L’OLLA A PRESSIÓ DE L’ECONOMIA CAPITALISTA
Anuncis esperats
Tant el Banc Central Europeu com la Reserva Federal han començat a baixar els tipus d'interès. El cicle alcista iniciat a la primera meitat de 2022 (la Fed al març, el BCE al juliol) va tocar sostre i inicia el descens a la segona meitat de 2024 (el BCE al juny, la Fed al setembre). El Banc d'Anglaterra també ha baixat els tipus. I ho ha anunciat també el Banc Central xinès. Observem el procés que els ha portat fins aquí.
La famosa inflació
Probablement poques nocions econòmiques estan més divulgades entre la massa de la població que la inflació i encara més en els últims anys en què ha estat el centre d'atenció mediàtic. La classe obrera té certament raons per témer la inflació: pugen els preus de totes les mercaderies però el preu de la mercaderia força de treball (el salari) tendeix a quedar-se ressagat. Pel mateix motiu, la burgesia simpatitza amb una inflació moderada i fins i tot elevada, encara que el segon escenari pot fer patir a les empreses que transitòriament han de pagar més pel seu capital constant (materials i mitjans de producció) sense poder traslladar encara aquest augment al preu final (veure “El Comunista” nº70, pàg. 17).
Evolució de la inflació a nivell mundial
Vegem en el següent gràfic confeccionat pel Fons Monetari Internacional l'evolució de la inflació subjacent (taxa anual ajustada per estacionalitat). Aquest òrgan mundial de la burgesia pren com a referència 57 economies que van representar el 78% del PIB mundial (en paritat de poder compra) el 2023. Les bandes representen els percentils 25 a 75 de les dades d'aquestes economies.
S'observa que, malgrat les diferències en la magnitud de la inflació entre economies, tant les corbes mitjanes com les bandes de dispersió mostren un moviment anàleg al llarg del temps. Això reflecteix el caràcter global de les pressions inflacionàries subjacents durant aquest període.
La represa epilèptica de la producció
En números precedents hem analitzat l'inici dels desajustos de l'oferta i la demanda produïts per “la paralització seqüencial de la producció [que] va generar una caiguda abrupta de la demanda i la consegüent interrupció de la circulació, amb l’abarrotament dels estocs i la detenció/reducció de la producció de matèries primeres i semielaborats” (“El Comunista” nº66, juliol 2021, pàg. 15) seguit de “la represa de la producció de forma desincronitzada [que] ha generat un augment també abrupte de la demanda d'aquests productes que no es pot satisfer a curt termini: els estocs estan reduïts a la seva mínima expressió i l'escala de la producció està ajustada per la satisfacció d'una demanda contínua distribuïda en el temps i no per l'acumulació sobtada del mateix volum de demanda en un temps curt.” (“El Comunista” nº66, juliol 2021, pàg. 16), analitzant llavors els colls d'ampolla “produïts per les convulsions de la posada en marxa dels diferents sectors productius que més que una represa sembla un gegantesc ATAC EPILÈPTIC de l'organisme productiu capitalista.” (“El Comunista” nº66, juliol 2021, pàg. 16).
També vam veure els ESBUFECS i ESPASMES de la circulació mercantil capitalista a través dels quals “les artèries de la circulació capitalista s'han vist simultàniament col·lapsades i desabastides, en el dialèctic entrellaçar-se de les contradiccions del capitalisme que produeixen abarrotament i desproveïment al mateix temps” (“El Comunista” nº68, abril 2022, pàg. 10) i com “la saturació de la circulació per abarrotament produeix en un altre pol el desproveïment. I per evitar el desproveïment cada competidor tracta d'acaparar el màxim de subministraments, portant a una espiral que continua reproduint l’abarrotament i el desproveïment a cada pol” (“El Comunista” nº68, abril 2022, pàg. 11).
Vam poder reiterar que era el “fenomen succeït en el marc del procés de reproducció i rotació del capital productiu (que engloba la seva producció i circulació) el que ha motivat l’augment dels preus” (“El Comunista” nº69, setembre 2022, pàg. 6), descartar les explicacions errònies de la inflació basades en la política monetària (“El Comunista” nº69, setembre 2022, pàg. 7 i 8) i analitzar l'evolució de les tensions en la cadena de subministrament per mostrar el punt d'inflexió que es reflectia en la caiguda de les vendes de semiconductors (i corresponent increment dels inventaris), en la caiguda dels preus de múltiples metalls i dels cereals, en els intents de reducció d'inventaris als EEUU (fins i tot venent a pèrdua) i en el gradual descens dels preus del transport marítim de contenidors (“El Comunista” nº69, setembre 2022, pàg. 11 i 12). En “El Comunista” nº70 (abril 2023, pàgs. 16 i 17) analitzàvem la desinflamació gradual però consolidada de la cadena de subministrament a finals del 2022, en el descens dels preus del transport, els dies de trànsit, temps de descàrrega dels contenidors, etc. així com l’abarrotament creixent d'inventaris, la disminució de la disponibilitat d'espai als magatzems de distribució als EEUU i la corresponent alça del cost de lloguer d'aquests magatzems. En “El Comunista” nº72 (març 2024, pàg. 26), després d'exposar el marc històric general en què es mou el capitalisme i al qual remetem al lector, reiterem: “És en aquest context que es van produir i prolongar en el temps els bloquejos i detencions de la producció i circulació capitalista en 2020-2021 així com la posterior represa epilèptica de la producció i de la circulació capitalista mundial. Aquest ELECTROSHOCK administrat al capitalisme pel mateix sistema va permetre a les economies dels imperialismes occidentals sortir temporalment del pantà de la deflació en el qual s'enfonsaven des de feia anys”. I també informàvem: “De moment, la Fed i el BCE han posat en pausa les seves pujades de tipus d'interès i comencen a parlar de baixades. La tendència és aquí: “Les últimes dades recollides per Bank of America reflecteixen ni més ni menys que 30 rebaixes dels tipus d'interès a escala global en els últims tres mesos, el màxim des de 2020.” (Expansión, 21-11-2023).” (“El Comunista” nº72, pàg. 27).
La política monetària nominal i real
En “El Comunista”nº70 (abril 2023, pàg.5) qüestionàvem “en aquest descens de la inflació l'efecte de la política monetària dels bancs centrals (no confondre amb la despesa realitzada pels governs en inversions, subvencions i ajudes)” atès que durant la major part del procés “els tipus estaven lluny de tenir un efecte realment restrictiu”.
El FMI ens proporciona una comparativa útil al respecte dels tipus reals comparats amb els nominals:
En realitat (excepte al Brasil, Xile i la Xina), els tipus han començat a tenir un efecte restrictiu una vegada la inflació havia descendit i més per efecte del propi descens de la inflació que no pas a la inversa. Reiterem la caracterització dels bancs centrals com a MARIONETES sota control de forces més poderoses.
La Fed, els tipus i la desocupació
Com hem començat dient la Reserva Federal dels EEUU ha reduït el tipus d'interès: l’ha reduït en 0,5 punts el 18 de setembre de 2024, quedant en un 5%.
Des de la Fed s'ha declarat reiterades vegades en els últims temps el seu objectiu de fer fallida el “mercat laboral”. És a dir, fer que augmenti la desocupació perquè els assalariats es vegin en una posició d'haver d'acceptar salaris i condicions més baixes (veure “El Comunista” nº68, abril 2022, pàg. 13, i “El Comunista” nº70, abril 2023, pàg. 12). Però, amb total desvergonyiment, el gir en la política monetària s'anticipava ja a l'agost amb aquesta justificació: “farem tot el possible per recolzar un mercat laboral fort” (Expansión, 24-08-2024).
Malgrat que la Fed tracti de justificar les seves decisions dient que són per enfortir el mercat laboral, la veritat és que la raó està en un altre lloc. De fet, tan sols dos mesos abans, el president de la Fed deia tot el contrari: “va insistir ahir que la taxa de desocupació continua “històricament baixa”, encara que hagi escalat fins al 4%” (Expansión, 13-06-2024).
L’evolució del balanç de la Fed
La Reserva Federal havia començat al maig de 2024 a alentir el ritme de reducció del deute engolit en el període anterior: “Fins ara, cada mes el seu balanç es reduïa en 95.000 milions de dòlars i, a partir del pròxim mes aquesta quantitat es redueix a 60.000 milions –35.000 milions de cèdules hipotecàries i 25.000 milions en bons–.“ (Expansión, 02-05-2024). Com es pot observar en el següent gràfic, el balanç (el deute engolit i que va sent recomprat al seu venciment) s'ha reduït però continua sent molt elevat.
Les turbulències a l'economia dels EEUU
En els següents gràfics, es pot veure l'increment de les fallides de start-ups i també el reduït nombre d'empreses que surten a la Borsa als EEUU (veure “El Comunista” nº71, setembre 2023, pàg. 12).
A l'abril de 2024 “els reguladors estatunidencs rescaten el Republic First Bancorp. Es tracta de la primera fallida d'un banc als Estats Units el 2024, (…) S'estima que el cost per al fons de garantia de dipòsits relacionat amb la fallida de l'entitat serà de 667 milions de dòlars.” (Expansión, 29-04-2024).
Les borses també van donar una senyal d'alarma als especuladors mundials a l'agost. En un dia: “la cerca de refugi per part dels inversors es va endur ahir d'una atacada al voltant d’1,5 bilions d'euros de capitalització borsària a les borses mundials, encara que durant la sessió les pèrdues van arribar a ser força més grans” (Expansión, 06-08-2024) i “en un lapse de tres setmanes, la caiguda va esborrar uns 6,4 bilions de dòlars dels mercats borsaris mundials.” (Bloomberg, 05-08-2024).
Les caigudes es van concentrar en els bancs i empreses tecnològiques. Si observem l'evolució del Nasdaq podem veure: 1) la caiguda immediatament posterior als confinaments de 2020, 2) l’inflament posterior fruit de la injecció monetària que va portar a duplicar el valor de l'índex, 3) la incineració de capital especulatiu a causa de l'inici de les pujades de tipus d'interès a partir de la primera meitat de 2022, 4) la represa posterior de l’inflament que mostra el manteniment de la sobreproducció de capitals i del corresponent excés de liquiditat i 5) l’“alarma” d'agost de 2024.
Finalment, l'economia manufacturera als EEUU encadena 21 mesos de contracció, només interrompuda per un indici d'expansió al març de 2024.
Aquestes són raons molt més poderoses per l'inici de la baixada dels tipus d'interès que no les llàgrimes de cocodril de la Fed sobre el mercat laboral.
Les preocupacions de la burgesia estatunidenca han canviat de signe en el procés de desinflament de la cadena de subministrament i la SOBREPRODUCCIÓ torna a presentar-se en forma d'EXCÉS D'OFERTA i insuficiència de la demanda.
Dit sigui de pas, noteu en el següent gràfic que l'índex a la UE estava pujant des del 2018 fins just abans dels confinaments i noteu també l'alleujament momentani que va suposar la paralització (parcial) de la producció.
El BCE i el canvi de tipus de referència
Al juny 2024, el BCE va començar a baixar els tipus d'interès. Això és tan sols dos anys després de començar a pujar-los al juliol de 2022. Aproximadament durant un any, des de juliol de 2022 fins a setembre de 2023, el BCE va anar pujant els tipus des del 0% fins al 4,5%. Durant gairebé un any els va deixar en el 4,5% i ara ha començat a reduir-los. La primera baixada ha estat al juliol de 2024 (-0,25%), seguida d'una altra baixada (-0,6%).
Aquesta última baixada s'ha presentat mitjançant un subterfugi, afirmant que la reducció era del 0,25%. L’ESTRATAGEMA ha consistit que, en lloc d'anunciar la reducció del tipus d'interès de refinançament, s'ha centrat l'anunci en el tipus d'interès de la facilitat de dipòsit, maniobra preparada ja des de març: “a partir de setembre reduirà la forquilla entre la facilitat de dipòsit, que és el preu al qual paga a la banca per deixar dipositat els seus diners a Frankfurt, i el tipus de refinançament, que és el preu que cobra a les entitats per demanar diners prestats. El marge passarà a ser de 15 punts bàsics en comptes de 50.” (Expansión, 24-04-2024).
Efectivament, la taxa de dipòsit ha baixat només un 0,25% al setembre. Però la taxa de refinançament, que és el que fins ara s'entenia quan es parlava de manera general de tipus d'interès ha baixat del 4,25% al 3,65% (un descens de 0,6 punts i de gairebé un punt sencer si es compta des del nivell al qual ha estat durant un any).
Més enllà de la component cosmètica de l'operació d'oportunitat per camuflar el ritme real de les baixades, és significatiu que el BCE admeti que el tipus de referència no és quin interès presta el banc sinó quant paga (o quant cobra, quan és negatiu) el banc pels dipòsits. I això al mateix temps que s'admet la reducció del marge entre tots dos interessos, marge que és el nucli del negoci bancari.
Una idea de la burgesia darrere d'aquesta reducció del marge és que sigui més rendible pels bancs comercials la seva relació amb el banc central. Fins a quin punt això és una mesura estratègica per animar el crèdit o el reflex d'una manifestació de l'estrenyiment real d'aquest marge és una cosa que haurem d'observar en els temps que venen. El que sí que es pot afirmar és que “Les entitats europees neden en liquiditat i fan cas omís de les subhastes en format de barra lliure que celebra cada setmana l'autoritat monetària. Però ara van més enllà: descarten licitar per elles en massa fins i tot malgrat la millora dels tipus d'interès d'aquestes operacions que arribarà al setembre.” (Expansión, 24-04-2024).
L'impacte en la guerra comercial
El que hem tractat d'explicar en relació amb la inflació i, en termes més generals, sobre la limitació de les decisions dels bancs centrals no significa que no tinguin cap efecte sense més. En particular, la pujada dels tipus d'interès als EEUU ha tingut un efecte clar de revaloració del dòlar en relació amb les altres divises. Això ha estat un mecanisme pel qual altres bancs centrals s'han vist empesos a pujar els seus tipus d'interès i a adoptar altres mesures (venda de dòlars o més concretament recompra de les seves pròpies monedes) per no veure caure excessivament les seves divises. La devaluació de la moneda pot afavorir l'exportació però una devaluació excessiva dispara els costos de tota importació, disminueix l'atractiu pel capital especulatiu i per això no interessa que s'aprofundeixi en excés als exportadors.
Ara que la Fed ha iniciat el curs contrari (el de la reducció dels seus tipus d'interès), la resta de bancs centrals patiran una pressió addicional (que no és l'única) per baixar també els seus tipus i impedir una excessiva revaloració de les seves monedes. La burgesia europea calcula el punt d'inflexió en el qual l'encariment de les seves mercaderies podria perjudicar les seves exportacions en: “l'entorn dels 1,15-1,20 dòlars en els quals l'economia sentiria de ple l'impacte del tipus de canvi el podria forçar a canviar la marxa i equilibrar les tornes”. (Expansión, 19-09-2024).
En un marc en el qual tots els imperialismes competeixen per mantenir la seva quota de mercat i desplaçar a la resta del mercat mundial, l'inici de la baixada de tipus d'interès mostra la pressió del volcà de la superproducció l'epicentre de la qual està a Àsia.
Moneda de pagament
El que li permet a la Fed forçar a la resta a seguir els seus moviments (sense voler dir ni per un moment que la Fed s'escapi d'estar determinada alhora pel curs de l'economia), és la posició encara predominant en la funció de mitjà de pagament del dòlar i el seu correlatiu privilegi com a moneda d’atresorament.
Com hem pogut anar observant en ”El Comunista”, el soscavament d'aquest paper és dialècticament catalitzat per l'ús del mateix com a mitjà de pressió a altres imperialismes; en una situació en la qual el paper dels EEUU ni en la producció mundial ni tampoc en el pla militar es correspon al que encara conserva la seva divisa.
Hi ha hagut un cert renou sobre l'existència o no d'un acord formal entre els EEUU i l'Aràbia Saudita sobre els petrodòlars (el compromís de la segona de vendre el petroli exclusivament en la divisa dels primers) i de la seva no renovació el 2024, 50 anys després. Independentment dels papers més o menys oficials o secrets, la veritat és que aquest canvi s'ha produït o, més ben dit, s'ha vingut produint i ja el 2022 l'Aràbia Saudita venia petroli en iuans a la Xina, sense que els EEUU hagi pogut aplicar-li el remei que li va aplicar a Sadam Hussein per vendre el petroli en euros.
Com s'observa en els gràfics anteriors, la participació del dòlar en les reserves de divises ha caigut del 70% el 2000 fins al 58% en termes nominals (55% si s'ajusta segons el tipus d'interès), segons dades del FMI.
Existeix un sentit clar descendent de la participació del dòlar en les reserves de divises, que no obstant això es manifesta com un procés de moment més aviat lent i gradual. Però no es poden excloure acceleracions en el futur atès que el procés conté tots els ingredients per un canvi abrupte si s'aconsegueixen uns certs llindars crítics, ja sigui per l'erosió gradual de la seva hegemonia o per l'ascens d'una altra divisa.
En aquest context s'emmarca la compra d'or per part dels bancs centrals que: “(…) han encadenat 14 anys d'adquisicions netes d'aquest metall preciós, portant les seves tinences per sobre de les 36.700 tones per un valor de 2,52 bilions de dòlars. Els dos últims anys, a més, han estat especialment prolífics. Amb compres per valor de 1.000 tones en tots dos exercicis, s'han superat tots els registres recents, portant les adquisicions a nivells desconeguts des de 1967. (…) l'or ha superat una nova fita en col·locar-se, només per darrere del dòlar, com la segona reserva més important entre les autoritats monetàries en termes de volum.” (Expansión, 25-03-2024). Cal dir que, malgrat l'auge en les compres d'or per part dels bancs centrals, l'or no jugarà el paper que un cop va jugar i, de moment, el pes d'altres divises té camí per recórrer fins a assolir la massa crítica necessària per imposar-se al dòlar.
El deute mundial que no para de créixer
L'imparable creixement del deute global d'estats i empreses és una realitat que comença a espantar a sectors de la burgesia: “el president del Fòrum Econòmic Mundial (…) va assenyalar ahir en aquesta reunió que “no havíem vist un deute tan elevat des de les Guerres Napoleòniques, està prop del 100% del PIB mundial.” (Expansión, 29-04-2024).
En relació amb el deute dels EEUU, el FMI s'expressa en termes diplomàtics, però no per això menys clars quant a la insostenibilitat de la situació parlant dels “excepcionals” resultats recents dels Estats Units: “Però reflecteix també forts factors de demanda, inclosa una orientació fiscal que no s'ajusta a la sostenibilitat fiscal a llarg termini.” (Bloomberg, 16-04-2024).
En termes menys diplomàtics s'expressa el responsable d'anàlisi de Barclays “’El país gasta diners com un mariner borratxo a terra durant el cap de setmana’ (…) un major dèficit requerirà que els EEUU emeti 150.000 milions de dòlars addicionals de deute en els tres mesos previs al fet que finalitzi l'any fiscal al setembre. (…) Això augmentaria el saldo total en circulació de Lletres des de 5,7 bilions de dòlars a finals de 2023 a un rècord de 6,2 bilions de dòlars a finals d’aquest any. Aquí s'obre la qüestió de qui ho comprarà (…) La grandària del mercat del Tresor s'ha quintuplicat des de la crisi financera, en una indicació de quant ha recorregut EEUU al finançament de deute en els últims 15 anys.” (Financial Times, 21-06-2024).
I, amb tot, observem que no és un procés exclusiu dels EEUU sinó un procés global, en el qual va submergint-se també el capitalisme xinès.
El preu de l'energia
La situació prèvia a la paralització o detenció parcial de la producció orquestrada el 2020 era una tendència a la caiguda del preu del petroli, malgrat els esforços monopolistes de l'OPEP+, desplomant-se en un primer moment dels confinaments (“El Comunista”, nº64, agost 2020, pàg. 12). Després, el brusc gir cap a les energies no fòssils que s'havia estat preparant en els anys anteriors va produir l'efecte contrari i un escenari en el qual les restriccions de la producció acordades per l'OPEP+ van poder tenir l'efecte d'elevar el preu del petroli (“El Comunista”, nº68, abril 2022 pàg. 14). En aquest escenari, com a efecte inicial del redireccionament dels fluxos del petroli per l'inici de les sancions a l'imperialisme rus juntament amb una component especulativa que va afectar també el preu del gas a Europa, el preu del petroli va aconseguir un pic de 120 dòlars el barril al juny de 2022. Però aquest mateix redireccionament implicava la venda amb un fort descompte del petroli rus i, si el seu primer efecte era un pic, el seu efecte a mitjà termini havia de ser un descens del seu preu. (“El Comunista” nº69, setembre 2022, pàg. 6 a 8). Descens que efectivament va succeir igual que es va punxar la bombolla especulativa entorn del gas a Europa (“El Comunista” nº70, abril 2023, pàg. 13 a 15), convergint tots dos factors amb la desinflamació de la cadena de subministrament iniciada abans i consolidant el descens de la inflació. Les contradiccions internes de l'OPEP+, la seva pèrdua relativa de quota de mercat, l'ascens dels EEUU com a primer productor mundial de petroli, el desplaçament a mitjà termini dels combustibles fòssils han caracteritzat aquest període juntament amb l'intent infructuós d'imposar un bloqueig sobre el petroli rus i d'elevar el preu del petroli escalfant la zona d'Orient Mitjà i torpedejant les rutes de transport (“El Comunista”, nº72, pàg. 31 i 32). La creixent pressió global de la sobreproducció relativa de mercaderies i capitals fa que malgrat el bloqueig del petroli a Líbia i als atemptats i atacs d'Israel al Líban, el petroli pugés una mica de preu per tornar-se a situar a l'entorn dels 70 dòlars.
I mentrestant, el desplegament de determinades energies no fòssils genera una sobreproducció d'energia que es manifesta en una acumulació creixent d'hores amb preus negatius en diverses zones del món.
El volcà de la producció
El desenvolupament del capitalisme a partir de la 2a guerra mundial ha suposat el desplaçament del centre de gravetat a les àrees en les quals es va estendre en aquest període i, en particular a Àsia que reunia les condicions d'una taxa de guany elevada (capitalisme jove) amb reserves considerables de massa proletaritzable que s'han traduït (fa ja unes dècades) en unes grans masses de proletaris acumulats en altes densitats de població. Del plusvalor arrencat a través de l'explotació d'aquesta part del proletariat mundial s'han nodrit els capitalismes occidentals que han invertit allà per compensar la caiguda de la seva taxa de guany i també les burgesies locals que s'han catapultat a potències capitalistes. Des d'aquest centre de gravetat del capitalisme surten les muntanyes de mercaderies que inunden els mercats i els capitals exportats contra els quals els imperialismes més antics han tractat d'aixecar i tracten d'aixecar les seves muralles aranzelàries. Aquí volem centrar-nos en alguns dels efectes que té aquest procés en la principal potència CAPITALISTA asiàtica i mundial: la Xina.
L'anterior gràfic il·lustra bé la situació interna del capitalisme xinès. Mentre la producció industrial progressa, el consum intern ho fa a un ritme menor. En cap de les dues gràfiques estem davant un creixement que mantingui la quota de guany (hauríem de veure una evolució geomètrica i no lineal), per la qual cosa el capitalisme xinès no s'escapa de la tendència decreixent de la taxa de guany. Però això no treu l'existència i clar augment de la diferència esmentada. Aquest diferencial redobla la pressió perquè les mercaderies produïdes pel capitalisme xinès trobin la seva sortida en l'exportació i inundin amb encara més força el mercat mundial de mercaderies a un cost més baix que els seus competidors.
Aquesta situació de SOBREPRODUCCIÓ es nota a l'interior del mercat xinès en la baixada dels preus de tota una sèrie de mercaderies: “Els preus de consum es van veure especialment afectats per la caiguda del cost dels aliments. Els preus de les verdures fresques van baixar un 7,3% interanual al juny, mentre que els de la fruita van caure un 8,7% i els de la carn de boví un 13,4%.” (Financial Times, 11-07-2024). “A la Xina, els articles de luxe s'estan venent amb descomptes de fins al 50%, ja que la classe mitjana està frenant la despesa en articles cars i els minoristes intenten donar sortida a l'excés d'existències.” (Expansión, 17-07-2024).
Però no són els aliments i el luxe les úniques mercaderies que es devaluen en el capitalisme xinès: "les dades de l'Oficina Nacional d'Estadística van mostrar el dissabte que els preus del sector industrial xinès a l'abril van seguir estancats en territori negatiu. L'índex de preus a la producció va baixar un 2,5% respecte al mes anterior, després de descendir un 2,8% al març i un 2,7% al febrer" (Financial Times, 11-05-2024) i “els preus de l'habitatge nou van caure a l'abril a un ritme més ràpid que el mes anterior, mentre que el valor dels habitatges existents va registrar el seu major descens en una dècada” (Bloomberg, 31-05-2024).
Davant aquesta situació l'Estat capitalista xinès ha anat anunciant diverses mesures. Al març de 2024 publicava “un pla per promoure la renovació de maquinària o l’entrega de béns de consum, com a part del pagament per adquirir altres nous. Segons la premsa local donarà un nou impuls al mercat nacional en obrir un mercat d'uns 640.000 milions d'euros, informa Efe (…) L'objectiu és que, cap a 2027, la inversió en maquinària –que inclou a sectors com l'agricultura, la indústria pesant, la construcció o el transport, entre altres– hagi augmentat més d'un 25% respecte a 2023. Altres de les metes esmentades són una taxa superior al 90% en la penetració d'eines digitals de recerca, desenvolupament i disseny en les principals empreses industrials del país o un volum de reciclatge de vehicles desballestats de gairebé el doble que en 2023. (…) A finals de 2023, el nombre de vehicles civils a la Xina va assolir els 336 milions, mentre que el nombre d'electrodomèstics com neveres, rentadores o aires condicionats va superar els 3.000 milions d'unitats.” (Expansión, 16-03-2024). És fàcil veure que malgrat que una part del pla està orientat a incentivar el consum final, una part no menys important del pla està orientada a incentivar el consum de capital constant i de capital fix en particular. De materialitzar-se aquest consum, el capitalisme xinès haurà creat una base encara més àmplia per a la sobreproducció en el seu mercat intern i en el mercat mundial.
Al maig de 2024 anunciava que “(…) començarà a vendre aquesta setmana el primer lot dels seus bons sobirans especials a ultrallarg termini per valor d'1 bilió de iuans (138.000 milions de dòlars). (…) 100.000 milions de iuans a 50 anys, 600.000 milions a 30 anys i 300.000 milions a 20 anys.” (Bloomberg, 13-05-2024). “La venda es produeix després que els bancs regionals xinesos compressin grans sumes de bons sobirans a llarg termini en el primer trimestre d'aquest any —portant el cost de finançament públic a mínims històrics— a la recerca de refugi enfront de la volatilitat dels mercats borsari i immobiliari xinesos.” (Financial Times, 14-05-2024).
Al setembre l'Estat capitalista xinès anunciava les següents mesures: “(…) reduint els costos dels préstecs hipotecaris per valor de 5,3 bilions de dòlars i suavitzant els requisits de pagament inicial per la compra de segones vivendes fins a un mínim històric. El Banc Popular de la Xina reduirà els tipus d'interès de les hipoteques per particulars en una mitjana de 0,5 punts percentuals, (…). El percentatge mínim d'entrada per la compra d'un segon habitatge es reduirà del 25% al 15%. (...) En l'actualitat, les hipoteques existents tenen un tipus d'interès mitjà al voltant del 4%, enfront del 3,2% dels préstecs de nova emissió per un primer habitatge i el 3,5% per un segon, segons dades recopilades per la Xina Real Estigues Information Corp. a finals d'agost.” (Bloomberg, 24-09-2024). I aquestes mesures es fan notar als marges dels bancs comercials xinesos: “Els bancs han recorregut a múltiples retallades dels tipus de dipòsit per mitigar l'impacte de la baixada dels tipus dels préstecs. Els beneficis combinats dels prestadors comercials de la Xina van augmentar un 0,4% en el primer semestre, el ritme més lent des de 2020, segons dades oficials. Els marges nets d'interès del sector han continuat disminuint, assolint un mínim històric del 1,54% a finals de juny, molt per sota del llindar del 1,8% considerat necessari per mantenir una rendibilitat raonable.” (Bloomberg, 24-09-2024). No s’aturen aquí les mesures de l'Estat capitalista xinès: “per les borses del país, (…) el banc central proporcionarà almenys 800.000 milions de iuans (113.000 milions de dòlars) de suport a la liquiditat” (Bloomberg, 24-09-2024).
Hem vist baixar els tipus hipotecaris, els tipus de finançament dels bons, els tipus de dipòsit, els marges dels bancs i, per últim, “El Banc Popular de la Xina va retallar la taxa de la facilitat de préstec a mitjà termini al 2% des del 2,3%, segons un comunicat del dimecres. La retallada de 30 punts bàsics va ser la més gran des de (…) 2016.” (Bloomberg, 25-09-2024).
També les reserves mínimes dels bancs i els tipus de les recompres a una setmana han estat reduïts:
El capitalisme xinès es va resistir en el moment en què la resta d'imperialismes donaven curs a la política monetària expansiva. La va aplicar gradualment i de mala gana quan la resta eren a les muntanyes russes inflacionàries però l'interessant del moment és que les mesures que es veuen obligats a prendre els uns i els altres tendeixen a convergir en el temps, com a símptoma d'un mateix problema comú i global d'arrel: la SOBREPRODUCCIÓ relativa de capitals i mercaderies.