SÍRIA: ESFONDRAMENT D’UN RÈGIM CORCAT, CONTINUÏTAT CAPITALISTA
El règim de Bashar el Assad s'ha enfonsat en qüestió de dies davant d'una ofensiva de Hayat Tahrir al Sham (HST). El que va començar sent un atac aparentment preventiu de la milícia, recolzada per Turquia, per requerir que els exèrcits sirià i rus deixessin de bombardejar la província d'Idlib, ha acabat sent una marxa triomfal fins la capital mentre les forces del règim desertaven o s'afegien als milicians. En només dos dies havien conquerit Alep amb sorprenent facilitat i al tercer controlaven 250 km quadrats.
Llavors es va produir la "trucada entre els ministres d'Exteriors rus i turc, Serguei Lavrov i Hakan Fidan (…) va indicar un comunicat rus 'la necessitat de coordinar una acció conjunta per estabilitzar la situació'" (La Vanguardia, 01-12-2024). Encara hi va haver una limitada acció de l'exèrcit rus amb bombardejos a Alep i Idlib i el ministre d'Exteriors iranià es va reunir amb El Assad aparentment per donar-li suport però: "en privat, una font del règim iranià va declarar a Financial Times que Araghchi li havia dit a Assad que 'Iran no estava en condicions d'enviar efectius per donar-li suport'." (Financial Times, 10-12-2024).
Aquell mateix dia "l'exèrcit sirià va anunciar que els rebels havien entrat a Hama. (…) el comandament de les Forces Armades Àrabs Sirianes en un comunicat assegura que s'han reubicat fora de la ciutat per 'evitar el combat urbà' (…) Després de la caiguda de Hama, els rebels van prendre la localitat d'Alamiyah, a l'est de l'anterior, després d'un acord amb les autoritats locals i sense disparar ni un sol tret. (…) el influent clergue xiïta de l'Iraq Moqtada al Sadr va demanar ahir al Govern de Bagdad que no intervingui de cap manera al país veí." (El País, 06-12-2024). L'Iran va començar a evacuar els seus comandaments militars i personal de Síria el divendres, en paraules d'un assessor militar: "L'Iran està començant a evacuar les seves forces i personal militar perquè no podem lluitar com a força assessora i de suport si el propi exèrcit de Síria no vol lluitar". (New York Times, 06-12-2024). El mateix 6 de desembre de 2024, la CNN va realitzar una entrevista al dirigent de HST presentant-lo de facto com el moderat futur governant de Síria.
L'endemà, l’encara no investit Trump escrivia a les seves xarxes: “Síria és un desastre, però no és el nostre amic, i els estats units no han de tenir res a veure amb ella. Aquesta no és la nostra lluita. Deixem que es desenvolupi. No ens impliquem!”. Cal tenir en compte que la presència militar estatunidenca a Síria és d'un total de 900 soldats, ubicats lluny de l'avanç dels milicians de HTS i essencialment aliens al desenvolupament dels esdeveniments.
Mentre HTS avançava cap a Homs, “al sud, insurgents locals s'han alçat en armes contra el règim i, a l'est, les milícies kurdo àrabs han pres diverses localitats de mans del règim. (…) Alguns soldats s'han unit als rebels.” (El País, 07-12-2024). L'endemà, El Assad abandonava Damasc forçat per Rússia que, d'altra banda, li va proporcionar asil a ell i als seus diners. Els milicians de HTS entraven al mateix temps a Homs i Damasc.
L'Exèrcit sirià va cedir perquè s'havia anat erosionant amb anterioritat: "Des de fa anys és un secret a veus l'existència d'un mercat negre en el qual soldats passaven armes i munició a membres de HTS per poder donar de menjar a les seves famílies. El passat dimecres, ja amb l'aigua al coll, El Assad ha decretat un augment del sou dels militars de carrera." (El País, 08-12-2024). "En una altra prova de la descomposició de les defenses del règim, uns 2.000 soldats han creuat la frontera a Iraq per buscar refugi." (El País, 08-12-2024). "El camí que van recórrer els rebels liderats per islamistes per arribar a la capital està sembrat de tancs abandonats i piles d'uniformes militars que han deixat els soldats durant la seva fugida." (Financial Times, 10-12-2024). A part dels soldats, tot el cos de funcionaris estava en una situació que no els motivava en absolut a complir la seva funció d'encarnació de l'Estat contra els rebels, la majoria han preferit provar sort com a encarnació de l'Estat dels exrebels: "Els funcionaris guanyen menys de 30 euros al mes i al sector privat els sous no són gaire més alts." (El País, 23-12-2024). Així, l'aparell de l'Estat sirià s'ha posat al servei de la nova corrent governant: “El primer ministre, Ghazi al Jalali, que va assumir el càrrec el passat setembre, va manifestar la seva disposició a cooperar amb el nou lideratge que triïn ara els sirians. El país està ‘lliure d'El Assad’, va anunciar als rebels a la seva entrada a Damasc” (El País, 09-12-2024). “El Banc Central de Síria va llençar un missatge de tranquil·litat i va assegurar dilluns que els diners dels seus dipositants estan en lloc segur a les seves caixes fortes” (La Vanguardia, 10-12-2024). “El bàndol rebel ha anunciat, a més, una amnistia general per a tots els soldats que van ser reclutats de manera obligatòria” (El País, 10-12-2024). Per la seva banda, el govern autònom del Kurdistan sirià ha adoptat la nova bandera de l'Estat sirià. I l'efecte sobre els refugiats sirians expulsats per anys de guerra s'ha fet sentir gairebé amb caràcter immediat: ”Centenars de refugiats com ells van acudir ahir als passos fronterers d'Öncüpinar, a la província de Kilis, i de Cilvegözü, a la de Hatay, per retornar al seu país.” (El País, 10-12-2024).
El nou govern sirià compta amb el suport de Turquia, els Estats Àrabs i l'imperialisme europeu i estatunidenc. Cadascun per les seves raons que inclouen, segons el cas, eliminar un focus de desestabilització i cultiu de milicians islamistes, intentar recuperar o guanyar influència a la zona, el retorn del milió i mig de refugiats a Síria i last but not least el negoci de la reconstrucció: “Dimecres, Qatar va anunciar que reobriria la seva ambaixada a Damasc, després de negar-se fins i tot quan Assad va ser rehabilitat al món àrab, va tornar al càlid si de la Lliga Àrab i fins i tot l'Aràbia Saudita va reprendre les relacions diplomàtiques amb ell. (...) En la carrera al palau presidencial de Damasc, el ministre d'Afers Exteriors turc, Hakan Fidan, va ser el primer a donar la mà a Al-Shara. Els ministres d'Afers Exteriors d'altres estats àrabs, com Egipte, l'Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units, es preparen per aterrar a Damasc els propers dies i felicitar personalment al líder de l'Estat germà. (...)” (Haaretz, 13-12-2024). La ministra d'afers exteriors alemanya i el seu homòleg francès es van afanyar a visitar i negociar amb el nou govern sirià.
Retirant el seu suport i forçant formalment la rendició del govern d'El Assad, Rússia s'ha assegurat de moment el manteniment de la base aèria russa de Jmeimim, a la província de Latakia, i la naval de Tartus, a la costa, que han estat dos punts geoestratègics clau per l’enviament d'armament i mercenaris russos d'Africa Corps (els antics Wagner) a països com República Centreafricana, Mali, Burkina Faso, Níger, Sudan o Líbia. Al mateix temps, l’Iran ha intentat abraçar el canvi de rumb per intentar tenir opcions d'influència en el futur: "En un comunicat que no menciona a El Assad diu que els sirians han de decidir el seu futur "sense intervenció externa" i expressa el seu desig de seguir amb la relació "amistosa" entre ambdues nacions." (La Vanguardia, 09-12-2024).
Per la seva banda, Israel ha dut a terme diversos bombardejos contra arsenals per evitar que fossin utilitzats pels milicians de HTS i després ha ocupat la zona desmilitaritzada amb el seu exèrcit.
La corcadura interna del govern d'El Assad, la necessitat de retornar els refugiats sirians per part de Turquia i la UE, i l'exemple comparatiu de l'administració del capitalisme a Idlib per part de HTS han provocat aquest col·lapse de la camarilla que controlava l'Estat. De manera similar a la dels talibans el 2021 (vegeu “El comunista” núm. 67, novembre 2021, p. 9), la milícia de HTS ha estat capaç de desplaçar l'anterior aparell governant perquè abans havia demostrat ser un millor gestor del capitalisme i pel bon funcionament dels negocis de la petita i mitjana burgesia siriana, proporcionant alleujament momentani fins i tot a la classe obrera.
“Molts sirians (…) aquests dies parlen de l'ansietat que els produïa haver de passar un control cada vegada que es traslladaven d'un lloc a un altre: sabien que per passar-lo haurien de pagar un suborn, encara que no sabien de quant i que depenent de l'humor de l’oficial de torn podrien acabar al calabós o enrolats a la força a l'exèrcit.” (El País, 17-12-2024). El nou govern no només ha eliminat aquests successos als controls sinó que ha dit que “posarà fi al reclutament militar obligatori, un malson dels sirians dins del país i dels refugiats que es plantejaven tornar. Podia durar fins a 10 anys i la possibilitat d'escapar-se de l’allistament passava per pagar milers de dòlars.” (El País, 18-12-2024).
Des d'un punt de vista de l'accés als productes i als preus, l'efecte immediat afavoreix clarament l'estabilitat i el suport social al nou govern: “les botigues estan ara plenes d'aigua embotellada turca, pastilles de caldo d'Aràbia Saudita, llet en pols libanesa i barres de xocolata occidentals com Twix i Snickers. (…) El nou govern liderat per lHTS ha permès des de la seva arribada transaccions en dòlars i el dissabte va anunciar noves tarifes duaneres amb reduccions d'entre un 50% i un 60%. (…) Els béns importats que durant anys van passar des de Turquia cap a la província d'Idlib, al nord-oest, controlada per HTS, han començat a passar a la resta del país. (…) Les marques locals continuen sent més barates que les estrangeres. (…) un venedor de fruites i verdures de 35 anys, sosté que tots els seus productes han baixat de preu l'últim mes, importats o no. La pinya importada ara costa una cinquena part del seu preu anterior i les patates locals, una quarta part.” (Financial Times, 14-01-2025)
El proper pas és el desarmament general i el "contracte social" que garanteixi el desenvolupament dels negocis i l'explotació sense sobresalts de la classe obrera. En les declaracions del nou govern sirià: "les diverses faccions rebels que es van unir per l'ofensiva, llençada des de la província d'Idlib al nord-est, "seran desmantellades" i els seus combatents, "entrenats per integrar les files del Ministeri de Defensa" "Tots quedaran subjectes a la llei". (...) "Hem de tenir una mentalitat d'Estat, no una mentalitat d'oposició" (...) "Síria ha de romandre unida i ha d'haver-hi un contracte social entre l'Estat i totes les comunitats ètniques o religioses per garantir la justícia social". (El País, 18-12-2024).
Cal dir que, la base social de l'anterior govern, tot i que molt reduïda per tots els elements materials que hem anat exposant, no ha desaparegut i hi ha hagut manifestacions i alguna emboscada per part de grups partidaris de l'anterior govern, a Banias, Latakia i Homs.
Però la nova junta d'administració dels negocis de la burgesia siriana intentarà tirar endavant el negoci comú a través de la màxima continuïtat amb l'aparell de l'Estat: "Estem tractant de salvaguardar i utilitzar les estructures prèvies. De moment sense canviar cap llei, mantenint la plantilla i completant el que falti", explica Fawaz al Helal. I al mateix temps "introduir el model i l'experiència que hem seguit a Idlib" (El País, 17-12-2024).
Un pas més i s'entrarà de ple en el negoci de la reconstrucció i el pagament dels deutes: "És necessari rehabilitar més de 8.000 escoles i tornar a posar en servei un terç del sistema sanitari. El cost de la construcció del país seria ingent. Dels 14.000 milions de dòlars de reserves en divises comptabilitzats el 2011 pel Fons Monetari Internacional només en resten un parell de cents de milions. Càlculs del 2020 apuntaven que serien necessaris almenys 250.000 milions de dòlars (240.000 milions d'euros) per reparar els danys més greus de la guerra." (El País, 23-12-2024). I si bé és cert que la nova corrent governant tindrà accés a pous petrolers que estaven fora de l'abast de l'anterior, ja que "els pous petrolers que quedaven sota el control del règim d'Assad només produïen uns 9.000 barrils de petroli al dia, ara la nova administració pot produir petroli dels camps petroliers controlats pels kurds al nord-est de l'Estat després que es retiressin de Dir A-Zur, que va ser reocupat per les milícies pro-turques", el cert és que els deutes són molt elevats: “Segons una estimació conservadora, el deute nacional de Síria ascendeix a uns 31.000 milions de dòlars, dels quals 5.000 milions corresponen al FMI i 26.000 milions a Rússia i Iran. (…) Estimacions més realistes parlen d'un deute de més de 30.000 milions de dòlars només amb Iran, que va invertir uns 50.000 milions els últims 14 anys. (…)" (Haaretz, 13-12-2024).
L'aparell de l'Estat s'ha mantingut essencialment, prometent continuïtat i unitat nacional. Aquesta unitat nacional promesa es construirà precisament sobre la base de l'explotació del proletariat sirià per pagar la reconstrucció i els deutes acumulats.
Hauran de ressorgir i desenvolupar-se a Síria, com esperem que ressorgeixin i es desenvolupin a la resta d'Estats capitalistes, organitzacions de lluita immediata fora del control de l'Estat que organitzin la lluita contra l'explotació. La tasca dels comunistes és recuperar i reintroduir a la zona – com a tot el món – els plantejaments del marxisme internacionalista i intransigent desenvolupant aquí també l'organització internacional de Partit, necessària per intervenir en la lluita immediata desenvolupant-la cap a una lluita per l'abatiment del capitalisme. I aquest moviment revolucionari dirigit pel Partit Comunista Internacional, a diferència de l'actual moviment de continuïtat de la gestió capitalista, no oblidarà aplicar la lliçó fonamental del marxisme en relació amb l'Estat, enunciada per Marx al “18 Brumari” (1852) i restaurada per Lenin a “L'Estat i la Revolució” (1917): "la conclusió a la qual s'arriba és extraordinàriament precisa, definida, pràcticament tangible: totes les revolucions anteriors van perfeccionar la màquina de l'Estat, i el que cal és TRENCAR-LA, DESTRUIR-LA. Aquesta conclusió és el principal, el fonamental, en la doctrina del marxisme sobre l'Estat". Només sobre la base d'aquesta destrucció de l'Estat burgès es podrà desenvolupar la dictadura revolucionària del proletariat cap a l'extinció de tot Estat un cop eliminada la divisió en classes socials: "La substitució de l'Estat burgès per l'Estat proletari és impossible sense una revolució violenta. La supressió de l'Estat proletari, és a dir, la supressió de tot Estat, només és possible per mitjà d'un procés d'extinció'".