vam poder veure a “El Comunista” núm.68 (abril 2022, p.13) que, l'escassetat de mercaderia força treball per cobrir els llocs de treball més durs, va fer que el creixement salarial mitjà de les categories pitjor pagades fossin superior al de les que tenien les rendes més altes i, també, la indignació de la burgesia davant aquesta situació.
Els que es quedaven endarrerits en comparació amb l'increment de la inflació van ser els grups de l'aristocràcia obrera o propers a les condicions de treball i poder adquisitiu. Això és el que ha produït la sèrie de vagues com les dels guionistes, la de l'automòbil, la de Boeing, la dels estibadors, etc. Aquestes vagues s'han caracteritzat en alguns casos per ser força llargues (per exemple, guionistes: 148 dies, automòbil: 45 dies, Boeing: 53 dies), aconseguir augments relatius computats en diversos anys[2] (per exemple: Boeing 38% en quatre anys, estibadors: 62% en sis anys, automòbil: 11% més un 25% en quatre anys) i… en no haver suposat cap ruptura amb el sindicalisme integrat ni amb el parlamentarisme, deixant-se festejar per tots dos bàndols del circ parlamentari.
Al gràfic següent amb les dades de l'Oficina d'Estadístiques Laborals (BLS, per les sigles en anglès) es pot veure el repunt recent en el nombre de treballadors involucrats en una vaga o tancament patronal (molt més escassos) i també el procés previ de descens sostingut des dels anys 70:
Una jugada electoral que li ha sortit bé al Partit Republicà (després copiat pel Partit Demòcrata) ha estat la promesa d'eximir d'impostos les propines. La situació de fons: “es pot pagar a algú que cobra propines només 2,13 dòlars l'hora (…) Aquest sistema de salari submínim persisteix en 43 dels 50 Estats” (El País, 27-10-2024). Qualsevol reclamació sindical mínimament seriosa hauria d'exigir com a punt de partida el dràstic increment d'aquest salari submínim fins a almenys el salari mínim, si no més. Però prometent l'exempció fiscal de les propines el Partit Republicà es va guanyar la simpatia d'un sector especialment explotat de la classe treballadora, mantenint el nucli real del mecanisme pel qual la patronal de l'hostaleria pot pagar salaris molt més baixos i, a més, la classe treballadora explotada en aquest sector està sotmesa a un servilisme accentuat davant les exigències del client. No per casualitat, en els primers anys després de la Revolució d'Octubre els cambrers a Rússia van imposar el rebuig a l'existència mateixa de propines.
La corrent partidària de l'expansió diplomàtico-militar va tractar de llançar una edició del New Deal (veure "El Comunista" núm.66, juliol 2021, p.25) que combinava un increment en la despesa estatal amb l'incentiu a la creació i el desenvolupament de la camisa de força del sindicalisme integrat.
Quatre anys després, la corrent partidària del replegament emmurallat ha aconseguit guanyar-se el suport de grans sectors de la classe obrera. Aquesta capacitat d'il·lusionar grans sectors de la classe obrera a través de l'estupefaent social que és la democràcia parlamentària ha estat un factor decisiu en el procés de convenciment de gran part de la burgesia estatunidenca d'intentar per segona vegada l'opció del replegament emmurallat.
El multimilionari que havia estat mà dreta de George Soros en els atacs contra la lliura esterlina i el ien, avui Secretari del Tresor sota el nou govern, s'explicava en aquests termes, en la recta final de la campanya electoral: "'una de les coses més importants' que va fer Trump va ser convertir el GOP (el Partit Republicà) en 'el partit de la classe treballadora'." (Expansión, 15-10-2024).
Aquest suport social és un recurs necessari en un Estat en el qual la manca de perspectives de manteniment de les seves posicions diplomàtiques, comercials i militars a nivell mundial condemnen a una sèrie creixent d'antagonismes i conflictes interns. I mentre el candidat multimilionari republicà cortejava el corporativisme obrer sense complexos, la "només-milionària" candidata demòcrata sentia la necessitat de donar explicacions definint-se com "una 'capitalista' que creu en 'mercats lliures i justos' i en una 'associació activa entre el Govern i el sector privat'." (Financial Times, 27-09-2024).
Un cop guanyades les eleccions, per part del Partit Republicà s'ha nominat com a Secretària de Treball Lori Chavez-Dereme, amb amplis suports en el sindicalisme integrat i partidària de la Llei de Protecció del Dret a Sindicalitzar-se (Protecting the Right to Organize Act), legislació que facilitaria la formació de sindicats a nivell federal. Aquest és un element més de la continuïtat que imposen les circumstàncies materials a les dues corrents contendents, en aquest cas continuïtat amb el desenvolupament d'aquesta faceta de l'intent de reedició del New Deal: el reforçament de la camisa de força del sindicalisme integrat.
Immigració
Una de les banderes de la corrent aïllacionista és aturar la immigració i deportar els immigrants que no tenen els papers en regla. De fet, entre les primeres ordres executives del nou president es troben la suspensió de l'asil, la suspensió de la nacionalitat per naixement i la declaració d'emergència nacional a la frontera sud i l'enviament de la Guàrdia Nacional, com ja havia fet el governador republicà de Texas a l'abril de 2024.
Cal recordar que al juny el mateix Biden, malgrat el seu discurs i l'ordre de regularitzar els immigrants indocumentats casats amb un nord-americà, havia signat "una ordre executiva que li permetrà tancar temporalment la frontera amb Mèxic i suspendre la recepció de sol·licituds d'asil quan el nombre de detencions diàries de migrants fora dels ports oficials superi el llindar dels 2.500 al dia. La iniciativa donarà als agents fronterers l'autoritat de deportar a les persones que creuen il·legalment sense donar-los l'oportunitat de presentar un cas d'asil." (La Vanguardia, 05-06-2024).
Com vam exposar aportant dades a "El Comunista" núm.64 (agost 2020, p.20): "La interdependència del mercat mundial en el qual es troba submergit EEUU i del qual no pot ni podrà sortir és absoluta: l'economia estatunidenca depèn completament del mercat mundial fins i tot per la força de treball." Les empreses estatunidenques s'alimenten de l'explotació de la classe obrera nativa i estrangera, necessitant una gran afluència de mercaderia força de treball que no estigui regularitzada per poder-li imposar condicions pitjors i redoblar la seva explotació. És aquesta necessitat del capitalisme d'EEUU el que els demòcrates protegeixen vestint-lo de filantropia cap als immigrants. La presentació ideològica de la corrent aïllacionista no es correspon a una possibilitat real de dur-la a terme sinó que és apta només per produir una situació de desemparament complet dels assalariats que en última instància beneficia els seus explotadors, encara que en la seva implementació es produeixin desajustos i inconvenients per a aquests últims.
Aquestes són les declaracions d'un petit burgès agrícola, votant republicà: "’Hem d'assegurar les nostres fronteres al sud i al nord, però hem de tenir una força de treball en aquest país’, va dir DiMare, la família de la qual té 1.600 hectàrees d'explotacions agrícoles a Florida i Califòrnia." No hi ha dubte que això restringirà i pressionarà l'agricultura i moltes altres indústries que depenen d'aquesta mà d'obra ". Les granges nord-americanes operen amb un exèrcit de més de 850.000 treballadors agrícoles, gairebé la meitat dels quals, segons el Departament d'Agricultura, són indocumentats. (…) Al voltant de 160.000 es mouen amb les estacions (…) Aquest complex sistema que dóna suport al subministrament d'aliments relativament barat dels Estats Units." (Bloomberg, 17-01-2025).
El problema per a aquest sector de la petita i mitjana burgesia són els costos salarials: “Des que el governador Ron DeSantis va impulsar una de les lleis estatals d'immigració més estrictes del país, més agricultors s'han vist obligats a pagar salaris molt més alts als treballadors convidats a substituir els treballadors indocumentats —un mandat federal de 16,23 dòlars l'hora en lloc d'uns 10 dòlars en efectiu per recollir tomàquets”. (Bloomberg, 17-01-2025) i també l'escassetat d'oferta de la mercaderia de la força de treball: “Ja és difícil trobar treballadors a Mèxic disposats a deixar les seves famílies durant mesos a causa de l'augment dels salaris i l'ocupació al seu país, va dir Myers, que contracta uns 90 treballadors H-2A a l'any. Si els agricultors “haguessin de substituir cada treballador falsament documentat per un treballador H-2A, no seria possible” (Bloomberg, 17-01-2025).
A l'explotació inherent al treball assalariat, s'hi suma un abús permanent sobre els assalariats sense papers i fins i tota amb papers, però això no significa que una part d'aquests abusos no s'apliqui també fins i tot amb els papers en regla: “El sistema H-2A també està ple d'abusos. El Departament de Treball ha prohibit a desenes d'intermediaris laborals per il·legalitats que van des del cobrament de taxes per una plaça de visat, l'acumulació de deutes pel transport i els àpats” (Bloomberg, 17-01-2025). Quan va entrar en vigor a Florida la llei que endureix la repressió contra el proletariat immigrant, les declaracions d'un pastor evangèlic de la zona van ser les següents: “El dia en què la 1718 va entrar en vigor ens vam reunir amb el cap de policia i altres autoritats locals; ens van dir que no estan aquí per demanar papers (…) Les redades d'immigrants no són cosa seva, sinó de l'ICE i no donen abast.” (El País, 23-07-2023). És a dir, la burgesia local i les seves eines d'opressió local no s'anaven a posar traves a ells mateixos en l'explotació.
Però sembla que la maquinària de repressió antiobrera aquesta vegada ha començat a funcionar: “Hi ha indicis que les batudes ja estan començant: El 7 de gener, agents de la Patrulla Fronterera van fer batudes en negocis on es congreguen recol·lectors de taronges immigrants als voltants de Bakersfield, Califòrnia, en el que es va anomenar Operació Retornar a l'Origen Altres migrants temorosos de ser detinguts es van quedar a casa sense treballar durant diversos dies, abandonant els cultius, va informar CalMatters.” (Bloomberg, 17-01-2025). I els representants de la patronal agrària han començat a queixar-se: “No recordo haver escoltat parlar d’absències o de molta por entre els treballadors abans de les amenaces del president electe', va dir Michael Marsh, president del Consell Nacional d'Empresaris agrícoles.” (Bloomberg, 17-01-2025).
Les promeses electorals del bufó Trump xoquen amb aquesta realitat material de les necessitats del capitalisme estatunidenc. Haurien de xocar contra una xarxa organitzada de treballadors autòctons i immigrants que plantarà cara a totes aquestes MESURES ANTIOBRERES, tant dels governs actuals com dels anteriors, estenent la lluita, la solidaritat i el sindicalisme de classe, caldo de cultiu per la introducció dels principis i fins comunistes. Però la forta realitat és que aquesta organització encara no existeix i l'acció empresarial antiobrera xoca principalment amb ella mateixa. L'evolució dels conflictes interns a partir del carrer sense sortida en què està entrant el capitalisme nord-americà determinarà la profunditat real de l'intent del govern actual.
Precisament una part del suport de les grans tecnològiques es deu a un canvi de rumb pel que fa als visats H1-B en el discurs de Trump. Això no vol dir ni de bon tros que hi hagi una posició unànime en l'amalgama d'interessos contradictoris que conformen l'actual Partit Republicà. Però la integració dels interessos d'aquestes empreses en aquest segon intent de replegament emmurallat és evident quan el bufó Trump surt al pas de la polèmica en les seves files declarant: “'Sempre he estat a favor dels visats', va dir Trump al Post en una entrevista telefònica. 'He estat un creient en el H-1B. L'he utilitzat moltes vegades'. 'Et gradues en una universitat, crec que hauries d'obtenir automàticament com a part del teu diploma una green card per poder quedar-te en aquest país i això inclou també les universitats junior', va dir Trump.” (Bloomberg, 28-12-2024).
En el mandat anterior es van restringir diversos tipus de visats, incloent el H-1B entrant en conflicte amb les tecnològiques, com succeiria si es restringissin ara: “'Hi ha una escassetat permanent d'excel·lents talents en enginyeria. És el factor limitant fonamental a Silicon Valley', va escriure prèviament en X Musk, que va utilitzar un visat H-1B per treballar als EEUU.” (Bloomberg, 28-12-2024).
L'accés a l’avortament
La manca de mà d'obra, l'envelliment de la població productiva i la necessitat de carn de canó en cas de guerra impulsen sectors de la burgesia estatunidenca a limitar l'accés a l'avortament. Com a conseqüència de la decisió del Tribunal Suprem el 2022 d'eliminar la protecció federal del dret a l'avortament i atorgar a cada estat el poder de legislar sobre el tema, en deu estats es van realitzar votacions sobre l'accés a l'avortament juntament amb les eleccions presidencials. Es van aprovar esmenes favorables a l'avortament a Arizona, Missouri, Nevada, Montana, Colorado, Nova York i Maryland, amb una legislació més restrictiva a Dakota del Sud i a Nebraska.
Cap referèndum pot donar garanties estables al respecte, només l'organització de lluita de la classe obrera i el derrocament de l'aparell de dominació de classe de la burgesia poden impedir aquest dret d’ingerència de la burgesia en la reproducció de la classe obrera. La posició dels comunistes en relació a l'avortament està publicada a l'article "Contra l'interclassisme en la qüestió femenina" (El Comunista núm.55, pàg. 36): "Igual que més amunt hem denunciat que no es pot pretendre "emancipar la dona" del seu caràcter de mercaderia sense abolir el caràcter general de mercaderia de tots els treballadors i eliminant el caràcter mercantil capitalista de les relacions de producció actuals, hem d'afirmar taxativament que, en aquestes condicions d'esclavitud, és un deure ineludible per tots els membres de la classe obrera de tots dos sexes lluitar per impedir que la classe dels esclavistes moderns tingui la més mínima possibilitat d’ingerència en la decisió de les dones de la nostra classe de quedar-se embarassades o avortar en un moment donat."
Reprenent els passos de l'aïllament diplomàtic
Entre els primers passos del segon intent de replegament emmurallat, es compten diversos de caràcter aïllacionista, alguns fins i tot previs a la investidura, vinculats amb el plantejament de fomentar l'explotació del negoci del petroli. "La Reserva Federal s'ha retirat de la Xarxa de Bancs Centrals i Supervisors per l'Ecologització del Sistema Financer, una coalició mundial de bancs centrals compromesa amb l'estudi del risc climàtic que es va posar en marxa el 2017" (Bloomberg, 17-01-2025) i l’ha seguit la Corporació Federal d'Assegurances de Dipòsits (FDIC, per les seves sigles en anglès). Per la seva banda, "els sis majors bancs dels EEUU han abandonat el grup de fixació d'objectius d'emissions netes zero del sector bancari mundial, (...) JP Morgan ha estat l'últim a retirar-se de l'Aliança Bancària Neto Zero (NZBA), patrocinada per l'ONU, després de Citigroup, Bank of America, Morgan Stanley, Wells Fargo i Goldman Sachs. Les sis s'han retirat des de principis de desembre." (The Guardian, 08-01-2025).
Entre les primeres ordres executives també hi ha la sortida de l'Acord de París (tractat per la limitació d'escalfament global) i de l'Organització Mundial de la Salut.
El sostre de deute i la divisió entre republicans
En l'elecció de l’speaker de la Cambra de Representants és un dels moments on el Partit republicà ha donat reiteradament mostres més visibles de les seves diferències internes i de la lluita entre elles. Al gener de 2023, van ser necessàries 15 rondes de votació (el màxim des de 1859) per escollir McCarthy com a speaker, escollit amb l'abstenció final de 6 republicans. Aquesta elecció tenia com a premissa la possibilitat de destituir-lo fulminantment en cas de no complir els compromisos amb el sostre de deute. I així va ser, a l'octubre de 2023 era destituït per una moció de censura del seu propi partit pel seu acord amb el president per elevar el sostre de deute i evitar un tancament del govern. I una altra vegada, el Partit republicà va tornar a fer una demostració dels interessos contraposats en el seu si. Primer van intentar escollir infructuosament el seu propi candidat nomenat Steve Scalise, després van intentar nomenar a Jordan que va desistir per l'oposició interna i, finalment, van nomenar i escollir a l'actual Mike Johnson que igualment va necessitar 4 rondes per ser escollit.
El 3 de gener de 2025 s'havia de tornar a triar l’speaker, figura necessària per la validació dels resultats electorals. Malgrat la victòria electoral aconseguida i malgrat ser un pas cap a la presa de la maquinària de l'Estat a les seves mans, fins i tot així, el Partit republicà va haver de negociar amb si mateix per aconseguir que dos dels tres representants republicans que s'oposaven a l'elecció accedissin a votar Johnson. Tot això, precedit d'una baralla en la qual els republicans van bloquejar l'acord aconseguit entre l’speaker i Biden per elevar el sostre de deute del govern i després votessin també en contra de l'acord proposat pel propi Trump. El que està clar és que dins del Partit republicà conviuen interessos contradictoris: "Hi ha molts més representants a més dels tres que van votar per un altre que tenen reserves." (Bloomberg, 03-01-2025).
Passin i vegin: el circ segueix en un altre escenari
Un cop guanyades les eleccions, el bufó Trump va començar l'espectacle: va anunciar aranzels del 25% amb el Canadà i Mèxic, va afirmar que el Canadà hauria de ser el 51è estat dels EEUU, després va amenaçar de “recuperar” el Canal de Panamà si no baixaven les taxes, amb envair Groenlàndia si era necessari i posar aranzels a la UE si no comprava més petroli.
Un cop realitzada la cerimònia d'investidura, l'espectacle va continuar amb la signatura d'ordres executives. A més de les relatives a la tecnologia, a la sortida d'organismes internacionals i a la immigració de les quals ja ens hem ocupat, les ordres executives inclouen mesures ideològiques com reintegrar els objectors de les vacunes a l'Exèrcit i l'eliminació de les polítiques corporatives denominades DEI (diversitat, igualtat i integració) o la desclassificació dels documents dels assassinats de John F. Kennedy, Robert Kennedy i de Martin Luther King Jr.; mesures en relació amb les agències federals com el retorn a l'oficina, la congelació de noves contractacions i de noves regulacions; mesures en relació amb l'energia que inclouen l'obertura de més àrees a l'exploració i extracció de gas i petroli amb la idea d’omplir la reserva estratègica de petroli i exportar petroli a tot el món i la limitació d'àrees per molins de vent per generar electricitat; i mesures en el sector automobilístic amb la retirada de les polítiques i subsidis per als cotxes elèctrics.
Sobre aranzels i fanfarronades
Hi ha hagut una gran absència entre les mesures immediatament preses: l'absència de nous aranzels. De moment no s'han imposat els aranzels a Canadà ni a Mèxic – encara que promet fer-ho l’1 de febrer – però tampoc s'han imposat els aranzels de fins al 60% contra els productes xinesos. Les declaracions del bufó Trump: “'Tenim un poder molt gran sobre la Xina, i són els aranzels, i ells no els volen', va dir el líder nord-americà al presentador de Fox News (…) 'I preferiria no haver de fer servir aquest poder. Però és un poder tremend sobre la Xina'.” (Bloomberg, 24-01-2025). En realitat, més que un poder tremend sobre la Xina, els aranzels plantejats són un mecanisme tremend per posar en dificultats la pròpia indústria estatunidenca... Els EEUU han optat per utilitzar l'amenaça dels aranzels per fer que països (com Colòmbia, però també la Xina i l'Índia) es comprometin a acceptar el retorn d’immigrants expulsats dels EEUU. Entengui's bé, això no significa taxativament que els EEUU no vagin a posar els aranzels promesos passat un temps, curt o llarg. No obstant això, denota l'estil del personatge que encarna el resultant actual poti-poti d'interessos contradictoris de la burgesia estatunidenca i que recorda molt al gos que bordador, però poc mossegador. En la situació de l'imperialisme estatunidenc va implícita la dificultat de traçar un rumb clar i la condemna d’anar donant successivament bandades en un sentit i en el contrari.
Accidents, desastres i ciberatacs
A la llista de dificultats internes de l'imperialisme estatunidenc n'hi afegirem alguna més. El vaixell insígnia de l'aeronàutica d'EUEUU (Boeing) no aixeca cap entre fallades, vagues, deutes, acomiadaments i fuga d'enginyers. Els huracans, inundacions i incendis ho destrueixen tot al seu pas pel mal estat de les infraestructures. Els ciberatacs se succeeixen i, a l'últim conegut, els hackers xinesos van aconseguir entrar a l'ordinador de la Secretaria del Tresor i "a més de 400 portàtils (...) així com més de 3.000 fitxers" (Bloomberg, 17-01-2025).
El pes social de la guerra
A “El Comunista” núm. 67 (p.5) analitzàvem el cost econòmic i els soldats morts en servei, però cal afegir el fet que “més de 30.000 soldats estatunidencs es van suïcidar després de servir a l'Iraq i l'Afganistan: més del triple dels que van morir en combat”. (Financial Times, 25-10-2023). Aquesta sagnia econòmica i humana va ser una de les raons que es va sumar a la corrent aïllacionista i va acabar determinant la retirada dels Estats Units de l'Afganistan. En la lluita interna pel repartiment de llocs, la corrent més aïllacionista va aconseguir bloquejar Mike Pompeo com a secretari de defensa al crit de "Screw the war machine!" ("que li donin a la maquinària de guerra"). Els primers "èxits" de l'entrada en escena de la nova corrent no s'han fet esperar: alto el foc al Líban primer i després alto el foc a Gaza. La següent promesa és aturar la guerra a Ucraïna.
Però com hem repetit tantes vegades i no ens cansarem de repetir, no serà la voluntat d'individus o fins i tot fraccions senceres de la burgesia qui determinin si prossegueixen les guerres a Orient Mitjà i Ucraïna sinó els fets materials. "No es tracta de la seva consciència dels fets, ni tan sols de la seva voluntat subjectiva, això no seria marxisme. Es tracta de quins actes es veu obligada a realitzar la burgesia estatunidenca, o fraccions de la mateixa, per efecte de la seva situació material. I en la situació actual de l'imperialisme, els EEUU només pot triar entre jugades perdedores." (El Comunista núm.64, setembre 2020, p.13).
[1] Veure en aquest número de la revista el desenvolupament d'un altre punt del programa revolucionari immediat delineat a la reunió general del Partit, a Forlì, desembre 1952: “Punt cardinal del programa comunista: lluita decidida contra l'especialització”.
[2] Tingui's en compte un engany comú amb els percentatges. Per exemple, Boeing va signar un augment del 38% en quatre anys. Això podria semblar un 9,5% anual (amb el càlcul incorrecte 38/4 = 9,5), però en realitat és un 8,4% anual donat que el càlcul correcte és: ∜(1+38%)-1=8,4%.