CONFLICTES INTERIMPERIALISTES A L’ENCREUAMENT ACTUAL DEL CAPITALISME MUNDIAL
Marc general
Recordem sintèticament una vegada més el marc en el qual es mou actualment el sistema capitalista. El període posterior a la segona guerra mundial va veure la culminació de les revolucions burgeses a Àsia i Àfrica i l'extensió del capitalisme a tot el món. Aquesta extensió a nivell mundial del capitalisme s'ha fet, en el terreny econòmic, sobre la base de la fase superior del capitalisme descrita per Lenin com l'imperialisme i, paral·lelament, en el terreny de la dominació de classe de la burgesia s'ha desenvolupat sobre les bases del feixisme: intervenció estatal en l'economia, intent de planificació i control mundial centralitzat, integració de la xarxa sindical dins de l'Estat burgès pel control i asfíxia de qualsevol intent de lluita obrera, al mateix temps que es manté de manera general l'estupefaent democràtic-parlamentari.
Al període en què les potències imperialistes existents lluitaven per evitar la irrupció revolucionària del capitalisme en les seves àrees d'influència colonial, que va culminar amb la derrota dels EEUU a Vietnam en 1975, el va seguir la lluita per frenar o alentir el desenvolupament i interconnexió d'aquestes noves àrees del món capitalista.
És un fenomen derivat de la caiguda tendencial de la taxa de guany que els capitalismes més joves acumulin a un ritme més ràpid que els més antics i, per aquest motiu, la fi del cicle de reconstrucció postbèl·lica va empènyer als capitals dels imperialismes occidentals – més vells – cap a Àsia, on trobaven una taxa de guany major. Amb això, els imperialismes occidentals van mantenir a flotació la taxa de guany mentre, dialècticament, desenvolupaven i enfortien al seu futur concurrent. El desenvolupament del procés d'acumulació capitalista des de llavors ha comportat el desplaçament del centre de gravetat del capitalisme cap a Àsia.
Aquest desenvolupament ha portat a la ruptura del repartiment del món posterior a la 2ª guerra mundial, atès que els pesos econòmics relatius de les potències en lliça ja no es corresponen més als de llavors. Aquesta ruptura del repartiment del món es caracteritza també pel fet que EEUU ha anat perdent gradualment la seva capacitat de jugar el paper de matón mundial, sagnant i criminalment acreditat al final de la 2ª guerra mundial amb les bombes a Hiroshima i Nagasaki.
A l'extensió del capitalisme a nivell mundial, a la fi del cicle de reconstrucció postbèl·lica i al desballestament del capitalisme del bloc de l'est, l’ha seguit l'aprofundiment de la crisi de sobreproducció relativa de capitals que es manifesta sobretot des de 2008 en el volcà de la producció l'epicentre del qual està a Àsia i que inunda amb mercaderies el mercat mundial, aclaparant als seus competidors, així com en una plètora mundial permanent de capital ociós.
Represa epilèptica de la circulació
És en aquest context que es van produir i prolongar en el temps els bloquejos i detencions de la producció i circulació capitalista en 2020-2021 així com la posterior represa epilèptica de la producció i de la circulació capitalista mundial. Aquest electroshock administrat al capitalisme pel mateix sistema va permetre a les economies dels imperialismes occidentals sortir temporalment del pantà de la deflació en el qual s'enfonsaven des de feia anys.
Els efectes espasmòdics d'aquest electroshock van assolir el seu punt àlgid en 2022 i han anat remetent gradualment, però igual que la seva manifestació ascendent va anar transmetent-se gradualment des de la base de la producció fins a la superfície monetària també el seu procés descendent s'ha manifestat primer en la base i només un temps després s'ha anat manifestant en la part més superficial.
Així, els preus del transport o de determinades matèries primeres (metalls) o productes semielaborats (semiconductors) van ser els primers indicadors del sismògraf que van començar a registrar el moviment ascendent que es va anar traslladant a altres indústries i als serveis amb un cert desfasament i, només més tard, a la superfície monetària. El preu de l'energia, mantingut alt durant un període llarg a través de la subproducció dels països de l'OPEP+ durant la represa de la producció i circulació mundials, ha estat una altra component important. De la mateixa manera, quan una quantitat important d'agulles del sismògraf estaven ja remetent, les agulles més superficials van començar a pujar, com és el cas dels tipus d'interès. En aquest període, ni els tipus d'interès baixos van generar la inflació, ni la pujada dels tipus ha tingut un paper determinant en la disminució de la inflació. En tots dos casos, l'evolució dels tipus d'interès seguia a la saga processos que es desenvolupen en el procés de reproducció del capital a nivell mundial, processos que van generar una reacció inflacionària que després s'ha anat desinflamant.
És important observar que, en algunes d'aquestes agulles del sismògraf econòmic, se sobreposen tant fenòmens directes com fenòmens reflexos. Els preus del transport són un bon exemple. Per exemple, en l'alça dels preus del transport a finals del 2020 i durant el 2021 es manifestava un doble fenomen, en el qual el fenomen reflectit era el més significatiu dels dos. La significació d'aquest augment de preus del transport no radicava principalment en la transmissió de l'encariment del preu del transport al preu de la mercaderia, encara que això efectivament succeeixi dins de determinats límits. L'evolució del preu del transport reflectia un altre fenomen autònom que era la demanda de la pròpia mercaderia transportada que es projectava en la pròpia demanda del transport. Així, vam poder observar en “El Comunista” nº68 (abril 2022, pàg. 10) que el preu del transport no era simètric i que els EEUU s'havien convertit de facto en un exportador de contenidors buits. Des del punt de vista de la inflació, més enllà de l'augment de preu final que implica l'encariment del transport, la component més important en la resultant final era la de la demanda de les pròpies mercaderies. Demanda que era alhora fruit del sobreencàrrec motivat per la represa epilèptica de producció i de la circulació accentuada, en aquest context, per l'augment de la despesa pública i de les ajudes directes a empreses i famílies. Veurem que aquest va ser el cas en la inflació del transport sobretot l'any 2021 però no l'any 2024.
Amb els magatzems abarrotats pel sobreencàrrec realitzat, va començar a remetre la demanda i amb això va començar a desinflamar-se la circulació (“El Comunista”, nº70, abril 2023, pàgs. 16 i 17), traslladant-se la desinflamació gradualment i amb el corresponent retard als altres indicadors. De moment, la Fed i el BCE han posat en pausa les seves pujades de tipus d'interès i comencen a parlar de baixades. La tendència és aquí: “Les últimes dades recollides per Bank of America reflecteixen ni més ni menys que 30 rebaixes dels tipus d'interès a escala global en els últims tres mesos, el màxim des de 2020.” (Expansión, 21-11-2023).
Superproducció de capitals i endeutament
La paralització i els espasmes administrats al sistema no han tingut la profunditat suficient per a la destrucció massiva de forces productives que requereix el capitalisme per sortir d'una forma duradora del pantà en el qual l’enfonsa la sobreproducció relativa. En paral·lel, el deute global no para de créixer en relació amb el PIB mundial.
Aquest és el volum de capitals aparcats en fons monetaris: “Des de l'inici de 2023, i fins a mitjans de desembre, el capital dipositat en aquest tipus de fons ha saltat de 7,1 bilions de dòlars a 8,4 bilions de dòlars (uns 7,6 bilions d'euros), atrets sobretot als Estats Units. (…) Dels 8,4 bilions de dòlars en aquests vehicles, 7 bilions es troben als Estats Units, 1 bilió a Europa i la resta en altres zones del món.” (Expansión, 21-12-2023).
En aquesta situació, l'endeutament dels imperialismes occidentals no para de créixer: “el Tresor estatunidenc emetrà aquest any uns 4 bilions de dòlars (3,6 bilions d'euros) en bons amb venciments d'entre dos i 30 anys, enfront dels 3 bilions de l'any passat i els 2,3 bilions de 2018 (…) deu dels majors països de l'eurozona emetran al voltant de 1,2 bilions d'euros de deute aquest any, aproximadament el mateix nivell que l'any passat” (Financial Times, 08-01-2024).
Cal tenir en compte que la base d'aquest endeutament és el paper de divisa, de moneda d’atresorament, que ha tingut el dòlar i, en menor mesura, l'euro. Però com hem vist en diverses ocasions en les pàgines de “El Comunista", aquest paper no serà etern: “el 70% dels bancs centrals ha manifestat preocupació per el deteriorament de la liquiditat en els mercats de deute públic estatunidenc (…) l'oferta de bons no deixa de créixer. Segons les previsions de l'Oficina Pressupostària del Congrés estatunidenc, el deute públic podria gairebé duplicar-se en la dècada vinent, passant de 24,3 bilions de dòlars a finals de 2022 a 46,4 bilions a finals de 2033, fet que podria accentuar el desequilibri del mercat.” (Expansión, 16-02-2024).
El desenvolupament de l’imperialisme estatunidenc
Si els EEUU van poder imposar al món capitalista les seves condicions després de la 2ª matança mundial, havent desplaçat des de feia anys a Anglaterra en l'hegemonia de la producció industrial, amb la fi del cicle de reconstrucció postbèl·lica i la culminació de les revolucions democràtico-burgeses, la seva hegemonia va començar a esquerdar-se gradualment. Aquestes esquerdes inicials (des del seu primer dèficit comercial, en 1971) es van manifestar ja en la ruptura dels acords de Bretton Woods, però han anat tenint un efecte cada vegada més profund amb el desplaçament del centre de gravetat del capitalisme cap a Àsia. En els ’90, els EEUU no van poder impedir la reunificació del capitalisme alemany, però encara van poder imposar la contingentació a l'altre vençut de la guerra mundial, el Japó, obligant-lo a retornar les primeres posicions industrials i financeres que li havia arrabassat. Els EEUU van aconseguir aquest resultat tornant a demostrar la seva capacitat de matón mundial en l’anomenada primera guerra del golf.
A partir de 2001, l'intent posterior de repetir la mateixa jugada va acabar, dues dècades després, amb la retirada dels EEUU de l'Afganistan i l'Iraq, les causes i les conseqüències les analitzem en “El Comunista” nº67 (novembre 2021, pàg. 5). La diferència entre els dos moments històrics es troba en el grau de desenvolupament i interconnexió de les forces productives en el món i en particular a Àsia, incloent l’Orient Mitjà. Aquest desenvolupament, al voltant del volcà de la producció l'epicentre del qual ha estat la Xina, ha anat imposant el replegament dels EEUU.
Les contradiccions econòmiques són les que DETERMINEN l'actuació dels diferents actors i el seu reflex es projecta en les voluntats i explicacions amb que es dota cada corrent empesa a l'acció pel remolí d'interessos contradictoris i sota la pressió compressiva del replegament forçat pel desenvolupament del curs del capitalisme mundial. Recordem que “(…) cal distingir sempre entre els canvis materials ocorreguts en les condicions econòmiques de producció i que poden apreciar-se amb l'exactitud pròpia de les ciències naturals, i les formes jurídiques, polítiques, religioses, artístiques o filosòfiques, en una paraula, les formes ideològiques en què els homes adquireixen consciència d'aquest conflicte i lluiten per resoldre'l. I de la mateixa manera que no podem jutjar a un individu pel que ell pensa de si, no podem jutjar tampoc a aquestes èpoques de transformació per la seva consciència, sinó que, per contra, cal explicar-se aquesta consciència per les contradiccions de la vida material, pel conflicte existent entre les forces productives socials i les relacions de producció.” (Prefaci a la Contribució de la Crítica de l’Economia Política, K. Marx, 1859)
És doncs el replegament imposat pel desenvolupament de les forces productives el que es va reflectir en la fantasia d'un replegament emmurallat d'una sèrie de corrents de la burgesia, de la petita burgesia i de l'aristocràcia obrera estatunidenques (veure “El Comunista” nº64, agost 2020, pàg. 20), després del qual “Amèrica” tornaria a “ser gran”. L'aïllament progressiu executat per aquesta corrent va generar com a reacció que la fracció més expansionista i militarista de la burgesia estatunidenca recuperés el control de l'aparell de l'Estat a través d'un reemplaçament de titelles, no exempt de convulsions. Al gener de 2021, vam fer la següent valoració:
“El gruix de la gran burgesia nord-americana ha vist amb espant els efectes de l'abandonament de la que havia estat la seva política d'Estat i es veu empesa a tractar de tornar a girar el volant cap a l'altra direcció. El que no pot veure la burgesia nord-americana és que els efectes que veu amb espant no són només o no tant el fruit de la política de replegament emmurallat. Són sobretot el resultat del desplaçament de la producció cap a Àsia, de la caiguda tendencial de la quota de guany en general i més accentuadament en els països de capitalisme més antic, de la impossibilitat material de continuar imposant a la resta de burgesies del món les seves condicions parasitàries. No és més il·lusòria la formulació fantàstica del "America first" del que era el "Yes we can", el desenvolupament del capitalisme no permet ni l'una ni l'altra.
Per això, una altra cosa serà el que les lleis de l'economia li permetin o imposin fer al capitalisme nord-americà. Això serà el que determini si aquest pot efectivament tornar a la seva política anterior i recuperar parcialment les posicions d'influència abandonades, si es veurà obligat a seguir la dinàmica de replegament actual o si pot arribar fins i tot a una situació de col·lapse i implosió interna.” (“El Comunista” nº65, gener 2021, pàg. 18).
El balanç fins a dia d’avui del pla d'acció intentat per la corrent expansionista pot resumir-se així. D'una banda, ha hagut de mantenir una part de la línia de la corrent aïllacionista anterior, per exemple, quant als aranzels i les sancions contra el capitalisme xinès o a la retirada de l'Afganistan. D'altra banda, l'esforç per intentar recuperar posicions a nivell internacional, va tenir un cert èxit inicial, jugant amb astúcia amb l'envalentiment de l'imperialisme rus perquè caigués en el parany d'Ucraïna, aconseguint trencar les tendències a la integració UE-Rússia, sabotejant el Nord Stream 2, aconseguint fer esclatar la guerra a Europa, ressuscitant l'OTAN i llançant un atac financer circumcèntric contra l'imperialisme rus basat en el paper (encara) predominant del dòlar com a mitjà de pagament i d’atresorament.
En les pàgines de “El Comunista”, hem anat exposant els límits i vicissituds d'aquest intent de la fracció més expansionista i guerrera, límits imposats pels mateixos condicionants materials que es reflecteixen en la corrent partidària del replegament emmurallat i aïllacionista dels EEUU.
El bloqueig intern que sofreix EEUU en el pla del circ parlamentari és una manifestació de les dificultats materials que restringeixen l'acció de l'imperialisme estatunidenc a l'exterior i que li imposen, en el seu interior, una sèrie de processos en els quals es posa d'evidència el minvament important de la seva capacitat per actuar a l'exterior. Els LÍMITS externs imposats per les condicions materials es tradueixen en la fractura interna fins i tot dins de cada fracció partidista (demòcrata i republicana), en el bloqueig per l'aprovació del sostre de deute per al pressupost per al funcionament mateix del propi Estat, en la devaluació del seu ràting per part de les seves pròpies agències de qualificació creditícia, en el bloqueig del funcionament de la cambra de representants i, molt significativament, en el bloqueig intern de les ajudes militars per a Ucraïna o Israel.
El desenvolupament de les forces productives en la resta del món capitalista imposa als EEUU no només no poder mantenir el seu exèrcit desplegat pel món rebent hòsties per tots els costats, sinó fins i tot un BLOQUEIG INCAPACITANT per mantenir un suport estable i sostingut perquè uns altres facin la guerra en el seu nom. Respecte a l'OTAN, si bé ha estat ressuscitada formalment a so de bombo i platerets, la realitat immediata d'aquesta organització imperialista és que en la pràctica és inoperant, incapaç no ja d'imposar-se sinó ni tan sols d'actuar, el segon exèrcit del qual correspon a una potència (Turquia) que actua pel seu compte a nivell internacional, moltes vegades fins i tot alineada amb Rússia. L'ombra de la fracció aïllacionista de la burgesia estatunidenca es manifesta en les declaracions del seu histriònic representant dient que “animaria a Rússia a fer el que dimonis vulgui amb els aliats de l'OTAN que no compleixin amb el seu compromís de despesa d'un 2% del seu PIB en defensa”. (La Vanguardia, 18-02-2024).
EEUU va passar de ser una colònia agrària britànica a desplaçar al Regne Unit en el domini de la producció industrial del món, a imposar les seves condicions financeres als seus competidors i a imposar-se al món per la força de les seves armes. D'aquí ha passat a ser el major morós mundial, a no poder mantenir el seu exèrcit desplegat en acció ni poder sostenir l'esforç militar d'altres burgesies, a refugiar-se en la renda de la terra obtinguda passant a ser el major productor de petroli a nivell mundial. Això no significa que els EEUU hagin desaparegut com a potència capitalista mundial ni que hagin passat a ser simplement negligibles, però seria completament il·lusori seguir-los veient com en els anys 90 o 70 o 50 del S.XX, sense adonar-se de l'àmplia i profunda modificació que ha anat sofrint la seva posició al llarg d'aquestes dècades.
El desenvolupament de l'imperialisme europeu
Un dels resultats de la 2ª guerra mundial va ser el desballestament definitiu dels imperialismes colonials anglès i francès en els anys successius a la seva finalització. En paral·lel el capitalisme alemany va anar enucleant a l'imperialisme europeu, entorn de la creació de la CECA, la CEE i la CEEA, prosseguint la seva integració gradual malgrat la reiterada oposició dels EEUU.
Amb la caiguda del bloc de l'Est (que pels marxistes té el valor de la “GRAN CONFESSIÓ” del caràcter capitalista de Rússia i de la seva àrea perifèrica) la burgesia alemanya va poder imposar: la seva reunificació estatal, la recuperació de la seva sortida a la mar a través del desballestament de Iugoslàvia i la creació tant de la Unió Europea com de l'euro amb funcions de mitjà de pagament i divisa d’atresorament.
El capitalisme alemany, vençut militarment en la 2ª matança mundial, trossejat i ocupat militarment a continuació, va anar superant obstacles en un procés ascendent de diverses dècades en el qual va recuperar i va ampliar la seva àrea d'influència. L'imperialisme europeu ha pogut mantenir durant un període llarg una posició d'equidistància i de no col·lisió entre els EEUU i el desenvolupament de les forces productives a Àsia. No obstant el predomini inicial alemany en la producció de maquinària, l'imperialisme europeu no ha aconseguit mai superar el seu endarreriment en determinades tecnologies ni tampoc en el pla militar. La incorporació de nous membres ha introduït ulteriors contradiccions (el Regne Unit – avui fora de la UE –, Hongria i Polònia) i punts de suport aprofitats per altres capitalismes.
Amb un cert retard de fase (veure “El Comunista”, nº65, gener 2021, pàg. 26), l'imperialisme europeu va prendre consciència que l'imperialisme xinès no només s'havia estès pel món amb la seva xarxa comercial i d'inversió en infraestructures, sinó que s'estava instal·lant amb força al seu propi pati del darrere (Ucraïna, Bulgària, Bielorússia, Hongria, Eslovàquia, Balcans). Això va empènyer de mala gana l'imperialisme europeu a intentar l'actuació conjunta amb el seu aliat/rival EEUU i a jugar més fort, per exemple, a Bielorússia (veure “El Comunista”, nº66, juliol 2021, pàg. 24).
D'altra banda, la UE ha estat desplaçada per la Xina com a segon soci comercial d'Amèrica Llatina (veure “El Comunista”, nº68, abril 2022, pàg. 29), mentre el desenvolupament de les forces productives a l’Àfrica juntament amb la penetració capitalista xinesa, russa, índia, emiratí i turca, han comportat el col·lapse de les posicions de l'imperialisme europeu al Sahel i la seva expulsió seqüencial de la zona. (“El Comunista”, nº68, abril 2022, pàg. 21).
El desenvolupament de l'imperialisme britànic
L'imperialisme britànic, que en 1870 representava el 31,8% de la producció industrial mundial, va anar sent desplaçat representant el 14,7% en 1910, el 9% en 1956 i el 1,8% en 2023. Aquest declivi gradual, però ja ranci es va reflectir en l'últim tram temporal en la creença d'una sèrie de sectors de la burgesia britànica (creença anàloga a la d'alguns sectors de la burgesia estatunidenca) que l'aïllament resoldria tots els seus problemes. La crua realitat és que, en el capitalisme madur, la divisió internacional del treball i el mercat mundial no deixen lloc a tal aïllament.
Tres anys després del Brexit, “gairebé el 30% de tota l'alimentació que importa el país procedeix de la UE” (Expansión, 01-02-2024) i més de la meitat del seu comerç continua sent amb la UE, només que en pitjors condicions:
Dues manifestacions simptomàtiques del declivi esmentat són: 1) en el pla militar: la reducció en una dècada del nombre de soldats de l'exèrcit de terra de 120.000 a 70.000, la reducció del 7,09% al 2,22% del PIB del pressupost de defensa i els dos portaavions aparcats “en el port de Portsmouth per falta de mariners i peces de recanvi” (La Vanguardia, 29-01-2024), 2) en el pla industrial: després dels tancaments previstos dels últims quatre alts forns, “serà l'únic membre del G-20 sense capacitat per produir l'acer verge de primera qualitat que necessiten la indústria ferroviària, automobilística, de construcció, de defensa, les turbines eòliques… El que sí que fabrica Gran Bretanya és ferralla, fins a 11 milions de tones anuals, de les quals exporta el 80% a països com Turquia, Bangladesh i el Pakistan, que la converteixen en acer de baixa qualitat que després revenen a Londres.” (La Vanguardia, 29-01-2024). El final de cicle del que va ser en altre moment l’Imperi Britànic és el de ser exportador de ferralla i comprador d'acer de baixa qualitat.
La guerra imperialista a Ucraïna
L'esclat de la guerra a Ucraïna és un dels principals èxits de la política exterior de l'imperialisme estatunidenc, que no en recull gaires en les últimes dècades (veure “El Comunista”, nº68, abril 2022, pàg. 22). Com hem recordat més amunt, la guerra ha trencat la tendència a la integració Rússia-UE, ha permès la voladura encoberta del Nord Stream 2, ha multiplicat la venda de GNL estatunidenc a Europa, ha portat a la ressuscitació almenys formal de l'OTAN i a la imposició d'un període de tensions internes i desgast tant a Rússia com a la UE. Accessòriament els EEUU actuen també contra el desenvolupament de la penetració del capital xinès. No obstant això, aquest èxit inicial no garanteix ni molt menys que el resultat final afavoreixi a l'imperialisme estatunidenc.
EEUU va aconseguir efectivament atreure a Rússia al parany metòdicament preparat a Ucraïna, però, després de dos anys, la guerra està en essència estancada sent precisament el costat ucraïnès el que mostra senyals de desgast més grans. Els imperialismes occidentals no aconsegueixen proporcionar ajuda suficient a la burgesia ucraïnesa per reprendre el territori i, de fet, tenen dificultats fins i tot per mantenir-lo. Amb el suport de l'imperialisme occidental a mig gas, la desproporció va en augment: “l'artilleria ucraïnesa estaria utilitzant 2.000 projectils al dia, mentre que la russa compta amb 6.000 diaris” (El País, 02-02-2024). La burgesia europea “no ha aconseguit enviar el milió en rondes d'artilleria compromès l'any passat” a més el programa “acumula un deute de 7.160 milions en reemborsaments.” (El País, 22-01-2024).
En tots dos costats del front, les baixes exigeixen la mobilització de nous proletaris per enviar-los a matar i a morir en el front. A Rússia, a més del reclutador militar tirotejat al setembre de 2022, s'han registrat centenars d'atacs amb còctels molotov contra oficines de reclutament. Les manifestacions per part de familiars de soldats reservistes cridats al front han evolucionat: “al principi es queixaven que anaven mal equipats. Ara exigeixen la fi de la mobilització indefinida i que tornin a casa.” (La Vanguardia, 04-02-2023). En el costat ucraïnès, l'exèrcit que ja compta amb 880.000 empleats busca mobilitzar a 450.000 soldats addicionals, la qual cosa la burgesia ucraïnesa “va quantificar en 13.500 milions de dòlars” (La Vanguardia, 20-12-2023). S'ha acordat “la destitució de tots els caps dels centres regionals de reclutament militar d'Ucraïna, en l'última campanya per erradicar la corrupció, després de ser acusats d'acceptar suborns” (The Guardian, 11-08-2023). També s'han registrat atacs contra oficines de reclutament i una pressió creixent pel reclutament forçat. S'està tramitant en el Parlament ucraïnès una llei que “rebaixaria l'edat del servei militar de 27 a 25 anys, un ajust respecte a la sorprenent mitjana d'edat de les tropes de primera línia, que ara és de 43 anys” i per la qual “tot ucraïnès en edat de reclutament (de 18 a 60 anys) estaria obligat per llei a crear un compte electrònic com a recluta potencial (…). En cas contrari, s'imposarien sancions. Aquestes sancions inclourien la prohibició d'utilitzar els serveis consulars a l'estranger i el bloqueig dels comptes bancaris dels reclutes.” (CEPA, 14-02-2024).
Les declaracions de l'alt comandament de l'exèrcit ucraïnès que la guerra estava estancada i les discrepàncies entorn de la mobilització de més soldats, han acabat amb la destitució del comandant en cap de les forces armades i la seva substitució per un altre element, la primera decisió del qual ha hagut de ser la rendició de la ciutat de Avdiivka, prop de Donetsk.
Tant els EEUU, com Alemanya, com Polònia han realitzat declaracions públiques en el sentit que no és viable recuperar el territori ucraïnès actualment ocupat per Rússia.
Finalment, encara que Rússia no ha aconseguit bloquejar la sortida per mar del cereal ucraïnès, s'ha beneficiat àmpliament en aquest aspecte de la situació tant per l'exportació del seu cereal com per l'apropiació del cereal del territori ocupat: “A les regions d'Ucraïna ocupades per Rússia es van collir aquest any uns 6,4 milions de tones de blat – similar a la producció total de Bulgària – i gairebé 1,5 milions de tones de llavors de gira-sol, segons revela una investigació realitzada amb imatges de satèl·lit.” (Bloomberg, 21-12-2023).
El desenvolupament de l'imperialisme xinès
Un parell de dècades després de la revolució democràtica burgesa la bandera de la qual va ser el maoisme, la Xina va iniciar tractes amb els EEUU (mentre els avions estatunidencs bombardejaven la Indoxina) i es va incorporar a l'ONU en 1971.
La derrota dels EEUU a Vietnam en 1975 va acabar amb l'últim obstacle per al desenvolupament capitalista industrial d'Àsia. Però d'importància gens menyspreable va ser també la derrota de la Xina davant Vietnam, quatre anys després, en 1979. Aquesta derrota de l'imperialisme xinès davant Vietnam va imposar un canvi de rumb per deixar enrere la baixa productivitat provocada pels anomenats “gran salt endavant” i “revolució cultural”. En 1980, es comencen a crear les primeres Zones Econòmiques Especials, que seran la punta de llança de la industrialització xinesa. Aquesta enlairarà cavalcant sobre l'esquena d'un proletariat xinès forçat a la immigració il·legal interna, privat de drets gràcies al sistema maoista del hukou.
Aquest desenvolupament industrial intern pressionava al capitalisme xinès a dotar-se dels mitjans per inundar el món de mercaderies escopides pel volcà de la producció. En 2001, la Xina va entrar en l'Organització Mundial del Comerç (OMC) i en 2011 es va realitzar la primera conferència dels BRICS.
El 2013, la Xina va llançar la iniciativa de la Nova Ruta de la Seda a la que va seguir la creació de l'instrument de finançament, el Nou Banc de Desenvolupament. El resultat, una dècada després:
“La despesa total de la Nova Ruta de la Seda (NRS) ja ha superat el bilió de dòlars, una enorme suma que la Xina planeja recuperar a través de diversos plans d'amortització del deute. En l'actualitat, els préstecs de la NRS han convertit a la Xina en el cobrador de deutes més gran del món.
I encara que els nivells d'inversió han fluctuat al llarg dels anys i alguns països han posat fi a la seva participació en la NRS, el finançament ha augmentat en els últims mesos. En el primer semestre de 2023, es van signar més de 100 acords de la NRS, per un valor total de 43.000 milions de dòlars, el que suposa un augment aproximat del 20% respecte al primer semestre de 2022.” (World Economic Forum, 20-11-2023).
Tot això s'ha traduït en un clar increment i creixent predomini del nombre d'empreses i bancs xinesos en els primers llocs de l'imperialisme mundial:
“la Xina és el segon país amb major número de bancs en la classificació d'aquest any, amb 140, per darrere dels Estats Units, amb 196. No obstant això, els cinc megabancs xinesos – Industrial and Commercial Bank of China (ICBC), China Construction Bank, Agricultural Bank of China, Bank of China and Bank of Communications – dominen la classificació i constitueixen la meitat dels deu majors prestadors.” (The Banker, 05-07-2023). Per una evolució comparativa dels primers bancs del món, veure “El Comunista” nº67, novembre de 2021, pàg. 6.
Cal notar que EEUU ha recuperat algunes posicions en els rànquings. Tenia 122 empreses al Fortune 500 de 2021 i ha passat a 136. Pel que fa als bancs, ha incorporat 11 nous bancs en el top 1000 per actius. Totes dues coses s'expliquen principalment per la revaloració que ha tingut el dòlar sobre la base de l'elevació de tipus d'interès de la Fed.
Els intents més recents dels EEUU de frenar el desenvolupament del capitalisme xinès a base d'aranzels i sancions, l'únic que han aconseguit és que la pròpia indústria estatunidenca pagui més cars els productes que necessita i que el capitalisme xinès comenci a dotar- se de mitjans alternatius de producció per eludir les sancions o reemplaçar els productes la compra dels quals li està vetada. Per exemple: “Entre juliol i novembre, les importacions xineses de màquines litogràfiques es van multiplicar per més de cinc fins aconseguir els 3.700 milions de dòlars, segons dades de les duanes xineses. La Xina va representar gairebé la meitat de les vendes d’ASML en el tercer trimestre, davant el 24% del trimestre anterior i el 8% dels tres últims mesos de març, ja que les empreses es van afanyar a importar les seves màquines abans que entressin en vigor els controls d'exportació.” (Bloomberg, 01-01-2024).
D'altra banda, el desenvolupament de la ROBOTITZACIÓ industrial a nivell mundial porta un ritme més accelerat a la Xina que a la resta de països capitalistes competidors: si en 2010 la Xina tenia el 3,2% dels robots industrials del món, en 2020 havia aconseguit ja el 31%. Un altre exemple sagnant és el 5G: mentre que la Xina compta amb el 55% dels 1.000 milions de línies actuals, els seus competidors europeus només compten amb el 9%. Però més enllà del 5G a nivell d'usuari individual, on aquesta tecnologia suposa un avantatge aclaparador és en la seva aplicació industrial (visió artificial, intel·ligència artificial, control remot en temps real a llarguíssima distància, etc.): “segons dades del Ministeri d'Indústria i Tecnologia Informàtica, la Xina ha construït la major xarxa 5G del món, amb 3,2 milions d'estacions base registrades a finals d'octubre. El sector de l’internet industrial de la Xina es valora ja en més de 1,2 bilions de iuans (155.000 milions d'euros) i compta amb més de 89 milions de dispositius connectats.” (El País, 21-12-2023).
Sense perjudici de tot l'anterior, al país del FALS socialisme xinès, regeixen les lleis de l'economia mercantil capitalista. Per tant, tota aquesta capacitat productiva té un destí del qual no pot escapar: la SUPERPRODUCCIÓ relativa de mercaderies i capitals.
Agafem les declaracions d'una empresa capitalista occidental (Longi Green Energy Technology) la producció de la qual es realitza principalment a la Xina i que implora als imperialismes occidentals que no “trenquin amb la Xina”. El motiu és el següent: “la Xina domina la fabricació d'equips d'energia solar i representa més del 80% de la producció mundial (…) L'any passat, els costos de producció solar a la Xina van caure més d'un 40%, al voltant de 15 centaus per watt, en comparació amb 30 centaus a Europa i 40 centaus als Estats Units, segons Wood Mackenzie. La caiguda es va deure en part a menors costos de materials i a l'excés d'oferta. L'actual taxa d'utilització de la fàbrica de Longi ha caigut a entre 70% i 80% enmig de l'excés.” (Expansión, 16-02-2024).
L'enorme capacitat productiva xinesa genera ja una sobreproducció relativa de mercaderies que comporta la caiguda dels preus i la infrautilització de la capacitat productiva instal·lada. Aquesta sobreproducció empeny al capitalisme xinès a inundar el mercat mundial amb les seves mercaderies, cosa que a més podrà fer sobre la base d'aquests baixos preus. Si els imperialismes occidentals aconseguissin aixecar el dic aranzelari amb el qual somien diverses de les seves fraccions, la pressió superproductiva es multiplicaria a l'interior de la Xina, enfonsant els preus. Però això només acumularia una pressió superior que acabaria per desbordar o esfondrar el dic aixecat. Tal com exposa el Manifest de 1848, dialècticament invertit: “els baixos preus de les seves mercaderies constitueixen l'artilleria pesada que esfondra totes les muralles de la Xina i fa capitular els bàrbars més fanàticament hostils als estrangers.” (Manifest del Partit Comunista, 1848).
Aquest escenari de baixos preus s'està efectivament acumulant dins del capitalisme xinès, preludi de la seva ona expansiva: “Els preus al consum a la Xina van caure al gener al ritme anual més ràpid dels últims 15 anys. (…) L'índex de preus al consum del país va caure un 0,8% interanual al gener, segons les estadístiques oficials publicades ahir. Això suposa el quart mes consecutiu de descensos i la major contracció des de 2009.” (Financial Times, 08-02-2024). No només els preus al consum sinó els preus industrials estan en terreny deflacionari.
Això imposa tendencialment una baixada en els tipus d'interès, l'aplicació de la qual la burgesia xinesa va endarrerint tant com pot:
Finalitzarem aquesta sintètica caracterització del capitalisme xinès recordant que la sobreproducció es manifesta en la crisi immobiliària en curs, de la qual els dos últims successos rellevants són que “un tribunal d'Hong Kong ha ordenat la liquidació d’Evergrande” (Expansión, 30-01-2024) i que “Zhongzhi, el conglomerat en el centre de la banca en l'ombra de la Xina, el valor del qual ascendeix a 3 bilions de dòlars (2,7 bilions d'euros), s'ha declarat en fallida, assegurant que és ‘greument insolvent’.” (Expansión, 06-01-2024).
La paràbola del petroli
En 1960, amb la creació de l'OPEP, es va trencar el domini de les “set germanes” del petroli. Però seixanta anys després, la situació del petroli i la posició del càrtel de l'OPEP també han canviat. Fins i tot afegint oficiosament a 10 països més al grup pròpiament de l'OPEP, “la importància de l'OPEP+ en el mercat global ha anat reduint-se de manera significativa des de la formació d'aquesta aliança en 2016, fins al punt que ara només reuneix el 51% de l'oferta mundial.” (Expansión, 15-12-2023).
El gràfic anterior correspon a abans de la sortida d'Angola, però permet fer-se una idea de la importància relativa dels components de l'OPEP+. La incorporació del Brasil (2,88 mbd) compensarà la pèrdua de la participació angolesa (1,1 mbd) però això no treu la tendència per la qual diversos països han abandonat el càrtel en els últims anys: Indonèsia (2016), Qatar (2019), l'Equador (2020) i Angola (2023).
El problema que causa aquestes sortides són les tensions internes provocades per les retallades necessàries per mantenir el preu del petroli, enmig del procés de desplaçament dels combustibles fòssils per altres energies: “Dels 23 països que la conformen, només set assumeixen un ajust de la seva producció que, a més, ve en certa mesura forçat per les circumstàncies en el cas rus. I, d'aquesta xifra, només l'Aràbia Saudita assumeix gairebé la meitat de l'ajust. A més, la pròxima incorporació del Brasil al gener del pròxim any (amb una producció de 2,88 milions de barrils de cru al dia) es realitza amb la condició de no veure's sotmès a aquesta retallada.” (Expansión, 01-12-2023).
De fet, “el preu del Brent, ajustat a la inflació, no ha variat des de 2005. (…) En termes reals, és un 42% més barat que fa una dècada.” (Financial Times, 30-01-2024).
A l'altre extrem, els EEUU s'han convertit en el principal productor de petroli mundial: “la producció estatunidenca de cru va assolir al setembre un nou màxim històric de 13,2 milions de barrils diaris, un de cada vuit barrils de la producció mundial i més que cap altre país. (…) La producció de gas natural també ha assolit un rècord als EEUU, superant els 3.540 milions de metres cúbics diaris al setembre.” (Expansión, 11-12-2023). Poc temps després, comptant les retallades de l'OPEP+, “el petroli made in USA ja representa el 20% de la producció global (…) amb 13,3 milions de barrils diaris al desembre, mai els EEUU havien tret tant de petroli.” (La Vanguardia, 07-01-2024).
Aquest enlairament dels EEUU en 2010 té com a efecte la relativització de la influència de les retallades de l'OPEP+ (o millor dit, de l'Aràbia Saudita): “l’AIE preveu un significatiu alentiment de l'augment de la demanda, que aquest any serà de 1,2 milions de barrils diaris addicionals enfront dels 2,3 milions de 2023 (…) L’AIE es va referir expressament als Estats Units, el Brasil, Guyana i el Canadà, que per si sols elevaran la producció en 1,3 milions de barrils diaris, davant del previst estancament de l'OPEP i dels seus socis, entre els quals sobresurt la sancionada Rússia.” (Expansión, 19-01-2024).
Però ni tan sols l'Aràbia Saudita es pot permetre mantenir els preus de venda al seu principal mercat: “(…) el que ha portat a la petroliera estatal Saudi Aramco a rebaixar el preu de venda oficial al febrer de la referència del cru àrab lleuger per Àsia al nivell més baix des de novembre de 2021.” (Expansión, 09-01-2024). I podria haver de reduir-los més davant els progressos autònoms d'alguns dels seus clients: “Les autoritats xineses han descobert un jaciment de cru amb uns 107 milions de tones, equivalent a més de la meitat de la seva producció anual. (…) En 2023, la Xina va produir uns 208 milions de tones de cru i va importar altres 564 milions, per la qual cosa la taxa de dependència d'importacions supera el 70%.” (Banca y Negocios, 31-02-2024).
Com expliquem a “Fonts d'energia i capitalisme” publicat en “El Comunista” nº69 (setembre 2022, pàg. 12), l'existència del règim mercantil capitalista imposa que el desplaçament dels combustibles fòssils es produeixi a través d'una intensa guerra comercial i, efectivament, s'està desenvolupant una autèntica batalla comercial a diverses bandes: d'una banda, entre els països productors de les velles fonts d'energia i els seus actuals consumidors i, d'altra banda, entre els països que busquen dotar-se de les noves fonts d'energia i competeixen entre si.
Una part d'aquesta lluita es lliura contra el petroli rus. Si hem vist que l'OPEP+ té problemes per fer efectives les seves retallades, tampoc l'imperialisme occidental aconsegueix imposar-se a les lleis del mercat: “a l'octubre, el 99% de les exportacions per mar de cru rus es van vendre a preus per sobre dels 60 dòlars el barril. D'aquests enviaments, en el 71% van participar vaixells i proveïdors de serveis de fora dels països del G7, enfront de només el 20% a l'abril de 2022.” (Expansión, 12-12-2023).
La tendència a la integració a Orient Mitjà
A l’article “Les tensions imperialistes a Orient Mitjà esclaten a Gaza” (“El Comunista” nº66, juliol 2021, pàg. 21) analitzàvem l’“extensió de la influència xinesa a la regió”. Per exemple, amb l'Iran, “la Xina acorda invertir 400.000 milions de dòlars (…) en els pròxims 25 anys a canvi d'un subministrament continu de petroli.” (New York Times, 27-03-2021), mentre que els intercanvis comercials Xina-Turquia (segon exèrcit de l'OTAN) van arribar als 24.000 milions de dòlars en 2020 (Belt and Road News, 26-03-2021).
També vam veure que l'extensió de la influència de la Xina fins i tot sobre els per ara aliats dels EEUU era un fet que permeava els esdeveniments a la regió des de feia anys.
Aleshores plantejàvem la valoració de les limitacions que aquesta penetració xinesa imposava a la capacitat dels EEUU de lligar curts als seus aliats tradicionals: “La qüestió és si l'amenaça dels EEUU de deixar caure a Israel pot anar buidant-se de contingut en la mesura en què la Xina pot apuntalar-ho d'altra banda, imposant-li les seves condicions. Una cosa similar succeeix amb un altre aliat tradicional dels EEUU a la regió: l'Aràbia Saudita.” (“El Comunista” nº66, juliol 2021, pàg. 22).
Després de deixar constància dels acords signats entre l'Aràbia Saudita i la Xina en 2017 per valor de 65.000 milions de dòlars, recordàvem la sèrie d'enfrontaments entorn del petroli des de 2014 que havien anat agrejant i distanciant les relacions entre els EEUU i l'Aràbia Saudita. Aquests enfrontaments inclouen l’anomenada “Llei de Justícia contra els Patrocinadors del Terrorisme” aprovada pel Congrés dels EEUU per permetre denunciar i jutjar al govern saudita per la seva participació en els atemptats de l’11-S, vetada “després que el Govern saudita amenacés amb vendre actius del Tresor estatunidenc” (Cinco Días, 17-05-2016), així com la proposta de “Llei contra les armes nuclears per l'Aràbia Saudita” (La Vanguardia, 07-08-2020) o la publicació de l’informe “que implica el príncep hereu, Mohamed bin Salman, (…), en la truculenta mort de Kashoggi.” (La Vanguardia, 26-02-2021) i “la fi del suport dels EEUU als atacs saudites a Iemen.” (La Vanguardia, 05-02-2021).
A això se li suma l'acostament vacil·lant dels EEUU a l'Iran en la qüestió de l'acord nuclear i el remata el “posicionament de la Xina com el seu primer soci comercial [de l'Aràbia Saudita], amb la signatura d'una trentena d'acords el 9 de desembre” en “una de les poques visites fora de la Xina per part del president xinès, que es va reunir a Riad amb trenta dirigents del Consell de Cooperació del Golf” on es va discutir “realitzar una part dels pagaments del petroli en iuans en comptes de dòlars i la petició de l'Aràbia Saudita de tenir l'estatus d'observador en l'Organització de Cooperació de Shanghai” (El Comunista nº70, abril 2023, pàg. 28).
Pel que fa a Israel, la inversió xinesa en la construcció del ferrocarril per unir els ports israelians d’Eilat (al golf d’Aqaba, al Mar roig) amb el de Haifa (al mediterrani, amb tecnologia punta i gestionat per l'empresa estatal xinesa Shanghai International Port Group) ve de 2012. Altres acords iniciats entre totes dues parts en aquelles dates van portar a la Xina a ser en 2018 el segon soci comercial d'Israel. Això va empènyer a un comitè del Senat dels EEUU a aprovar, en 2019, un projecte de llei en el qual expressament s'esmentaven "serioses preocupacions de seguretat " per l'aproximació entre Israel i la Xina, arribant fins i tot a declarar un Almirall i Vicealmirall retirats de la flota estatunidenca que “’Israel podria quedar-se fora de les xarxes militars, financeres, comercials i tecnològiques de confiança dels Estats Units, tret que actuï amb decisió’, per limitar les inversions xineses al país.” (Middle East Eye, 17-07-2019).
Apropant-nos més a octubre de 2023, la tensió entre el govern dels EEUU i el d'Israel era més que evident: “una periodista va preguntar a Biden si tenia previst convidar-lo [a Netanyahu]. La resposta va ser tan improvisada com tallant: "No, no a curt termini".” (El País, 02-04-2023). El rebuig en el costat israelià era també evident: “Gvir, va aclarir que el seu país "no és una altra estrella en la bandera estatunidenca". Un diputat del partit de Netanyahu “va arribar a culpar a l'Administració Obama de la mort de 74 soldats israelians durant l'ofensiva a Gaza de 2014.” (El País, 02-04-2023).
Com vam dir en “El Comunista” nº66:“L'alternativa que se li planteja a un sector de la burgesia israeliana és la següent: qualsevol dia EEUU pot arribar a deixar caure a Israel o, el que és pràcticament el mateix, obligar-lo a acceptar un estat palestí. Llavors Israel seria engolit sense més com una gota en l'oceà. L'única manera de sobreviure seria integrar-se com una tribu àrab més, integrant prèviament a la burgesia àrab-israeliana en l'administració dels negocis conjunts.”
En aquest sentit i sota la pressió de la tendència a la integració de la zona es movien els anomenats “Acords d'Abraham”, promoguts per la fracció més aïllacionista de la burgesia dels EEUU. I aquests acords eren els que anaven a ser ampliats imminentment a través del reconeixement d'Israel per part de l'Aràbia Saudita, reconeixement que per les declaracions realitzades incloïa algun tipus de “solució” per la burgesia palestina.
L'atac de Hamàs a Israel el 7 d'octubre de 2023, la permissivitat de l'Estat israelià perquè l'atac es desenvolupés de la forma més mortífera possible i el posterior atac indiscriminat de l'exèrcit d'Israel contra la població a la franja de Gaza multiplicant per trenta les morts inicials, constitueixen una reacció contra aquest procés d'integració per tractar de bloquejar-lo o descarrilar-lo. Hi ha abundants evidències que Israel va ser avisat per Egipte, pels seus propis voluntaris, i “es van ignorar els advertiments del Cos d'Intel·ligència de Combat d'Israel, que vigila la frontera del país amb Gaza” (Expansión, 10-11-2023), però és en última instància irrellevant perquè l'accidentalitat es produeix en la intersecció de processos necessaris i la manifestació d'aquesta accidentalitat en les voluntats, decisions i justificacions dels actors està determinada al seu torn per la necessitat que s'imposa a través dels seus actes.
Els obstacles d'aquesta integració
Els estats àrabs necessiten (i, com a conseqüència, volen) la “normalització” de la seva relació amb Israel per desenvolupar els seus negocis a la zona, amb l'expectativa que es consolidi el pas per la zona com a ruta comercial, anunciada en l'últim G-20, i encara més davant la perspectiva de la pèrdua relativa d'importància del petroli. Amb matisos segons la fracció governant però amb continuïtat en l'essencial, els EEUU ha vist en el fer d'advocat d'aquest procés una manera de conservar alguna influència en una zona de la qual ha estat desplaçat.
Qui perdria més amb aquesta “normalització”? Les fraccions de les diverses burgesies que mantenen la seva influència i la seva raó de ser sobre la base de l'existència del conflicte que es “normalitzaria”. Això inclou a la fracció burgesa d'Israel representada pels colons i els partits que donen suport a l'actual govern, a la fracció de la burgesia vinculada a Hamàs i almenys part de la burgesia iraniana que perdria part dels seus punts de suport i peons per influenciar la zona.
Són obstacles importants per aquesta integració la subsistència dels grups de colons jueus armats que volen repoblar “terra santa”, també la de la massa improductiva dels ultra-ortodoxos i en general la falta d'homogeneïtat dels múltiples retalls dels quals es compon la “societat israeliana”, d'una banda, i, per l'altra, l'existència d'organitzacions armades que tenen un gran negoci en la gestió del camp de concentració de Gaza al qual no volen renunciar.
Dialèctica de la situació històrica
La tendència cap a la integració econòmica crea un efecte polaritzador conforme s'acosta a un punt d'inflexió, exacerbant les forces que dins d'Israel i Gaza i en la zona tenen interessos oposats a aquesta integració, empenyent-les a l'acció per aturar-la o endarrerir-la. L'existència d'aquestes forces, de per si, era ja un obstacle per aquesta integració per la qual no hi havia una solució clara ni immediatament viable, entre altres coses, pel caràcter armat de diverses d'elles. Aquestes forces han col·lisionat entre elles tenint com a resultat el fre sobtat del procés d'integració. Israel anava a ser reconegut per l'Aràbia Saudita i això ha estat detingut, de moment.
Si el conflicte militar s’aturés en sec, la situació interna a Israel i probablement a Gaza, tornaria al desenvolupament de les contradiccions que s'havien acumulat amb gran risc d'explosió social. Per contra, amb el manteniment de la massacre, s'està generant una tensió internacional que podria acabar imposant fins i tot per la força des de l'exterior el reconeixement d'un Estat palestí i la metabolització forçada dels diferents sectors que bloquegen el procés.
Així doncs, caldrà veure si el fenomen la detonació del qual ha vingut determinada per la necessitat d'alguns sectors de bloquejar el procés d'integració general, el resultat immediat del qual ha estat la detenció d'aquest procés, acaba sent el fenomen que dialècticament generi les condicions i forces que acabin sobrepassant i imposant-se als obstacles amb què es trobava el procés d'integració; si de factor contrastant del procés, encara que produït pel procés mateix, pot acabar convertint-se en el seu catalitzador en contra fins i tot de la voluntat dels seus actors. Aquest procés es desenvolupa en qualsevol cas entre grans turbulències, a les quals se li sumen i se li poden sumar encara més turbulències producte del desenvolupament del capitalisme mundial, per la qual cosa el desenvolupament de la situació pot acabar concretant-se en diversos resultats.
Les reaccions dels altres Estats de la zona
A les xarxes socials saudites pròximes al govern es van poder llegir en els dies immediatament posteriors a l’atac missatges tan il·lustratius i simptomàtics com: “Això és un atac al gran projecte de l'Aràbia Saudita per l’Orient Mitjà i hem de ser solidaris amb l'Estat d'Israel” (Bloomberg, 13-10-2023).
No obstant això, la primera reacció de l'Aràbia Saudita va ser comunicar-se amb l'Iran, resultant aquestes declaracions: “L'agència estatal de notícies iraniana va dir que els dos líders ‘van subratllar la unitat del món islàmic’, afegint que ‘consideraven els crims del règim sionista i la llum verda dels EE.UU. la causa de la inseguretat destructiva.’” (Bloomberg, 12-10-2023). D'això es dedueix que va quedar prou clar entre ells que el desenvolupament de la situació no era el previst tampoc per l'Iran, el principal dirigent del qual afirmava: “’ Els qui diuen que la recent saga és obra de no palestins han calculat malament’. Els comentaris van ser l'última negació del govern iranià de la seva implicació en la incursió. (…) Funcionaris israelians han dit públicament que no han determinat si l'Iran, que proporciona finançament a grups militants palestins, inclòs Hamàs, que controla Gaza, va estar darrere de l'atac. I la Casa Blanca va dir el dilluns que encara no tenia proves que Teheran estigués directament implicat en la planificació o execució de l'atac.” (The New York Times, 15-10-2023).
La posició de les burgesies àrabs es veu en els seus actes i declaracions: “Les forces de defensa de l'Aràbia Saudita també van interceptar un míssil [dirigit a Israel] en territori saudita disparat pels hutís en les últimes setmanes.” (Bloomberg, 30-10-2023).“El ministre saudita d'Inversions, Khalid Al-Falih, va afirmar que les converses per normalitzar els llaços amb Israel segueixen sobre la taula, encara que sempre han estat ‘supeditades a una via de resolució pacífica de la qüestió palestina’.” (Bloomberg, 07-11-2023). “Emirats Àrabs Units va defensar la seva decisió de normalitzar els llaços amb Israel a través dels Acords d'Abraham i va subratllar que no es retractarà de les seves mesures per la guerra de Gaza.” (Haaretz, 04-01-2024).
Per les diferents burgesies àrabs, la prolongació de la guerra genera qüestions de seguretat addicionals en facilitar la captació de nous militants per part de grups extremistes islamistes que en realitat serveixen als interessos d'aquestes burgesies però que de vegades actuen fora del seu control.
L'actuació de l'imperialisme estatunidenc
La primera reacció dels EEUU va ser enviar vaixells i avions de guerra a la zona, fer declaracions conjuntes amb Israel i prometre tot el suport necessari. D'aquestes primeres reaccions a la situació actual hi ha hagut un canvi apreciable.
La primera ronda del secretari d'Estat dels EEUU pels països àrabs va ser molt significativa pel que fa a la fredor de la seva rebuda. A l'Aràbia Saudita no el van rebre fins l’endemà i als EAU “no van tallar els carrers per la seva comitiva, que va haver d’aturar-se en tots els semàfors” (Bloomberg, 17-10-2023). Això llançava un missatge als EEUU que si vol mantenir (no diguem recuperar) part de la influència que li queda a la regió, havia de tractar de lligar curt a qui ha estat històricament el seu gos de presa en la zona, l'Estat israelià. Els estats àrabs, que estaven buscant la “normalització” de la zona per garantir el seu negoci han vist clarament que l'esclat del conflicte està dirigit a trencar aquest procés.
En el seu segon viatge, al novembre, les declaracions de l'enviat dels EEUU i del president d'Israel ja es van fer per separat. (Bloomberg, 03-11-2023).
Al desembre es va paralitzar momentàniament per part del Govern dels EEUU l'enviament previst d'armes a Israel (Expansión, 15-12-2023), preludi d'un bloqueig que es va imposar després al Senat, amb majoria demòcrata encara que el bloqueig prové dels representants republicans. Al Senat va ser bloquejat el paquet que inclou tant l'ajuda militar a Ucraïna com a Israel, en una manifestació interna molt simptomàtica del replegament imposat als EEUU a l'exterior. Quan al febrer de 2024 s'ha aprovat pel Senat la partida pressupostària de 95.000 milions de dòlars que “inclou 60.000 milions de dòlars per Ucraïna juntament amb els fons per Israel, Taiwan i l'ajuda humanitària per Gaza” (Bloomberg, 13-02-2024), la Cambra de Representants, controlada pels republicans, l'ha mantingut bloquejada.
Al desembre de 2023, EEUU imposava “sancions a colons israelians que han atacat a residents palestins a Cisjordània” (El País, 06-12-2023) consistents en prohibir-los l'entrada als EEUU. Al febrer de 2024, els EEUU emetien ”una ordre executiva sense precedents destinada a castigar els colons israelians de Cisjordània que han atacat a civils palestins. (…) permetrà a més als Estats Units imposar sancions a altres persones i dirigents de qualsevol entitat, inclosos funcionaris públics, que ataquin a civils palestins, ja sigui mitjançant la violència, la intimidació, els danys a la propietat o el terror.” (Haaretz, 01-02-2024), afegint al dia següent que “No hi ha plans per sancionar a funcionaris del govern israelià, de moment”.
La resposta dins d'Israel ha estat la següent: “El ministre de Seguretat Nacional, Itamar Ben-Gvir, va dir que Biden estava ‘equivocat sobre els ciutadans israelians i els heroics colons’. Un cap del consell de colons va qualificar l'ordre de ‘complot antisemita’”. (Haaretz, 02-02-2024).
En una gira de principis de gener, el missatge del secretari d'Estat dels EEUU (Blinken) va ser el següent: “Virtualment, tots els països que he visitat volen buscar la normalització [de relacions amb Israel]. Alguns ja han fet passos vitals per això i altres crec que estan interessats. (…) i, finalment, un Estat palestí.” (El País, 10-01-2024).
A finals de febrer, EEUU “va declarar que els assentaments israelians a Cisjordània són ‘incompatibles amb el dret internacional’, revertint l'anomenada 'Doctrina Pompeo', (...) El Secretari d'Estat dels EEUU, Antony Blinken, va declarar que la decisió era un retorn a ‘la política estatunidenca de sempre, tant sota administracions republicanes com demòcrates’. (...) El canvi/restabliment de la política es produeix quan Israel anuncia que planeja construir milers d'habitatges en els assentaments de Cisjordània” (Haaretz, 23-02-2024).
L'actuació de l'imperialisme europeu
Després d'un immediat suport incondicional de la Presidenta de la Comissió Europea, va venir la rectificació forçada i les declaracions desautoritzant-la per part de diversos Estats i del representant de política exterior de la UE.
Les declaracions prèvies d'aquest hipòcrita representant de l'imperialisme europeu havien estat: “Hi ha elements d'aquesta resposta que certament no compleixen amb el dret internacional. Crec que és la tercera vegada que ho dic (…) hi ha un fet objectiu: que les normes de la guerra diuen que aquestes coses no s'han de fer” (El País, 14-10-2023), el que reiterava uns mesos més tard, “va lamentar que (…) es continua fent costat a Israel amb l'enviament d'armament (…) Deixin de dir si us plau i facin alguna cosa.” (La Vanguardia, 13-02-2024).
I, en la mateixa línia que l'imperialisme estatunidenc, manifestava al mes següent la posició de l'imperialisme europeu sobre la qüestió: “La pròpia seguretat d'Israel requereix la creació d'un Estat palestí a Gaza i Cisjordània, incloent-hi l'est de Jerusalem. (…) Una cosa és clara: tots els meus interlocutors en el món àrab han acceptat l'existència d'Israel i volen comprometre's amb ella.” (Expansión, 28-11-2023). El mateix representant per la política exterior de la UE va declarar també una cosa que és un secret a veus: “Sí, Hamàs va ser finançat pel govern d'Israel en un intent d'afeblir a l'Autoritat Palestina, liderada per Al Fatah.” (La Vanguardia, 20-01-2024).
França, Espanya i el Regne Unit han començat a posar sancions a colons israelians, seguint als EEUU i e Canadà. A Holanda, “el Tribunal d'Apel·lacions va donar un termini de set dies a l'Executiu perquè detingui les exportacions d'aquest material indispensable per al manteniment dels caces [F-35]” (La Vanguardia, 13-02-2024). La UE va acordar mantenir el suport a l'Autoritat Palestina i “va anunciar que assignava 68 milions d'euros (74 milions de dòlars) addicionals per fer costat als palestins a través de la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja, i que procedia a un pagament de 50 milions d'euros a l'Organisme d'Obres Públiques i Socors de les Nacions Unides.” (Haaretz, 01-03-2024).
I si algú diu que tots aquests actes i declaracions estan impregnats de cinisme fins a la medul·la perquè la massacre segueix a Gaza, tindrà tota la raó. Però independentment del grau de cinisme i hipocresia que tinguin, formen part de les jugades dels diversos imperialismes en el seu interès com a tals imperialismes en la zona.
Ni els EEUU, ni la UE, ni tan sols els països àrabs volen que l'Estat israelià desaparegui ni sigui derrotat sense més, el que donaria una excessiva preponderància a l'Iran i fins i tot a Turquia en la zona. Però tampoc volen un Estat israelià que actuï impunement sense comptar amb els seus (de la resta) interessos imperialistes, necessiten a un Israel més domesticat que es limiti a jugar el paper de contrapès i d'equilibri amb l'Iran però que no desestabilitzi excessivament la zona.
El creixent aïllament d'Israel
L'Estat israelià es va quedant aïllat i cada vegada s'estreny més el cèrcol sobre la fracció israeliana que s'oposa a la “solució” dels dos estats. Hi ha una altra fracció dins de la burgesia israeliana que, sent completament sionista, considera que la consolidació del seu projecte estatal israelià passa necessàriament per l'estabilitat de tal “solució”.
Al món hipòcrita de les relacions diplomàtiques aquest aïllament es manifesta, a més del que ja hem vist, en les declaracions del secretari general de l'ONU a favor de la “solució” dels dos Estats (El País, 27-10-2023), les votacions a favor d'un alto-el-foc a l'ONU amb 153 vots a favor, 23 abstencions i només 10 en contra (La Vanguardia, 13-12-2023), o les declaracions del cap del Vaticà afirmant que “Això no és una guerra, és terrorisme” (El País, 23-11-2023).
La reunió del G-20 va acabar sense comunicat conjunt, però amb declaracions fetes en un marc d'aparent unanimitat, a favor dels “dos Estats”.
Per la seva banda l'imperialisme xinès també percep que l'actuació d'Israel és contrària als seus interessos en la zona: “no ha criticat a Hamàs en les seves declaracions, limitant-se a dir que el país asiàtic és ‘amic de tots dos’ bàndols del conflicte” (Bloomberg, 12-10-2023), ha estat partidari des del primer moment d'un alto-el-foc i s'ha manifestat en favor de “la justa causa palestina per restaurar els seus drets i interessos legítims” (La Vanguardia, 14-02-2024).
I, finalment, la pantomima de la Cort Internacional de Justícia amb la denúncia per genocidi interposada per Sud-àfrica s'ha caracteritzat per la seva falta de concreció en cap sentit, però això no treu que aquest instrument pugui ser utilitzat més endavant per pressionar o treure de l'equació a una determinada fracció de la burgesia israeliana que no es vulgui sotmetre a la decisió presa pels diferents imperialismes mundials.
La situació interna a Israel
L'actuació de Hamàs i de l'Estat israelià, troba la seva explicació també pel descontentament social intern.
En “El Comunista” nº70 expliquem detalladament el desenvolupament de la fractura social interna que s'anava amplificant dins d'Israel i que va portar al ministre de Defensa a declarar que: "El creixent cisma en la nostra societat està penetrant en les Forces Armades i els cossos de seguretat, la qual cosa suposa una amenaça clara, immediata i tangible a la seguretat de l'Estat.” (El País, 26-03-2023). Però l'endemà de l'atac de Hamàs, almenys momentàniament, es va fer la unitat nacional.
No obstant això, l'Estat israelià és qualsevol cosa menys un bloc homogeni. És més aviat un embolic d'interessos contrastants que no aconsegueixen fondre's en una unitat real, fins i tot des del punt de vista burgès.
L'esclat i desenvolupament de la guerra ha actuat en diferents sentits contradictoris sobre aquest embolic. Si tindrà com a resultat consolidar la “israelització” o si acabarà de fer-la esclatar per l'aire, és una cosa que encara és d’hora per poder dir-la.
Una de les tendències materials subjacents és la “israelització” de la població “àrab” (al voltant del 21% de la població, incloent en el mateix paquet estadístic a palestins, drusos, armenis, cristians àrabs, beduïns, circassians, etc.), buscada per sectors de la burgesia tant àrab com jueva. El periòdic sionista Haaretz reportava la creació d'un “grup de 600 voluntaris, principalment de la tribu Azazmeh [una tribu de beduïns, ndr], que van arribar amb els seus vehicles tot terreny i van crear equips d'emergència per buscar israelians desapareguts” o l’“establiment d'una guàrdia civil conjunta àrab-jueva a Tel Aviv-Jaffa. El seu objectiu: protegir els residents locals, independentment de la seva religió o procedència ètnica, en cas que esclatin enfrontaments entre ells (…) en unes hores, unes 1.000 persones s'havien apuntat al nou grup de Whatsapp de la guàrdia (…) No només a Jaffa i Haifa hi ha àrabs i jueus treballant colze a colze, sinó també a la ciutat àrab de Taibeh, en la part central del país.” (Haaretz, 13-10-2023). D'altra banda, “El diputat àrab israelià Mansour Abbas, president de la islamista Llista Àrab Unida, va denunciar l'atac del 7 d'octubre de Hamàs contra Israel en una entrevista radiofònica en àrab, afirmant que la massacre anava ‘contra tot allò en què creiem’” (Haaretz, 07-11-2023). Recordem que aquest partit àrab va formar part de l'anterior govern de coalició per desplaçar al Likud. Un altre exemple és la petició feta al govern per “una llista de 35 grups israelians jueus i àrabs de defensa de la pau i els drets humans” (Haaretz, 06-11-2023). Cap agrupació pacifista ni cap petició d'aquesta índole frenarà el conflicte militar, òbviament, però allò rellevant pel que tractem d'observar és una certa tendència a la integració d'àrabs i jueus dins d'Israel.
D'altra banda, les corrents de la burgesia i petita burgesia israeliana que es reflecteixen en el sionisme religiós intenten aprofitar la seva estada en el Govern per enfortir les seves bases, mentre els seus portaveus despatxen crides i declaracions al·lucinades: “El rabí d'una base d'entrenament militar israelià va celebrar les accions d'Israel a Gaza amb fervor messiànic i va exultar pel fet que Israel controlés algun dia una franja de territori des del Líban fins a Gaza en un vídeo que es va fer viral a les xarxes socials el diumenge. ‘...la terra és NOSTRA. Tot el país! Tot ell! Inclosa Gaza! Inclòs el Líban! Tota la terra promesa!’” (Haaretz, 05-11-2023). “El Ministre de Patrimoni, Amichai Eliyahu (Otzma Yehudit), va afirmar que llançar una bomba nuclear sobre la Franja de Gaza és una opció.” (Haaretz, 06-11-2023).
És palpable la inquietud d'un sector de l'Estat israelià respecte al repartiment d'armes i als esquadrons paramilitars organitzats per part del sector sionista religiós en el govern: “El ministeri de Ben-Gvir ha creat més de 600 d'aquests esquadrons des del començament de la guerra, inclosos molts que no estan prop de les fronteres del país. (…) s'han proporcionat 40.000 paquets de combat que incloïen un fusell personal i altres equips. Fins a la data s'han comprat unes 25.000 armes a empreses israelianes, així com munició i altres equips de combat. (…) El màxim responsable policial israelià adverteix que la distribució massiva d'armes per part de Ben-Gvir podria posar-les en ‘mans equivocades’ (…) ‘Ningú està controlant als que reben les armes. Enmig de tot el pànic, van repartir armes a tothom, i no serà fàcil recollir-les després de la guerra’, van declarar alts càrrecs de la policia." (Haaretz, 10-11-2023). En una situació que té unes certes similituds amb la situació d'armament de la petita burgesia dels EEUU, aquestes armes es reparteixen en realitat per ser utilitzades contra les pròpies forces de l'Estat israelià quan arribi el moment en que s'imposi la necessitat de dissoldre materialment aquestes corrents que s'oposen a la integració d'Israel com un Estat més de la zona d'Orient Mitjà.
Addicionalment, el 13% de la població (també la part que major creixement demogràfic té) està conformada per ultra-ortodoxos o jaredís. L'exempció del servei militar d'aquest sector ha estat un dels escenaris de la lluita entre el plantejament d'Estat de les diferents fraccions israelianes. A nivell immediat, l'inici de la guerra va tenir l'efecte que “aproximadament 3.000 homes de la comunitat jaredí, (…) es van presentar voluntaris per servir en les FDI.” (Times of Israel, 08-11-2023) a més de la imatge recurrent de grups de “jaredís visitant a soldats de les Forces de Defensa d'Israel per mostrar-los el seu suport (…)” (Haaretz, 16-11-2023).
Així es manifesta el sector sionista “secular”: “(…) fa sis setmanes estàvem a punt de la guerra civil per la qüestió del repartiment de la càrrega del servei militar (…)” (Haaretz, 12-11-2023). I uns mesos de guerra imperialista després, es comença a replantejar la mateixa qüestió: “’reconeixem i fem costat a aquells que dediquen la seva vida a l'estudi de les sagrades escriptures jueves, però sense existència física no hi ha existència espiritual’ ha recordat aquesta setmana el ministre de Defensa, Yoav Gallant. (…) el Partit Laborista lidera les manifestacions perquè els religiosos s'impliquin.” (El País, 03-03-2024). Malgrat l'impuls inicial després de l'atac de Hamàs, subsisteix una resistència considerable a l'enrolament obligatori dels estudiants ultres-ortodoxos: “’Si obliguen els nostres xavals a anar a l'exèrcit, es plantaran i no lluitaran’ conclou Shwarts en una ieixivà (escola rabínica) de Mea Sharim, el barri ultraortodox per excel·lència de Jerusalem.” (El País, 03-03-2024). “El Gran Rabí sefardita va intervenir en la polèmica sobre l'exempció de 66.000 estudiants de les ieixivà del servei militar. ‘Si ens obliguen a anar a l'exèrcit, marxarem tots a l'estranger’, va dir.” (Haaretz, 11-03-2024).
Pel que fa a la conflictivitat prèvia a la guerra entre fraccions de la burgesia israeliana, les causes materials continuen estant allà i la guerra, encara que hagi jugat un paper inhibidor inicial, pot desenvolupar a través del desgast que genera la seva posterior revifalla. Amb un cert retard, les protestes s'han anat reprenent i s'ha incrementat també la repressió directa de les mateixes per part de l'Estat: “La primera manifestació oficial judeo-àrab contra la guerra i per l'alto-el-foc, (…), se celebrarà a Tel Aviv el dissabte a la tarda, després de les impugnacions legals i la marxa enrere de la policia, pressionada (…) per cancel·lar-la.” (Haaretz, 17-11-2023). “Centenars de manifestants es van concentrar davant de les cases de membres de la coalició israeliana, demanant el cessament del govern.” (Haaretz, 16-02-2024).“Milers de persones van protestar el dissabte a la nit en tot Israel contra el govern del primer ministre Netanyahu, exigint eleccions anticipades i un acord per alliberar els ostatges de Hamàs. A Tel Aviv, la policia va fer un ús intensiu de canons d'aigua i agents a cavall per dispersar la protesta, que va declarar il·legal.” (Haaretz, 25-02-2024).
D'altra banda, en relació amb la reforma judicial pretesa pel govern, “el Tribunal Suprem va decidir ahir abolir la seva llei clau [de l'actual govern], la que privava a la justícia del poder d'anul·lar decisions del Govern i dels ministres que considerin ‘desraonats’. Es va aprovar per una majoria justíssima de vuit enfront de set” (La Vanguardia, 02-01-2024).
La fracció governant israeliana que s'ha vist empesa a desencadenar el conflicte armat necessita també la seva màxima prolongació. L'efecte inicial en l'economia israeliana va ser el següent: “entre el 10% i el 15% de les seves plantilles [d'empreses tecnològiques israelianes] es troba entre els 360.000 reservistes que seran cridats a files” (Expansión, 14-10-2023). No només les empreses tecnològiques es van veure afectades, la “mobilització sense precedents de reservistes militars (…) ha deixat sense personal a les empreses que continuen obertes” (Expansión, 24-10-2023). Així es descriu l'impacte de les primeres setmanes de conflicte en una empresa agroalimentària a Israel: “La fàbrica de cervesa ha frenat la seva producció; 12 dels seus 14 restaurants estan tancats i en un dels dos que romanen oberts només van entrar cinc persones durant l'hora de l'esmorzar del dijous.” (Expansión, 24-10-2023). I així es lamentava un representant de la burgesia industrial israeliana “’El govern està abandonant a la gent’, diu Ron Tomer, director de l'Associació de Fabricants d'Israel. Molts no han estat compensats plenament per la pèrdua dels seus guanys” (Expansión, 07-11-2023). La burgesia israeliana no només es va veure privada de treballadors reservistes anomenats a files sinó també de la força de treball palestina per “la prohibició d'entrada d'uns 200.000 treballadors palestins contractats per empreses israelianes” (El País, 23-01-2024) entre els que s'inclouen “21.000 jornalers de la Franja amb un permís especial d'entrada i treball” (El País, 14-10-2023). També una part del proletariat immigrant procedent d'altres Estats va marxar després de l'atac de Hamàs.
No obstant això, la situació ha estat parcialment revertida. Una part important dels reservistes ha estat desmobilitzada perquè tornin a treballar: “En començar 2024, les FDI retiren 5 brigades de Gaza” (The Times of Israel, 31-12-2023) i, posteriorment, l'exèrcit israelià “continua reduint la seva presència en la Franja, deixant una brigada de reservistes dins de Gaza.” (Haaretz, 31-01-2024). En relació amb els treballadors procedents d'altres estats: “Més de 12.000 treballadors estrangers nous i veterans han arribat o tornat a Israel després de l'assalt del 7 d'octubre de Hamàs al sud d'Israel, entre ells 2.218 en agricultura, la meitat d'ells procedents de Tailàndia (…) Les autoritats locals de la nació africana afirmen que fins a 5.000 malawians podrien anar a Israel en els pròxims mesos. A aquests cal sumar-n’hi 1.500 procedents de Kenya. (…) anuncia l'arribada del primer grup de 100 treballadors procedents de Sri Lanka, d'un total de 10.000 segons els funcionaris, i assenyala que també s'està intentant atreure a treballadors de països com Moldàvia. (…) van discutir la promoció d'un acord marc per portar 25.000 treballadors de l'Equador a Israel en els sectors de la construcció i l'agricultura.” (The Times of Israel, 20-12-2023).
La situació interna a Gaza i Cisjordània
Com a Israel, abans de la guerra, a Gaza s'havien produït protestes, reprimides en aquest cas per Hamàs:
“Diversos milers de persones van prendre breument els carrers de la Franja de Gaza el diumenge per protestar pels talls crònics d'electricitat i les difícils condicions de vida, en una rara mostra pública de descontentament amb el govern de Hamàs en el territori. Les forces de seguretat de Hamàs van dispersar ràpidament les concentracions.
Va haver-hi marxes a la ciutat de Gaza, a la ciutat meridional de Khan Yunis i en altres localitats, en les quals es corejava "quina vergonya" i, en un lloc, es van cremar banderes de Hamàs, abans que la policia intervingués i dissolgués les protestes.” (AP news, 31-07-2023).
Una vegada iniciat l'assalt militar per part de l'exèrcit israelià, amb el desplaçament i amuntegament forçat de la població cap al sud, amb el bombardeig sistemàtic contra la població civil que a principis de març de 2024 ha produït ja més de 30.000 morts, l'evolució de l'economia va seguir aquest curs: “la retallada del salari dels empleats públics i la desaparició dels 400 milions d'euros que els treballadors transfronterers injectaven cada mes en la demanda local han col·locat a l'economia palestina a la vora del col·lapse, mentre les empreses estan tancant amb les caixes registradores buides i atabalades pels deutes. (…) Israel hagi anunciat que lliurarà els tributs retinguts, però no a l'ANP, sinó al Govern de Noruega (…) Les taxes i l'IVA que recapta Israel a les duanes suposen més del 65% de tots els ingressos palestins. (…) l'economia de Gaza s'ha desplomat un 85%, a més d'haver estat destruïdes gairebé totes les infraestructures amb un resultat catastròfic. A Cisjordània, mentrestant, la caiguda de l'activitat ha estat d'un 30% en els tres últims mesos. (…) Els treballadors palestins a Israel aportaven una injecció d'ingrés fonamental en l'economia de Cisjordània, on la taxa de desocupació s'ha elevat del 18% al 29% en tres mesos.” (El País, 23-01-2024).
La situació produïda per la guerra no ha actuat només en el nefast sentit de la unitat nacional, tomba de la classe obrera, sinó que ha començat a fer-se sentir en el terreny de la protesta – encara que genèricament pacifista – del proletariat gazatí, atrapat entre els dos focs burgesos de Hamàs i de l'Exèrcit israelià:
“Milers de palestins de la Franja de Gaza es van manifestar contra l'actual guerra d'Israel contra l'assetjat enclavament costaner (...) Portaven pancartes que deien: "Volem que acabi la guerra" (...) ni a Israel ni a Hamàs els importen les nostres vides, així que vaig decidir alçar la meva veu contra la guerra i demanar a la gent de tot el món que ens ajudi a detenir-la (...) El dimecres, un dia abans, centenars de palestins, sobretot desplaçats, també es van manifestar contra la guerra.” (The New Arab, 26-01-2024)
La situació econòmica descrita i la preparació del desenvolupament posterior de la situació ha portat al fet que “el Govern de l'Autoritat Nacional Palestina (ANP) va anunciar ahir la seva renúncia davant el president Mahmund Abbas. (…) El primer ministre, Mohamed Shtaye, reclama un nou Executiu d'àmplia majoria nacional” (El País, 27-02-2024) i al fet que representants de Hamàs i Al Fatah es reunissin “a Moscou per debatre la formació d'un govern palestí unificat i la reconstrucció de Gaza, va informar el dimecres l'agència estatal de notícies RIA, citant a l'ambaixador palestí a Rússia.” (Haaretz, 28-02-2024).
Pel proletariat palestí, cap "solució" estatal burgesa, serà una solució a la seva explotació. Al mateix temps, qualsevol situació que permetés al proletariat gazatí deixar d'estar literalment en un camp de concentració, que permetés un major contacte i interrelació entre el conjunt del proletariat de la zona i un desenvolupament de la lluita de classe amb la pròpia burgesia que no estigués sistemàticament inhibit pels atemptats regulars o irregulars de l'altre bàndol burgès, seria un terreny objectivament més favorable que la situació actual. La permanència del conflicte militar nacionalista ha estat fins ara la convenient “solució” per a la burgesia de tots dos costats del mur de Gaza per narcotitzar als seus respectius explotats.
En qualsevol de les eventualitats, que s'acabaran determinant per l'efecte combinat d'interessos interimperialistes, l'únic camí continua sent treballar per la CONFRATERNITZACIÓ entre els proletaris de les diferents nacionalitats i llengües, el rebuig a qualsevol tipus de nacionalisme, i l'organització conjunta de tot el proletariat tant en el pla de la lluita immediata com de la lluita comunista, per la transformació de la guerra imperialista en guerra civil revolucionària, per la revolució social: “És en aquestes franges de trobada entre els pobles, en aquestes zones bilingües, on l'internacionalisme proletari ha de donar proves del seu valor, rebutjant les banderes de totes les pàtries en favor de la bandera vermella, l'única bandera de la revolució social.” (El Proletariat i Trieste, Battaglia Comunista nº8, 1950).
La irradiació de la guerra a Orient Mitjà
Des de l'inici de l'operació militar de l'exèrcit d'Israel sobre la Franja de Gaza, s'han produït bombardejos creuats continus entre l'exèrcit israelià i Hezbollah a la frontera amb el Líban. L'exèrcit d'Israel ha estès el radi de la seva actuació, bombardejant també territori sirià, com els aeroports de Damasc i Alep. I el mateix han fet els EEUU bombardejant instal·lacions vinculades amb l'Iran a Síria, així com a l'Iraq i a Iemen. L'exèrcit dels EEUU desplegat en la zona ha estat assetjat alhora per diverses milícies i grups militars, encara que amb poques baixes: “Fins divendres s'havien produït 158 atacs contra les forces dels Estats Units i de la seva coalició” (La Vanguardia, 29-01-2024). L'Estat Islàmic (que apareix sempre que els EEUU el necessita) va realitzar un atemptat amb gairebé un centenar de morts a l'Iran en el quart aniversari de l'assassinat per part dels EEUU del general iranià Soleimani. I, no obstant això, no s'ha escalat la situació cap a un conflicte regional i fins i tot mundial, atès que tots els actors escenifiquen una coreografia macabra però inconcloent: “El portaveu del Moviment Nujaba, un dels grups armats més actius a l'Iraq, va indicar ahir a l'agència Associated Press que ‘no volem augmentar les tensions a la regió’. Dies enrere, Kataeb Hizbullah una de les principals milícies de l'Eix, va anunciar que cessava les operacions militars contra els EEUU. (…) El Pentàgon també ha optat per la prudència. Encara que va haver-hi uns 40 morts, les milícies estaven avisades i van poder posar les seves armes en un lloc segur.” (La Vanguardia, 04-02-2024).
D'una banda, EEUU ha demostrat ja al món i a si mateix que no té la força per imposar-se a la regió. D'altra banda, els diferents grups burgesos de la zona no senten l'impuls de destruir-la i destruir-se per enèsima vegada, just quan es disposaven a intentar un gran negoci amb el seu desenvolupament. La irrupció de la guerra entre Israel i Hamàs és un obstacle per aquest desenvolupament. De fet, és la conseqüència de l'existència d'interessos materials que veuen venir la seva desaparició en el marc d'aquest desenvolupament. Aquesta és l'explicació material per la qual el joc macabre no passa, de moment, d'una coreografia. Però el món capitalista és un enorme barril de pólvora i qualsevol espurna voluntària o involuntària podria fer-lo esclatar.
Les alteracions del comerç mundial
Una de les irradiacions del conflicte han estat els atacs per part dels hutís des del Iemen als vaixells que passen per l'estret de Bab al-Mandab al Mar roig. Això ha tingut com a resultat ofegar el port d’Eilat, el qual ha vist completament reduïda la seva activitat. També ha tingut com a resultat el desviament d'una part (però no tot ni molt menys) del comerç que abans circulava pel Mar roig cap a rutes comercials alternatives com el Cap de Bona Esperança, allargant els temps de transport i reduint els ingressos del Canal de Suez. En el següent número de la revista veurem els efectes dialèctics de les turbulències del comerç mundial en les diferents rutes comercials, existents o noves.
La diferència principal entre la situació actual i la que es va donar en la represa epilèptica de la producció i circulació en 2021-2022 és que actualment la demanda està contreta, els estocs elevats i, com hem vist unes pàgines més amunt, el volcà de la producció inunda de mercaderies el mercat. A això se li suma una sobreproducció pròpiament en l'àmbit del transport marítim, fruit d'un procés que es pot llegir en “El Comunista” nº68 (abril 2022, pàg. 11) i en “El Comunista” nº70 (abril 2023, pàg. 16). La situació actual és que: “Segons Maersk, el creixement del comerç mundial de contenidors se situarà entre el 2,5% i el 4,5% pel conjunt de l'any. (…) Maersk calcula que la flota mundial de contenidors creixerà entre un 12% i un 13% enguany amb l'avarada de nous vaixells, mentre que l'enviament de vaixells al sud d'Àfrica només absorbeix el 6% de la capacitat mundial.” (Bloomberg, 08-02-2024). En aquest context de sobreproducció i supercapacitat productiva, la pujada dels preus del transport no reflecteix un augment de la demanda de les mercaderies transportades ni tampoc una escassetat real de mitjans de transport a mitjà termini.
La superproducció porta a la guerra
La crisi relativa de sobreproducció porta a la necessitat de la destrucció dels capitals ociosos i de les forces productives ja creades: “les pèrdues es reparteixen d'una manera molt desigual i de manera molt diferent, fent que uns capitals es paralitzin, que altres es DESTRUEIXIN, que altres experimentin una pèrdua simplement relativa o una depreciació purament transitòria, etcètera. Però, en tot cas, l'equilibri es restablirà mitjançant la immobilització i fins i tot la DESTRUCCIÓ de capital en més o menys proporció. I això es farà extensiu en part a la substància material del capital.” (El Capital, Llibre III, Capítol XV, K. Marx). “Com venç aquesta crisi la burgesia? D'una part, per la DESTRUCCIÓ obligada d'una massa de forces productives; d'una altra, per la CONQUESTA de nous mercats i l'EXPLOTACIÓ més intensa dels antics. De quina manera ho fa, llavors? Preparant crisis més extenses i més violentes i disminuint els mitjans de prevenir-les.” (Manifest del Partit Comunista, 1848).
Aquesta necessitat de destrucció és el que porta a la guerra militar, independentment de la voluntat dels titelles que s'il·lusionen amb governar el món. En totes les zones del món capitalista les nostres paraules són les mateixes que en 1920:
"¡ Enrecorda't de la guerra imperialista! Aquestes són les primeres paraules que la Internacional Comunista dirigeix a cada treballador, qualsevol que sigui el seu origen i la seva llengua. Recorda que, a causa de l'existència del règim capitalista, un grapat d'imperialistes va tenir durant quatre llargs anys la possibilitat d'obligar a tots els treballadors del món a degollar-se! Recorda que la guerra burgesa va sumir a Europa i al món sencer en la fam i la indigència! Recorda que sense la liquidació del capitalisme, la repetició d'aquestes guerres criminals no només és possible sinó inevitable! (…) La guerra imperialista va confirmar una vegada més la veracitat del que podia llegir-se en els estatuts de la I Internacional: l'emancipació dels treballadors no és una tasca local ni nacional sinó una tasca social i internacional." (Estatuts de la IC, II Congrés, 1920).
Si és cert que el capitalisme condueix inevitablement a la guerra imperialista, no és menys cert que en aquesta cruïlla no faltaran els comunistes per convertir aquesta guerra reaccionària en una guerra revolucionària que sigui la tomba del capitalisme. Condició ineludible: Partit Comunista Internacional únic per a tots els estats del món, rebutjant qualsevol aliat, fermament fundat sobre la integral doctrina marxista.
Aquest món burgès s'enfonsa i amenaça amb arrossegar-nos amb ell, no tenim pegats o pedaços que posar-li sinó una nova societat per la qual lluitar i viure. I no una caricatura d'aquesta amb els noms canviats sinó una societat veritablement comunista: sense treball assalariat, sense mercat, sense anarquia de la producció, sense propietat privada, sense Estat, ni crisi ni guerres… en la qual “el lliure desenvolupament de cadascú serà la premissa del lliure desenvolupament de tots” (Manifest del Partit Comunista, 1848).