Proletaris del món, uniu-vos!
NOMÉS AMB LA REPRESA DE LA LLUITA DE CLASSE A ESCALA INTERNACIONAL
PODREM OPOSAR A LES SEVES GUERRES IMPERIALISTES LA NOSTRA REVOLUCIÓ
El 7 d'octubre de 2023 Hamàs ha llançat des de la Franja de Gaza un atac contra territori controlat per l'Estat d'Israel provocant 1.200 morts. L'exèrcit israelià en qüestió de dies ha igualat i superat el número de morts entre la població palestina. L'atac de Hamàs ha estat una repetició ampliada de maig de 2021 en què es van llançar 3.350 míssils per superar per saturació la famosa “cúpula de ferro” israeliana, però amb una diferència important. Aquesta vegada la “intel·ligència” israeliana “va fallar” i no es va adonar de la preparació de l'atac massiu malgrat que portés gestant-se durant gairebé un any i malgrat l'avís anticipat per part d'Egipte.
Aquesta “fallada d'intel·ligència” d'Israel ha permès que l'atac militar de Hamàs tingués unes conseqüències moltíssim més elevades que si el sistema militar israelià hagués respost com caldria esperar. I així, el que alguns mitjans qualifiquen com 11-S israelià té també aquesta similitud tan característica amb l'atac a les Torres Bessones, de la qual es poden trobar més exemples a la història, des del Tea Party a Boston, l'enfonsament del Maine a Cuba, Pearl Harbor, etc.
Però tant l'atac, com la fallada d'intel·ligència, com la resposta posterior s'emmarquen en un context històric material que els determina: “La casualitat (…) no apareix més que en el punt d'intersecció dels processos necessaris”.
El desenvolupament dels Estats d'Orient Mitjà
El naixement de l'Estat d'Israel va culminar la substitució del domini de l'imperialisme britànic per part de l'imperialisme estatunidenc al qual ha servit durant dècades com a gos de presa a la zona. El traspàs a Orient Mitjà de les monarquies feudals a les monarquies burgeses o en repúbliques burgeses es va fer sobre la base d'acords i conferències diplomàtiques amb les quals es va subdividir el món àrab en petits estats per evitar el sorgiment d'una potència capitalista àrab unitària. En aquest procés, els diferents Estats àrabs van desenvolupar la seva política burgesa a l'empara de les diferents potències imperialistes. L'OLP, nascuda com a organisme governatiu d'una classe burgesa nacional, ha estat en tot moment l'executor del control social sobre el proletariat, ha jugat el paper de carceller repressor directament o a través de l'ANP, paper que han jugat després també Hamàs, la YIP o Hezbollah.
Des de llavors, s'ha anat imposant el desenvolupament de les forces productives i la integració de les diverses àrees, malgrat els reiterats intents dels EEUU de frenar-les i de destruir-les ja sigui enemistant les potències regionals entre elles o intervenint directament. Iran, Aràbia Saudita, Turquia, Egipte, EAU són potencies capitalistes avui que juguen el seu paper no només a Orient Mitjà sinó a nivell internacional i especialment a Àfrica. Els EEUU van haver d'abandonar Afganistan i l'Iraq el 2021, Aràbia Saudita i l'Iran acaben de restablir les seves relacions diplomàtiques posant fi a la guerra al Iemen i s'han integrat tots dos als BRICS, Síria està sent rehabilitada al món àrab i tot això està succeint sota l'auspici de l'imperialisme xinès. Les inversions de la Xina en el port de Haifa i la seva relació comercial amb els sectors tecnològics han anat atraient a Israel, malgrat l'oposició dels EEUU. D'altra banda, Israel és una peça de la ruta des de l'Índia a Europa passant per Aràbia Saudita i Israel presentada en el G-20 com a competidora de la Nova Ruta de la Seda.
Mentre Aràbia Saudita aplica a través de l'OPEP retallades per mantenir alt el preu del petroli, els EEUU permeten a l'Iran incrementar les seves exportacions de petroli (principalment a la Xina) ampliant l'oferta i fent caure el preu. La setmana de l'atac, el preu del petroli havia caigut un 14% i amplis sectors de la burgesia mundial especulen amb l'efecte que tindria en el preu l'extensió del conflicte a l'Iran, fantasiejant amb un efecte similar al del 1973.
Aquesta acumulació d'interessos imperialistes entrecreuats i contraposats es produeix en el marc dels processos que determinen el període actual, una vegada ja tancat el cicle de revolucions burgeses a Àsia i Àfrica i culminada l'extensió del capitalisme a escala mundial: el desplaçament del centre de gravetat del capitalisme a Àsia, la ruptura del repartiment del món i la crisi de sobreproducció. Tant la ruptura del repartiment del món com la crisi de sobreproducció relativa de capitals condueixen el món capitalista cap a la guerra imperialista; no es tracta de la bogeria d'un o d’un altre titella sinó de l'essència de la solució capitalista a la crisi: “Com venç aquesta crisi la burgesia? D'una part, per la DESTRUCCIÓ obligada d'una massa de forces productives; d'una altra, per la CONQUESTA de nous mercats i l'EXPLOTACIÓ més intensa dels antics. De quina manera ho fa, llavors? Preparant crisis més extenses i més violentes i disminuint els mitjans de prevenir-les.” (Manifest del Partit Comunista, 1848).
L'Estat d'Israel, a la vora de la ruptura interna
Israel estava avançant en el seu reconeixement per part de diversos estats àrabs (amb els denominats “acords d'Abraham” com a part integrant d'un mateix tronc comú) i s'havia reunit amb Egipte, Emirats Àrabs, Bahrain i el Marroc per tractar de cooperació en matèria de seguretat, intel·ligència i tecnologia. Aràbia Saudita havia donat permís perquè els avions israelians sobrevolessin la península aràbiga i es va aconseguir un acord per l'explotació del gas amb el Líban. S'havien reprès les reunions del Consell UE-Israel que no es reunia des del 2012, encara que la UE és el principal soci comercial d'Israel i tots dos tenen un acord de lliure comerç. També amb Turquia es van reprendre les relacions diplomàtiques. El govern d'unitat nacional per expulsar al Likud incloïa a un partit àrab però aquesta coalició va trontollar i va convocar noves eleccions (per cinquena vegada des del 2019), en una mostra del fraccionament i inestabilitat de la burgesia dins d'Israel.
Les eleccions de novembre del 2022 les va guanyar el Likud (23% dels vots) formant govern amb una coalició d'altres cinc partits ultraortodoxos i antiàrabs (amb 64 dels 120 escons). Des d’aleshores s'han vingut succeint atemptats i incursions recíproques entre l'exèrcit israelià i milicians palestins, causant en tot moment baixes entre la població civil, el que va portar al govern a anunciar que desembussaria milers de sol·licituds de permís d'armes. Al febrer van començar les protestes contra la reforma judicial. El nucli de l'oposició a la reforma el constitueixen les empreses tecnològiques que arrosseguen amb elles els seus treballadors i una part important dels reservistes que es negaven a participar en els entrenaments i maniobres, fet que va portar al ministre de Defensa a declarar, el dia abans de ser destituït: “El creixent cisma en la nostra societat està penetrant a les Forces Armades i els cossos de seguretat, la qual cosa suposa una amenaça clara, immediata i tangible a la seguretat de l'Estat.” (El País, 26-03-2023). En paral·lel, les relacions d'Israel amb els EEUU estaven cada dia més tibants, amb declaracions del ministre de Seguretat Nacional israelià afirmant que Israel “no és una altra estrella a la bandera estatunidenca" (El País, 02-04-2023) o la responsabilització dels EEUU per part del partit de Netanyahu “de la mort de 74 soldats israelians durant l'ofensiva a Gaza de 2014.” (El País, 02-04-2023).
El bany de sang ha permès a l'Estat d'Israel passar d'estar a la vora de la ruptura a declarar l'estat de guerra i conformar un govern d'unitat nacional, a mobilitzar tots els reservistes i a intentar fins i tot incloure a la població àrab-israeliana en aquest procés. Els EEUU han passat de no rebre el president israelià a desplaçar soldats i prometre solemnement cuidar les espatlles d'Israel. La destrucció i les morts provocades per l'exèrcit israelià serveixen a l'altra banda per aconseguir un resultat similar facilitant que Hamàs utilitzi al proletariat de Gaza com a escut humà.
L'única alternativa: el derrotisme revolucionari
A Israel, a Gaza i a tot el món la posició militant comunista és la del derrotisme revolucionari, la transformació de la guerra imperialista en guerra civil revolucionària: “El proletariat no només ha d'oposar-se a tota guerra d'aquest tipus, sinó que ha de desitjar la derrota del 'seu' govern en tals guerres i utilitzar aquesta derrota per una insurrecció revolucionària, si fracassa la insurrecció destinada a impedir la guerra.“ (El programa militar de la revolució proletària, Lenin, 1916).
Hi haurà solució a la situació a Palestina quan la classe obrera àrab i israeliana s'aixequi com un sol home per abatre les seves respectives burgesies que avui els enfronten els uns amb els altres. Però aquesta tasca no la poden assumir el proletariat palestí o el proletariat israelià ells sols, com tampoc el proletariat de cap Estat aïlladament: “l'emancipació dels treballadors no és una tasca local ni nacional sinó una tasca social i internacional." (Estatuts de la Internacional Comunista, II Congrés, 1920).
Una tasca internacional: organitzar el Partit
Per poder dur a terme la seva missió històrica, la classe obrera necessita el Partit Comunista Internacional que ha de reunir la part més avançada i decidida del proletariat, unificant els esforços de les masses obreres dirigint-les des de la lluita per interessos i resultats contingents a la lluita general per la revolució mundial, per la instauració transitòria de la dictadura revolucionària del proletariat cap a una societat sense classes, sense propietat privada, sense treball assalariat, sense estat, sense règim mercantil i d'empresa. La responsabilitat de tot comunista és treballar per l'organització, consolidació, desenvolupament i extensió d'aquest Partit.
Sense renunciar en cap moment a transformar la guerra imperialista en guerra civil revolucionària durant el seu desenvolupament o a desencadenar-la a continuació d'aquesta, serà possible reaccionar al propi esclat de la guerra imperialista declarant la vaga general revolucionària només si prèviament s'ha desenvolupat una extensa xarxa de solidaritat i de lluita en el pla sindical, fora dels tentacles de l'Estat, en la qual hagi guanyat una influència decisiva el Partit Comunista Internacional.
Això no succeirà si no hem combatut la influència organitzativa i ideològica que exerceix la burgesia a través del sindicalisme integrat en l'Estat i a través del parlamentarisme, si no hem arrencat la mala herba - pam a pam si és necessari - per poder sembrar i arrelar. Per tant, és una responsabilitat per qualsevol que comprengui la necessitat del derrotisme revolucionari (no només com a figura retòrica) treballar per preparar les premisses materials perquè aquesta consigna pugui ser posada en acció.
Una tasca fonamental és reintroduir en el si de la classe obrera el marxisme integral, el marxisme sense adulteracions, revisions ni actualitzacions, sense debats ociosos ni especulacions dubitatives que només fan mella en el seu tall revolucionari: “sense teoria revolucionària, no pot haver-hi moviment revolucionari” (Lenin, Què fer?, 1902). El marxisme és pel proletariat un instrument de treball i una arma de combat: “en l'apogeu de la batalla no s'abandona, per «reparar-los», ni l'instrument ni l'arma, sinó que es venç en temps de pau i de guerra brandant des de l'inici utensilis i armes bons.” (La invariància històrica del marxisme, 1952).
Una altra tasca fonamental és trencar la camisa de força del sindicalisme integrat, organitzar el sindicat de classe. Hi ha una relació estretíssima entre la possibilitat revolucionària i la lluita immediata de la classe proletària contra el capital: “Si en els seus conflictes diaris amb el capital [els proletaris] cedissin covardament, es desqualificarien sens dubte per emprendre moviments de major envergadura.” (Salari, preu i guany, 1865, K. Marx). “Aquesta organització del proletariat en classe i, per tant, en partit polític, torna sense cessar a ser soscavada per la competència entre els propis obrers.” (Manifest del Partit Comunista, 1848).
Totes dues tasques han de realitzar-se simultàniament, alimentant una a l'altra, organitzant la lluita immediata teixint la xarxa del sindicat de classe no integrat en l'Estat i introduint en les experiències d'aquestes lluites el marxisme, fent que una part dels treballadors que han emprès aquestes lluites s'elevi al nivell de la teoria revolucionària, passant a ser militants comunistes.
Per l'internacionalisme proletari
Qualsevol defensa de la pròpia “pàtria” és trair la causa de la revolució: “Els obrers no tenen pàtria, no se'ls pot prendre allò que no posseeixen.” (Manifest del Partit Comunista, 1848). La base material del sotmetiment a la pròpia burgesia durant la guerra és el sotmetiment previ a l'economia nacional, a l'economia de la pròpia empresa. La unitat nacional és la tomba de la classe obrera. El nacionalisme ens lliura lligats de peus i de mans a l'explotació capitalista en temps de guerra comercial i a l'escorxador com a carn de canó en temps de guerra militar. La consigna dels revolucionaris a nivell mundial ha de ser intransigentment i sense excepcions:
- Rebuig a tot nacionalisme: “els obrers no tenen pàtria”.
- Rebuig a la solidaritat amb l'economia de l'empresa i amb l'economia “nacional”.
- Derrotisme revolucionari contra la pròpia burgesia en temps de guerra comercial o militar.
- Organització conjunta i internacional dels proletaris de totes les llengües en el Partit Comunista Internacional per la revolució comunista a escala mundial.
PARTIT COMUNISTA INTERNACIONAL – “EL COMUNISTA” – octubre 2023 – pcielcomunista.org – @pcielcomunista