VIDA DEL PARTIT: REUNIÓ GENERAL D’AGOST DE 2024
Durant la segona setmana d'agost s'ha desenvolupat una reunió general del Partit, amb participació de militants i simpatitzants de Veneçuela, Xile, Espanya i Itàlia. L'enfocament de la reunió general ha tingut com a objectiu estudiar el desenvolupament des dels orígens de la Sinistra, passant per la seva lluita contra la degeneració de la IC, l'escissió de 1952 (veritable reconstitució del Partit sobre sòlides bases marxistes), la lluita que va donar lloc al cos de Tesis de 1965-66, els errors tàctics que es van anar succeint amb la qüestió sindical i la batzegada que es va realitzar a continuació i que va donar lloc al procés degeneratiu de la direcció del Partit entre 1972 i 1982 conegut com el nou curs. Una versió completa dels informes escrits que es van llegir i comentar a la reunió es publicarà a la premsa del Partit, en els pròxims números, sense perjudici dels petits extractes de cites que es reprodueixen sintèticament en el present resum.
El diumenge de la setmana anterior va ser la data d'arribada de la majoria dels companys al lloc de la reunió i es va destinar a les qüestions logístiques generals.
A la primera sessió (matí del primer dia) es va enfocar el pla de la reunió i es va començar l'estudi de la selecció d'escrits de l'Esquerra (1912-1917) extrets del material associat al primer volum de la Història de l'Esquerra.
Es va prosseguir a la segona sessió (tarda del primer dia) amb l'estudi de la lluita contra la degeneració de la Internacional, utilitzant la línia temporal ampliada que va ser preparada a la reunió general d'agost de 2023 i que està sent publicada en la premsa del Partit (Veure “El Comunista” nº71 i en la pàg. 2 del pressent número).
La tercera sessió (matí del segon dia) es va dedicar a l'autèntica reconstitució del Partit el 1952 i als motius que van portar a la ruptura amb la desviació democràtica-activista que defensava, entre altres coses, la participació a les eleccions parlamentàries, el mecanisme democràtic a l'interior del Partit, la llibertat d'innovació teòrica, la negació de l'acció sindical, el rebuig a la consigna de l'anonimat, la teoria de la decadència gradual del capitalisme i d'una suposada nova classe dominant a Rússia (la burocràcia). L'estudi, l'informe complet del qual es publicarà a la premsa del Partit, es va realitzar amb confrontació del material publicat a Battaglia Comunista que en aquell moment era la revista del Partit. En aquesta mateixa sessió es va estudiar un dels textos en els quals el Partit va basar la seva activitat a partir de llavors, el resum de la Reunió de Roma de 1951, que porta per títol “Teoria i acció en la doctrina marxista”.
La quarta sessió (tarda del segon dia) es va dedicar a una sessió general de treball en la qual es va organitzar la distribució de tasques entre els assistents a la reunió; tasques relacionades amb la digitalització de l'arxiu, preparació de la sessió de revisió de premsa burgesa, preparació i traducció d'articles, preparació dels llocs per la propaganda en manifestacions, preparació de llibres per la seva publicació, preparació del material autoeditat per les lectures de la reunió, compleció de determinades seccions de la web, etc. Es van repetir sessions similars al finalitzar les lectures de les sessions cinquena, sisena i setena.
La cinquena sessió (matí del tercer dia) es va dedicar a una exposició de les dades de l'economia capitalista i de la recollida de premsa burgesa que es realitza a nivell internacional, a càrrec de diversos companys que es coordinen per a aquesta tasca: “El partit realitza avui un treball de registre científic dels fenòmens socials, amb la finalitat de confirmar les tesis fonamentals del marxisme. Analitza, confronta i comenta els fets recents i contemporanis. Repudia l'elaboració doctrinària que tendeix a fundar noves teories o a demostrar la insuficiència de la doctrina en l'explicació dels fenòmens.” (Tesis característiques, 1951).
La sisena sessió (tarda del tercer dia) es va desenvolupar en part fora del local de reunions del Partit en la mesura en què es va participar en una assemblea sindical en la qual els companys de Veneçuela i Xile van explicar el desenvolupament de la seva activitat sindical. Aquesta explicació – que va donar lloc a una conversa de clarificació entre els assistents – es va realitzar com a part del desenvolupament mateix d'aquesta assemblea, en la qual es van exposar i es van valorar com es fa setmanalment les situacions sindicals i la distribució de tasques per enfocar-les. Aquesta sessió va finalitzar amb la visualització del vídeo-documental “Alternativa al sistema mercantil-capitalista” a la qual van assistir militants, simpatitzants i contactes.
La setena i vuitena sessió (matí i tarda del quart dia) es van dedicar íntegrament a l'estudi mitjançant lectura i comentari de les Tesis característiques (1951). Les Tesis, després de recordar el programa de Livorno, estableixen les tasques del Partit en continuïtat amb les enunciades a les Tesis de Lyon (1926): “Tasques igualment necessàries del Partit -abans, durant, i després de la lluita armada per la presa del poder- són la defensa i la difusió de la teoria del moviment, la defensa i el reforçament de l'organització interna amb el proselitisme i la propaganda de la teoria i del programa comunista, i la constant activitat en les files del proletariat allà on aquest sigui impulsat, per les necessitats i determinacions econòmiques, a la lluita pels seus interessos.” (Tesis característiques, 1951). Les Tesis proporcionen, juntament amb el text estudiat a la tercera sessió, una guia segura en la tàctica sindical del Partit (enfocada tenint en compte el procés d'integració sindical iniciat pel feixisme i mantingut després de la segona guerra mundial), reblen la posició antipersonalista del Partit (“activitat política, exempta al màxim d’arribismes i d'apologies de persones” ) i la seva posició anti-revisionista: “El desenvolupament del capitalisme des del seu naixement fins avui ha confirmat i confirma els teoremes del marxisme, tal com estan enunciats als textos, i tota pretesa ‘innovació’ o ‘ensenyament’ d'aquests últims 30 anys només confirma que el capitalisme viu encara i que ha de ser abatut. El punt central, per tant, de l'actual posició doctrinària del moviment, és aquest: cap revisió dels principis originaris de la revolució proletària” (Tesis característiques, 1951).
Les Tesis estudien a fons les tres onades de degeneració oportunista (revisionisme socialdemòcrata, fallida de la segona Internacional, la degeneració de la IC i el seu producte: l'estalinisme), extraient les lliçons tàctiques i organitzatives d'aquestes, i reblant: “Per accelerar el nou ascens de classe no existeixen receptes a punt. Per fer escoltar als proletaris la veu de classe no existeixen maniobres i expedients, que com a tals no farien aparèixer el partit tal com és veritablement, sinó una desfiguració de la seva funció, en detriment i perjudici de l'efectiva represa del moviment revolucionari, que es basa en la real maduresa dels fets i de la corresponent adequació del partit, habilitat per a això només per la seva inflexibilitat doctrinària i política” (Tesis característiques, 1951).
La novena sessió (matí del cinquè dia), es va dedicar a la introducció al cos de Tesis de 1965-66 amb explicació detallada de les dues desviacions contra les quals es dirigeixen les Consideracions sobre l'activitat orgànica del partit quan la situació és històricament desfavorable (1965), les Tesis sobre la tasca històrica, l'acció i l'estructura del partit comunista mundial, segons les posicions que des de fa més de mig segle formen el patrimoni històric de l'esquerra comunista (Tesis de Nàpols, 1965) i les Tesis suplementàries sobre la tasca històrica, l'acció i l'estructura del partit comunista mundial (Tesis de Milà, 1966). Això és, d'una banda, contra la desviació democràtica-activista que va donar lloc a l'actual “Rivoluzione comunista” el 1964 i, d'altra banda, contra la desviació místico-humanistoide que donaria lloc a “Invariance” (1967) i el text fundacional del qual és Origen i funció de la forma Partit.
Durant aquesta sessió, es van llegir les Consideracions sobre l'activitat orgànica del partit quan la situació és històricament desfavorable (1965) que després de descriure la cruesa de la situació desfavorable, seguidament reblen que “reivindiquem, per tant, totes les formes d'activitat pròpies dels moments favorables, en la mesura en què les relacions reals de força ho permetin” i que “cap militant actual pot inferir el dret a una elecció: de tenir els papers en regla amb el "Partit Històric" i desentendre's del partit formal”.
La desena sessió (tarda del cinquè dia) es va dedicar a la lectura i comentari de les Tesis sobre la tasca històrica, l'acció i l'estructura del partit comunista mundial, segons les posicions que des de fa més de mig segle formen el patrimoni històric de l'esquerra comunista (1965), conegudes com a Tesis de Nàpols.
Les Tesis es baten simultàniament contra la mistificació democràtica i contra la mistificació idealista-humanistoide. A tall d’exemple, al punt 7è, després de reivindicar el materialisme dialèctic i el determinisme econòmic, es reivindica la superació del mecanisme democràtic: “la via a recórrer era només aquella que en el procés històric ens hagués alliberat cada cop més del letal mecanisme democràtic, no només a la societat, i als diversos cossos que s'organitzen en el seu si, sinó en el si de la mateixa classe revolucionària i, sobretot, en el del seu partit polític” i tot seguit es llença un dard contra l'intent d'enfocar aquest resultat des d'un punt de vista místico-humanistoide: “Aquesta aspiració de l'Esquerra – que no es pot reconduir a una intuïció miraculosa o a un il·luminisme racional de pensadors, sinó que s'ha tingut en els efectes d'una cadena de lluites reals, violentes, sanguinàries i despietades fins i tot quan s'han tancat amb la derrota de les forces revolucionàries – té els seus traços històrics en tota la sèrie de manifestacions de l'Esquerra”. Es rebla contra totes dues desviacions que les posicions del Partit no provenen de “descobriments d'inútils genis o solemnes resolucions de congressos "sobirans"”.
Les Tesis clarifiquen la confusió generada pels autors d'Origen i funció al voltant de la paraula alemanya Gemeinwesen, posant la qüestió de l'Estat al seu lloc: “La qüestió teòrica després de Lenin no té necessitat d'ulteriors clarificacions. (…) la dictadura revolucionària és un veritable Estat proveït de forces armades, de policia repressiva i d'una justícia en formes polítiques i terroristes que no es lliga les mans amb enganys jurídics. (…)”.
Les Tesis recorden també que “La primera veritat que l'home podrà conquerir és la noció de la futura societat comunista” i que aquest coneixement està al programa de la revolució proletària, sobretot en sentit negatiu “la societat futura, que nosaltres bé coneixem, quan hem individualitzat i teixit bé els ganglis de l'odiosa societat present que la revolució haurà de destruir”, però adverteixen taxativament que “uns tals desenvolupaments no poden ser emprats per explicar com gradualment s'afirma el mode de viure del partit lliure de l'oportunisme, que està contingut en el centralisme orgànic i no pot sorgir d'una ‘revelació’.”.
Les Tesis reblen també que “al partit es pugui tendir a donar vida a un ambient feroçment antiburgès, que anticipi àmpliament els caràcters de la societat comunista” recordant al mateix temps que “el partit és al mateix temps un factor i un producte del desenvolupament històric de les situacions, i no podrà mai ser considerat com un element estrany i abstracte que pugui dominar l'ambient circumdant, sense recaure en un nou i més lamentable utopisme” i que la nostra aspiració “no podrà ser reduïda a considerar al partit ideal com un falansteri circumdat per inexpugnables murs”.
Les Tesis de Nàpols acaben així: “El partit persevera en l'esculpir els lineaments de la seva doctrina, de la seva acció i de la seva tàctica amb una unicitat de mètodes per sobre de l'espai i del temps. Tots aquells que davant aquestes delineacions es troben incòmodes, tenen a la seva disposició l'òbvia via d'abandonar les files del partit. (…) Qui veient al partit prosseguir pel seu clar camí, que s'ha tractat de resumir en aquestes tesis per exposar a la reunió general de Nàpols, Juliol 1965, no se sent encara a tal altura històrica, sap molt bé que pot prendre qualsevol altra direcció divergent amb la nostra. No tenim per adoptar en la matèria cap altre procediment”.
L’onzena sessió (matí del sisè dia) es va dedicar a l'estudi de les Tesis suplementàries sobre la tasca històrica, l'acció i l'estructura del partit comunista mundial (1966), conegudes com a Tesis de Milà, tesis que afegeixen una sèrie de punts suplementaris que desenvolupaven com a característiques fonamentals de l'oportunisme “preferir una via més breu, més còmoda i menys àrdua, enfront d'aquella més llarga, més incòmoda i eriçada d'asprors”, “unir la pitjor degeneració dels principis del partit a una ostentada admiració pels textos clàssics, pel dictat i l'obra de grans mestres i de grans dirigents”; reafirmaven que “al partit no hi ha concursos en els quals es lluita per aconseguir posicions més o menys brillants o visibles” recordant que “abusar dels formalismes d'organització sense una raó vital ha estat i serà sempre un defecte i un perill sospitós i estúpid” així com reblaven la nostra posició antipersonalista de sempre i la determinació del Partit de: “alliberar-se per sempre de l'impuls traïdor que semblava emanar d'homes il·lustres, i de la funció menyspreable de fabricar, per aconseguir els seus objectius i les seves victòries, una estúpida notorietat i publicitat per altres noms personals”.
Sense perjudici de recordar que els materials fonamentals són els materials publicats com a tals i que la correspondència històrica entre companys té un caràcter complementari, es va recapitular l'estudi realitzat amb la lectura d'una carta de l’any 1952 i d'una altra de l’any 1964 que contenen suggestives expressions que després van trobar la seva redacció final a les Tesis estudiades.
Pel que fa a la prohibició de nova elaboració teòrica:
- “(…) després d'haver aclarit en cent ocasions quin sentit té el treball teòric del partit, fonamental, incessant, col·lectiu, però no intel·lectual i personal, es PROHIBEIX als militants individuals trobar fets que contradiguin la teoria que posseïm des de fa un segle. Deixeu que els enemics facin aquest treball.
La nostra teoria és una arma de classe i no una explicació de la xerrameca de la carrera cap al Pensament Veritable de l'home. Aquesta es forja integralment per servir a tota una època històrica, a un cicle de classe.
A 9.999 de cada deu mil militants no correspon afegir res ni tan sols comprovar res, sinó difondre els cànons i resultats comuns. Ningú ha de tenir l'ambició d'elaborar a partir de noves dades nous capítols i pitjor correccions a versicles dels antics.
Veiem com companys del gran calibre d’Engels, Lenin, Trotsky han dedicat llargues i pacients redaccions a repetir i reexposar la doctrina de partida descartant tot dret d'altres cercadors burgesos i oportunistes a contraposar noves dades econòmiques històriques, no podem admetre que cap lactantoide de 20 o 80 anys pretengui descobrir una cosa nova.” (Carta de 1952).
- “Precisament perquè no som sacerdots de l'augusta veritat, sinó marxistes dialèctics (…). Avui hem d'abatre aquest intel·lectualisme peripatètic que és un dels palmaris símptomes de la situació general antirevolucionària i oportunista. No podent dosificar l'estrènyer al mil·ligram, estrènyer sense pietat abans que córrer el risc d'afluixar.” (Carta de 1952).
Pel que fa a la necessitat del desenvolupament de la xarxa de lluita sindical i de la influència del Partit sobre aquesta:
- “Hem de tendir a assolir la xarxa general econòmica sindical: en cas contrari res, ni tan sols la llunyana afirmació futura del partit ni cap probabilitat revolucionària. (…) La lluita és el mitjà, la xarxa és el fi, un fi mediat per arribar a les condicions en les quals la xarxa política més exquisida entra en acció.” (Carta de 1952).
- “L'autonomia de la que parlo és formal, estatutària, burocràtica en el sentit que està consagrada en estatuts escrits. Cau si en aquests es diu: ‘l'organitzat va a missa els diumenges, o subordina els seus interessos a la producció nacional i al poder de la pàtria’. No cau si l'estatut diu cruament: ‘tot assalariat és admès en el sindicat’. I sobretot si els treballadors així ho creuen i si són allà en massa, no a un altre lloc.” (Carta de 1952).
Pel que fa a la lluita contra el personalisme i a la reivindicació de l'irrenunciable centralisme:
- “És cert que el partit no és homogeni si s’ha de recórrer a l'admiració pel gran X per mantenir-lo unit. En el supòsit que sigui un dirigent genial, és precisament sense un dirigent genial com ha de funcionar el partit tal com sempre l'hem concebut. (…) Així que prou de noms i mites fets de noms. És doncs lamentable que els companys no estiguin educats per entendre que no és un argument decent aquell que diu: “X pensa així”.” (Carta de 1964).
- “L'altre mal és que la disciplina al centre estigui condicionada per les opinions o l'estima del company individual sobre la persona responsable del centre. Si el centre és Z o Perico de los Palotes, no s'obeeix quan es pensa que Z és collonut, sinó que s'obeeix i punt. Això és centralisme. I el de Vladimir pesava una tona si el meu pesa un gram, tingues-ho per segur. Fora d'això no hi ha més que pallassades i la creença que el partit és una espècie de concurs literari amb premis.” (Carta de 1964).
Es va recordar igualment que per nosaltres la nostra disciplina té un límit, fora del qual perd tot sentit, tal com es recorda a les pròpies Tesis de Nàpols (1965): “(…) aquelles centrals internacionals i nacionals estaven sobre la via de la desviació i de la traïció; segons la teoria de sempre de l'Esquerra, és aquesta la condició que els ha de treure tot dret a obtenir, en nom d'una disciplina hipòcrita, la cega obediència de la base.” (Tesis de Nàpols, 1965).
Aquesta concepció de la disciplina es troba en abundants textos fonamentals de l'Esquerra:
“A la base de la relació entre militant i partit hi ha un compromís; nosaltres tenim d'aquest compromís una concepció que, per deslliurar-nos de l'antipàtic terme contractual, podem definir simplement com a dialèctica. La relació és doble, constitueix un doble flux en sentits contraris, del centre a la base i de la base al centre; si l'acció dirigida des del centre respon a la bona funcionalitat d'aquesta relació dialèctica, li respondran llavors les sanes reaccions de la base.
El problema de la famosa disciplina consisteix, per consegüent, en posar als militants de base un sistema de límits que sigui l'intel·ligent reflex dels LÍMITS posats a l'acció dels dirigents. Per això hem sostingut sempre que aquests NO HAN DE TENIR LA FACULTAT, en els viratges importants de la conjuntura política, DE DESCOBRIR, INVENTAR I PROPINAR PRETESOS NOUS PRINCIPIS, NOVES FÓRMULES, NOVES NORMES PER A L'ACCIÓ DEL PARTIT.
És en la història d'aquests COPS DE SORPRESA on es compendia la història vergonyosa de les traïcions de l'OPORTUNISME.” (Força, violència i dictadura en la lluita de classe, 1947).
La dotzena sessió (tarda del sisè dia) es va iniciar amb l'estudi de la desviació en el pla sindical que es va desenvolupar entre els anys 1966 i 1971 al Partit atribuint un suposat caràcter “de classe” a la C.G.I.L. i en la formació de “comitès de defensa del sindicat de classe” al seu interior a partir de l’any 1970. Això xocava frontalment amb la caracterització de la C.G.I.L. (amb la “i” d'Itàlia, a diferència de la C.G.L. dels anys 20) realitzada pel Partit: “no pot dissimular que ni tan sols la confederació que queda amb els socialcomunistes de Nenni i Togliatti es basa en l'autonomia de classe. No és una organització vermella, és també una organització tricolor COSIDA AMB EL MODEL DE MUSSOLINI.” (Les escissions sindicals a Itàlia, 1949).
Aquesta desviació va ser la desgraciada preparació del gir brusc cap a l'altre extrem amb el qual es va instituir una autèntica renúncia als plantejaments sindicals del Partit en la qüestió sindical, establerts a les Tesis característiques (reunió de Florència, 1951) i a Teoria i acció en la doctrina marxista (reunió de Roma, 1951). Efectivament, les “Tesine sindacali” (publicades com “il partito di fronte alla questione sindacale" a “il programma comunista” nº3/1972) contenen posicions espontaneistes i anti-sindicals que suposen una revisió dels plantejaments del Partit i que estan a la base dels errors tàctics posteriors.
La resta d'aquesta sessió es va dedicar a l'anàlisi i il·lustració de la fisonomia del procés degeneratiu que es va apoderar de la direcció del Partit des dels dos centres de l'organització formal (a Itàlia i França) entre 1972 i 1982, conegut com el nou curs, mitjançant la lectura de l'informe preparat per la seva publicació en la premsa del Partit (veure en aquest número de “El Comunista”, pàg. 20).
La tretzena sessió (matí del setè dia) es va dedicar als primers intents de reorganització internacional del Partit de les seccions que s'havien oposat a aquest nou curs (mitjançant la lectura de l'article publicat al número 1 de la represa de la revista del Partit “El Comunista”, al maig de 1983) i el successiu esclat en sèrie i subsegüent procés de canibalisme entre les diferents corrents que havia encarnat la degeneració del nou curs i que actualment publiquen les revistes “le Prolétaire”, “il Comunista” (exCombat) i “il Programma Comunista”, utilitzant per a això l'informe publicat a “El Comunista” nº72.
Després de l'estudi detallat de les crisis precedents, una conclusió s’imposa nítidament. El 1952 i 1964 el Partit va refusar les desviacions activistes. El 1972-82, s'havien girat les tornes i era l'activisme el que dirigia l'organització i consumava la destrucció de la línia històrica del Partit des de dins.
En la catorzena i quinzena sessions es va realitzar el balanç de l'activitat del Partit i el pla d'activitat, un programa de treball i de coordinació internacional fins a la propera reunió general: “Eliminant tots els vestigis del federalisme de la vella Internacional, l'organització internacional ha d'assegurar el màxim de centralització i de disciplina. Aquest procés es desenvolupa encara a través de les dificultats que deriven de les diferents condicions dels diferents països i de les tradicions de l'oportunisme. Això no es resoldrà eficaçment amb expedients mecànics, sinó amb la realització d'una efectiva unitat de mètode que posi en evidència els caràcters comuns de l'acció dels grups d'avantguarda del proletariat als diferents països.” (Tàctica de la Internacional Comunista al projecte de tesi presentat pel PC d'Itàlia al IV Congrés Mundial, Moscou 1922).
Durant el temps de desenvolupament de la reunió així com mitjançant els informes presentats a la reunió de balanç, es van intercanviar experiències i valoracions de l'activitat en el pla sindical des de la reunió general d'agost passat i que ha vist participar i assumir l'organització per part de militants del Partit de vagues a empreses teleoperadores, a diversos museus i al sector de les cafeteries a Espanya, així com a la docència i amb els treballadors “no requerits” a les empreses bàsiques de Veneçuela.
Des de l’anterior reunió general, al programa de sessions d'estudi internacional s'han alternat setmanalment les sessions de revisió de les dades de l'economia i seguiment de la premsa burgesa amb les lectures col·lectives que en aquest període han inclòs: “Anti-Dühring: Tercera part (Socialisme)”, completant la lectura del llibre iniciada al període anterior, Prefaci del text “Del socialisme utòpic al socialisme científic”, “Força, violència i dictadura en la lluita de classe” (1947) i “Propietat i capital” (1948).
S'ha prosseguit també amb la tasca de traducció i republicació de diversos llibres del marxisme i de l'Esquerra, s'han realitzat posicionaments del Partit, difós en manifestacions i per mitjans telemàtics, s’han desplegat parades amb llibres i revistes el 1r de maig a diferents punts d'Espanya, Itàlia, Xile i Veneçuela.
Des de la reunió d'agost passat, militants del Partit s'han encarregat també de la realització de presentacions de formació marxista – que es realitzen des de fa anys dins d'un cicle anual – com “Origen de la Família, la Propietat Privada i l'Estat”, “100 anys de la revolució d'octubre”, “La renda de la terra”, “Desenvolupament del capitalisme des de la segona guerra mundial”, “8 de març dia de la dona proletària”, “Teoria marxista de la moneda”, “Fets de maig: de la victòria proletària a la derrota a mans de l'antifeixisme”, “Tendència decreixent de la taxa de guany”, “Derrota de la revolució proletària xinesa” a diferents localitats, a seus sindicals i amb connexió de companys d'Itàlia, Xile, Veneçuela i Nicaragua.
Durant el transcurs de la reunió, s'ha continuat amb “(…) la formació cada vegada més ferma del mètode de treball que, a través d'un esforç ni breu ni fàcil, mira – amb la liquidació irrevocable de tot residu de manies per les maniobres, les intrigues i els alterns alineaments de falsos grupets polítics que es divorcien i pacten en cadena i que en cap circumstància ens trobaran al seu camí – a conciliar el convençut treball de tots, cap exclòs, amb l'absoluta homogeneïtat de direcció i de posició ideològica i política i la màxima uniformitat de terminologia, havent posat per qualsevol, conegut i desconegut, la pedra sepulcral sobre el vell dret malsà de llençar incautament a la circulació sense control, ximpleries improvisades, pescades en desordres d'associació nerviosa, quan no al fons de l'ampolla.
El nostre treball és una construcció i reconstrucció orgànica amb materials trets de provades i antiquíssimes verificacions, sotmeses a la dura prova de la continuïtat i la cohesió.” (Informe de la Reunió de Florència, 25-26 de gener de 1958).