GUERRA IMPERIALISTA A ORIENT MITJÀ: MANIFESTACIÓ DE LES CONTRADICCIONS DEL CAPITALISME
Des del 28 de febrer de 2026, EEUU i Israel estan bombardejant sistemàticament l'Iran, sent aquests bombardejos respostos per l'Iran contra objectius estatunidencs, israelís i dels Estats de la zona que tenen bases militars estatunidenques. Aquesta guerra s'ha detonat en un moment en què hi havia una negociació en curs entre EEUU i l'Iran i en la qual els mediadors (Oman) consideraven que s'estava a prop d'arribar a un acord.
No obstant això, justament davant d'aquesta circumstància es van accelerar les decisions en la jerarquia de comandament de la fracció governant de la burgesia estatunidenca per no perdre l'oportunitat de llançar l'atac contra l'Iran. I per a més aparent paradoxa aquesta decisió va ser presa per la corrent que s'havia enfilat al poder amb la promesa de no iniciar guerres en general i menys a Orient Mitjà, i que havia estat ajudada a pujar com a resultat de l'esgotament de l'intent d'expansió diplomàtic-militar de la fracció anterior.
Què ha portat a la detonació d'aquesta guerra? Quin moment representa en el curs del capitalisme? Què significa per a la classe obrera mundial?
L'inexorable determinisme econòmic
Les seqüències de fets específics que porten a determinats resultats històrics, protagonitzades per individus amb les seves declaracions de voluntat i les seves justificacions sobre els seus actes, poden semblar a primera vista com a seqüències anecdòtiques o casuals.
Però la casualitat succeeix només a la intersecció de processos necessaris, i les resultants de tot aquest conjunt aparentment i inclús realment anàrquic s'imposen ineluctablement en el sentit determinat per aquests processos necessaris, per el de les lleis econòmiques que s' imposen en la realitat material del desenvolupament de les forces productives, per sobre i fins i tot en contra del sentit aparent d'aquestes actuacions, voluntats i justificacions.
El que apareix com a resultat de les decisions de determinats individus no és més que la manifestació de processos necessaris més profunds que determinen tant l'actuació, voluntats i declaracions d'aquests individus com el marc concret en el qual necessàriament es poden desenvolupar i les conseqüències d'aquest desenvolupament.
La inexorable sobreproducció relativa
El curs del capitalisme segueix el camí inexorable de la SOBREPRODUCCIÓ de capital: sobreproducció de capital-mercaderies, de capital productiu i de capital-diners que porta amb si l'espectre de la TENDÈNCIA DECREIXENT DE LA TAXA DE GUANY (El Capital, Llibre III, Secció III).
Després de la represa epilèptica de la producció, posterior a la seva detenció durant els confinaments del 2020, la sobreproducció relativa es va tornar a imposar reflectint-se la tendència a la deflació, en l’inflament de l’endeutament i del capital especulatiu, i en el retorns a la baixa dels tipus d’interès per part dels bancs centrals. Els preus del transport seguien el seu curs descendent i també en l'energia es manifestava la sobreproducció.
Les reserves de petroli havien arribat al seu nivell màxim des de 2021, amb 8.210 milions de barrils emmagatzemats, amb una advertència constant de la caiguda de la demanda futura d'energies fòssils en general i de petroli en particular. L'abaratiment de les energies "renovables" ha situat els preus de l'energia en negatiu com a fenomen recurrent.
La sobreproducció exacerba la guerra comercial
Tota aquesta sobreproducció ofega la taxa de guany, que és l'únic impuls de la producció capitalista. Però aquesta sobreproducció no es desenvolupa en el buit, sinó en un context de competència desenfrenada entre imperialismes capitalistes que, al seu torn, es desenvolupa en un context històric d'expansió ja conclosa del capitalisme a tots els racons del globus, desplaçament del centre de gravetat del capitalisme a Àsia i ruptura del repartiment del món posterior a la segona guerra mundial, amb l'ascens dels imperialismes més recentment conformats i el declivi dels més antics.
L'epicentre d'aquesta sobreproducció és a Àsia, des d'on l'allau DEFLACIONARI de mercaderies inunda el mercat mundial atropellant la resta d'imperialismes. Això és el que porta a l'exacerbació de la guerra comercial en què els imperialismes més antics (i en particular EEUU) tracten de defensar-se aixecant murs aranzelaris, contra aquest VOLCÀ que van contribuir a desenvolupar per intentar revertir la tendència decreixent de la seva taxa de guany.
La guerra és una necessitat del sistema capitalista
La guerra no és fruit de la psicologia patològica de determinats individus, és una necessitat del sistema capitalista. En el capitalisme la guerra militar juga un paper necessari com a continuació de la guerra comercial i com a únic mitjà de dirimir el nou repartiment del món però, sobretot, juga el paper de necessari regulador de la sobreproducció de mercaderies i mitjans de producció que han de ser cíclicament destruïts per rellançar la quota de guany i un nou cicle d' acumulació: "l'equilibri es restablirà mitjançant la immobilització i fins i tot la DESTRUCCIÓ de capital en major o menor proporció. I això es farà extensiu en part a la substància material del capital (...) D'aquesta manera, es reprendrà de nou el cercle. (...) es reprendrà el mateix cercle viciós d'abans." (El Capital, Llibre III, Capítol XV, K. Marx).
El capitalisme necessitava un altre electroxoc i la guerra és necessària per dirimir quina part del capital sobrant ha de ser sacrificada: "Les pèrdues són inevitables per a la classe en el seu conjunt. Però, quina part d'elles ha de suportar cada capitalista? Això ho decideix la FORÇA i l'ASTÚCIA." (El Capital, Llibre III, Capítol XV, K. Marx).
Les peripècies i entrebancs del matón aranzelari
La situació de declivi d'EEUU com a potència capitalista hegemònica i el replegament que li ha imposat el desenvolupament de les forces productives a la resta d'àrees ara ja capitalistes, s'ha reflectit en la consciència de la burgesia estatunidenca en dos plantejaments: d'una banda, l'intent de mantenir o expandir les seves posicions diplomàtiques i militars, i de l'altra, la sublimació d'aquest replegament imposat per la realitat material com si fos un acte voluntari.
La fracció de la burgesia partidària del replegament emmurallat va reprendre el timó d'EEUU després de l'esgotament de l'intent de la fracció partidària de l'expansió diplomàtico-militar. Diversos sectors de la burgesia estatunidenca es van coal·ligar en aquesta reedició del replegament emmurallat recollint i integrant els interessos del sector petrolier, del financer, de les grans plataformes tecnològiques i de la burgesia llatinoamericana amb base als EEUU.
L'ofensiva aranzelària iniciada amb el pompós "dia de l'alliberament" ha descrit una paràbola per la qual els aranzels efectivament imposats o "acordats" van ser substancialment menors als anunciats inicialment per sucumbir a la resistència del propi cos social burgès i ser finalment anul·lats pels propis jutjats estatunidencs, enfrontant-se ara a reclamacions de milers d'empreses dels propis EEUU.
Però els resultats importants d'aquest procés han estat la capitulació estatunidenca davant la contraofensiva de l'imperialisme xinès (bloqueig de les terres rares, sancions a empreses, etc.) i haver forçat la resta d'imperialismes concurrents a estrènyer llaços entre ells, desencallant acords i acostaments que estaven bloquejats des de feia anys (UE-Mercosur, UE-Índia, Índia-Xina, etc.).
Replegament bravucó bel·licista i annexionista
La present reedició del replegament emmurallat ha incorporat elements de l' expansionisme diplomàtic-militar, a tall de tapall de les limitacions i insuficiències del seu propi plantejament, tractant de fer reaparèixer l'espectre esvaït del seu poder militar. En són exemples la restauració de la doctrina Monroe per mirar de recuperar la influència a Amèrica central i del Sud, les amenaces d'annexionar-se Groenlàndia, els bombardejos de set països en menys d'un any (Veneçuela, Síria, Irak, Somàlia, Nigèria, Iemen, l'Iran), la intervenció a Veneçuela per controlar la producció de petroli i el desencadenament de la guerra contra l'Iran.
EEUU va fundar la seva hegemonia en el món capitalista sobre la base dels bombardejos d'Hamburg i Dresde així com les bombes d'Hiroshima i Nagasaki. Des d'aleshores, l'imperialisme estatunidenc ha tractat de tornar a demostrar al món la seva capacitat terrorista amb èxit decreixent: a 1990 (primera guerra del golf), a 2001 (Afganistan) i a 2002 (Irak). La retirada amb la cua entre les cames de l'Afganistan el 2021 va mostrar al món i a la mateixa burgesia estatunidenca la seva pròpia incapacitat de mantenir el seu exèrcit desplegat in situ. En cada ocasió, EEUU és menys capaç d'imposar als seus "aliats" que participin o facilitin la seva actuació militar. Lluny queda el Pacte de les Açores amb EEUU, Regne Unit i Espanya, i ara els dos últims països imperialistes posen traves o col·laboren de mal grat amb l'actuació militar.
Però, com hem vist, l'actuació d' EEUU obeeix a causes més profundes que exigeixen i imposen la destrucció que s'està operant, i que determinen també els límits, les conseqüències i els futurs desenvolupaments d'aquesta actuació.
El paper de l'estret d'Ormuz
EEUU ha iniciat aquesta guerra atropellant tots els seus aliats a la zona (excepte Israel), descarregant sobre ells les pèrdues derivades de la immobilització del seu petroli per efecte del bloqueig de l'estret d'Ormuz i arrossegant-los a les conseqüències d'una guerra que és un tir en la línia de flotació del seu intent de desenvolupar inversions diverses de les del petroli: aerolínies, centres de dades, turisme, tecnologia, centres financers, centres logístics, etc.
Gran part del petroli que surt del Golf es dirigeix a Àsia en general i a la Xina en particular, i contra ells es dirigeix també el cop. No obstant això, la Xina s'ha estat preparant augmentat prèviament les seves reserves de carbó i de petroli (comprat amb descompte de l'Iran, Rússia i Veneçuela) a més de desplegar una enorme xarxa d'energia solar i eòlica i desplaçar els combustibles fòssils en tantes àrees com ha pogut (exemple, els vehicles elèctrics). Els que estan sent especialment perjudicats per l'actuació estatunidenca són la resta de països d'Àsia, a qui els EEUU voldria atreure però no pot més que atropellar.
D'altra banda, tot i que un increment excessiu del preu del petroli també afectarà EEUU, un cert augment del preu el beneficia al poder ressuscitar instal·lacions que no eren rendibles, al ser un al·licient per col·locar el recent obtingut petroli veneçolà i en vendre el seu propi petroli a preus més alts. D'aquí la importància de quina part específica del petroli mundial és immobilitzada i es troba bloquejat, en aquest cas, a l'estret d'Ormuz.
També l'imperialisme europeu va sentir les conseqüències de l'increment del preu del petroli i del gas (que compra a EEUU en gran mesura). Amb les reserves a mínims, l'imperialisme europeu descobreix que haver-se independitzat energèticament de Rússia només l'ha fet dependent d'EEUU. Per rematar-ho, EEUU li ha tret sancions a Rússia perquè pogués vendre el seu petroli a Índia.
Cal recordar que la utilització dels preus del petroli com a mesura de pressió o la seva alteració com a resultat de les mesures de pressió d'EEUU, és un dels principals motius que van determinar la resta del món capitalista a moure's cap a energies no fòssils. Els esdeveniments actuals no poden sinó empènyer encara més la burgesia mundial en aquest sentit.
Finalment, queda una vegada més en evidència la incapacitat d'EEUU per imposar-se i per actuar com a aliat fiable, es tracta d'un episodi més en el procés de declivi d'EEUU.
El capitalisme avança cap a la guerra mundial
Però aquesta guerra, és també un episodi de la PREPARACIÓ DE LA GUERRA MUNDIAL. Tots els imperialismes del món estan ja immersos en una carrera armamentista desenfrenada. La víctima principal de la carnisseria que preparen serà el proletariat mundial, primer com a carn d'explotació en la producció i com a carn de canó en la guerra imperialista.
L'única manera d'oposar-nos a les guerres que el capitalisme produeix és la represa de la lluita de classe contra la pròpia burgesia, la ruptura del front nacional interclassista (als països bel·ligerants i en la resta). Per això necessitem combatre la influència organitzativa i ideològica que exerceix la burgesia a través del sindicalisme integrat en l'Estat i a través del parlamentarisme, desenvolupant una extensa xarxa de solidaritat i de lluita en el pla sindical, fora dels tentacles de l'Estat, en la qual hagi guanyat una influència decisiva el Partit Comunista Internacional.
Per poder dur a terme la seva missió històrica, la classe obrera necessita el Partit Comunista Internacional que ha de reunir la part més avançada i decidida del proletariat, unificant els esforços de les masses obreres dirigint-les des de la lluita per interessos i resultats contingents a la lluita general per la revolució mundial, per la instauració transitòria de la dictadura revolucionària del proletariat cap a una societat sense classes, sense propietat privada, sense treball assalariat, sense estat, sense règim mercantil i d'empresa.
PARTIT COMUNISTA INTERNACIONAL – "EL COMUNISTA" – 15 març 2026 – www.pcielcomunista.org – x.com/pcielcomunista